ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Video killed the radio star

Marc Parrot, sala Bikini (Barcelona), 29 de novembre de 2007

Sempre sorprenent, sempre màgic, Marc Parrot te sempre un as amagat a la màniga. Com a bon màgic sap jugar amb l’espai escènic i sap que una bona il·luminació pot ser clau en l’espectacle.

És d’agrair que algú s’esforci per lluitar contra lo establert, demostri que es pot ser creatiu i intenti trencant la maledicció eterna que hi ha en les bombetes de la sala Bikini. Unes bombetes que, de manera inexplicable, sempre en tots els concerts només il·luminen el clatell.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Insignificants

Lorena C i Pedro Marín, sala La [2] (Barcelona), 27 de novembre de 2007

Hi ha vegades que les sorpreses venen juntes i activen la neurona dels records de les maneres més curioses. Fa uns quant anys, quan feia la revista Neon, havia de fer un munt d?entrevistes per omplir les pàgines. Les discogràfiques se?n aprofitaven i em plantaven al davant a tota mena de grups ja que així podien omplir el dossier i cobrir-se les espatlles quan el grup no funcionés.

Més misèries a dins
Amb el temps vaig deixar de fer entrevistes. De vegades frustrava molt
conèixer en persona als músics, d?altres era un exercici on es deixaven anar tota una col·lecció
de tòpics tan per banda de l?entrevistador com de l?entrevistat. I sempre em fotien molt dues preguntes que em feien els músics abans de
començar: ?T?has escoltat el disc?? i ?t?ha agradat??. Això volia dir
que a moltes entrevistes el suposat periodista ni s?havia pres la
molèstia en conèixer el grup. Aquest no era el meu cas, es clar.

Doncs bé, ahir vair rebre un mail del teclista de Insignificantes, un
grup d?Euskadi amb un nom que ja ho deia tot, i als que vaig
entrevistar l?any 1991 i que van deixar el món de la música amb més
pena que glòria. El mail era per dir-me que tornaven amb un segon disc
i demanant-me l?adreça per enviar-me?l. Què voleu que os digui, m?ha
fet il·lusió pensar que hi ha qui guarda amb carinyo que vaig escriure
d?ells i que es molesta en saber si encara estic en actiu.

També ahir, al concert de Lorena C se?m va acostar un senyor molt alt i
rapat preguntant-me ?tu ets periodista?? just quan des de l?escenari
sonava una cançó contra la crítica musical. Doncs resulta que aquest
senyor també el vaig entrevistar l?any 1991 quan formava part de
Santuario, un grup sortit a l?ombra de l?èxit d?OBK, tot i que eren més
sinistres i electro. ?Nosaltres em canviat molt, però tu segueixes
igual que aleshores?, em va dir. No se si eren floretes o una crítica.

I Pedro Marín? M?han vingut records de l?infància preadolescent quan
per quatre duros es podies comprar ?El Gran Musical?, una revista feta amb paper de dirari amb més
anuncis que Mondo Sonoro que anava embolicat amb un pòster que per una
banda podia tenir a Pedro Marín nu a sobre d?un cavall i per l?altre
als Kiss traient la llengua. Dins hi havia un munt d?informació escrita
directament per les discogràfiques o, encara pitjor, per
Joaquín Luqui. Tot sense cap criteri de selecció.

I què te a veure tot això amb Lorena C, la presentadora de ràdio Tele-Taxi? Res en absolut, però em venia de gust explicar-ho.

La lluna assassina

Echo & The Bunnymen, sala Zeleste (Barcelona), 26 de novembre de 1987

Fa una setmaneta l’escamot anomenat "Happy Hour Bcn", dins de la secció inexistent de cromos sol·licitats, em va demanar que pengés una foto de la memorable actuació dels Housemartins a la sala Zeleste ara fa vint anys.

Malauradament no hi vaig anar i durant temps em vaig maleir per no fer-ho sobretot quan veia a l’amic Luish Celeiro lluint amb orgull durant molts i molts anys la samarreta d’aquell concert. Cançons com Happy hour o Me and the farmer han estat el millor antídot pels pitjors matins de dilluns.

Segueix més avall

Bé, ja que no vaig anar a aquell concert tenia com alternativa l’actuació de The Beautiful South (el grup del vocalista Paul Heaton) al Zeleste II del 24 de maig de1992 o la que van fer els Echo and the Bunnymen
el dia abans als Housemartins.

He escollit aquesta darrera opció, quan
el grup de Liverpool vivia el seu millor moment, gaudien de l’èxit
d’Ocean Rain i els seu magnètic Killing Moon,
presentaven el seu homònim cinquè disc i el grup vivia la tensió prèvia
abans de que Ian McCulloch abandonés la formació i posessin al davant
del Echo l’indocumentat de Noel Burke. Amb aquest senyor van tornar l’any 1991
en un concert que ha passat a la història de la infàmia.

Un any de Rockviu! 100.000 visites!

Avui fa tot just un any que des d?Enderrock vam engegar els Endeblocs, un any amb un balanç que no pot ser més positiu per Rockviu. Han estat 100.000 visites (bé, 100.969 a l?hora de penjar aquest apunt), unes 300 per dia. 464 posts que han seguit dia a dia l?evolució de la música en directe i els concerts fets a Catalunya. Segons els rànquing de blocs d’Alianzo, Rockviu es manté des de fa mesos invariable en la primera posició dins de la categoria de blocs musicals en català.

Mamelles, pits, titoles i culs a dojo a vull llegir la resta de l’article

He penjat on line tot el que passava als fetivals més importants
(Primavera Sound i Primavera Club, FIB, Senglar, Sònar, Acústica, BAM,
MMVV, Summercase…), hi ha hagut un seguiment de les grans gires
internacionals i estatals sense cap mena de complexe estilístic
(Rolling Stones, Paolo Conte, , Falete, Iggy Pop, Rickie Lee
Jones, Sicssor Sisters desputllats, Roger Waters, Miguel Bosé, Gwar,
John Cale, Allen Toussaint, Marc Almond, Nine Inch Nails o els retorns d?Héroes del Silencio, Nacha
Pop, Subterranean Kids, Smashing Pumkins i de The Police…). I, es clar
que si, la escena catalana amb detall i profunditat: Facto Delafe,
Quimi Portet i Love of Lesbian ?tres grans debilitats?, Gerard
Quintana, Sidonie, Glaucs, Comelade i Casasses, Sopa de Cabra per
primer cop junts de nou, Gàtaca, Gossos, Los Carradine, La Trinca, La
Carrau, (lo:muêso), Chocadelia Internacional, Albert Pla o la reunió
d?Ia i Batiste amb la que vaig inaugurar aquest bloc.

I tot amanit amb
les cròniques de concerts que setmanalment publico al diari El Punt.

Tots ens equivoquem, si miro enrere, molt enrere, i veig aquesta portada que vaig fer
pel número 1 del fanzine Voll-Ker l?any 1984, no puc menys que enrogir
de vergonya. Reconec errors, faltes i mancances però durant aquests 365
dies només he tingut que censurar-me un post (més per apreci al mànager
que no pas a la artista), m’he autocensurat penjar una foto de Erocktica (i 2)per ser esplícitament pornogràfica i porca, i també s?han creat polèmiques d?alló més
variades. Al mateix temps també he volgut reactivar records en
l?apartat del que anomeno batalletes recordant concerts pretèrits com
els de Leonard Cohen, Nirvana, Nick Cave, Paquita la del Barrio, Stiv
Vators, Ramones, Jane?s Addiction, David Bowie, Public Enemy, Henry Rollins, Neil
Young, Pretenders, Kiss, R.E.M., Yoko Ono, L?Odi Social o Shakira de joveneta.

(Si voleu consultar algun d’aquests posts n’hi ha prou que aneu al google i cerqueu rockviu + el nom de l’artista o grup).

I com no podia ser
d?altre manera, ja que aquest era un dels objectius a l’hora de posar en funcionament el bloc, he
analitzat, criticat i comentat les problemàtiques amb que ens trobem
nit rera nit els fotògrafs de concerts.

On si que he trobat una manca de feedback ha estat en el tema dels
comentaris als posts, només 351 en aquest any. En canvi, quan penjo les mateixes fotos al meu Fotolog -només foto, sense text- cada imatge mereix gairebé una desena d?apreciacions. Vinga,
gent de Vilaweb i els milers d?anònims que paseu per aquí, animeu-vos
una miqueta a donar les vostres opinions!


Fem una repasadeta al més vist d’aquest any:

1 Conillet de vellut ? The Sounds. Una marcianada, no ho entenc però cada nit rep visites misterioses que no deixen cap penjada.


2 Fa vint anys que tinc vint anys
? La Polla Records. Tan en aquest com
en l?anterior, no en tinc ni idea per què la gent entra a un post on
parlo del meu aniversari. Tinc la seguretat que aquests dot reben un
munt de visites anònimes pel fet de tenir com a títol una cançó de
Serrat. Seguirem investigant.


3 Duri, duri la bona sort!
? Adrià Puntí. Un clàssic de Rockviu que ja es
va alçar a les primeres posicions des del dia en que el vaig penjar. Hi
ha tan poca informació a la xarxa sobre l?Adrià, que tothom ve a caure
aquí.

4 Llença’t
– Lax?n?Busto. La primera fotografia que va sortir de Salva R. Alberch davant dels renovats Lax.

5 Concerts freaks de l?any -? 2ª posicio: Camela! ? O als fans de Camela
els hi agrada que els donin candela o es que són uns masoquistes. Crec
que és aquesta segona opció.

6 No abarateixis el somni ? Adià Puntí de nou amb el seu polèmic concert a les festes de la Mercè.


7 Lluís Llach, adéu siau
? Llach en el seu comiat dels escenaris a poques hores del seu concert. Tema d?interés general.

8 Sense comentaris
? The! Fuck. Sembla mentira l?efecte que provoca sempre posar a algú amb la titola a l?aire.

9 L’Astre més sexi i sublim
? Quimi Portet. Un altre gran clàssic de
Rockviu. A aquest bloc estem totalment a favor de l?Astre
Intercomarcal, es més, sempre montem el numeret en els seus concerts.

10 La parada dels monstres
? Amb una alineació formada per Yoko Ono,
Flowers i Ramoncín és evident que aquesta ha estat una de les grans
fites de Rockviu que va ser recuperada fa unes setmanes per El
Periódico.

Visca la revolució!

The Adicts, sala Razzmatazz II (Barcelona), 24 de novembre de 2007

Una col·lecció d’himnes alcohòlics perfectes per un dissabte de borratxera.

Però la nit anterior vaig tenir el sopar d’El Punt ¿de Nadal? a la pàtria xica dels hoolingans (Lloret!) i no he pogut/volgut involucrar-me en els litres d’alcohol que s’han malbaratat al Razz.

Ressaca? potser.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Glamour

Turbonegro, Palau Olímpic de Badalona, 22 de novembre de 2007

Turbonegro es van menjar a Manson amb patates. Tot i sortir en inferioritat de condicions, amb el so retallat i una il·luminació pobre, el seu glamour barroer i el seu punk rock de barri baix va tenir moments molt més adrenalítics que no pas el tren de la bruixa del cap de cartell.

 
   
 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

El lleó ja no fa por

Marilyn Manson, Palau Olímpic de Badalona, 22 de novembre de 2007

Mai havia vist tanta apatia entre el públic (unes 4.000 persones, l’Olímpic de Badalona mig buit): acaba la part oficial del concert i silenci, ningú reclama el bis que tothom sap que caurà. Primer bis i, de nou, silenci, ni picar de mans ni cridar "una altre", "otra" o el que sigui. El tècnic de llums encén un parell de cops les cegadores per veure si la gent reacciona… Fa el "The beautiful people" i en acabar el públic gira cua per sortir pitant a agafar l’últim metro sense ni girar-se per mirar l’escenari des d’on Marilyn Manson ha fer l’actuació més pobre i previsible de la seva història.

Crònica

Crònica publicada a El Punt el dia 26 de novembre de 2007

El lleó ja no fa por

música/Marilyn Manson
Xavier Mercadé

Eat me, drink me
és possiblement el disc més fluix que ha facturat Marilyn Manson en la
seva carrera, però la gira de presentació, Rape the World Tour, ha
estat de lluny el pitjor que s’ha vist del reverend en les seves
visites a Catalunya. Davant d’un pavelló amb poc més de quatre mil
persones, Marilyn es va presentar en un escenari auster, lluny dels
grans decorats on posava en escena el seu shock rock.

Els
recursos escènics i teatrals de Marilyn Manson han perdut ja tota
l’efectivitat: l’etern púlpit des d’on arenga les masses a Aticrhist Superstar, la nina decapitada que ja s’ha afegit a l’espectacle des de fa gires, i això per no parlar d’un ridícul ring de boxa a Fight song que només va merèixer un trist somriure i una mirada de perplexitat. Per moments podíem pensar que estàvem davant d’una cover-band
de Manson, però l’amateurisme d’una banda de versions hauria fet que
almenys els efectes especials de fireta fossin més entranyables. Si
visualment i plàsticament l’espectacle va arribar a Badalona devaluat,
musicalment va deixar de banda les noves cançons ?només en va fer tres?
per dedicar-se als grans èxits de la banda. El cantant ja podia
arrossegar-se per terra, atordir amb llums estroboscòpics, deixar
tothom mig sord amb un volum brutal, canviar de vestuari, intentar
degollar-se amb el ganivet que portava acoblat al micròfon o recórrer a
tota mena d’efectes que no aconseguien ni sorprendre el xaval d’onze
anys que era a primera fila envoltat d’adoradors gòtics i acompanyat
pel seu pare, un veterà rocker acostumat a mil batalles i escenaris.
Una apatia que va culminar a la tanda de bisos, en què el públic el va
castigar amb un silenci inèdit. Després d’intentar solucionar-ho
baixant cap al públic durant The beautiful people, aquest va
girar cua per sortir corrent a agafar el darrer metro de la nit, no fos
que la tornada encara els amargués més la nit.

Es pot dir que
Turbonegro, la banda escandinava que va fer de telonera, es va menjar
Manson amb patates. Tot i sortir en inferioritat de condicions amb el
so retallat, una il·luminació pobra i el temps comptat, el seu glamur
barroer i el seu punk rock de barri baix va tenir moments molt
més explosius que no pas el tren de la bruixa del cap de cartell. Van
sortir directes a matar, a convèncer condensant el bo i millor dels
seus discos en poc més de mitja hora.

Fins i tot el baixista
Happy Tom vestit de mariner o el cantant Hankvon Helvete jugant a ser
víking salvatge que vol ser l’antítesi d’un rock star tenien més gràcia que el titella de Manson convertit ja en una caricatura d’un artista que no ha sabut reinventar-se.

Lloc i dia: Pavelló Olímpic de Badalona, 22 de novembre

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

Freaks

New Jim Rose Circus, Dr Music Festival (Escalarre, Lleida), 11 de juliol de 1997

Podria explicar alguna batalleta, alguna història d’aquell Doctor Music o de quan ens vam trobar al senyor Jim Rose i la seva col·lecció de freaks per la zona d’acampada. Però en aquest cas crec que la foto ja diu prou.


 
  

El temps dels gitanos (punks)

Gogol Bordello, sala Apolo (Barcelona), 18 de novembre de 2007

Gogol Bordello, és una banda que es defineixen com a gipsy-punks. Tota una experiència no sols visual i auditiva, també ho va ser per l’olfacte. Quan estàvem a l’espai entre escenari i públic i el cantant, un crustie gosflauta, va voler acostar-se a les primeres files i els fotògrafs vam notar en les nostres narius una fortor provocada per la maca d’una dutxa en condicions i unes aixelles que demanaven a crits una bona dosi de desodorant en vena. Al marge d’apreciacions personals, van fer un concert de conya, una festa inesperada per un diumenge a la nit.

 

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

El primer d?un mil·lió de petons

The Wonderstuff, sala Zeleste II (Barcelona), 19 de novembre de 1993

La de promocioner de discogràfica és d?aquestes feines que es van perdent amb el temps, com s?han perdut també la dels fotoliters, els que netejaven i arreglaven les màquines d?escriure, els venedors de fax i els encarregats de manteniment de tèlex (d?aquest n?he conegut). Antigament totes les discogràfiques tenien un equip de promoció format per dues, tres o quatre persones que es dedicaven a donar a conèixer a la premsa i als mitjans de comunicació les novetats que treien, fent actes de presentació de discos o concertant entrevistes amb els artistes. Actualment, degut a la crisi del món discogràfic, aquesta tasca només la porta una sola persona atabalada de feina i amb uns pressupostos molt més reduïts que en les bones èpoques.

Segueix a vull llegir la resta de l’article

En una discogràfica barcelonina un dia va entrar una noia nova, baixeta i molt simpàtica. Semblava una mica fora de lloc i em va caure bé des del primer dia. Van passar uns mesos i un dia que vaig anar a buscar les novetats del segell, vaig tenir la gosadia de convidar-la a un concert que hi havia aquella nit al Zeleste II. El grup era The Wonderstuff, una banda efímera (es van separar als pocs mesos) que seguien l?estela dels James i altres bandes amb sabor èpic hereves dels primers U2 o de Simple Minds. Poc a poc vam anar escurçant distàncies, ella per parlar-me no dubtava en recolzar-se al meu braç. Un gest espontani però que jo em vaig agafar com una declaració d?intencions.

A la sortida del concert vam anar a fer una altre cervesa al Bocata Nit, el bareto d?entrepans, calimotxos i birres del carrer Pamplona amb Almogàvers. No era pas el lloc més romàntic del món però allà ens vam fer el primer d?un mil·lió de petons, parafrasejant aquell inoblidable primer disc dels escocesos Fairground Attraction (The first of a million kisses).

I d?això avui en fa catorze anys, la M+ i jo ja hem superat de llarg aquell primer mil·lió i encara ens en queden uns quants més.

Un somriure, siusplau

Enrique Bunbury, Hotel Ramada (Barcelona), 27 d?agost de 1997

Durant un parell de setmanes he estat enganxat cada nit a les pàgines de ?Lo demás es silencio?, la biografia d?Enrique Bunbury escrita per Pep Blay. 447 pàgines apassionants, potser massa ja que per primer cop en una biografia escrita per en Pep, aquest s?implica gairebé emocionalment com a cercador de la vida i obra del saragossà.

Ah! un llibre que també te una important part gràfica amb una desena de fotos d?un servidor.

Continua a vull llegir la resta de l’article

Una d?aquestes fotos (la que hi ha en aquest post) la vaig fer al que
aleshores s?anomenava Hotel Ramada (actualment Ambassador), al carrer
pintor Fortuny prop de les Rambles. En aquella època Enrique havia de
defensar amb dents i ungles el seu primer disc en solitari, el
desconcertant ?Radical sonora? i allà estava un servidor com a
redactor-corrector-maquetador-director-fotògraf de la revista gratuïta
Neon. Després de la entrevista va arribar l’hora de les fotos. Quan ja
en portava unes quantes i en veure que el músic no canviava ni un
moment la seva expressió, li vaig demanar que somrigués. La resposta va
ser contundent, amb el seu característic accent manyo: ?no somric mai a
les fotos, em queda cara d?idiota?.