rockviu |
Crònica |
diumenge, 27 de maig de 2012 | 10:44h
ELI PAPERBOY REED + THE PEPPER POTS, Sala Apolo (Barcelona), 24 de maig de 2012
Crònica publicada a El Punt Avui el dia 27 de maig de 2012
Amics de ‘soul'
27/05/12 02:00 - Xavier Mercadé
Dijous tot just feia un any que, a la mateixa Sala Apolo, el grup gironí The Pepper Pots i el guitarrista i cantant de Boston Eli Paperboy Reed van formalitzar i mostrar al món la seva relació basada en l'amor pel soul. Llavors només van posar en comú les seves sensibilitats en un parell de peces, però el fruit d'aquella unió va sortir a la llum fa uns mesos amb l'EP Time and place, un disc en què van recollir quatre temes clàssics de soul amagats en els racons de l'ànima i enregistrats a foc lent sota el calor del so real i analògic dels estudis que la banda té a Cornellà del Terri.
Un any després el somni de veure com creix la criatura i, fins i tot, que Eli canviï el seu sobrenom artístic de Paperboy pel de Pepperboy, es va fer realitat de nou a la Sala Apolo en un dels darrers concerts del 23è Festival de Guitarra de Barcelona.
Després d'una setmana de durs assajos, la maquinària va estar prou engreixada per funcionar sense problemes. El toc academicista dels The Pepper Pots va obrir la nit en solitari enfrontant-se a un públic receptiu però ansiós d'emocions més fortes. Tot i el talent de les tres vocalistes, les noies van quedar en un segon pla al primer crit esfereïdor de Paperboy Reed. La química va funcionar perfectament però potser hi va fallar la física. Les vocalistes van esdevenir simples coristes al servei del nord-americà, i la banda, un bon acompanyament que va fer-nos oblidar els The True Lovers, el seu grup habitual. Només hi va haver un encertat apropament entre la cantant Aya Sima i Eli a Don't mess up a good thing (Fontella Bass i Bobby McClure). Un instant màgic que va provocar veritables guspires, però que malauradament no es va repetir durant la resta d'una nit marcada, això sí, per la suor i la intensitat.
CAMILLE, L'Auditori (Barcelona), 23 de maig de 2012
Que consti que ja feia temps que no em queixava de les condicions en que de vegades hem de treballar el gremi de foteros de concerts. Potser per cansament, per haver-ho ja assimilat tot o per no trobar-me més situacions indignants, quisap...
Però ahir amb Camille es va tornar a creuar de nou la línea vermella. Només teníem una cançó i era l'onzena... això ja ho sabíem abans de sortir de casa, i per tant aceptàvem aquesta condició. El que no sabíem és que els tres quarts d'hora que hi ha entre la primera cançó del repertori i la onzena havíem d'esperar al vestíbul de l'Auditori (ordres de la sala): potser és perillós que puguem gaudir d'un espectacle i és molt millor que el seguim des d'un monitor sense ressolució. Però el pitjor és que la cançó triada pel management de l'artista ("Ta doleur") va ser força curta, amb una escenografia gens representativa de la resta de l'espectacle i, el que és més dolorós, sense llum.
El senyor mànager de Camille (no culpo en cap moment a la organització!) va aconseguir el seu propòsit: el cabreix amb que vaig sortir era proporcional al menyspreu amb que va tractar als fotògrafs....
Podrien haver-hi retallades en tots els sectors, tots els pressupostos reben tisorades, però la creativitat musical, sobretot en el pop-rock del país, es mostra en una expansió contínua. Cada any més establert en el circuit de mercats i festivals del país, la Fira de Música al Carrer de Vila-seca va arribar a la seva 13a edició demostrant l'envejable estat de salut de la música del país. Una mostra que enceta la temporada de festivals i que en aquesta edició ha volgut tenir una especial incidència en l'espai professional i una trobada de segells alternatius sota el nom de Tantrum.
Entre les troballes emergents d'aquest anys vam poder gaudir dels experiments basats en la improvisació en unir els talents i les cançons de Nico Roig i Marta Rius; la duresa postrock i progressiva dels Golíat, el work-in-process que practica Esperit! envoltat d'instruments i samplers; la tangible realitat en què s'està convertint Joan Dausà i les delicades cançons de Jo Mai Mai, o l'electrònica humana que van teixir el duet Pegasvs. La calidesa de les cançons de Ferran Palau al marge d'Anímic o els cada cop més cohesionats Nyandú a punt per sorprendre tothom amb el seu primer treball després de guanyar la darrera edició del Sona 9, van ser altres presentacions destacades.
La proposta iconoclasta d'Albert Pla va omplir l'escenari del parc de la Formiga. Acompanyat pel guitarrista Diego Cortés va quedar clar que Pla es mou molt millor en un recollit auditori que no en un escenari a l'aire lliure. A pocs metres Joe Crepúsculo també competia amb singularitat amb el seu pop casolà construït amb economia de recursos i molta imaginació. Els Txarango, una jove banda establerta al Ripollès, en pocs mesos ha aconseguit convertir-se en tot un fenomen omplint la plaça de gom a gom amb el seus ritmes mestissos.
