Dijous passat vam nar amb la Imma Mis i en Salvador Grifell a veure l'exposició sobre spots electorals que es fa fins al setembre al Palau de la Virreina i que duu per títol "Spots electorals. L'espectacle de la Democràcia". Realment és una exposició que us recomano, hi ha spots electorals d'arreu del món i classificats per diferents tipus.
Allà vaig comprar-me el llibre de l'esposició que aprfotant les vacances estic llegint. Es tracta d'un diari de campanya de l'assessor i comunicòleg, Roberto Alfa. Alfa va morir aquest any assassinat a Guatemala durant un intent de robatori. Aquest llibre és un recull d'apunts inèdits de la seva darrera campanya, però on narra de forma directa algunes de les seves experiències i reflexions. Us en afegeixo alguna mostra interessant on es veu l'estil directe i raig dels apunts:
- "Jo sempre he dit que hi ha un únic votant amb tres perfils: el profundament superficial (de dretes), el superficialment profund (d'esquerres) i els de centre, el partit independent segons".
- "la gent vota per la seva identitat i pels seus valors, la qual cosa no coincideix necessàriament amb els seus interesos".
- "la política es perceb com a positiva quan no causa problemes i com a negativa quan es fica amb la vida de la gent"
-"tot es basa a repetir l'slògan fins que quedi adherit a la pell del públic com un assecat"
Us recomano el llibre que a més inclou els 250 millors spots i també l'exposició.
Sóc dels que no m'agrada que guanyi Espanya, no per res, de fet em m'hauria de ser indiferent que guanyés Espanya o Alemania. Nosaltres, ahir no ens hi jugavem res. Almenys és el que jo penso. Em seria totalment indiferent si no fos per l'onada de nacionalisme espanyol que desfermen aquest tipus de celebracions: el toros, les banderes precontitucionals, alguns càntics que es podien sentir ahir en alguns carrers amb l'excusa de la victòria de la roja: "Barcelona coto nacional", o "Carod os engaña esto és Espanya". Les editorials d'alguns diaris que ja confonen el futbol amb un referèndum per l'autodeterminació. I el futbol d'entrada és futbol, és que la piloteta entri o no, i són 11 millonaris darrera una pilota.
No m'agrada que guanyi Espanya perquè es posa en marxa tota la brunete mediàtica per exaltar i també per silenciar, sino aquí us adjunto un comunicat que no podreu veure a cap telenotícies ni català, ni espanyol però que és real: La Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvaments informa que els Bombers de la Generalitat han realitzat aquesta passada matinada 91 actuacions per apagar incendis urbans. La majoria d'aquestes actuacions han estat concentrades entre les 00.00 i les 02.00 hores, període de celebració de l'obtenció del títol futbolístic de l'Eurocopa per part de la Selecció Espanyola. D'aquestes 91 sortides, més de 80 han estat per apagar focs a contenidors d'escombraries. A la Regió d'Emergències de Girona s'han dut a terme 8 actuacions, a Lleida 3 i a Tarragona 6. A la Regió d'Emergències Metropolitana Nord s'han fet 44 sortides (15 de les quals a Terrassa), mentre que a la Sud s'han comptabilitzat 22 actuacions. A la Regió d'Emergències Centre s'han realitzat 7 actuacions per a focs urbans i a les Terres de l'Ebre només 1. Hem de descatar que cap persona no ha resultat ferida a conseqüència d'aquests incendis.
Cerdanyola del Vallès, 30 de juny de 2008 06.52 hores
Algú s'imagina com hauríen obert els Telenoticies si això hagués passat amb motiu de la diada de l'11 de setembre?. Per això no vull que guanyi Espanya, si no que facin el que vulguin perquè no va amb mi.
Avui baixava de Sant Feliu amb el dipòsit quasi sec... la benzinera de Sant Feliu fa tres dies que duu el cartell penjat d'esgotat. Anava allargant a veure si omplien els dipòsits però avui m'he hagut de buscar la vida.
He passat per 3 benzineres de baixada, totes sense benzina. Al final n'he trobat una que només li quedava 98. He volgut omplir el dipòsit i al final he omplert 18'67 €. He estat l'última ànima de posar benzina!. Darrera meu un altre cartell d'esgotat.
És increïble el que ens està passant d'ençà dos anys. L'any passat amb les cues e l'Aeroport de Preat, després la llum -un servei bàsic- amb la gran apagada de Barcelona, al llarg de l'any les Rodalies de RENFE i les obres de l'AVE, ara la Sequera i l'aigua que al final ho ha resolt la Moreneta i seguidament la benzina i la manca de subnistraments... On volem anar així?. Fins quan hem d'aguantar aquestes situacions encadenades... Quants diners, llocs de treball, quants turistes deixaran de venir, quantes empreses decidiran nom posar els peus aquí?. Penseu-hi...
Quina imatge donem al món?. Com volem competir enlloc amb aquest panorama?. Realment crec que aquestes reflexions la gent se les hauria de començar a fer en serio, perquè no n'hi ha prou en acostumar-se i anar tirant... això no es para... i en un món tant competitiu aquestes escenes i situacions continuades des de fa dos anys ens fan molt de mal, econòmicament, però sobretot moralment.
Crec que cal una reacció definitiva, tenim un país quasi tercermundista, perquè tenim un govern de mediocres... fins quan?. Aquesta Catalunya no la reconec, ni amb la de fa 20 anys ni amb la de fa un segle...
Ara que comencen els congressos potser és el moment d'encetar una nova etapa de reconciiació entre els nacionalistes.
Potser és l'hora d'iniciar una nova etapa. Una etapa que faci que les institrucions catalanes tinguin l'accent que han de tenir, que no estiguem tant sotmesos als designis de Mardid. Cal un nou cicle polític basat en la reconciliació catalanista que permeti que el govern de Catalunya estigui en mans de partits d'obediència catalana.
L'amic Antoni Gutiérrez-Rubí [Bloc]acaba de publicar un llibretitulat "Políticas: mujeres protagonistas de un poder diferenciado", a la colecció Planta 29 i que em va fer saber el dimarts. El
llibre recull artícles sobre Condoleezza Rice, Angela Merkel, Nancy
Pelosi, Hillary Clinton, Cristina Fernández, Michelle Bachelet,
Ségolène Royal, Pratibha Patil y Benazir Bhutto, entre altres i que són les protagonistes polítiques del món. Els articles són una anàlisi sobre les seves estratègies per sobreviure en un món emminetment dominat per homes. Bona feina Antoni.
També aprofito per agraïr al Saül Gordillo [Bloc] el comentari que fa avui al seu bloc titulat Artur Mas, més 2.0.
Agraeixo també el dinar de treball amb l'Albert Medran [Bloc] i l'intercanvi d'impressions que vam fer sobre Internet i Política. Així com les idees i aportacions que en diferents cafès vam intercanviar amb en Xavier Peytibi [Bloc], amb en Rubèn Novoa [Bloc] i en Xavier Tomàs [Bloc].
Fa mesos ja vaig escriure un petit article titulat "L'hipòcrita debat de l'aigua", però vistos els debats semàntics d'aquests dies entre transvassament o captació temporal d'aigua -que podria ser un escupinada-, encara arribo més a aquesta conclusió.
Al meu poble el mateix Alcalde que t'envia una octaveta dient que no pots regar el jardí, resulta que deixa perdre l'aigua de la piscina pública per estalviar-se el clor i si volem tenir piscina pública aquest estiu, el propi Ajuntament haurà d'incomplir la seva normativa. També hi ha un Pla director d'aigües que està ben desat a un calaix.
A Catalunya els mateixos que et diuen que cal estalviar aigua en porten despilfarran amb fuites incontrolades -i algunes ben detectades- litres i litres. La veritat és que ningú s'ha preocupat d'aquest problema, semblava lluny i no donava rèdits.
Fins i tot ara mesures de sentit comú no s'estan ni parlant. Perquè no es potencia la recollida d'aigües pluvials. Fins i tot si ets un particular sensibilitzat tens problemes per saber com i qui et pot proveir d'un sistema de recollida d'aigües pluvials. Avui he fet uan petita cerca d'empreses, haver-n'hi, n'hi ha. La majoria foranes, com: Schütz o GRAF en països que plou més però que són ecologistes de debò -no com la ICV del Conseller Baltasar-. Fins i tot he trobat una empresa GRAF que ofereix en un PDF un sistema per calcular la capacitat del dipòsit que has de posar en funció de la climatologia, l'extensió de teulada que recull l'aigua i els usos que donaràs (jardí, rentadora, WC).
Un exemple, amb una pluja de 25 litres d'aigua per metre quadrat i en una superfície de teulada de 20 metres quadrats es pot arribar a omplir un contenidor de 500 litres. Penseu la de milers de litres que es perden en cada pluja i no només a teulades de particulars si no també d'equipaments públics. Ara mateix, perquè no s'incentiva -via subvencions o desgravacions o ordenances- que la gent faci aquestes instal·lacions de recollida d'aigues pluvials?.
Retorn polític mogut de vacances. La mort d'un patriota Josep Benet, el segon que ens deixa en pocs dies després de la mort del Pare Abad de Montserrat, Cassià Maria Just. Dos buits difícils d'omplir per un catalanisme que travessa hores més aviat baixes.
A ERC, el viacrucis el fan passades les pasqua. Avui mateix la renúncia enverinada de Carod a la Presidència d'ERC, una renúncia que la fa quan es veu perdedor. I sobretot amb la intenció que sota l'excusa de la renovació es forci a la renuncia al seu principal contricant, Joan Puigcercós. La generositat forçada per les circumstàncies adverses i mantenint el càrrec i el cotxe oficial, no és generositat. No sé com acabarà tot plegat però pinta malament.
Penso que la reflexió que ha de fer ERC i catalanisme en general, és al marge de les situacions personals particulars, si no tenim una masses hipoteques... Ens falta aprendre de la generositat autèntica dels dos patriotes que ens han deixat aquests dies.
PS. Felicitats a la Pastisseria Can Bosch de Sant Feliu per aquesta "mona" de Pascua que us afegeixo. L'han clavada!
Després de les eleccions m'he entretingut a fer un gràfic comparatiu entre les diferents eleccions per comparar cicles electorals i veure les tendències. El gràfic que us adjunto crec que és prou explícit del que està passat. Si comparem elecció a elecció els percentatges de vot. Només CiU és l'única força que té un lleuger increment elecció rera elecció.
El PSC baixa en totes les eleccions excepte en les generals. ERC accentua elecció rera elecció la pèrdua de vots, el PP es comporta com l'altre gran partit estatal baixa en totes excepte en les generals que puja i ICV només puja a les del Parlament.
ERC va justificar l'acord del tripartit, el primer i el segon, dient que era una forma de pendre vots al PSC i evitar que esdevingués més PSOE. Sota aquesta errònia estratègia ERC, ha fet de cavall de troia del catalanisme que ha dut a un enfornatment fraticida entre els dos partits catalanistes, la fragmetació i desmovilizació del vot nacionalista i ha donat pedigrí catalanista a un PSC cada cop més PSOE.
Amb el Tripartit de Maragall potser hi havia la justificació del canvi pel canvi, però amb el Tripartit de Montilla, on ERC ha fet president de la Generalitat una persona d'estricta obediència espanyola la contradicció ha esdevingut absoluta.
Vull pensar que l'objectiu inicial d'ERC era bo i fins i tot lloable. Ingenu i pueril, però lloable. Des de CiU, potser perquè coneixem millor el PSC, ja sabíem que acostar-s'hi és cremar-se. Però els resultats de diumenge, són la constatació palpable del fracàs de la seva estratègia. Per la via d'intentar catalanitzar el PSC, l'únic que aconseguirant és "normalitzar" i "espanyolitzar" el mapa polític amb una dinàmica dreta-esquerra. Han volgut prioritzar l'eix esquerra-dreta sobre l'eix nacional. Però el 9 de març ha demostrat que per fer d'escolanets del PSC la gent ja els vota a ells. Per sacsejar el vot de la por al PP, és millor votar els altres, el PSOE.
Crec que ara toca fer autocrítica des del catalanisme. I corregir allò que hem fet malament plegats. Algú s'imagina que hauria passat amb una candidatura conjunta a Madrid d'ERC i CiU, per exemple, al Senat?. Estic convençut que un gest així hauria desfermat una il·lusió i mobilització entre el catalanisme capaç de frenar la dinàmica de la bipolarització i l'espanyolització.
L'aspecte més positiu dels resultats del 9 de març és que vulguem o no hi ha una abans i un després. I no tàctic, sión estratègic. Toca revisar l'estratègia del catalanisme polític i deixar de banda la guerra fratícia que ha dut a disminir en conjunt els escons dels partits d'obediència no estatal. Ja no toca aguantar enrrocats cadascú amb la seva posició. Toca revisar estratègies, tocar revivar el sentiment nacional. Toca deixar-se d'experiments amb gaseosa entre aquells que tenim Catalunya com a prioritat.
Espero que tots siguem prou generosos per veure-ho.
Sóc dels massoques que em vaig empassar els dos cara a cara entre Rajoy i Zapatero. La meva sensació dels dos és d'un pim, pam pum en que no hi hagut n una sola idea fresca per cap d eles dues parts. A més s'han embarrancat en els mateixos temes de sempre: ETA, el model lingüístic, el model territorial...
Molt preocupant i ofensives les paraules de Rajoy respecte Catalunya. Lo de la multeta de l'API de Vilanova va ser brutal, en aquell moment estava revisant el correu de 10 cartes: 9 en castellà d'empreses amb seu a Catalunya. Per no parlar de la trucada de l'altre dia de telefònica que vaig haver de fer una lliçó pedagògica a una persona sobre on trucava. I mentres els del PP ens expliquen lo amenaçat que està el castellà!. Que m'expliquin a on.
Però si l'atac del PP va ser patètic, la fredor i la inseguretat de Zapatero en respondre aquests atacs és quasi més perocupant que els atacs en si. Era com si estigués d'acord i només volgués esquivar l'embestida!!!. Qualsevol persona que visqui aquí ens hauria defensat millor!.
Aquest cara a cara ha posat de manifest que per uns i altres, Catalunya és municició i prou. El debat en si és una falta de respecte vers la pròpia realitat política de Catalunya on hi ha 5 partits i no dos. Però exeplifica perfectament la voluntat d'uns i altres per bipolaritzar i "normalitzar" el mapa polític a Catalunya, Euskadi i Gal·lícia on hi ha altres realitats.
Aquest cara a cara reafirma que tant el PSC, com el PP Català han enfocat les seves campanyes els uns contra els altres i espanyolitzant les eleccions.
Aquest cara a cara només té una virtut. Com és que es pot fer un cara a cara Zapareto-Rajoy a les eleccions a corts generals. I no un Mas-Montilla a les catalanes?.
Avui una amiga m'ha fet arribat la següent notícia que crec que pot ser un del millors antídots per combatre la bipolarització asfixiant entre PP i PSOE. Segurament a més farà reflexionar a més d'un ingenu que encara pensa en el vot útil i no en qui el defensarà a ell.
La notícia diu:
Los españoles que no votan ni al PP ni al PSOE están más satisfechos sexualmente
Así se desprende de los resultados de una encuesta realizada por Sigma Dos
Los españoles que no votan ni al Partido Popular ni al Partido Socialista y los que se declaran agnósticos y no practicantes son los que más disfrutan de sus relaciones sexuales. Así se desprende de los resultados de una encuesta realizada por Sigma Dos, presentados en rueda de prensa por Miguel Ángel Cueto, presidente del X Congreso Español de Sexología que se celebrará en León el próximo mes de abril.
Según expusieron Cueto y Miren Larrazábal, presidenta del Comité Científico de este congreso, los hombres que votan a partidos distintos del PP y el PSOE obtienen mucho placer en las relaciones sexuales (42%), frente al 31% de los que votan al PSOE y un 29% de los que votan al PP. En las mujeres se iguala esa proporción: un 33% de las que votan al PP afirman obtener "mucho placer" en las relaciones sexuales, frente al 28% de las que se decantan por el PSOE. "Las mujeres no nos podemos ir a la izquierda para estar satisfechas", bromeó Larrazabal.
No sé si és un motiu prou de pes per esgrimir en un míting però...
Des d'aquest cap de setmana hi ha un nou estat independent a Europa, es tracta de Kosovo. El nucli fort d'Europa, França, Alemania i Gran Bretanya ja han reconegut aquest nou estat. El govern espanyol d'en Zapatero encara s'hi resisteix i abunden aquests dies les declaracions de dirigents socialistes i populars insistint en afirmar que no es pot comparar la situació de Kosovë i la seva independència amb les qüestions nacionals que es plantegen des de Catalunya o el País Basc. Les històries respectives, per sort, són molt diferents. Però si tenen raó llavors perquè els costa tant renoxèixer aquest nou estat?. Està clar que per l'Espanya del PSOE i del PP cada nou estat que apareix a Europa els posa més difícil negar-se a que catalans i bascos decidim per nosaltres mateixos. Per això tanta resistència.
Les ecoparides són les propostes que ens fan alguns per diferenciar-se en un govern mediocre i que tenen com a única finalitat toca el vora viu al personal. Un ecoparida ha estat la limitació a 80 Km/h imposada a l'àmbit metropolità. Diuen que per motius ecològics, però el problema ambiental és que un trajecte que habitualment fas en mitja hora, en hora punta n'hi estas entre una hora i quart. El motiu les caravanes, i els embussos diaris a que estem sotmesos els que baixem a treballar a Barcelona diariament.
Embussos no només als accesos de la ciutat, si no perquè per exemple a Sant Feliu disposem de la mateixa carretera de fa anys i el mateix transport públic. O fins i tot menys transport públic que abans, fa decades ja hi havia un trenet que en deien el calderí de Caldes a Mollet.
Aquests mateixos que ha fet la proposta dels 80 Km/h, idavant el fracàs de la mesura -la gent no és tonta encara que el tripartit s'ho pensi- es depengen amb la proposta d'estrenyer els carrils. El drama és que aquesta proposta a més d'ecoparida és perillosa. I té l'agreujant que surt del mateix director general de trànsit que té el trist rècord de que els morts del gener d'enguany siguin el doble dels de fa un any.
El RACC, una entitat amb solvència contrastada, s'ha oposat a les dues mesures i sobretot ha alertat de la perillositat d'alguna d'elles. Contrasta aqust interès en aplicar ecopardes, amb el opoc inetrès per resoldre i analitzar el punts negres de les carreteres que fa uns dies va publicar el mateix RACC. I on per exemple, el tram de Caldes a Moià figura entre un dels més perillosos. Però es clar resoldre embussos i resoldre punts negres no acontenta els que van en cotxe oficail i quatre que els aplaudeixen mentre els que els mantenim ens fem cua.
Sóc dels que no m'agrada que guanyi Espanya, no per res, de fet em m'hauria de ser indiferent que guanyés Espanya o Alemania. Nosaltres, ahir no ens hi jugavem res. Almenys és el que jo penso. Em seria totalment indiferent si no fos per l'onada de nacionalisme espanyol que desfermen aquest tipus de celebracions: el toros, les banderes precontitucionals, alguns càntics que es podien sentir ahir en alguns carrers amb l'excusa de la victòria de la roja: "Barcelona coto nacional", o "Carod os engaña esto és Espanya". Les editorials d'alguns diaris que ja confonen el futbol amb un referèndum per l'autodeterminació. I el futbol d'entrada és futbol, és que la piloteta entri o no, i són 11 millonaris darrera una pilota. 
L'amic Antoni Gutiérrez-Rubí [
Fa mesos ja vaig escriure un petit article titulat 
Retorn polític mogut de vacances. La mort d'un patriota Josep Benet, el segon que ens deixa en pocs dies després de la mort del Pare Abad de Montserrat, Cassià Maria Just. Dos buits difícils d'omplir per un catalanisme que travessa hores més aviat baixes.
Després de les eleccions m'he entretingut a fer un gràfic comparatiu entre les diferents eleccions per comparar cicles electorals i veure les tendències. El gràfic que us adjunto crec que és prou explícit del que està passat. Si comparem elecció a elecció els percentatges de vot. Només CiU és l'única força que té un lleuger increment elecció rera elecció. 
ERC va justificar l'acord del tripartit, el primer i el segon, dient que era una forma de pendre vots al PSC i evitar que esdevingués més PSOE. Sota aquesta errònia estratègia ERC, ha fet de 
Des d'aquest cap de setmana hi ha un nou estat independent a Europa, es tracta de 
