ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Tot recordant el 2006: THE WHO

The Who, Pabellón Príncipe Felipe (Saragossa), 29 de juliol de 2006

Van haver de suspendre el concert de The Who a Barcelona per que no s?havien venut poru entrades. Així que tothom cap a Saragossa a veure el concert amb més públic català que s?ha pogut veure a la capital aragonesa. Només creuar els Monegros i aparcar el cotxe prop del Pabellón Príncipe Felipe de la capital manya sota una calor de mort, em vaig ensopegar amb Pep Sala a la primera terrassa que vaig trobar. Al bar del costat hi eren l?Albert Gil i el Toni ?Nervios Rotos? dels Top Models i creuant l?avinguda vaig coincidir amb el Fito, dj del Màgic. Això a primera hora de la tarda. Després va anar apareixent tothom, des de companys fotògrafs a companys periodistes de Barcelona, al pavelló el català era l?idioma oficial de la nit. El concert brutal, explosiu, sincer i autèntic. No hi ha més paraules. Qui en vulgui saber més el remeto a l?hemeroteca d?El Punt:
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2010175

El millor? Pete Townshend en persona, després d?haver enregistrat un parell de cançons acústiques per un programa infantil de la tele britànica, signant-me un pòster on surt dibuixat al costat de Homer Simpson.

Pd. A tota la comunitat blocaire: FELIÇ 2007

Tot recordant el 2006: EL MINIMÚSICA? NO, ELS FLAMING LIPS!

Flaming Lips, Primavera Sound (Parc del Fòrum), 2 de juny de 2006

És tot un honor haver pogut viure l?espaterrant concert del Flaming Lips al Primavera Sound a sobre de l?escenari i acabar completament ple de confetti i serpentines per tot arreu. No, no vaig ser ni dels que van sortir vestits de Pare Noel ni tampoc dels que ho van fer disfressats de Superman. M?ho van oferir però no quedaven disfresses! Com a fotògraf oficial del festival vaig poder pujar sempre i quan em quedés en un lateral de l?escenari. Una llàstima, per experiència professional sé que el vestit de Pare Noel em queda molt bé.

L?únic que va faltar en el concert va ser que Wayne Coyne es llancés al públic dins de la bombolla de plàstic, un numeret que encara no hem vist aquí en cap de les seves visites.

Tot recordant el 2006: SCISSOR SISTERS

Scissor Sisters, Festival Internacional de Benicàssim (La Plana Alta), 20 de juliol de 2006

Aquí comença un recull del bo i millor que he pogut veure durant l?any 2006. No és un rànking ni una llista. Més aviat són records desordenats, curiositats i els moments amb les millors vibracions i les millors fotos. El que m?ha vingut de gust penjar.

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2000378tp

Érem joves, érem punks

Any 1986, fa ja dues dècades. Érem joves, no volíem a Reagan ni entrar a la OTAN, voliem tancs però de cervesa, la mili era una KK i Nicaragua seria sandinista o no seria. Fèiem fanzines, ens divertíem i anàvem als concerts de l?Odi Social, preníem birres a cabassos al Kafé Volter. Entràvem al Zeleste d?Argenteria sempre que el Chema (el porter) abaixava la guàrdia, això si, passant abans pel Rodri a omplir els dipòsits amb els seus combinats. El xino era el xino i la policia fotia canya de la bona a la Plaça Reial. L?heroïna matava de veritat i la Sida era una amenaça llunyana en una Barcelona que tampoc tenia ni idea del que eren uns Jocs Olímpics. Ni falta que li feia.

Dels que surten a la foto a molts d?ells els he perdut la pista. N?hi ha algú que encara em sorprèn en la nit més insospitada i en el bar més estrany. Un continua en la seva tasca de músic, l’altre porta una discogràfica independent des de fa quinze anys, també hi trobem a una locutora de Radio 4… i l?autor d?aquest bloc fàcilment identificable: ?un col·legial convidat a una estranya cerimònia? tal i com el va definir un periodista del diari El País. Més o menys i si fa o no fa, com ara.

Són les coses que té remenar vells arxius del passat.

Adéu al padrí del soul

La nit de Nadal ens va deixar James Brown. En el seu record, aquesta foto presa del 10 de juliol de 1995 en el Poble Espanyol de Barcelona.

Esperem que la seva ànima no vagi a l’infern, no s’ho mereix. Però si hi va desitjo que passi comptes amb el promotor d’infausta memòria que va organitzar la gira de 1997 que, després de suspendre els concerts, va fugir amb els diners de la taquilla i no va tornar ni un duro de l’època.

THE FLAMING LIPS? NO, EL MINIMÚSICA

Minimúsica, Sala Castelló (Barcelona). 23 de desembre

Un festival de rock per nens. Ja era hora! He rebut algunes crítiques per haver portat al meu fill Gerard al combat de Pressing Catch al Palau Sant Jordi. Doncs ara el teniu aquí imitant a Wayne Coyne i els seus en el Minimúsica aquest matí.

Article publicat a El Punt el 25 de desembre fum fum fum

Música/Festival Minimúsica
Lloc i dia: Sala Castelló (Barcelona). 23 de desembre

Curset d?iniciació al rock and roll

Xavier Mercadé
Durant aquest dies de Nadal els nens no es poden passar tot el dia tancats a casa i per això hi ha propostes de tota mena per ells. Des de circs sense feres a pel·lícules d?animalons que ballen i parlen, fins els clàssics Pastorets, passejar pels saturats centres comercials o anar a menjar-se llargues cues als estands comercials del Festival de la Infància. Però aquest Nadal també hi ha hagut una alternativa rockera dedicada als més petits de la casa.
El Minimúsica és un festival en petit format que fa una sessió diferent cada mes. Ideat i produït per La Colazione ?un col·lectiu que aplega bandes que surten de l?underground barceloní? ha decidit, per una banda, acostar la música als més menuts i per altre que els mateixos músics es sentin com a nens al canviar per un matí el seu repertori i obrir-lo a una mentalitat més màgica i fantasiosa. A cada sessió la temàtica general canvia. Si el passat 18 de novembre va anar sobre el dia i la nit, la sessió del passat dissabte es va dedicar, como no podia ser d?altre manera, sobre el Nadal.
Els grups que van passar per l’atapeït local de la Sala Castelló es van trobar amb un dels públic més exigents que mai s’hagin trobat. Per exemple, les futures generacions van demostrar no tenir ni el més mínim interès pel folk alternatiu amb caire depressiu de My Morning Polaroid deixant clar que era més divertit jugar amb les boles de porexpan del terra que no pas seguir una trista faula sobre un llop, tot i els tímids intents de picar de mans. En canvi altres van ensenyar instruments com el kazoo o l?ukelele de la ma d?uns Vizcaya que van recordar la nit de reis i de La Familia Sedaiós (amb components de Nisei) que van traslladar les nadales a la selva africana.
Los Carradine, en canvi, van crear una espècie de mini òpera rock en tres actes sobre el rens del Pare Noel i els seus problemes per aparcar en les zones verdes Barcelonines. Una curta actuació que van rematar amb una versió del clàssic nadalenc Rudolf, the red nose reindeer amb els tres components del grup amb banyes i nassos vermells. La matinal rockera infantil va acabar amb Loly i Manuel, duet format per gent del grup Songstore, que després de fer una versió lliure d?Un esquimal perdut en el desert van acabar amb una lectura pop de Todo es de color dels originals Lole y Manuel, amb l?escenari envaït per marrecs llençant confeti i serpentines i un espontani fent-se l?amo i senyor de la bateria.
Una manera instructiva, diferent i divertida d?acostar el món del rock als infants, que tindrà una tercera part el proper 27 de gener de nou a la Sala Castelló i una data sense determinar pel mes de febrer. Degut a l?èxit d?aquest Minimúsica, La Colazione ja estan pensant en buscar un espai més gran i millorar el concepte proper cicle de concerts.
 

Jarvis ha tornat

Jarvis, sala Razzmatazz 22 de desembre de 2006

El Bryan Ferry del brit-pop ha tornat per donar mil puntades de peu a tots els Arctic Monkeys, Block Party, Kaiser Chiefs i altres fills de la Gran Bretanya. Llàstima que el tècnic de so es trobés dins de la seva llista d’enemics. Ah! i Jarvis no va fer cap cançó de Pulp. Haurem d’esperar als festivals d’estiu.

I a la gent del Razzmatazz, a veure si aixequen una mica més la pantalla de vídeo, no tinc ganes de tornar-me a obrir la cella quan entri al foso dels fotògrafs en el proper concert.

Article publicat a El Punt el dia 24 de desembre de 2006

Música/Jarvis

Lloc i dia: Sala Razzmatazz (Barcelona). 22 de desembre

 

El deliciós i extravagant dandi

Xavier Mercadé

Pulp van ser una de les bandes més importants d?aquell brit-pop dels noranta. El seu caire melodramàtic i costumbrista pop els allunyava dels Oasis i de Blur. Potser massa excessius per alguns, Pulp però van saber aconseguir un espai de culte que fins i tot va portar a batejar amb una de les seves cançons la sala de concerts més important de Barcelona, la sala Razzmatazz. Justament aquesta sala va ser testimoni d?un dels quatre concerts de la gira de presentació de The Jarvis Cocker Record, el primer disc en solitari del seu cantant. Tot i haver estat una figura cabdal del pop britànic i haver signat un disc que supera qualsevol que dels hagin fet Razorlight, Arctic Monkeys o qualsevol altre banda britànica aquest any, va sobtar que la sala Razzmatazz només aconseguís una mitja entrada de públic.

En aquest disc Jarvis te prou cançons que poden ser carn de hit però encara falta el reconeixement i la identificació per part del públic. Per això, al no fer cap referència a Pulp en el seu repertori el passat divendres, el concert va anar coix i la compenetració entre públic i músic no es va arribar a produir de manera plena. A Jarvis se?l va veure molt a gust amb aquestes cançons i segur a l?escenari sobretot cap la meitat del concert. Va deixar anar la millor cançó del disc, Heavy weather, al principi del concert mentre l?èpica sentimental propera a Peter Hamill de Big Julie, l?elegant From Auschwitz to Ipswich, la tragèdia quotidiana de Big Stuff i la teatralitat que va impregnar la potent Black magic el van convertir sens dubte en el Bryan Ferry del brit-pop.

Un deliciós i extravagant dandy, amb una fleuma britànica gairebé irritant que juga a ser l?anti-estrella fins i tot quan li llencen uns calçotets des del públic. És el noi de carrer que balla com un ànec sense por al ridícul i que cau bé a les noies. Un gentelman vestit com ningú ho ha fet des dels anys setanta, amb un look (ulleres gruixudes de pasta i cabell llis i llarg) al que només s?ha atrevit a copiar Risto Mejide, el monstre que es berena als nens d?Operación Triunfo.

Llàstima que a la taula de so estigués comandada pel seu pitjor enemic, fen tot el possible per que no es pogués diferenciar un instrument de l?altre, impedint jutjar als cinc músics que l?acompanyaven (dos d?ells companys de Pulp) i ressentint el resultat final del concert. La saturació de greus i l?accent de Sheffield de Jarvis, també va dificultar el seu talent comunicatiu i àcid a l?hora d?explicar totes i cadascuna de les cançons.

Jarvis es va acomiadar amb un altre dels trumfos del disc, Cunts are still running the world (una versió del seu primer single Running the world) i una desconcertant lectura del Satellite of love de Lou Reed, ?un regal de Nadal?. Suposem que aquest quatre concerts són un escalfament per aconseguir fer-se amb la capçalera dels festivals més importants d?aquest estiu.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari

FREAKS DE L’ANY ? BONUS TRACK: PARE JOHNNY

Tot i que els Bad Religion eren els caps de cartell del Senglar 2006, el Pare Johnny es va negar a posar-se la samarreta del grup. I mira que li vam demanar educadament, amb un siusplau al davant i amb el millor dels somriures! Finalment l’incomparable fotògraf Carles Rodríguez i la seva mirada angelical es va oferir com a voluntari per la instantània.

No em consta que ningú veiés al Pare Johnny com a espectador del grup califonià, però es va passar la tarda del dia 1 de juliol veient concerts amb l’alçacolls posat i donant consell espiritual a qui se li acostés.

EL FREAK DE L?ANY ? 1º POSICIÓ: ARIEL SANTAMARIA

Senglar Rock 2006, 30 de juny. A l’hora del vermut, amb l’esmorçar sense pair, les lleganyes encara posades i buscant un racó d’ombra per posar en ordre les idees, es la millor hora per que el show provocador d’Ariel Santamaria tingui els resultats esperats. Aquest reusenc —que es va presentar a les municipals sota les sigles de la CORI amb la promesa de plantar marihuana als parcs de Reus— acavaba d’editar per fi el disc “Vida i miracles de l’Home Viciós”, un treball amb un DVD no apte per ments sensibles i estòmacs delicats.

Vestit d’Elvis en la seva època de Las Vegas, el juanxi per exel·lència va rematar la seva actuació amb un nu integral mentre la banda tocava “Sympathy for the devil”.

Qui ho vulgui veure, aquí n’hi ha una petita mostra (sense la titola i amb el fotògraf xumant càmera):

http://www.youtube.com/watch?v=h1QP-yGqHKU
I que no en tingui prou i vulgui veure les imatges de la seva boda al mes de setembre, oficiada per el Pare Johnny —un altre personatge carismàtic— aquí en te més detalls:

http://www.youtube.com/watch?v=Gd4ABk41yKc
 

CONCERTS FREAKS DE L?ANY ? 2ª POSICIÓ: CAMELA!

Han estat molts els cantants d’us comercial i convencional que han trepitjat l’escenari del Palau de la Música, des de la Pantoja fins Loquillo passant per Andy y Lucas, Ciutadans, uns quants triunfitos i altres estrelles televisives. Però el límit, si es que n’hi ha, va arribar el passat 24 de juny de 2006 amb l’actuació de Camela, els reis de les vendes de cassets a les benzineres, el grup per excel·lencia de l’extraradi. El contrast entre el modernisme de l’edifici i el tecno-cabra de Camela va ser brutal, només superat per un públic totalment aliè a l’estètica de la seu de l’Orfeó Català.

Dubto que Domènech i Montaner construís el Palau per que entre les seves parets sonessin cançons com "Presiento que me engañas", "Porqué me has engañado" o "Nunca debí enamorarme" (ara entenc perquè totes les cançons em sonen igual). Si Lluís Millet i Amadeu Vives aixequessin el cap…

CONCERTS FREAKS DE L?ANY ? 3ª POSICIÓ: I?M FROM BARCELONA

En pocs dies aquest grup es va convertir en un fenomen mediàtic i en la banda sonora del festival Primavera Sound 2006.

Al capdavant, un descamisat amb cara de guiri perdut pel carrer Robadors abans que li aixequin la cartera i al seu voltant una colla de galifardeus amb pintes d?haver rebut molts clatellots a l?EGB.

Tothom va riure la gràcia d?un grup suec que es es feien dir I?m From Barcelona i amb una cançó enganxosa amb el títol de ?We are from Barcelona?, ciutat que, per cert, mai havien trepitjat. L?acudit es va acabar només pujar a l?escenari del Primavera Sound el primer de juny de 2006. L?orgue de gats que escopien els altaveus va fer que el grup i la cançó anessin a parar directament a les escombraries al costat de ?Bomba? de King Africa o ?És superfort? de Jósmar.

El que pocs sabien a l?hora de riure la gràcia a aquests suecs és que el nom va sortir de la sèrie ?Fawlty Towers? (?Hotel Fawlty?, segons la nostra) on el maldestre cambrer Manuel no era pas mexicà -tal i com ens va enganyar la traducció de TV3- si no català, més concretament de Barcelona on sempre s?excusava amb un ?I don?t understand, I?m from Barcelona?.

CONCERTS FREAKS DE L?ANY ? 4ª POSICIÓ: BABYSHAMBLES

No ens ficarem en la seva politoxicomania (el hobbit que canta a Keane també li fot que dona gust i ningú es fica amb ell) ni amb les relacions amb Kate Moss. Simplement, Peter Doherty i els seus Babyshambles deuen ser el grup que més fama a assolit sense arribar a poder coordinar amb una mica de coherència dos acords seguits en les dues visites que ens han fet enguany.

Al Primavera Sound (01.06.2006) es creuaven apostes sobre en quin moment del seu concert cauria al terra, ensopegaria amb el micròfon o es foteria la gran llet caient de l?escenari. No hi va haver sort, només alguns moment patètics com veure?l cantar situat a metro i mig del micro i no donar-se?n compte. I fidel als seus costums, va ser detingut només aterrar a l’aeroport d’El Prat per jugar amb agulles als lavabos de l’avió.

A Benicàssim(21.07.2006) va actuar just a l?hora en que els hooligans es començaven a despertar, més o menys cap les cinc o les sis de la tarda. Segons expliquen les cròniques va acabar l?actuació amb un altre capsigrany reconegut, Shane McGowan de The Pogues. Un servidor va decidir anar a prendre la fresca per aixugar-me la cervesa que Peter m?havia tirat al cap i buscar altres escenaris més interessants.

La darrera que ha fet (fin ara mateix, mai se sap quan augmentarà el seu currículum) ha estat cancel·lar el concert que just avui havia d?oferir a la sala Apolo.

ELS CONCERTS FREAKS DE L?ANY. 5ª POSICIÓ: THE ROLLING STONES-VALLADOLID 16 D?AGOST DE 2006

Fa pocs dies el company de El Punt Guillem Vidal em preguntava si ja havia fet les meves llistes de l?any. Només havia preparat la que em tocava de la redacció d?Enderrock del bo i millor que havia donat la escena catalana d?aquest 2006 que desapareix. Doncs ja posats i aprofitant que aquests dies la activitat musical baixa una miqueta, us ofereixo un parell de llistes del millor i del més freak de l?any.

Començarem pels cinc pitjors esperpentes que han passat pels escenaris durant aquest 2006. Atenció ja que aquí hi trobareu engendres que poques vegades s?han pogut veure en els blocs de Villaweb. Vinga, cada dia un de diferent, com una enciclopèdia per fascicles.

(PD. Els concerts de The!Fuck, Bob Log III, Tiki Phantoms, els Xerramequ transvestits i el paquet de Maxïmo Park ja els teniu una mica més avall, així que us els estalvio.)

5è ? ROLLING STONES
De ben segur que els Stones haurien encapçalat sens cap mena de dubte la llista dels millors concerts de l?any, però els senyora Jagger, Richards i companyia no ho van voler així. Primer va ser la maledicció del cocoter que ens va deixar sense inici de gira europea a l?Estadi Lluís Companys de Barcelona a principis de maig. Però pitjor va ser la peregrinació fins Valladolid el 16 d?agost per quedar-nos amb un pam de nassos a les portes de l?estadi José Zorrilla i donar-nos per sac poques hores abans de començar el concert. Ni el lechazo que ens vam fotre a un asador de Pucela ens va fer treure el mal sabor de boca. Per sort a la porta del Zorrilla es podien comprar souvenirs tan freaks com aquests en tota mena de coloraines i mides.

Xixarel·los i xerramequ’s

L’Auditori (Sala Tete Montoliu), 14 de desembre de 2006

No, no és un homenatge en solidaritat amb Isabel Pantoja. És Pele Vilader (La Thorpe Brass) en el seu paper de cantant dels Xerramequ Tiquis Miquis, en la presentació d’Obrador. Ni els mateixos companys del grup sabien que Pele havia llogat aquesta disfressa poques hores abans del concert.

Crònica publicada a El Punt, el dia 16 de desembre de 2006

Música/Xerramequ Tiquis Miquis

Lloc i dia: L?Auditori-Sala Tete Montoliu (Barcelona). 14 de desembre.

Rauxa xerrameca

Xavier Mercadé

Xerramequ Tiquis Miquis no és el que s?entén habitualment per un grup de rock, ni tan sols són un grup. És un projecte on s?amaguen dos personatges: Marc Serrats i Marc Grau. El primer és el guitarrista que composa les cançons mentre que el segon fa la seva tasca a l?ombra preparant les bases i i els ritmes. Com que cap dels dos canten, en el seu segon disc, Obrador, han comptat amb la col·laboració d?onze cantants de les més diverses procedències. El producte final és un excitant treball on hi cap de tot, un calaix de sastre on hi han influències mediterrànies, ritmes tropicals, música àrab, hip hop, funk, cant d?estil, reggae i fins i tot samplejats d?Alfred Rodríguez Picó i Joan Capri.
A l?hora de traslladar aquest producte al directe, les coses canvien. Marc Grau, a qui no li agrada pujar-se a un escenari, es va passar tota l?actuació a la sala Tete Montoliu de L’Auditori, mirant el concert des del fons de la platea. Marc Serrats, en canvi, domina la situació amb les seves guitarres, acompanyat per Miquel Sospedra al baix, Èric Herrera a la bateria, Dani Thorpe als teclats i Dani Kalabrita a les sis cordes. I com que portar a onze cantants de gira és una tasca gairebé impossible, compten amb les inestimables col·laboracions d?Agata Casas (Dijous Paella, Safanoria i recentment amb Feliu Ventura) i Pele Viadé (La Thorpe Brass) que saben posar-se en la pell de tots els registres vocals que hi ha al disc.
Després d?una curta pero saludable actuació del rapper de Gràcia Gato-el-Qiam com a teloner, va saltar la gran sorpresa de la nit que no esperava ni la mateixa banda. Pele Viadé, que minuts abans passejava pels camerinos vestit normal, va pujar a l?escenari amb un impressionant vestit de farbalans i un barret gallec, una disfressa que havia llogat per internet poques hores abans del concert. Només per veure la cara dels seus  companys ja va pagar la pena aquesta presentació de Xerramequ Tiquismiquis, però a sobre Viader va demostrar durant tota la seva actuació ser un autèntic showman posseït per l?esperit del soul. Agata Casas per la seva banda va saber estar més que correcte i tot i que la veu se li va quedar curta a Cada moment, si que va saber estar a l?alçada d?una cançó com Tombar-me al teu costat on va substituir la veu original de Miquel Gil portant la cançó cap el cant d?estil valencià. Però tot i els encerts al grup se?l va veure mancat d?una major cohesió entre ells, més tenint en compte que la participació de cada músic resulta fonamental.
I llàstima que el formalisme i les restriccions de l’Auditori que, tot i que van retirat les cadires, va jugar en contra d’una proposta que requereix d’un espai més festiu. Esperem poder veure més als Xerramequ en algun local on el públic pugui tenir una major llibertat d?acció i, sobretot, amb una barra amb begudes.

Publicat dins de Crònica | Deixa un comentari