U2, Estadi Anoeta (Donosti), 9 d?agost de 2005
Si, després de 368 apunts al bloc ja tocava penjar-ne una dels U2.
Vertigen. Avui començo l’Acústica a Figueres, la setmana que ve l’Altaveu a Sant Boi, l’altre el MMVV a Vic i com a traca final les festes de la Meercè i el BAM a Barna. Us mantindrem informats, es clar.
Pegasus, Rambla de Sant Francesc (Vilafranca del Penedès), 26 d’agost de 2007
Hi ha vegades que LA FOTO ?no una qualsevol, no una bona foto, si no LA FOTO en majúscules? et surt a la primera cançó i gairebé entre els primers dispars. És una sensació similar a la del gol al primer minut de partit, que et dona un optimisme tal que gairebé ja plegaries allà mateix i donaries el partit per guanyat. Però sempre el queda el cuquet que potser aquella foto també es podria millorar en les següents cançons, fins i tot superar-la. I quan arribes a casa, descarregues la càmera i et trobes centenars d’imatges revisar i editar. De ben segur que n’hi han de millors i que a les revistes segurament en triarien una altre, però a nivell íntim cap supera aquella foto que t’ha captivat des de que has sentit que la màgia t’entrava directament per l’objectiu al prémer l’obturador.
No se per què explico això, però amb aquesta foto de Max Sunyer i Santi Arisa al fons m’he quedat més que satisfet. Si, potser es podria millorar l’enquadrament, potser una mil·lèssima de segon després l’expressió seria diferent, però m’agrada tal i com ha quedat.
Quimi Portet, festes alternatives de Sants (Barcelona), 23 d’agost de 2007
Quimi Portet, festes alternatives de Sants (Barcelona), 23 d’agost de 2007
"El millor fotògraf del món" i no ho diu la meva mare ni la meva àvia ni tan sols els meus fills. Ho diu l’Astre Intercomarcal… Per alguna cosa serà.
Enrique Iglesias, Palau Sant Jordi (Barcelona), 8 de juliol de 1997
I si aquell dia li suen les mans?
Aquesta mena de concerts van molt bé per ?fer dit?. No hi ha cap implicació ni empatia amb el músic però són un bon entrenament per a concerts importants de veritat.
Joan Miquel Oliver, Plaça Rovira (vila de Gràcia), 20 d?agost de 2007
En una sola nit que vaig poder gaudir ahir a les Festes de Gràcia de Feliu Ventura, Angelina i els Moderns, el lletgisme de Estanislau Verdet, uns minuts d’El Belda i el Conjunt Badabadoc, a un inmens Joan Miquel Oliver fent versions de Kevin Ayers i, quan fotia el camp, estava a punt de començar el concert de Don Simon y Telefunken. He estat en festivals amb una programació molt pitjor i en més espai. Quan arribo a casa i em poso a fullejar el programa de les festes de Sants i només puc pensar que són una puta merda.
Resulta que l?orquestra Aquàrium hi actua en quatre carrers diferents (deuen se l’hòstia, els cracks dels envelats!), noms com el duet Esquitx o l?orquestra Sidral no em donen gaire garanties de qualitat i innovació, les havaneres… que voleu que us digui… no tinc cap samarreta a ratlles per anar a conjunt, els espectacles de vairetés no fan trempar ni als més predisposats, els karaokes no em posen i encara no tinc edat per gaudir de la disco-mòbil d?Albert Malla i el seu Cocodrilo Club ?és un malson recurrent que tinc: s’arriba de veritat a aquesta edat? m’hauran d’agradar les sarsueles??. Anirem al carrer Rosés a veure a Tony Ronald per cantar alló de ?Help, ayúdame? i veure si algú fa alguna cosa per solucionar aquest desgavell. No m?estranya que al barri els trens arribin amb retard.
Per sort hi ha la festa alternativa on aquest any brilla amb llum pròpia el proper dijous el nom de l?astre intercomarcal Quim Portet i el seu espectacle incomparable. Per cert que una fotografia publicada en aquest bloc llueix ara de manera sorprenent i impressionant a la plana web del guapo de l?Último de la Fila. Les llàgrimes d’emoció solquen la meva cara i només puc dir molt sincerament: ula, ula!
Angelina i els Moderns, Carrer Sant Pere Màrtir (vila de Gràcia), 20 d?agost de 2007
Són el grup que tothom en parla, sens dubta la sensació del moment. Molt rumors havien arribat del conjunt ie-ie Angelina i els Moderns però pocs en podien donar fe de la seva existència. Cercant el nom al Google els resultats són miserables, principalment surt ressenyat el bloc de l?amic i company Roger Palà i poc més. Serà qüestió d’augmentar aquest resultats.
Per això ens volem fer ressò de l?actuació d?Angelina i els Moderns en el marc incomptable i adient de les Festes de Gràcia. Ahir a la nit al carrer Sant Pere Màrtir vam tenir una gran selecció de les cançons d?ahir, d?avui i de sempre amb la dolça i inconfusible veu d?Angelina Fàbregas (per cert, sembla que la panxeta li ha crescut una miqueta, oi?) i el seu conjunt professional i solvent amb un repertori popular amb clàssics de Dodó Escolà, Maria Cinta o Els Picapedrers.
Una nota lingüística.
?Per què esteu sempre traduint del castellà? ens
diu sempre Coloma Moreno, la correctora d?Enderrock i no li falta raó. Volia titular
aquest post com ?Modern però català?, traduint el ?moderno pero
español? que dit amb autoritat per Conxa Velasco mentre anuncia
aspiradors als anys seixanta queda com molt contundentment anacrònic.
Però si poso ?modern però català? sembla que ?de nou- estem demanant
disculpes per ser el que som i com som.
Benavarri (Ribagorça), 18 d?agost de 2007
El Ball dels Salvatges és una representació del segle XIV que fa més de cent anys que no es representava. Gràcies a escrits manuscrits, partitures i fotografies antigues s?ha recuperat enguany a Benavarri (Ribagorça). Tot un poble en moviment, amb més de 150 participants representant aquesta dansa antiga. Divertit, curiós i un punt freak, tot un espectacle encara que patinava en els intents de modernització.
Això si, de l?actualització d?aquest Ball dels Salvatges no se n?ha respectat la llengua original, el català, més que en el nom. I és una pena ja que a Benavarri, a la franja aragonesa, es conserva el català com a llengua pròpia i d’us comú entre el veins, tot i que amb els anys he notat que ha perdut el seu accent propi (uns en diuen benabarrés i d?altres chapurreado, però no deixa de ser català) per acostar-se cada cop més a un tevetresenc vulgar i corrent.
Per cert que Benavarri ha estat el meu lloc de retir estiuenc. Avui ja torno a ser a Barcelona i demà intentaré esgarrapar alguna cosa de les festes de Gràcia i fartar-me de les del meu barri, Sants. Unes festes aquestes darreres que ja m’estan torturant tota la tarda: just davant de casa, a la rambla Badal s’han insta-lat tots els firaires amb la seva contaminació hortera i acústica (de reggaeton en avall).
Pretenders, Plaça de Toros (Osca), 10 de juny de 1995
Hi ha concerts singulars que sobten per la diferència abismal entre contingut i continent, on costa saber quina raó hi ha per que aquest músic toqui allà.
He estat testimoni d?un bon grapat d?aquest moments surrealistes, com el cas del concert dels Status Quo a Palau de Plegamans el 22 d?agost de 1992, l?ex-alcohòlic Joe Cocker a una plaça vinícola com Falset el 2 d?agost de 1991 (aquest mereixerà que algun dia expliqui també una sucosa batalleta) o els Pretenders a la plaça de toros de Osca.
De tots es coneguda la agressiva militància vegetariana i pels drets dels animals de Chrissie Hynde i per tant sobtava no sols que l?haguessin contractat sinó que ella hagués acceptat actuar en un espai on habitualment es massacren a les bèsties. Anys després en una nit de copes, el promotor que li va fer de xofer m?explicava aquest viatge cap a Osca amb Chrissie Hynde a l?autopista gairebé sortint per la finestra per llençar-li tota mena de motherfuckersmotherfuckers al conductor d?un camió de porcs, o la violenta situació en una ciutat castellana quan l?únic lloc que hi havia obert per sopar era un asador que lluïa al seu aparador el cap d?un porc amb una una poma a la boca.
Tot i que Pretenders actuaven tres dies després a l?Estadi Olímpic de Barcelona juntament amb Bon Jovi, Ugly Kid Joe i Van Halen, vam decidir anar a fer un passeig fins la ciutat aragonesa ja que aquell prometia ser un concert singular. I així va ser.
(segueix a vull llegir la resta de l?article)
El concert l?organitzaven les penyes per recaptar fons per les estiuenques festes de San Lorenzo i val a dir que pocs sabien qui era Mss Hynde, els seus pretendents i el seu valor en la història del rock. L?ambient al carrer era tan solidari com ignorant amb el grup. Tothom, famílies senceres i totes les quadrilles, anaven a veure al ?conjunt de rock? i la informació que sortia als diaris no donava gaire pistes més que al capdavant hi havia una xicota rockera. Amb aquests precedents, l?ambient a la plaça era força estrany amb les grades plenes de gent passant-se les botes de vi i el ruedo gairebé buit. Després d?uns teloners que la meva memòria es va dedicar a oblidar-los només acabar la seva actuació, els Pretenders van començar el seu concert. No soc gaire de posar-me a la primera filera, però s?ha de reconèixer que en aquest cas aquest potser era el lloc més còmode i ample del coso taurí. Chrissie intentava que el públic cantés les cançons trobant només resposta en uns quants irreductibles (bastants vinguts de Barcelona) de les primeres fileres. A mig concert algú li va cridar ?rock and roll!? i Hynde se?l va mirar estranyada i li va replicar ?rock and roll? que és el que voleu, que faci versions de Chuck Berry??. Bastant mal li devia fer la consciència a l?estar actuant en una plaça de toros com per veure que aquell tampoc era el seu públic. ?Qué faig jo aquí?? devia pensar sens dubte.
A la sortida del concert només quatre desgraciats l?estàvem esperant a la puerta de toriles. Tot i que no va baixar del cotxe, es va dedicar a signar amablement tots els discos, fotos i llibres que li portàvem. El single d?Stop youyou sobbing i una foto meva del concert al madrileny estadi Bernabeu fent de telonera dels U2 l?any 1987, ambdós amb la seva signatura, llueixen emmarcades a casa com a record d?aquella estranya nit.
Jòsmar, Plaça del Rei (Barcelona), 5 de maig de 1998
El que és la fama televisiva. Els del programa ?Malalts de Tele? van crear la campanya Catalunya a Eurovisió amb Jòsmar vivint els seus quinze minuts de glòria warholiana. En una connexió en directe des de la Plaça del Rei van acabar l?actuació amb un primer pla d?un servidor fent-li fotos: al dia següent m?havia vist fins i tot la quiosquera del barri.
Doctor Explosion, Festimad-Móstoles, 2 de maig de 1997
La tornada d?aquell Festimad va ser un dels viatges més al·lucinants i accidentats que he tingut en la meva vida festivalera. Un vell R-5 de color groc, atrotinat i fet pols va ser el vehicle d?una expedició barcelonina formada per la May, el Coco, el Luish i jo.
Després de la darrera nit del festival i farts del xunda xunda de The Prodigy, vàrem anar a tancar el Cocodrilo Rock and Roll Bar de Johnny Cifuentes, líder i supervivent dels Burning. Tot un temple del rockanroll situat en el barri de Batán perdut al mig de la M-30 madrilenya i amb el millor dels amfitrions de la ciutat. Al dia següent, diumenge de ressaca, vam decidir fer un esforç i fugir de la ciutat el més aviat possible. L?alcohol i les drogues encara no havien perdut el seu efecte i ja durant el cafemllet del matí en Luish i jo vam començar a fer conya marinera de com seria un hipotètic ?Biescas Festival? (recordeu, el càmping Las Nieves que va desaparèixer de les guies per culpa d?un fort aiguat) amb grups com Todos tus Muertos, Siniestro Total i altres de pitjor gust. Aquesta brometa macabra seria la maledicció que ens perseguiria durant tot el viatge.
(hi ha teca de la bona a continuació)
Només anar a buscar l?R-5 i tots muntats al cotxe vaig descobrir que el
clàusor no funcionava i el cotxe estava bloquejat. Vinga, a trucar a
l?assegurança, esperar la grua i fer una dotzena de cafemllet més. Al
cap d?una estona ens vam adonar que potser no havíem aparcat al lloc
més adient: el nostre automòbil, amb matrícula de Barna, estava al mig
del barri de Chueca i a aquella hora sortia tota la comunitat gay dels
afters, una desfilada de maquillatges correguts, barbes incipients en
cossos de dona i tacons trencats, acompanyats per tota mena de cegus
pastilleros o directament torrats. Total, al final arriba la grua i un
operari que semblava un company de El Solitario decideix que el millor
que es pot fer és petar el clàusor dels collons, desbloquejar el cotxe
i recórrer al clàssic mètode del pont per engegar-lo. Així que ja ens
veus fugint de los madriles fent el pont al cotxe i havent-lo d?engegar
d?aquesta manera tan subtil a les benzineres i àrees de servei com si
fóssim col·legues del Torete i el Vaquilla.
Entre pont i pont, la meteorologia se?ns va posar en contra. La
maledicció de Biescas ens va atacar en forma d?aiguat torrencial al mig
de terres castellanes. Els gastats neteja parabrises del pobre R-5 no
donaven de si, les llums ja no passaven una altre ITV i la visibilitat
a la carretera era poc més que nul·la. Per si fos poc, la condensació
de vapor dins del vehicle ens obligava a anar amb les finestres obertes
amb la conseqüent inundació del cotxe (si, aquí i només aquí exagero
una miqueta). Nova aturada en una àrea de servei per esperar que la
puta pluja afluixés. Quan ja només eren quatre gotes vam tornar al
cotxe, vaig fer el pont i ¡oh, sorpresa! la maledicció en va atacar de
nou: una roda punxada! Una pana a la que es va afegir el retorn de la
tempesta que ens va deixar xops de cap a peus. Per acabar-ho d?adobar
vam arribar finalment a Barcelona no sense abans menjar-nos
l?embotellament i l?embús de l?A-7 corresponent al megapont del primer
de maig (va caure en dijous).
Aquell viatge de tornada ens va deixar més baldats que el dos dies de
festival a Móstoles. Si, el poble de les empanadilles, però no en faré
conya no sigui que em caigui una altre maledicció.
Giant Sand, Calahorra (La Rioja), 7 d?octubre de 2000
Sempre he preferit que la il·luminació i el context em vingui donat, per això prefereixo els escenaris que no pas les sessions amb els grups. Les sessions amb grups em donen molt respecte. Se?m fa difícil el fet d?haver de crear una situació i buscar una ambientació en que tot el grup es vegi reflectit i la seva personalitat quedi clara, convertir els músics en models i trobar l?equilibri amb la il·luminació. Justament ahir un bon músic i amic, guitarrista d?una de les meves bandes preferides de Barcelona i habitual visitant d?aquest bloc, em va proposar treballar amb el que seria la portada del seu segon disc i li vaig haver que dir que no. La bona imatge que van treure pel seu primer treball deixava el llistó molt alt. Potser si fes fora les pors de sobre ho podria aconseguir.
Sempre hi ha excepcions encara que siguin fruits de la casualitat. Com en aquest cas amb els Giant Sand. Era en el pàrking d?un hotel de Calahorra (La Rioja). La llum i l?ambientació eren perfectes. Si m?hagués recorregut totes les estacions de servei de Tucson (Arizona) no hagués trobat un lloc millor. John Convertino, Joey Burns (actualment a Calexico), Howe Gelb i companyia estaven esperant la furgo el dia del seu concert al festival Serie B i jo estava esperant a la porta de l?hotel que els companys del Ruta 66 s?espolsessin la ressaca i baixessin de l?hotel. Només va ser una sola fotografia feta sense més permís que l?atorgat amb un somriure, però va funcionar molt millor que si hagués estat provocada.
Neil Young, Espárrago Rock, 15 de juliol de 2001
Si, l?òxid mai dorm, sempre està treballant, fent la seva feina.
És potser la distància més llarga que he fet mai per anar a veure un concert, 1.100 quilòmetres fins a Jerez de la Frontera gairebé sense parar. Però va valer la pena.
PJ Harvey, FIB-Benicàssim, 5 d?agost de 2001
Tots ens vam quedar bocabadats… i submisament enamorats.
Kiss, Palau d?Esports (Barcelona), 30 de juny de 1997
Un aficionat als freaks com jo no pot deixar de recordar el concert de Kiss gairebé amb llàgrimes als ulls.
(…segueix…)
Ens van fer esperar a les afores del Palau d?Esports ja que no podíem
entrar al recinte fins la segona cançó. La raó d?aquesta espera
ultramurs la vam tenir només començar el concert: una enorme explosió
va fer que els pocs vidres que encara li quedaven al Palau saltessin
en mil trossos als nostres peus. I un cop dins, la follia. Els Kiss,
conscients de que la seva imatge te tanta o més importància que la seva
música, van estar gairebé posant per nosaltres, acostant-se a tots i
cadascun dels fotògrafs per ser immortalitzats en detall i fent tota
mena de posturetes per les nostres càmeres. I jo captant en viu cada
detall que des de petit havia somniat quan mirava les caràtules dels
seus discs o penjant a l?habitació els pòsters que regalaven a El Gran
Musical.