ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Freaks o clàssics?

Peret i Manolo Escobar, L’Auditori (Barcelona), 24 de juliol de 2007

Si els descobrís Wim Wenders en faria una "Buena Vista Rumba Club"?

El grup al complert aquí.

Article publicat a El Punt el dia 27 de juliol de 2007

El monarca que no censura

música/Peret
Xavier Mercadé
La
figura de Peret ha rebut diversos homenatges en les darreres dècades.
L’any 1991 va aplegar totes les estrelles de la rumba al Velòdrom
d’Horta; els Jocs Olímpics, amb Gitana hechicera, van ser un reconeixement a la seva obra, i les noves generacions van fer-li un tribut l’any 2000 amb el disc Peret rey de la rumba
i un concert a les festes de la Mercè. El de dimarts a L’Auditori,
però, va ser diferent. No va ser un homenatge a la seva figura si no
als cinquanta anys de rumba catalana. Tot just començar ho va deixar
clar: «Jo no sóc la rumba, la rumba és de tothom, això sí, la rumba
catalana la vaig inventar jo.» Així de clar i amb una seguretat que ni
el mateix Pescaílla s’atreviria a rebatre’l.

La primera part del
seu concert va ser simplement brillant, amb un Peret assegut, vestit de
negre i amb vambes, tremolós, sol a la guitarra i acompanyat pels palmeros Ramonet i el Tío Toni (Patriarcas de la Rumba). Escoltar d’aquesta manera Lola (la cançó que va enregistrar el 1957 i que marca l’efemèride de l’estil) i El mig amic
va ser el tractat més sincer i directe sobre la rumba catalana que
s’hagi sentit mai. Més endavant se li va unir una jove («els meus
néts») i multitudinària banda de dotze músics i el concert va prendre
un caràcter més festiu i popular, on van tornar a la vida els clàssics
que tots guardem al subconscient, com ara la captivadora Pensant en tu, Cumaco San Juan (el gitano fino), ¡Lo mato!, El muerto vivo, la gegant La noche del hawaiano, una versió deconstruïda d’Una lágrima i l’inevitable Borriquito.
La faceta com a predicador que va exercir durant els anys vuitanta
també hi va ser present en les introduccions de cadascuna de les
cançons sense deixar de banda l’espontaneïtat atenent peticions del
públic com ara la d’Amor a todo gas, que va interpretar a capella.
«Parla en català, collons!», li va recriminar un del públic. I
amablement, Peret li va respondre: «Sí, també et parlaré en català i
també parlaré de collons.»

El llarg concert de més de dues hores
i mitja va tenir moments propers a una gala televisiva, sobretot quan
van sortir convidats com ara Los Chunguitos i l’incombustible Manolo
Escobar. Però va tenir instants delirants amb la presència d’El Payo
Juan Manuel acompanyat per una noia amb poca roba i amb la seva rumba
amb les lletres porques d’Una vieja y un viejo. Un estil de rumba desvergonyida i canalla que Peret també va practicar fa anys amb la cançó Per un forat. De tota manera no hauria estat malament que també convidés algun músic de la nova generació de rumbers catalans (La Troba Kung-Fú o Gertrudis) que mai s’ha estat de reivindicar-lo. Les cançons de Que levante el dedo,
el disc que ha publicat aquest any, van aparèixer a la part final del
concert, que va acabar amb tots els músics i convidats a l’escenari
cantant sorprenentment el Vamos a la cama de la Familia Telerín i, un darrer bis, Gitana hechicera.

Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona), 24 de juliol
Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

El rei de la rumba

Peret, L?Auditori (Barcelona), 24 de juliol de 2007

Vaig néixer i viure al barri d?Hostafrancs. Allà a finals dels anys vuitanta podíem comptar amb dues petites sales de concerts, per una banda la mítica sala Communiqué al mateix carrer Hostafrancs, al costat de l?església, i per altra banda hi havia la sala Diafragma 77 oberta a noves propostes barcelonines però amb una vida efímera de només una temporada. Allà hi vaig fotografiar, per exemple a Los Canguros, la banda de l?ara reconegut xef Sergi Arola.
Bé, al que anàvem, el Diafragma 77 estava situada a la Plaça Herenni, una plaça més coneguda popularment com la plaça dels gitanos ja que allà s?aplegaven els gitanos catalans del barri. Al seu costat hi havia una església Evangelista de Philadelphia, sempre plena de gom a gom. Curiós que és un, una tarda-nit que anava a la sala, se?m va ocórrer abans treure el nas en aquella església. Allà vaig trobar una escena al·lucinant amb tots els gitanos del barri cantant i ballant, una situació que mai havia pogut imaginar en una església catòlica convencional. La sorpresa va ser el mossèn que era ni més que Peret, que allà li deien ?Pare Peret? cridant al·leluies, predicant la Bíblia i també cantant rumbes. Una de les cançons la recordo perfectament deia una cosa així com ?Cristo tiene poder, Cristo tiene poder, Cristo es poderoso, Cristo tiene poder?. Uns quants anys després els cristu de la cançó el va canviar pel nom de la ciutat i es transformà en la cèlebre ?Gitana hechicera?, l?himne dels Jocs Olímpics de 1992.

FIB 07: Guirilàndia

FIB-Benicàssim, 22 de juliol de 2007

El 47% de guiris de 150.000 espectadors són molts, massa. Els britànics en especial són els que més i millor es fan odiar.

Fins l’any que ve… o no… ja veurem queden dotze mesos per pensar-ho.

Article publicat a El Punt el 24 de juliol de 2007

150.000 persones baten el rècord d’assistència al Festival de Benicàssim
Xavier Mercadé/Benicàssim

«Ha estat un èxit rotund», van declarar ahir en
roda de premsa els germans Morán, organitzadors des de fa tretze anys
del Festival Internacional de Benicàssim: 150.000 espectadors que
durant els quatre dies han deixat a caixa prop d’uns catorze milions
d’euros de beneficis. Pel que fa al públic assistent, van destacar que
el 47% dels espectadors hagin estat de fora de l’Estat, majoritàriament
anglesos. «Som a anys llum dels altres festivals que es fan a Espanya»,
van sentenciar.

Tot i que només els concerts de Muse, diumenge, i
Arctic Monkeys, dissabte, van col·lapsar l’escenari principal, la
programació de noms reconeguts als altres escenaris (Rufus Wainwright,
!!!, Klaxons, The Human League o Antony & The Johnsons) va fer que
el públic quedés repartit pertot el recinte del festival incrementat
aquest any amb 15.000 m² més d’espai.

MUSE, ATORDIDORS
La darrera nit del festival va tenir com a màxim protagonista el rock
èpic i recargolat de Muse amb un concert atordidor i excessiu tant en
música com en espectacle. Els suecs The Hives van arrasar amb un
concert de rock visceral i Amy Winehouse va ser coronada com la diva
d’aquesta edició del festival. El retorn als escenaris de Black Rebel
Motorcycle Club va ser molt celebrat, mentre que els Kings of Leon van
demostrar que no són flor d’un dia.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

FIB 07: El camí de l’excés

Muse, FIB-Benicàssim, 22 de juliol de 2007

Si, ho repeteixo, quatre dies de festival són excessius es miri per on es miri.

Els Muse? També excessius. Com un espectacle de focs d’artifici. Millor encara i ja que era en terres valencianes, com una falla colorista i gegantina que crema ràpidament i només deixa fum i cendres. I que consti que m’agraden però dosificadament.

 
  

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

FIB 07: És superfort!

Fischerspooner, FIB-Benicàssim, 21 de juliol de 2007

Mal de peus, cansament total i absolut…
No em queden ganes de descobrir si el terrorista està ballant a la carpa Fiberfib o s?està remullant a la piscina de backstage

Article publicat a El Punt el 23 de juliol de 2007

Arctic Monkeys desfermen el deliri al FIB
Els B-52’s ressusciten la seva llegenda interpretant els temes més clàssics

Xavier Mercadé/Benicàssim

La Generalitat Valenciana va decretar l’estat
d’alerta màxima a Benicàssim en previsió de tempestes. Finalment
dissabte els negres núvols van desaparèixer a mitja tarda. Els grans
triomfadors de la tercera jornada del FIB van ser sense cap mena de
dubte els Arctic Monkeys. La jove banda anglesa va col·lapsar
l’escenari principal.

L’estat
d’alerta va passar desapercebut pel gros del públic. El que no va
passar tan desapercebut va ser la notícia que el membre d’ETA buscat
per la policia podia estar amagat entre les riades de gent que eren en
el festival. Hi havia qui jurava haver-lo vist ballant de matinada i
altres el situaven banyant-se a la piscina del backstage.

La
tercera jornada del FIB es va encetar amb una bona ració d’història del
pop brasiler. La mítica banda carioca Os Mutantes van oferir autèntic
pop en tecnicolor de l’escola clàssica del tropicalisme que es va
convertir en tot un massatge per a les orelles. Molts seguidors tenia
també el component dels Strokes Albert Hammond Jr. Però la seva
actuació es va estroncar per un tall de llum que va fer emmudir
l’escenari durant mitja hora. Les brasileres Cansei de Ser Sexy també
van resultar afectades per aquesta fallada elèctrica just quan el
públic començava a escalfar-se.

A l’escenari gran, The Magic
Numbers van posar en pràctica la recepta de la felicitat a base de pop
i a poc a poc van fer-se seu el públic amb píndoles que conviden a
somriure. Els ressuscitats B-52’s van començar equivocant-se (o no) en
saludar amb un «Bona nit, Catalunya» que els va valer l’esbroncada del
públic. Kate Pierson, amb un pentinat que semblava sortit d’una
pel·lícula de John Watters, i els seus bombarders van fer un repàs al
més clàssic del seu repertori i algun tema nou amb un so fidel a
l’original però que ja sonava a ranci. En aquells moments el recinte
del FIB ja era a prop del col·lapse i intentar treure el cap als
concerts de Camera Obscura o The Human League era una temeritat, tots
els escenaris estaven col·lapsats. I amb els Arctics Monkeys es va
desfermar la bogeria al FIB. Durant les tres primeres cançons les
allaus van provocar que dotzenes de fans fossin desallotjats de les
primeres files de públic amb tota mena de contusions i lipotímies. Una
riada de desmais que va durar tot el concert. Poques vegades s’ha vist
la immensa esplanada de l’Escenari Verd tan plena de públic. Aquest
joves encara amb acne van oferir el seu arsenal de cançons urgents que
funcionen millor quan es posen energètics que no pas quan volen ser
transcendentals. La nit la va tancar Fischerspooner, el rei de l’ electroclash.

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

FIB 07: El deliri

Arctic Monkeys, FIB-Benicàssim, 21 de juliol de 2007

Aquest nens amb acnè van ser els culpables d?un dels majors deliris que s?han vist al FIB. Durant les tres cançons que van deixar fer a un número ?limitat? de fotògrafs (50!!!) vam ser testimonis de com s?evacuaven a dotzenes d?espectadors amb colapses i lipotímies de tota mena. Quan vam tornar al foso, desenes de sabates i xancletes perdudes eren testimonis de la magnitut de la tragèdia.

 
  

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari

FIB 07: Bombargejant amb laca

B-52?s, FIB-Benicàssim, 21 de juliol de 2007

La senyora Kate no volia que veiessim de prop lo gran que te el cul ni el seu pentinat de ?Mujeres desesperades?. Així que només van deixar que la fotografiessin 20 fotògrafs i des de la taula de so. No va quedar més remei que haver de patir unes quantes empentes i suar una mica la cansalada entre el públic.

 
   
 

Publicat dins de Festivals | Deixa un comentari