ROCKVIU

Sidonie, sala Bikini (Barcelona), 30 d’octubre de 2007

Després de Paolo Conte vaig voler empalmar amb els Sidonie al Bikini. Un cop que vaig aconseguir trobar on coi han posat ara la porta de Bikini, no em volien deixar entrar. Els de la discogràfica Sony ja no hi eren a la porta i el meu nom no hi era en cap de les llistes. A sobre el seguretat de la porta no em deixava entrar amb la càmera. Però quan
anava a fotre el camp, va aparèixer el Jorge, l’encarregat de Bikini i va avisar
a tots els de seguretat que em deixessin passar pel backstage fins
davant de l’escenari. Travessant la laberíntica entrada que hi ha ara a la sala a cada cantonada em trobava encarregats que m’assenyalaven el camí. Per un cop em vaig sentir com si m’haguessin posat la catifa vermella.

Un cop dins i quan ja havia fet les fotos des de davant de l’escenari, en MM de Sony em va preguntar "no t’han donat cap copa? doncs té", va dir atansant-me un tiquet. Aquest cop no vaig haver de enganya al grup per gorrejar una copa. Bé, menteixo, en el camí de tornada del backstage vaig apropiar-me d’una cervesa congelada dels camerinos, més que res per no perdre els bons costums.

Paolo Conte, Palau de la Música (Barcelona), 30 d’octubre de 2007

Tal i com m’informa Pere Pons, no va tocar "Azzurro". Fa anys que la va desterrar del seu repertori.

Ja veniem avistats, aquest senyor només ens deixava fer-li fotos durant tres minuts i després haviem de fotre el camp. Per sort hi ha gent que treballa en això de muntar i desmuntar concerts que sap comportar-se i comprenen que algunes disposicions són absurdes. Segons el rellotge de la càmara van ser finalment set minuts.

Richard Hawley, sala Apolo (Barcelona), 27 d?octubre de 2007

El senyor Hawley, elegant com ell sol, quan va acabar la seva primera cançó de la nit va demanar que apaguessin el ventilador (?fan?) fent gala del seu humor britànic al deixar clar que no volia que li traguessin els ?fans? de primera filera si no l?aire condicionat. Doncs bé, el tècnic de torn no va entendre res, va decidir deixar l?aire encès i apagar els llums deixant l?escenari a les fosques durant la hora i vint que va durar el concert.

I com que la llum és un dels elements imprescindibles per poder fer fotos i de seguida ens van picar la cresta per utilitzar el flaix, vaig haver de plegar sense ni haver fet una quinzena de fotos.

Article publicat a El Punt el dia 2 de novembre de 2007

Espurnes de felicitat
música/Richard Hawley
Xavier MercadéRichard Hawley és un anacronisme dins del món de la música actual. Sorgit dels ambients indies
després de formar part dels oblidables i oblidats The Longpips i de
deixar la seva petjada a Pulp, ha creat una carrera creïble com a crooner
que canta cançons d’amor i desamor, petites espurnes de felicitat en un
món caòtic on ni els trens arriben mai a l’hora. Feliçment casat, pare
de tres fills i amb una marca de cervesa amb el seu nom (Hawley Ale),
Hawley ha aconseguit igualar els magnífics resultats de Cole’s corner (2005) amb les cançons del recentment editat Lady’s bridge, nou homenatge a la seva ciutat, Sheffield.

Tot
i el bon gust que van deixar les seves actuacions al Primavera Sound i
al Primavera Club de l’any passat, la sala Apolo va registrar una
entrada discreta de públic. Amb una exquisida i agraïda puntualitat
britànica, el músic va pujar a l’escenari amb el serrell caient-li per
la cara, ulleres de pasta, patilles, americana fosca, camisa blanca,
texans amb el baixos girats, botes i la seva guitarra Gretsch. Una
elegància d’acord amb les seves cançons, una imatge de trencacors que
ja va patentar en el seu moment Chris Isaak i que ell ha sabut portar a
terrenys britànics. Tot i que amb Valentine, cançó amb la qual
va obrir l’actuació, ja va posar la pell de gallina, el seu concert va
començar amb mal peu per culpa d’un malentès. Quan al principi va
demanar que abaixessin l’aire condicionat, li van abaixar la potència
de la llum i van deixar l’escenari gairebé a les fosques. Una cosa és
la intimitat que s’adiu amb les cançons de Hawley i l’altra és deixar
el músic sense més il·luminació que la del seu faristol i les tènues
llums de fons blaves i vermelles.

Hawley va demostrar que és un
excel·lent cronista dels sentiments amb cançons que podria signar
l’Elvis Presley baladista. També va mostrar la seva faceta de rocker
moderat amant del rockabilly, del country i d’un
particular mur de so spectorià, encara que les seccions de corda fossin
enllaunades. El final del concert, amb la grandiloqüent The ocean,
va ser un d’aquells moments inoblidables, amb la bola de miralls
il·luminant la sala i tothom involucrat en la celebració. Bé, tothom
no: a primera fila hi havia un personatge en evident estat
d’embriaguesa buscant les respostes al fons d’un got que no quadrava
amb els somriures que l’envoltaven. A la sortida del concert, al carrer
repartien unes postals d’un hotel «íntim i discret» amb preus
econòmics, potser la millor proposta després de tan malbaratament
d’emocions.

Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona). 27 d’octubre.

Avui he rebut això a la redacció…. no se què pensar…

Se m’ha quedat cara de Homer Simpson.

A més avui també he rebut la bio de Bunbury (Lo demás es silencio de Plaza y Janés) que ha fet en Pep Blay amb un munt de fotos meves i també al suplement Èxit de El Periódico m’han publicat la foto de Flowers-Yoko-Ramoncín que ja va viure el seu moment de fama en aquest bloc. Espero que el dia segueixi igual de bé.

Gerard Quintana, Cinema Maldà (Barcelona), 23 d’octubre de 2007

No és que no m’agradi el rumb que està agafant la carrera de Gerard Quintana, ben al contrari, el trobo un exemple de maduresa serena i personal que es reafirma amb el seu nou disc "Treu banya".

Però, que voleu que us digui, segueixo preferint a aquell Quintana que vaig descobrir l’octubre de 1989 quan venia d’un concert de Dinamita Pa Los Pollos i tot seguit anava a Zeleste a veure als Detectors i em vaig trobar que els que pensava que serien els teloners i resulta que ja eren els caps de cartell.

Aquell Quintana envoltat de les guitarres de Ninyin i de Thió, el baix del Cuco i la bataca de Josep Bosch, els ja mítics Sopa de Cabra que provocaven una trempera descomunal amb el "Blujins-Rock", "El carrer dels Torrats", "No tinguis pressa", "Cardíaco y acabado" o la seva versió del "Rock and roll" dels Zeppelin. Aquells Sopa de Cabra que podien fer bullir a tot un Estadi Olímpic fent que la gent s’oblidés que després tocava Tina Turner, que van fer seu el Sot del Migdia l’any 1990 o que van rebre les primeres pedrades a la Devesa de Girona l’any 1992.

Després els Sopa van canviar i es van posar més seriosos però també més professionals i madurs. I els vaig continuar seguint, és un dels grups que més vegades he fotografiat en directe. Quintana també ha canviat, també el continuaré seguint. Però trobo a faltar a aquell rocker que encara porta dins.

Raimon, Palau Sant Jordi (Barcelona), 21 d’octubre de 2007

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles,
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.

Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.

Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.

Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.

Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.

Articles publicats al diari El Punt el dia 22 d’octubre de 2007

Què volen aquesta gentPep Sala, Raimon i Maria del Mar Bonet van posar la banda sonora

Xavier Mercadé/Enderrock
Comentava un històric de l’independentisme català: «No m’ho puc creure, estic flipant:
estem a l’any 2007, en ple segle XXI, i encara fem actes reivindicatius
en un palau d’esports escoltant a Maria del Mar Bonet i Raimon.» Com si
el temps no hagués passat, el cantautor de Xàtiva i la cantant
mallorquina van tornar a posar la veu i les cançons per reclamar la
tornada dels papers de Salamanca. En aquesta ocasió acompanyats també de l’osonenc Pep Sala i de l’actor Toni Albà.

El
públic que va arribar al Palau Sant Jordi ja es va trobar a l’entrada
la primera actuació amb el colorista grup de percussions La Banda del
Surdo. Pep Sala, vestit de negre i presentant la seva nova formació, va
ser l’encarregat d’obrir la tanda d’actuacions dins del Sant Jordi. Amb
La taverna d’Old John va evidenciar el canvi cap a sons més
nord-americans amb què l’exmembre de Sau vol encarar la seva nova etapa
musical. Una banda en què manté la guitarra de Josep-Lluís Pérez, el
teclat de Ramon Altivill i el violí de Simone Lambregts, recupera Gerry
Duffy als cors i percussions i ha inclòs un banjo que el fa cavalcar
pels camins del country. «El meu pare em deia que mai es pot
perdre ni el respecte ni la dignitat. Aquests documents són una qüestió
de respecte i dignitat a la gent que els està esperant i a nosaltres
com a poble i com a nació», va declarar Sala abans de tocar L’onze de setembre
(«una cançó que vaig escriure amb un altre gran patriota, Carles
Sabater») modificant la lletra per reivindicar la tornada dels papers.
La seva mitja hora d’actuació va acabar amb un Boig per tu cantat per tot el palau i dedicat als membres de la Comissió de la Dignitat.

Maria
del Mar Bonet va sortir a l’escenari reconeixent: «De vegades dubtem
que les cançons puguin ajudar, però espero ser la veu d’aquestes
famílies que fa tants anys que esperen els seus papers, les seves cartes.» Va començar la seva actuació amb un record a Ovidi Montllor i Dos anònims, cançó inclosa en el seu últim CD Terra secreta
en què el vers «maleïdes les guerres i aquell qui les van fer» prenia
tota la rellevància. Un esperit crític que mantindria amb Un exèrcit de Jordi Guardans i Què volen aquesta gent que va ser rebuda amb una sentida ovació. Bonet va tancar la seva actuació amb un cant d’estil improvisat i va recordar: «Els papers
s’han de tornar, aquesta és la nostra memòria, és la nostra dignitat.»
«Aquí em teniu com sempre que em crideu», va saludar Raimon,
l’indispensable trobador de Xàtiva armat amb la seva guitarra i atacant
directament els sentiments amb Quan jo vaig nàixer. Raimon va fer selecció especial de cançons amb una especial relació que va incloure Quatre rius de sang, La nit, va recordar Salvador Espriu a Indesinenter i una celebrada Jo vinc d’un silenci
seguida amb una atenció que feia posar els pèls de punta sobretot quan
va cantar «jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser
lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat» i que
va fer posar dempeus tot el Palau Sant Jordi, que l’acomiadava al crit
«independència».

El borbó republicà
Poc es podien imaginar els assistents al Sant Jordi que ahir a la tarda escoltarien fins a nou vegades un himne espanyol, el cara al sol,
i que fins i tot acabarien cantant l’himne de Riego amb un borbó. El
culpable en va ser l’actor i humorista Toni Albà, que va improvisar ell
solet una delirant coral formada «per una sèrie de criatures
necessitades de carinyo i amor», que tenien com a deures posar lletra a l’himne espanyol. Aquests nens eren Aznar («Yo me llamo José María, aquí y en la China Popular»),
Rajoy, Acebes, Jiménez Losantos, Fraga, Rodríguez Zapatero i, és clar,
Juan Carlos I. Aquest últim personatge va ser el que més es va aplicar
i va fer 5 estrofes de l’himne, dos de les quals per a nota, canviant
fins i tot la música per l’himne republicà. Amb la veu del borbó va ser
quan Toni Albà es va mostrar més crític i dur acabant amb «tal y como dijo el poeta: Visca Catalunya lliure!»

Take That, Palau Sant Jordi (Barcelona), 20 de juliol de 2007

Sembla que la tonteria amb els grans concerts va a més. Ja no és situar-nos en un lateral, a la taula de so o de limitar-nos en mig minut el temps de fer les fotos, com va passar amb Beyoncé. El nou rècord de l’absurd se’l van endur el Take That que ens van situar a les graderies de l’altre banda del Sant Jordi. Si, a la quinta forca. Com diria el mestre Portet: que els bombin.

Article publicat a El Punt el dia 25 d’octubre de 2007

Molt soroll per no res

música/Take That
Xavier Mercadé
Take
That és un nom més a afegir a la tongada de retorns que estem vivint
aquesta temporada. El sorprenent és que ara li ha tocat el torn a una
banda prefabricada, un producte adolescent que ja tenia marcada la data
de caducitat des del naixement. Take That han crescut i el seu públic
també, però no per això es van deixar de viure al Palau Sant Jordi
escenes d’histèria, desmais i lipotímies encara que es registrés una
entrada més aviat discreta, unes 12.000 persones, segons
l’organització. Algunes de les fans més insubornables ja estaven
plantades a la porta del Sant Jordi des de dijous passat, i de fet no
calia tanta espera, ja que tant a la pista com a les grades hi havia
molts espais buits. Aquest retorn de Take That, però, s’ha fet sense
Robbie Williams, l’únic de la formació que ha aconseguit triomfar en la
seva carrera en solitari i qui donava un toc més transgressor a les
ensucrades cançons d’aquesta boy band. Un grup que va prohibir
l’entrada a les càmeres de televisió a un concert que inicialment
estava previst que se celebrés al Palau Olímpic de Badalona i que va
enviar els fotògrafs de premsa a la graderia més allunyada de
l’escenari.

El concert es va iniciar amb Reach out i amb
els quatre nois a sobre d’unes tribunes que recordaven el clàssic
número de Marilyn Manson per seguidament transformar l’escenari en un
casino de Las Vegas a It only takes a minute. Uns canvis
constants de decoració on cada cançó era presentada amb un quadre
escènic propi i amb l’acció dividida entre l’escenari principal i un
escenari secundari al mig del públic. El moment espectacular de la nit
va ser quan a Rule the world va baixar una passarel·la des del
sostre i els quatre cantants es van passejar per sobre dels caps de la
gent. I des de l’escenari paral·lel es va viure l’instant més esperat
amb Back for good cantant al voltant d’un piano blanc i fent embogir el públic.

Molts salts i cabrioles, treballades coreografies,
una dotzena de ballarins, trucs escènics impressionants, dos
escenaris… Tot molt visual però de música, ben poqueta cosa. Molta
gent segur que no es va adonar que portaven una banda fins als bisos,
en què una plataforma mòbil va treure el sextet de músics de la foscor
on havien estat amagats durant tota l’actuació. En l’aspecte vocal el
pes va recaure en Mark Owen i Gary Barlow, però van quedar escombrats
per un vocalista vestit de Screamin’ Jay Hawkins que a la cançó Relight my fire va introduir uns versos del Crazy de Gnarls Barkley amb una potència vocal que va deixar el quartet en evidència.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 20 d’octubre.

Mika, Palau Sant Jordi (Barcelona), 18 d’octubre de 2007

Setlist:

Relax
Big girl
My interpretation
Billy Brown
Holy Johnny
Any other world
Ring ring
How much do you love me
Stuck in the middle
Missionary man
Happy ending
Love today
Grace Kelly
—————-
Lollipop
—————-
Relax

Crònica publicada a El Punt el dia 20 d’octubre de 2007

Massa jove per fer-se gran
música/Mika
Xavier Mercadé«Avui
m’he despertat pensant que havia de tocar al Razzmatazz i m’he trobat
aquí amb sis mil persones, moltes gràcies!», va agrair Mika a la
resposta del públic barceloní. Un artista de nacionalitat britànica i
origen libanès que amb 23 anys ha aconseguit enamorar mig món gràcies a
l’efectivitat de la cançó Grace Kelly i que lluita per no ser un one hit wonder (artista d’un sol èxit) amb el grapat de cançons encomanadisses que hi ha al seu únic disc, Life in a cartoon motion.
Amb un Palau Sant Jordi en format d’amfiteatre ple del públic més
variat que es pugui imaginar (des de grups d’adolescents amb acne,
moderns de darrera generació, comunitat gai i pares amb els seus
fills), Barcelona es va rendir a un xou amb encerts i mancances. El
canvi de sala no solament va servir per atendre la gran demanda
d’entrades sinó també per satisfer un sector de públic adolescent i
infantil a qui se li hauria negat l’entrada si l’actuació s’hagués fet
a Razzmatazz.

Mika va respondre plenament a l’estereotip del
personatge que ha creat: un músic desinhibit, hedonista, comunicador i
alegre que canta cançons que conviden al somriure, però al mateix temps
va evidenciar massa les referències en què s’emmiralla. Potser la més
evident va ser la de Jake Shears dels Scissor Sisters, amb què va
arribar al mimetisme escènic durant tot el concert. I Mika hauria de
passar comptes també amb Robbie Williams, George Michael, Elton John,
Gilbert O’Sullivan i Freddy Mercury, encara que aquest darrer en
directe no va ser tan obvi com en disc. I en el capítol de mancances
caldria fer ressaltar que l’equip tant de llum com de so eren correctes
per a una sala de mitjana capacitat però no per a un espai de grans
dimensions. El Sant Jordi li va quedar gran a Mika. Els detalls més
teatrals (nines inflables i disfresses) es perdien per una il·luminació
dèbil, mentre l’aposta per una rudesa més rockera per suplir els
detalls del disc es perdia en una sonorització empastada. Per omplir la
hora i quart de concert Mika va repassar el seu disc en la seva
totalitat, va afegir-hi una musculosa versió del Missionary man d’Eurythmics, va haver de repetir Relax (take it easy) i va afegir-hi un parell de temes nous: Holy Johnny, una cançó hillbilly amb banjo i taula de rentar, i un How much do you love me que segueix en la línia melòdica i ballable dels seus hits. Com era de suposar, temes com Billy Brown i Love today van fer tremolar les grades del palau, i durant l’inevitable Grace Kelly
van ser molt pocs els que van quedar-se asseguts. El final, amb el grup
disfressat de ninos de peluix, globus, pluja de serpentines i confeti
sota els sons de Lollipop va evidenciar la seva popularitat, però també un infantilisme que tampoc li pertoca.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi (Barcelona). 18 d’octubre

Sharon Jones, sala Apolo (Barcelona), 17 d’octubre de 2007

 

Pet Shop Boys, Palau Sant Jordi (Barcelona), 12 d’octubre de 2007

… llàstima que la música en directe del duet sigui, com a mínim, dubtosa.

Mikel Erentxun, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 d’octubre de 2007

Avui el company fotologuero basc Borja Hortelano m’ha avisat de l’atemptat contra el bon gust i la decència que han perpretat Mikel Erentxun i Amaia Montero (La Oreja de Van Gogh) destrossant amb traidoria el "Lau Teilatu" d’Itoiz. Una ofensa a les oïdes que mereixeria que se’ls apartés als dos del món musical i, a més, obligar-los a ingressar en una Ikastola per aprendre euskera.

Ahir, després de la seva actuació me’l vaig trobar a la zona vip del Sant Jordi. Llàstima que en aquell moment no sabés res d’aquesta aberració només comparable amb "Chica de Ayer" cantada per Enrique Iglesias. D’haver-ho sabut, en comptes d’una cordial salutació de ben segur l’hi hagués caigut al cap alguna de les exquisides plates de canapès, les olives o algun test que li deixés les dents pitjor del que les té.

Compareu:
-La versió original d’Itoiz
-La versió de Mikel i Amaia
-Una versió de Josep/Adrià Puntí a Figueres

(segueix)

Als Itoiz els tinc una estimació especial ja que van ser un dels primers grups que vaig entrevistar en la meva època fanzinerosa, allà a principis dels anys vuitanta.

I que consti que soc bo i m’estalvio comentar res de la sortida a l’escenari de Mikel sota els sons del "Do you remember rock and roll radio?" dels Ramones ni de les seves falses posturetes amb la guitarra com si fos veterà del rock and roll.

Antonio Orozco, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 d’octubre de 2007

Aquest cap de setmana es va celebrar al Sant Jordi un festival patrocinat per la marca de roba esportiva japonesa Asics, amb el balanç d’una gran punxada de públic i el Sant Jordi mutilat en més de la seva meitat. A l’hora de programar els concerts els promotors van jugar amb la correcció política de grups mainstream encara que podia ser mol més acurada. Un grup de Cantàbria (El Sueño de Morfeo), uns britànics (Pet Shop Boys), una mexicana (Paulina Rubio), un andalús (Chambao), un basc (Mikel Erentxun), dos madrilenys (Dover i Hombres G) mentre que la representació catalana va venir per uns desconeguts Cyan i per Antonio Orozco.

No es que tingui res contra Antonio Orozco, cantant d’accent andalús originari de L’Hospitalet de Llobregat. Però un artista que al darrer Senglar Rock no es dignés en cap moment com a mínim en saludar en català, no gaudeix de les meves simpaties. A més, no estava conforme amb el temps que se li havia atorgat per l’Asics Festival i va decidir unilateralment allargar la seva actuació i per tant fer retardar a la resta de grups. Evidentment no va tornar a dir ni una sola paraula en català, cosa que si van fer Hombres G o Mikel Erentxun.

La cirereta del pastís la va posar el seu percussionista quan va presentar a la banda i a l’hora de referir-se a un dels músics (no recordo si era el teclista o el bateria) el va ubicar a SAN VICENTE DE LOS HUERTOS. Mira que he buscat als mapes i no he trobat aquesta població de nom tan estrany com ho podrien ser San Baudilio del Llobregat o Demasiado Limpio de Cabritos.

Paulina Rubio, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 d’octubre de 2007

Com són aquestes dives, com es fan odiar. Feia ja més d’una hora que havia de començar el concert, la gent s’estava emprenyant i van començar els xiulets. D’aquí es va pasar a corejar "Hombres G, Hombres G!", el grup que havia estat tocat abans. I la senyora va començar saludant amb el dit del mig de la ma dreta. Pel darrera l’escenari tothom estava també cagant llets sobre els capricis, els seu propi cordó de seguretat i lo carregada de punyetes que estava la senyora de Colate.

Em reafirmo pensant que aquesta versió de Roger Mas és molt millor que la que fa "la Pualeta de Cal Ros".

Hombres G, Palau Sant Jordi (Barcelona), 13 d’octubre de 2007

Dover, Palau Sant Jordi (Barcelona), 12 d’octubre de 2007

Fins on arribarà la dèria de les germanes Llanos per convertir-se en una cover band de Madonna? S’han canviat de roba i pentinats, Cristina ha perdut una bona quantitat de quilos i balla a sobre l’escenari, han traspassat tot el seu repertori al so electrònic de Confessions on a dance floor, fan una versió del Like a prayer i a sobre rememoren el moment del morreig (llarg però sense llengua) ente Madonna i Britney Spears.