ROCKVIU

Lídia Pujol, TNC (Barcelona), 30 de maig de 2007

Què bèsties són algunes cançons populars catalanes.
 

Dolores O’Riordan, sala Razzmatazz (Barcelona), 29 de maig de 2007

Automatic Dlamini, sala KGB (Barcelona), 1 de juliol de 1989

En Rafa de Valladolid era un d’aquests promotors de concerts que ja no en queden. Algú capaç de muntar una sala de concerts deficitària per poder portar als seus grups preferits o de crear un segell discogràfic per treure els discos dels seus amics. Un dia va tenir el caprici de portar de gira per l’Estat a una banda de Bristol tan desconeguda com impronunciable, Automatic Dlamini. La gira va ser un fracàs absolut, un forat a les butxaques del pobre Rafa que va augmentar en el darrer concert de la gira a la sala KGB. Preveient el fracàs, el Rafa ens va demanar que truquéssim a tots els amics possibles per al menys deixar al grup amb la sensació de que la seva proposta podia interessar a algú. En total, contant a cambrers i gent de la sala, va aconseguir aplegar a una trentena d’espectadors. El grup no estava gens malament, amb un cantant que també tocava bidons com a percussió i extreia estranys sorolls de les guitarres, acompanyat per una guitarrista tímida a qui li costava aixecar la mirada.
El concert va acabar, i a part del grup els vam portar a sopar al Drugstore del Passeig de Gràcia. La guitarrista tímida va decidir anar-se’n a l’hotel per que estava cansada i no tenia ganes de marxa. Podien haver anat a una pensió o col·locar-los a tots en cases particulars, però el Rafa creia que els músics es mereixien un respecte i dormir en bones condicions, encara que això agreugés la seva ruïna.
Continua a vull llegir la resta de l’article

El líder del grup es deia John Parish i aquella jove guitarrista es feia dir Polly Jean, Polly Jean Harvey.

Ariel Santamaria, Senglar Rock (Lleida), 30 de juny de 2007

I ara, què?

Beyoncé, Palau Sant Jordi (Barcelona), 27 de maig de 2007

El Llibre Guinness dels Rècords està ple de marques absurdes, de molts fets anecdòtics que arriben a la categoria de notícia per la seva estupidesa. Els fotògrafs de concerts no en tenim cap d’aquest llibres, però si el féssim, Beyoncé s’enduria una de les més altes categories. Des de la taula de so, a sobre d’una tarima on una dotzena de fotògrafs i una càmera de TV3 tot just hi cabiem, la senyora Knowles va tenir la deferència de deixar-nos obrir els obturadors de les màquines durant un tros de la seva primera cançó que no va arribar ni al minut de temps. Tot just quan es posava el micro a la boca per cantar, un seguretat del seu equip i de la mida d’un armari, va decidir que ja en teníem prou.

Pd. Atenció a la foto i les llumetes blanques que hi ha entre el públic. Si, són càmeres.

Article publicat a El Punt el dia 29 de maig de 2007

L’experiència Beyoncé

música/Beyoncé
Xavier Mercadé
Des
del mateix escenari on el juny de 2005 les Destiny’s Child van anunciar
la seva separació, Beyoncé va demostrar diumenge el pes del seu
repertori en solitari i un espectacle que no es va diferenciar gaire
del que va oferir amb les seves excompanyes Kelly Rowland i Michelle
Williams. La The Beyoncé Experience, el nom de la gira, va
comptar també amb un gran escenari i una escenografia on era impossible
trobar-hi el més mínim espai per a la improvisació i sí per a un
espectacle inspirat en l’estètica de videoclip.

Després de veure
nombroses vegades un anunci de telefonia mòbil amb la seva imatge
mentre el públic (més d’una generosa mitja entrada) feia onades,
Beyoncé va començar posant la directa amb el seu clàssic Crazy in love mesclat amb fragments del Crazy
de Gnarls Barkley i sota una cortina de focs d’artifici. A partir
d’aleshores se succeirien dues hores de concert. Fins a 33 peces van
arribar a sonar, encara que poques senceres, més aviat fragments que
s’anaven enllaçant, creant un xou on cada cançó es convertia en un
quadre escènic, però amb el ritme trencat constantment per canvis
d’escenografia i vestuari. Fins a set vestits per a un cos que es pot
permetre qualsevol model de roba. Aquests canvis eren aprofitats per la
banda per lluir-se en llargs solos, de vegades tan innecessaris com el
de la teclista fent una peça de Mendelssohn o l’interminable solo de
baix a final del concert quan molts dels espectadors ja enfilaven la
recta de l’estadi per intentar agafar el darrer metro. Una banda de
tretze noies, situades en una estructura mòbil de forma piramidal, van
quedar en segon terme durant gairebé tota l’actuació. Amb més de la
meitat de l’escenari convertit en una gran pista de ball, amb barres
que apareixien i desapareixien, escales, passarel·les i plataformes
mòbils i diversos trucs escènics, Beyoncé va escenificar un xou que la
coronava com la diva actual del r&b dels EUA.

L’estrella única i absoluta era ella, servint-se de cançons com ara Me, myself and I, la típica balada per lluir-s’hi vocalment i demostrant aquesta habilitat que tenen les cantants actuals de r&b
de posar sis notes musicals amb la veu allà on n’hi caben dues i
deixant-se estimar mentre les pantalles de vídeo mostraven en primer
pla l’excés de maquillatge. I tot amb un ventilador frontal que en tot
moment s’encarregava de despentinar-la acuradament. Menció a part
mereix el cos mixt de ball, una col·lecció de ballarins acrobàtics que
en algunes ocasions van fer perdre tot el glamur
i que allò
semblés un programa de varietats dirigit per José Luis Moreno o les
coreografies de Giorgio Aresu, com va ser el cas per exemple del ball
de Pink panter i el moment kitsch de Flaws and all amb un ballarí amb ales d’àngel abraçant-la davant del deliri del públic.

Lloc i dia: Palau Sant Jordi. 27 de maig

Wolfmother, sala Espacio Movistar (Barcelona), 26 de maig de 2007

Quina passada de banda!

Article publicat a El Punt el 3 de juny de 2007

Música/Wolfmother
Lloc i dia: Espacio Movistar (Barcelona), 26 de maig

Ballant amb llops

Xavier Mercadé
Per què complicar-se la vida si ja ha quedat demostrat a la història del rock la solvència i efectivitat de la fórmula del trio. Moltes bandes li donen voltes a la seva música fins omplir-la d?elements innecessaris quan amb la senzillesa d?una formació bàsica es poden obtenir iguals o millors resultats. Però per que aquesta fòrmula funcioni cal que el tres elements dominin els instruments i la conjunció entre ells no defalleixi en cap moment. Aquesta és una de les millors qualitats del grup de Sidney (Austràlia) Wolfmother que amb el seu primer disc homònim han demostrat que amb només 25 anys ja poden sonar com uns clàssics.  Els australians ja van donar la campanada l?estiu passat quan fent de teloners de Pearl Jam van estar a punt d?aixecar-li la camisa a Vedder i als seus amb una demostració antològica de força i autoritat, les mateixes virtuts amb les que al dia següent van deixar bocabadats als espectadors del festival Azkena Rock a Vitoria
En aquests mesos el nom de Wilfmother no ha deixat d?arnar d?orella a orella i la seva presentació a Barcelona va gaudir d?una bona entrada amb una varietat en el públic força curiosa, o es mesclaven les samarretes de Ramones, Hendrix o Zeppelin amb les de Nirvana, Kassabian, Metallica i fins i tot una de les Elastica. Durant la seva hora i mitja d?actuació el grup va tocar pràcticament totes les cançons que han enregistrat en la seva curta trajectòria, incloent-hi Pleased to meet you de  la banda sonora de Spiderman 3 i fins hi tot van tenir temps per estrenar una cançó nova, I?ll give you anything? en la que demostren que encara tenen molt a dir sense rebaixar ni un sol mil·límetre la capa greixosa de les seves composicions. El guitarra i cantant Andre Stockdale extreia tota la fúria de l?instrument sense despentinar-se la escarola, el baixista Chris Ross parava boig per l?escenari combinant les quatre cordes amb els teclats mentre que el bateria Myles Heskett es convertia en una màquina per donar el caràcter més petri a la proposta. Tots junts treien els efluvis dels millors moments de Cream, Thin Lizzy, Black Sabbath o Led Zeppelin amb una seguretat esparbarant. Wolfmother han nascut en una dècada equivocada però tenen sort de ser un dels pocs referents per una generació mancada de grups que sàpiguen exprèmer el suc a les bases més rockeres. Només així s’entén que cançons amb riffs rockers i fins i tot gairebé heavys com Apple tree, Colossal o Jocker & the thief puguin convertir-se també en hits indies. Menció apart mereix Woman, un títol que tan el grup com el públic la van assaltar com un clàssic d?aquest segle; una categoria que no sols ve de la qualitat intrínseca de la cançó sinó per la popularitat del seu vídeo amb la gent de Jackass i ser una de les més populars al Guitar Hero 2, l?al·lucinant joc de la consola XBox. Esperem que Wolfmother sàpiguen seguir una trajectòria ascendent i no acabin diluint-se com els hi va passar als The Mars Volta.

Nour, sala KGB (Barcelona), 25 de maig de 2007

El Corredor Polonés, sala Razzmatazz 3 (Barcelona), 25 de maig de 2007

Gàtaca, sala Razzmatazz 3 (Barcelona), 25 de maig de 2007

 
  

Kaiser Chiefs, Espacio Movistar (Barcelona), 24 de maig de 2007

Entre concerts en solitari, festivals i fent de teloners d’U2, era ja la quarta vegada que feia fotos als britànics Kaiser Chiefs. Per tant tenia constància de que el grup al menys tenia un directe vistós gràcies sobretot als constants salts que fa el cantant Ricky Wilson. Musicalment? millors i més divertits que els Arctic Monkeys.
Però res es pot fer si l’encarregat de la il·luminació no encén els llums, deixa el grup a la penombra i omple tot de contra llums preferiblement magentes. Total, temps i feina perduts, un munt de fotos tirades a l’atzar amb el convenciment de no estar fotografiant res de profit, res que defineixi al grup o que pugui tenir el més mínim interès.
Això si, després vam haver de sortir escoltats per guàrdies de seguretat per deixar les càmeres ben custodiades al guardaroba mentre que ?eterna queixa? el públic continuava disparant els flashos de les seves compactes. Als professionals? que ens bombin.

Nick Cave, sala Zeleste (Barcelona), 18 d’octubre de 1988

Miro el meu arxiu de fotos i gairebé no em puc creure que aquells mesos de 1988 vaig poder veure en poques setmanes a Willie DeVille, Herman Broode, Ellioth Murphy, Johnny Thunders, Desechables, Iggy Pop, Fleshtones i, es clar, Nick Cave, entre altres.

AC/DC, Palau Sant Jordi (Barcelona), 14 de desembre de 2000

Hi ha espais que queden gravats al subconscient. Un que no puc evitar pensar-hi cada cop que hi passo, està a un passadís del primer pis del Palau Sant Jordi, a una repisa sota d’una finestra. Durant aquest concert d’AC/DC allà hi havia un xaval amb la samarreta del grup i tot l’equip perfecte per a un concert dels australians encara que es va passar amb l’escalfament previ al concert. El xicot portava una merda com un piano de tal manera que ni les campanes de l’infern el podien despertar. Cada cop que jo anava a buscar una cervesa, el veia allà, tirat i dormint la mona. Quan va acabar el concert, es va aixecar donant tombs buscant la seva colla.

Quan es trobés amb els col·legues:

a/ Diria que va estar en un concert de puta mare, el millor que ha vist en sa vida i que els grup va estar genial?

b/ Reconeixeria trista i amargament la seva derrota de no haver vist ni un sol minut del concert del seu grup preferit, convertint-se en la riota dels amics?

Slipknot, sala Razzmatazz (Barcelona), 16 de març de 2000

La darrera vegada que van venir a la sala Razzmatazz l’any 2004 van saludar amb un "Bona nit Saragossa!" i es van quedar tan amples.

The Smashing Pumpkins, sala Apolo (Barcelona), 4 de març de 1994

Us imagineu a una televisió pública que agafi a les bandes que més despunten ja siguin del panorama nacional com internacional, els hi munti un concert amb entrada gratuïta, ho filmi i ho l’emeti en un horari raonable? Avui en dia sembla una utopia, però en altres temps els responsables d’"Sputnik" a TV3 ho feien. Aquest va ser el cas dels The Smashing Pumpkins tocant a la sala Apolo, quan Billy Corgan encara tenia cabell i l’èxit els començava a somriure amb "Siamese dream" (la seva anterior visita al KGB barceloní va aplegar poc menys d’una vintena d’espectadors).

Avui en dia les imatges d’aquell concert i de molts altres deuen estar perdudes en calaixos i, si hi ha molta sort, potser s’emeten a horaris impossibles i sense anunciar-se enlloc un diumenge al matí, tal i com estan fent amb les recuperacions de "Stock de Pop" o d’"Arsenal", a quarts de vuit del matí.

Ian Hunter, sala La [2] (Barcelona), 19 de maig de 2007

68 anyets i  signant concerts memorables.