Summercase, Parc del Fòrum (Barcelona), 15 de juliol de 2006
Xurxo, et trobarem a faltar i et recordarem sempre. Les càmeres estan de dol.
Festival BankRobber, Sala Apolo (Barcelona), 27 de gener de 2007
Aprofito la?apunt d?avui per fer un petit homenatge a un dels músics que més vegades he fotografiat a sobre d?un escenari. Es tracta de Miquel Sospedra, un dels mercenaris del rock amb l?agenda més atapeïda del món. Se l?ha pogut veure amb el seu baix acompanyant bandes i artistes com Xerramequ Tiquis Miquis, Le Petit Ramon, Pau Riba i la Banda dels Lladres, Chop Suey, Glaucs, Nut, Strawberry Pills For Eva, Shiva Sound, Matamala, Chéveres, The Libs, Berti Lasky i alguna dotzena més que de ben segur m?oblido. Sense anar més lluny, en el passat festival PopArb va tocar la mateixa nit en tres bandes diferents.
I dissabte també el vam veure pitjant les quatre cordes juntament amb Sanjosex i Mazoni en el festival del segell BankRobber en una sala Apolo plena de gom a gom.
Article publicat a El Punt el dia 30 (edició Girona) i 31 (edició Barcelona) de gener del 2007
Música/Festival BankRobber
Lloc i dia: Sala Apolo (Barcelona), 27 de gener de 2007
Feina ben feta
Xavier Mercadé
BankRobber és d?aquesta mena de segells que només per la etiqueta podem saber que el contingut no defraudarà. El bon criteri de selecció i la implicació personal en cadascun dels discos que editen han aconseguit que referències que a primera vista podrien ser minoritàries o poc comercials tinguin un ressò mediàtic i presència en tots els escenaris. Els 300 dvds que el segell va regalar als primers assistents a la sala Apolo a les vuit de la tarda, mitja hora després d?obrir-se la porta, ja estaven exhaurits. Una afluència constant de públic que va garantir l?èxit de la convocatòria i de la bona tasca feta pel segell durant els seus primers cinc anys de vida..
Guillamino i el poeta Josep Pedrals van escenificar l?espectacle En/doll que ja havien presentat en la passada edició del PopArb. Un cop més el joc entre les paraules i els ritmes electrònics es van unir en un espectacle arriscat que va comptar amb les col·laboracions de l’escriptor Marius Serra i el rapper Damo. L?ambient es va tranquil·litzar amb la sortida a l?escenari de Sanjosex amb la sala ja totalment plena. El cantautor bisbalenc va fer una respasada a Viva, el seu disc de debut, i va aprofitar per defensar quatre cançons noves. El convidat en aquesta ocasió va ser el solsonenc Roger Mas per compartir El camí. El va seguir El Chico Con La Espina En El Costado, àlies de Rubén Poz, amb el seu pop trist i depressiu que en directe guanya la intensitat que li falta en els seus discs. Aquest hereu dels Smiths (el seu nom artístic prové d?una cançó del grup mancunià) va estar acompanyat per Agustí Bossoms (Abús) al baix i el van ajudar el seu company Sanjosex a Carreteando mentre que Miqui Puig va pujar a l?escenari per cantar No te puedo hacer feliz, el tema més pop del seu repertori. Mazoni és potser l?artista més mediàtic del segell ja que la seva cançó No tinc temps per pensar, ha sonat insistentment aquest estiu a ICat FM, L?exHolland Park va sortir amb tota la sala entregada demostrant haver-se guanyat a un públic propi i acompanyat per una secció de vents. A més de les cançons d?Esgarrapada va aprofitar per fer un tast de les noves cançons que sortiran en breu al mercat sota el títol de Si els dits fossin xilòfons. El convidat en aquest cas va ser Pau Riba per interpretar Cançó 7ª en colors (Dioptria), una col·laboració que no es nova ja que els músic de Mazoni han acompanyat diverses vegades a Riba sota el nom de La Banda dels Lladres. La nit va acabar amb tots els músics a sobre l?escenari i mentre que Guillamino va intentar improvisar un We are the world, la banda va decidir tancar la nit amb All along the watchtower de Dylan i el ritme de Get up (I feel like being a) Sex Machine de James Brown, aquesta darrera amb més bones intencions que no pas ganes de passar a la posteritat.
A banda de les merescudes felicitacions, l?equip de BankRobber també es mereixen una bona estirada d?orelles ja que la seva plana web no està en català.
Novo, Teatre Zorrila (Badalona), 26 de gener de 2007
Article publicat a El Punt el dia 2 de febrer de 2007
Del club als auditoris
música
A Electroshock,
el més que recomanable llibre de memòries de Laurent Garnier, el DJ
francès explica la seva lluita perquè la figura del discjòquei tingui
el mateix reconeixement que un músic i la lluita per escurçar les
distàncies que hi ha entre els clubs i els auditoris. Finalment ho
aconsegueix amb una històrica actuació al mític Olympia de París el
1999 que va escandalitzar puristes, però que va obrir portes a
l’electrònica. Aquesta barrera també l’ha trencat a casa nostra el
palafrugellenc David Nicolau, conegut artísticament com a An Der Beat,
junt amb la cantant pop Berta PenCyalver, gràcies al projecte Novo. Un aliatge entre electrònica i pop que pren com a base reconegudes cançons del pop-rock i de la cançó catalana. Aire lounge és el disc resultant d’aquest experiment que embolcalla els clàssics catalans entre llençols de chill-out, ambient, lounge i down-tempo,
amb
un resultat que no és pas innovador però sí que és inèdit en el nostre
país. Des que l’eivissenc Cafè del Mar va comercialitzar les seves
postes de sol amb música relaxant, el mercat ha quedat saturat de discs
que utilitzen l’etiqueta de chill-out sense solta ni volta en tota mena d’estils (Opera chill-out, Enigma Borgia chill-out, The Beatles chill-out,
etcètera). El disc de Novo, en canvi, resulta un exercici saludable que
dota els clàssics del país d’una lectura nova, actual i revitalitzant.
A
la posada de llarg d’aquest projecte el divendres passat al Teatre
Zorrilla de Badalona, es va constatar que Berta ha guanyat molta
seguretat sobre l’escenari. A Novo no ha de defensar les seves cançons
sinó que treballa amb un material de solvència contrastada. Amb An Der
Beat com a mestre de cerimònies al darrere del seus plats, el grup es
va completar amb la subtil guitarra de Matias Kelman, el videojòquei
Aleix Supravision, una corista ocasional i la col·laboració puntual
d’una ballarina oriental. En un concert presentat en blocs i amb
interludis en què An Der Beat tractava temes de Suzanne Vega, M/A/R/R/S
i Daft Punk, la nit va anar creixent en intensitat i en varietat
sonora. Així el Somniatruites d’Albert Pla va tenir un tractament proper al flamenc, mentre que L’Empordà de Sopa de Cabra passejava entre ritmes brasilers. La Rambla de Quimi Portet adquiria un nou sentit amb una base de house i rumba, Noia de porcellana (Pau Riba) prenia camins orientals i la lectura solemne que fan del Llença’t de Lax’n’Busto podria entrar a formar part del repertori d’Everything But The Girl. Muriel d’Adrià Puntí queda com un dels seus millors encerts.
Aquest
era el seu primer concert en directe i al projecte encara li falta una
mica més de dinamisme escènic i rodatge, que amb el temps s’acabarà
arrodonint.
Lloc i dia: Teatre Zorrilla (Badalona), 26 de gener
Roger Mas, INEF, 25 de gener de 2007
Només van ser dues cançons ("Passió de son" i "Oda a Francesc Pujols") i a l’hora dels postres. Però en Roger sempre és benvingut encara que sigui per acompanyar els àpats o fer el cafè.
Òscar Briz, Centre Cultural Barradas (L’Hospitalet), 21 de gener 2007
Georges Moustaki, Palau de la Música (Barcelona), 19 de gener de 2007
Sembla mentida, però amb els 23 anys que porto fent fotos a tot el que es mou a sobre d?un escenari, mai havia pogut fer-li a Georges Moustaki. Unes vegades per coincir amb altres concerts, altres per mandra i fins i tot alguna vegada per anar al concert i no portar un roder a sobre. Però per fi ho vaig aconseguir i Georges Moustaki ja forma part del meu arxiu visual.
Redd Kross, Sala Apolo (Barcelona), 18 de gener de 2007
Hi ha concerts que haurien d?estar recomanats per les autoritats sanitàries. El de Redd Kross ahir a la sala Apolo és dels que et deixen amb un somriure d?orella a orella i renovant la fe en el pop, el rock i el que calgui.
"El Club" – TV3, Sant Joan Despí, 18 de gener de 2007
A la foto: Josep Thió, Gerard Quintana i Francesc Cuco Lisicic per primer cop junts a sobre d’un esenari des de la dissolució de Sopa de Cabra. Ha estat aquesta tarda al programa "El Club" de TV3 i només per una cançó: "Seguirem somniant" de "Podré tornar enrere, el tribut a Sopa de Cabra".
L’han anunciat com una actuació "única i irrepetible", però somniar és fàcil i aquesta podria ser una porta oberta a un possible retorn.
Si algú està enganxat a aquest bloc i a la tele alhora, i veu que "El club" tot just acaba de començar, que sàpiga que la foto ha estat presa durant la prova de so.
"Acords amb Leonard Cohen", Teatre Auditori (Sant Cugat), 13 de gener de 2007
Avui, que m?ha tocat a mi despertar-me a l?hora intempestiva en que el petit ha dit que ja no volia dormir més, he tornar a ensopegar al 33 amb aquella meravella de programa anomenat Arsenal i dirigit per Manuel Huerga. En aquest cas estava dedicat a Nico que va actuar a la sala 666 l?any 1986. Un reportatge d?impecable realització que mostra una Nico força desequilibrada dos anys abans de la seva mort a Eivissa i que ha acabat amb estremidora lectura del ?The End? dels Doors.
Això be a que, per casualitats de la vida, feia poques hores que havia vist John Cale, el seu company a la Velvet Underground, interpretant ?Alexandra Leaving? en l?espectacle ?Acords amb Leonard Cohen? al Teatre Auditori de Sant Cugat del Vallès.
No tinc res en contra dels concerts d?homenatge, ben al contrari, crec que la memòria cal reactivar-la constantment. Però algú hauria d?inventar una fórmula que aconsegueixi treure la impressió d?estar veient una gala televisiva, on tothom es cenyeix a un guió establert i ningú gosa saltar-se la norma. Al menys els podrien deixar donar les gràcies.
I no entenc com és que ningú va triar cap cançó del disc ?I?m your man?, el treball del canadenc de 1988.
I aquí acaba un cap de setmana dedicat a les més diverses concepcions de la cançó d?autor arreu del món. Però la cosa segueix ja que avui mateix comença el BarnaSants i ens esperen unes setmanes plenes de cançó d’autor.
Les mil cares d’Albert Pla.
Heus aquí algunes de les imatges projectades a l’espectacle "El malo de la película" d’Albert Pla. Però no us penso explicar el final. Encara queden dies per veure-ho a L’Auditori.
Albert Pla, Sala Oriol Martorell de L’Auditori (Barcelona), 12 de gener de 2007
"La mare que’l va parir!" va cridar una espectadora acompanyat per algun que altre renec mentre abandonava indignada la sala. Va ser el que es va sentir a la sala Oriol Martorell de L’Auditori quan van aparèixer les lletres de "Fin" en la primera de les representacions de "El malo de la película" d’Albert Pla. Provocador com sempre, Albert Pla havia fet be la seva feina. Un cop més ens va fer riure, plorar, repugnar, renegar, alterar-nos les neurones i posar-nos la pell de gallina.
Esperem que aquesta espectadora no pertany ni a la Cope, Ciutadans o cap del grupúsculs de la brunete mediàtica, Serien capaços de crucificar a Albert Pla tal i com van fer amb Leo Bassi o Pepe Rubianes.
Salvatore Adamo, Palau de la Música (Barcelona), 11 de gener de 2007
Algú pot dir-me si porta perruquí o és un implant capilar?
Article publicat a El Punt el día 13 de gener de 2007
Concert en blanc i negre
música
Salvatore Adamo/Xavier Mercadé
En
la història de la música popular algunes figures estereotipades han
pogut donar la sorpresa, sortir dels tòpics que havien manat en la seva
carrera i fer que un públic que havia estat aliè a la seva obra la
descobreixi i la consagri. Johnny Cash va deixar un digne epitafi
gràcies a Rick Rubin, el mateix productor que va intentar donar nous
aires a la carrera de Neil Diamond. Amb Liza Minelli tothom va quedat
bocabadat amb la seva aliança amb els Pet Shop Boys l’any 1989, i Tom
Jones va viure una tercera (o quarta) joventut gràcies al productor
Tevorn Horn i una versió del Kiss de Prince. Lucio Dalla i Franco Battiato es van redescobrint disc a disc. Fins i tot a Raphael se li pot trobar un punt hardcore;
i si algun bon dia un productor, músic o discjòquei s’atrevís a treure
del retir Guillermina Motta, més d’una dotzena en quedaria sorprès.
Però amb Salvatore Adamo no hi ha res a fer, és el que és: un cantant
melòdic italobelga de música lleugera dels anys seixanta. És possible
veure un concert en directe en blanc i negre? Aquest va ser el cas del
de Salvatore Adamo, dijous passat, al Palau de la Música. Semblava un
viatge fins a quan la televisió només tenia dos canals. Un concert
destinat a un públic majoritàriament adult i amb una certa edat amb el
principal objectiu d’obrir el bagul dels records i amarar-se de les
cançons clàssiques d’Adamo. Un públic vingut d’arreu del món per a
l’actuació (Alemanya, Bèlgica, França, Suïssa i fins i tot un grup de
xilens residents a Noruega) que durant tota l’actuació va anar deixant
l’escenari com una floristeria. El mateix artista va ser conscient
d’aquest bany de nostàlgia deixant de banda gairebé les noves cançons
que hi ha en els tres discos que ha editat en la darrera dècada.
L’inici del recital amb Es mi vida, el seu My way particular i conformista, ja ho va deixar clar. Si bé encara hi ha temes com Tu nombre, Cae la nieve, les raphaelianes La noche i Mi gran noche, i el clàssic de tot guateque
Mis manos en tu cintura
que tenen la seva vigència tot i un cert regust a naftalina, d’altres
no han aguantat el pas del temps, com va ser el cas de la carrinclona En mi canasta, un Cantaré que podria formar part del repertori de Perales o l’ensucrada Mañana en la luna.
Una balança mal equilibrada en què, per sort, la banda de set músics
que l’acompanyava va ser força competent i no va caure en virtuosismes
ni va omplir-ho tot de teclats sintetitzats. Adamo va fer l’esforç de
cantar les cançons en la seva traducció al castellà. No li calia aquest
esforç, ja que aquestes lectures forçades van reduir la capacitat de
comunicació i el van fer ensopegar més d’un cop. Quan va anunciar que
també en faria alguna en francès, una impressionant ovació i sospirs
d’alleujament es van sentir al Palau.
Lloc i dia: Palau de la Música (Barcelona). 11 de gener del 2007
Maika Makovski, La [2] (Barcelona), 4 de gener de 2007
Tornem a la normalitat després de les dades de Nadal que, com nefast costum, la programació musical desapareix totalment de les agendes. Després de dies sense estar davant d?un escenari, tenia veritable mono de concerts. Si, és una espécie de masoquisme ja que en pocs dies engega el BarnaSants i l?agenda es comença a omplir de dates en vermell.
I per començar l?any res millor que una descàrrega rockera de la ma de Maika Makovski, una mallorquina d?origen macedoni i establerta fa anys a Barcelona. Un secret massa ben guardat tot i que cada dia guanya més adeptes. Amb l?esperit de Joan Jett, Patti Smith o PJ Harvey, Maika no va presentar gaire material nou. A les cançons de ?Kradiaw?, el seu primer disc, encara els hi queda carrera i guerra per donar i la seva versió d??Ace of spades? de Motörhead va ser de les que treuen guspires. I segueix tan guapa com sempre.
PopArb, Arbúcies (La Selva) 7 i 8 de juliol de 2006
Poder escoltar Conxita envoltat d?arbres i natura, veure a l?Adrià Puntí amb banda i en bona forma, veure que els de Teatre de Guerrilla també poden ser rockers amb els seus Guerrilla Sound, gaudir d?un dels millors concerts que he vist d?Albert Pla (a la foto), descobrir a Ana És un Koala o Dèneu, deixar-me seduir de nou per Facto Delafe i moltes més sensacions en un dels festivals més acollidors del país. I amb un cartell que desmenteix a tots els fatalistes, derrotistes i periodistes esportius que donen la nota parlant de la mala salut del rock català i que no saben sortir dels tòpics.
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=1985043
I amb el PopArb tanco aquesta retrospectiva del bo i millor que ha donat musicalment el passat 2006. Suposo que me’n deixo un bon grapat. L’any ja fa uns quants dies que ha començat i cal donar pas a l’actualitat. del 2007
Motörhead, Primavera Sound (Parc del Fòrum, Barcelona), 1 de juny de 2006
Quan totes les travesses prèvies apuntaven la possibilitat de que Motörhead podien ser un dels caps de cartell del Primavera Sound, molts no ens ho vam creure. Un personatge com Lemmy Killmeister no quadrava dins d?un festival de tendències com el Primavera, massa troglodites per a tanta modernor. Però els Motor hi van ser i van fer l?habitual en ells, demostrar que són qui són per mèrits propis amb el seu clàssic so d?aplanadora rebentatimpans.