Juliette & The Licks, Espacio Movistar (Barcelona), 25 de gener de 2008
De cantants millors que Juliette Lewis en podem trobar a cabassos i no cal anar gaire lluny. A la mateixa ciutat de Barcelona hi trobem a l’Agnés Castaño del grup Lilith o Maika Makovski que li donen mil voltes. Però elles no has fet el bèstia a “Natural born killers”, ni han estat la nena rara de “What’s eating Gilbert” i ni tan sols li han llepat el dit polze a Robert De Niro a “Cape fear”.
El públic, una mitja entrada a l’espai de telefonia mòbil, un cop més va sobreposà la curiositat del personatge que no pas a la qualitat musical. Però, tot s’ha de dir, te més morbo veure-la a ella remenant —i molt bé— els malucs que no pas veure a Woody Allen bufant el clarinet assegut a una cadira.
[crònica]
Per cert, al set list que s’adjunta se l’hi ha d’afegir una versió del “Dirty deeds done dirty cheap” dels AC/DC. Però ni tocant el llegat dels australians va evitar que m’avorrís.
Crònica publicada a El Punt el dia 27 de gener de 2008
La importància de dir-se Juliette Lewis
música/Juliette & The Licks
Xavier Mercadé
De
cantants millors que Juliette Lewis en podem trobar a cabassos. A la
mateixa Barcelona trobem Agnés Castaño del grup Lilith i Maika Makovski
que li donen mil voltes. Però elles no han fet el bèstia a Natural born killers, ni han estat la nena rara de What’s eating Gilbert Grape? i ni tan sols li han llepat el dit polze a Robert De Niro a Cape fear.
El públic, una mitja entrada, va sobreposar la curiositat del
personatge a la qualitat musical. És la importància de dir-se Juliette
Lewis o Woody Allen. Si ens basem en les virtuts vocals i
instrumentals, Juliette & The licks només serien una passable banda
de rock de garatge amb un parell de discos decents i una cantant resultona que lluitarien per tocar en sales d’aforament mitjà.
En
la tercera visita a Barcelona que feia, Juliette va pujar a l’escenari
amb una indumentària força discreta en comparació amb la que va portar
en visites anteriors: una jaqueta vermella i una ploma d’indi que només
li van durar una cançó, samarreta negra, pantalons vermells i les
antiestètiques genolleres. El problema que es va tornar a constatar ja
des de la primera cançó, Hot kiss, és que Lewis no només no té
veu sinó que aquesta era agreujada per una afonia que li provocava
galls alarmants. Al seu costat, la bandarra de Texas Terri quedaria com
una diva. La banda tampoc era res de l’altre dijous, suplint les carències amb posturetes que semblaven extretes d’un manual, com bons alumnes de la pel·lícula School of rock.
Això sí, els mèrits com actriu de Juliette van quedar ben provats. Un
cop més va demostrar haver aprés la lliçó i dominava l’escenari, amb
constants salts, mostrant l’elasticitat del seu cos i la seva capacitat
fent contorsions al ritme de la música com si fos un Iggy Pop en
femení. Memorable va ser quan va gemegar els fuck you de Death of a whore
del seu segon disc o quan va intentar ser Lux Interior (The Cramps)
arrossegant-se lascivament per sobre els monitors mentre que la banda
se centrava en els instruments de percussió. Però els seus intents de
comunicar-se amb el públic van caure en la fredor d’un personal més
interessat en buscar alguna escena per captar amb els seus dispositius
mòbils o atrets per la curiositat de veure una estrella de Hollywood
sobre l’escenari. A l’apartat de versions va intentar escalfar
l’ambient amb el Dirty deed done dirty cheap d’AC/DC i un ballable Hot Stuff de Donna Summer, que tampoc van aconseguir la catarsi desitjada per l’amfitriona.
Lloc i dia: divendres, 25 de gener a Espacio Movistar. Barcelona.
