Freaks o clàssics?
Peret i Manolo Escobar, L’Auditori (Barcelona), 24 de juliol de 2007
Si els descobrís Wim Wenders en faria una "Buena Vista Rumba Club"?
El grup al complert aquí.
Article publicat a El Punt el dia 27 de juliol de 2007
El monarca que no censura
música/Peret
Xavier Mercadé
La
figura de Peret ha rebut diversos homenatges en les darreres dècades.
L’any 1991 va aplegar totes les estrelles de la rumba al Velòdrom
d’Horta; els Jocs Olímpics, amb Gitana hechicera, van ser un reconeixement a la seva obra, i les noves generacions van fer-li un tribut l’any 2000 amb el disc Peret rey de la rumba
i un concert a les festes de la Mercè. El de dimarts a L’Auditori,
però, va ser diferent. No va ser un homenatge a la seva figura si no
als cinquanta anys de rumba catalana. Tot just començar ho va deixar
clar: «Jo no sóc la rumba, la rumba és de tothom, això sí, la rumba
catalana la vaig inventar jo.» Així de clar i amb una seguretat que ni
el mateix Pescaílla s’atreviria a rebatre’l.
La primera part del
seu concert va ser simplement brillant, amb un Peret assegut, vestit de
negre i amb vambes, tremolós, sol a la guitarra i acompanyat pels palmeros Ramonet i el Tío Toni (Patriarcas de la Rumba). Escoltar d’aquesta manera Lola (la cançó que va enregistrar el 1957 i que marca l’efemèride de l’estil) i El mig amic
va ser el tractat més sincer i directe sobre la rumba catalana que
s’hagi sentit mai. Més endavant se li va unir una jove («els meus
néts») i multitudinària banda de dotze músics i el concert va prendre
un caràcter més festiu i popular, on van tornar a la vida els clàssics
que tots guardem al subconscient, com ara la captivadora Pensant en tu, Cumaco San Juan (el gitano fino), ¡Lo mato!, El muerto vivo, la gegant La noche del hawaiano, una versió deconstruïda d’Una lágrima i l’inevitable Borriquito.
La faceta com a predicador que va exercir durant els anys vuitanta
també hi va ser present en les introduccions de cadascuna de les
cançons sense deixar de banda l’espontaneïtat atenent peticions del
públic com ara la d’Amor a todo gas, que va interpretar a capella.
«Parla en català, collons!», li va recriminar un del públic. I
amablement, Peret li va respondre: «Sí, també et parlaré en català i
també parlaré de collons.»
El llarg concert de més de dues hores
i mitja va tenir moments propers a una gala televisiva, sobretot quan
van sortir convidats com ara Los Chunguitos i l’incombustible Manolo
Escobar. Però va tenir instants delirants amb la presència d’El Payo
Juan Manuel acompanyat per una noia amb poca roba i amb la seva rumba
amb les lletres porques d’Una vieja y un viejo. Un estil de rumba desvergonyida i canalla que Peret també va practicar fa anys amb la cançó Per un forat. De tota manera no hauria estat malament que també convidés algun músic de la nova generació de rumbers catalans (La Troba Kung-Fú o Gertrudis) que mai s’ha estat de reivindicar-lo. Les cançons de Que levante el dedo,
el disc que ha publicat aquest any, van aparèixer a la part final del
concert, que va acabar amb tots els músics i convidats a l’escenari
cantant sorprenentment el Vamos a la cama de la Familia Telerín i, un darrer bis, Gitana hechicera.
Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona), 24 de juliol |