De fet quan íntimament mires enrere t’adones que la febre d’aquells, vista ara, tampoc era normal. Una febre que es basava en el diner fàcil, sense esforç i el consum pel consum. Lluny quedaven les frases que ens deien els avis “els catalans de les pedres en fan pans” i els costums dels avis pels quals demanar préstecs era vist com un signe de debilitat econòmica i l’estalvi sistemàtic era una pràctica imprescindible en qualsevol família.

La crisi és un trencament forçat amb la manera de fer que dúiem. Però també és una oportunitat per recuperar un sistema de valors i hàbits que ens era propi i que estava molt arrelat a la societat catalana. La cultura de l’estalvi, el valor del treball, el valor de l’esforç, el repte de la superació, el entendre que el fracàs sovint forma part de l’aprenentatge...

Crec que la crisi ha de transformar-nos individualment, recuperant part d’aquest valors que havien passat de moda. Però també col·lectivament en repensar les empreses, les administracions i les associacions. Caldrà que moltes entitats i associacions recuperin també l’esperit de principis de segle en que no hi havia finançament públic i es recouria a fórmules imaginatives de mecenatge (així es van fer moltes coses al nostre país). Caldrà replantejar també si ens podem permetre un pavelló, un camp de gespa artificial i una piscina a tots el pobles. O potser és l’hora de mancomunar serveis, de compartir equipaments i de cada poble cerqui la seva especialitat i complementarietat amb els de l’entorn. Això o simplement no ens podrem permetre tenir 946 pobles.

Cal entendre el missatge que ens trasmet la crisi. Un missatge que en el fons és un avís a una Europa acostumada a repartir-se el benestar del món entre ella i Amèrica, i potser no s’ha adonat que ara hi altres actors que competeixen i ambicionen el model de societat que hem construït i que molt sovint no hem sabut defensar ni valorar. Ni ha que no ho volen entendre, persones, entitats i administracions que miren cap a un altre costat i esperen que amaini el temporal i defugen el canvi de mentalitat i de maneres de fer. Però segurament els temps d’abans no tornaran i sobretot no tornaran si no fem el canvi de mentalitat necessari.

Ja som de campanya electoral de nou. Una campanya que arriba, com va passar a les eleccions catalanes, massa tard. Massa tard perquè ja fa prop de sis mesos que a Espanya hi ha un president i un govern desconcertats i superats pels esdeveniments i una oposició que va adoptar com a táctica electoral el silenci propositiu. Mestrestant l'Estat espanyol ha estat una barca a la deriva enmig d'un temporal, com en el seu moment ho va ser la Catalunya de Montilla.

Quan la mar és plana qualsevol capità por dur una nau, però quan la mar està picada la perícia, experiència i coneixements de qui porta la nau esdevenen la garantia d'arribar a bon port.

Ara que tornem a estar en campanya seria bo recordar-ho, i no només escoltar i veure els discursos buits d'aquells que quan arriben les eleccions tornen a parlar català i a exercir de catalans, a dir aquí, el contrari del que defensen allà. A negar els fruits de la seva gestió, per nefastos resultats que ens hagin portat. La crisi ens ha delibitat econòmicament, socialment i moralment però ens hauria de desvetllar. Ens hauria de servir per recuperar els valors (el valor de l'esforç, del treball, de la paraula donada), ens hauria de servir per saber veure que per ser un bon capità cal quelcom més que somriures buits de pasta de dents cada quatre anys. Ens hauria de servir per ser més autoexigents i alhora exigents amb els ens quan veien bufar el vent i els núvols negres de la tempesta no van dur la nau a port, ni van avisar la tripulació, ni preparar la nau. Que sigui una campanya 'marcada per la crisi' -com no es cansen de dir els mitjans- no té perquè dolent si vol dir que hem après algunes d'aquestes lliçons.

Aquests dies arrassa a la xarxa el vídeo del President Pujol -vídeo que trobeu a la part superior del post- que desentrella a l'audiència la cançó del grup Els Catarres -vídeo que trobareu a sota-. La cançó resumeix en un to simpàtic el que és i ha estat Catalunya un país d'acollida, el que els anglosaxons en diuen un melting pot.

Des de l'època dels grecs i romans hem estat un lloc de pas, per aquí, per posició geoestratègica, han passat totes les corrents culturals i la majoria de civilitzacions i això ens ha enriquit i ens ha configurat com a poble. Som un poble d'acollida que hem de mirar el futur però preservant allò que ens identifica com a tals i ens fa diferents a la resta del món. Aquests dies amb la interessada polèmica sobre la llengua, que atempta contra l'eix central d'aquesta identitat que ens fa diferents potser cal recordar que som un país d'acollida i ningú ens en pot donar lliçons d'això.

Jo sóc un Fernández, sóc fruit d'aquesta barreja però escric Fernàndez amb accent obert per identificar que sóc tant català com el primer. Això és el que no entenen a les Espanyes!. Que som al país de la Jenifer!

 

Fa uns dies al Congrés dels Diputats hem assistit a l'enèssim espectacle de la "parodia nacional". Una reforma de la Constitució express pactada entre PP i el PSOE. En quasi res es posen d’acord els dos grans partits estatals, ni tan sols en prendre mesures o per fer front a una crisi que està fent estralls i que situa l’Estat Espanyol com al país amb la tassa d’atur més alta de la Unió Europea (per sobre el 20%). Ara bé quan es tracta del model d’estat, de defensar el model centralista i jacobí, la sintonia és total.

Però aquest rodet té en el fons un segon efecte. Hem pogut veure aquesta setmana com la Constitució Espanyola que ha estat la base, l'argument, el pretext per evitar qualsevol canvi de concepció de l'Estat es reforma en ple mes d'agost, improvisadament i no passa res. On són ara aquells que posaven la Constitució com a barrera infranquejable durant el Debat de l’Estatut o les reiterades reformes del model de finançament.

El que ha passat, marca un precedent, la Constitució espanyola es pot tocar i ben tocada. Ja no és un tabú. Es pot tocar pel que calgui i fins i tot es pot tocar a la brava per modificar el déficit de les administracions (una mesura de dubtós efecte per tranquilitzar els mercats del deute), en ple estiu i sense gaires miraments. Que passarà d’aquí uns mesos quan es plantegi el tema del pacte fiscal. Quin pretext tindran ara per establir límits. El de la Constitució ja no val!.

Com va passar, amb la sentència del Tribunal Constitucional amb el nou Estatut. Crec que l’Estat espanyol està actuant amb una gran falta de visió d’Estat (valgui la redundància). Amb la sentència de l’Estatut es va tancar la via autonomista i han abocat Catalunya cap al sobiranisme. Per això el 10 de juliol va sortir tanta gent i tant diferent al carrer. Fa anys ser independentista o sobiranista era percebut com un despropòsit. Ara el despropòsit és pensar que seguir per la via de les reformes estatutàries i d eles passes que marca la Constitució arribis enlloc.

Sense adonar-se PP i PSOE amb la reforma d’estiu de la Constitució han obert una nova caixa de pandora. Aquella línia infranquejable en que s’havia convertit la Constitució ells mateixos l’han esborrat sense consens ni gaire debat, en una setmaneta d’agost, sense que a nivell de carrer s’entengui massa per a què i sense rumiar-ne massa les conseqüències.

Fa dies que sento amb un cert punt d’indignació els comentaris dels grups de l’oposició sobre les famoses retallades. Dic amb un punt d’indignació perquè al final volen fer veure que aquesta situació amb que ens hem trobat s’hagi fet del no res i no tingui un responsable. Com si els que ara entren al govern el que els vingués més de gust és començar a collar i fer ajustaments, a repartir no enlloc de si. Si la Generalitat fos una empresa, els nous gestors haurien demandat els antics per haver gastat més del que tenien.

Una altra crítica que es fa és sobre el manteniment de l’estat del benestar, quan justament els ajustos el que pretenen és salvar uns serveis públics que per primer cop a la història el tripartit ha posat en risc. Perquè quan es gasta més del que es té i es va amb pressupostos deficitaris amb ofec econòmic el que se’n ressenteixen justament són els serveis.

Ara és fa crítica de les retallades aquells que per interessos electorals no van fer cap previsió de la crisi i no van n’han sabut reaccionar.

Ara es fan crítica aquells que ens van dir que teníem “un finançament estratosfèric” quan a acabat esdevenint un estrall a les bases fiscals d’una endèmicament mal finançada Generalitat.

Ara ens fan crítica aquells que l’any 2009 haguéssin hagut d’iniciar un sever pla d’ajustament però que no ho van fer perquè venien eleccions i van avantposar els interessos de partit per sobre dels de país.

Ens toca rebre una herència del tripartit en forma de deutes i factures pendents mentre entomem els comentaris de desmemoriats i irresponsables que han provocat aquesta situació i ara fan veure que plou. I ploure. Plou i molt, però per culpa seva.

Avui s'ha presentat la imatge de campanya general de CiU de cara a les eleccions. La imatge basa els seus trets bàsics en el canvi d'imatge que es va fer de cara les Eleccions al Parlament de Catalunya i que tant bon resultat va donar.

Des del punt de vista del to segueix predominant el logo de smile que acompanya els diferents noms dels alcaldes i caps de llista, així com el propi de la marca. El lema tant si és govern com o oposició juga amb reforçar la imatge "positiva" dels grafisme amb els lemes: "Pensem en positiu" per municipis al govern. O "El canvi en positiu" per municipis a l'oposició.

Des del punt de vista gràfic segueix predominant el blanc (com a color neutre) acompanyat del blau i el taronja que des de 1999 són els colors adoptats per la federació.

Ahir les JSC presentaven un vídeo on incompresiblement una jove arribava l'orgasme votant el PSC. Dic incomprensiblement perquè Montilla no és Richard Gere i l'acció de Govern del PSC més que per arribar a l'orgasmse és per tirar-se per la finestra: 10% d'empreses destruides, 20% de pobresa, 30% de fracàs escolar, 40% d'atur juvenil, 50% de la població creu que la situació política ha empitjorat... Aquí teniu la resposta a l'orgasme de la xiqueta.. al final resulta que era fingit:

Som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Sempre que arriben unes eleccions hi ha el tòpic que aquelles eleccions són les més importants. Però en aquesta ocasió, i vist el context històric en que ens trobem segurament el tòpic és real.

Des del meu punt de vista, a banda de les motivacions conjunturals com la crisi econòmica o la sentència del tribunal constitucional, que marquen la necessitat de disposar d’un govern fort, sòlid i capaç de prendre decisions, també ens trobem en un moment transcendental des del punt de vista de jubilar definitivament la generació que va protagonitzar la transició i que ha monopolitzat des de llavors la classe política, periodística i empresarial del país.

Amb el pas de la presidència de Jordi Pujol al Tripartit, a més d’estroncar-se la via de l’assoliment de major autogovern, també és va estroncar un necessari canvi generacional. Montilla, Saura i Carod, eren un producte “secundari” de la transició. També els més joves, els que mirem la política d’una altra forma, amb una altra manera de fer, més propera però més professionalitzada, més transparent però més rigorosa, més participativa però més eficaç, ara tenim una nova oportunitat. El franquisme ha estat un llast feixuc que ha costat de superar, però la transició també ha estat una excusa per no avançar. Una excusa que ha sacrificat dos o tres generacions de persones millor preparades i formades que els seus antecessors però que no gaudien de la complicitat i el pedigrí generacional.

Ara tenim l’oportunitat de canviar-ho. De ser un país amb una classe política, empresarial i periodística més semblant a Europa. En aquesta campanya a més de la confrontació d’idees i projectes, també veiem veladament la confrontació entre dos polítics diferents. Un modern, preparat, fet a si mateix, amb una èpica personal construïda a partir de les derrotes i sobreposant-se als fracassos i l’altre que creu que el seu èxit es basa en ressaltar la seva “normalitat” i haver estat en el lloc oportú en el moment oportú, o sigui, la transició. Ser de la transició en política ha acabat sent com l’aprovat general de les universitats quan hi havia vagues.

Per això, mentre la mar està en calma, qualsevol amb el títol de capità aconseguit a partir d’ un aprovat general, pot dur la nau. Però quan hi ha tempesta, una tempesta en forma d’una triple crisi econòmica, política i social, cal un capità preparat, amb experiència i que tingui un rumb definit on dur la nau. Ara ens toca canviar el capità de la nau, un canvi polític i generacional a favor d’una persona més preparada. Això també és el que ens cal al país, algú que sigui capaç de dur la nau en moments de tempesta.

NOTA: Aquest post forma part de la meva col·laboració mensual amb l'AraVallès

Portem dies veient la campanya del PSC sobre #elcanvireal. Una campanya que navega contracorrent de la percepció generalitzada de la gent. I que vol fer veure que anem millor quan en aquests quatre anys milers de persones han perdut la feina, a tots en abaixat el sou, ens han pujat la llum i en les dades que van sortint internacionalment sempre hem perdut algun llençol. Suposo que al PSC encara creuen en la teoria de l'agulla hipodèrmica (1920-1940) que creia que la propaganda s'inoculava en els receptors. Si no d'una altra forma no m'explico aquesta campanya.

Així i tot i malgrat que el to de la campanya de CiU vol ser possitiu, com a força a l'oposició també ens toca fer el nostre balanç. No sigui que per creure més en la teoria dels efectes limitats dels mitjans en pretenguin "vendre" unes dades que xoquen amb la crua realitat dels moments que estem vinvint:

Aquests són els números de Montilla:

10% d’empreses destruïdes. Durant el tripartit unes 30.000 empreses han cessat la seva activitat.

20% de pobresa. Aquest és el percentatge de gent que viu per sota el llindar de la pobresa i, per tant, en risc d’exclusió social.

30% de fracàs escolar. 20 punts percentuals per sobre dels objectius de Lisboa 2010, de joves d’entre 18 i 24 anys que han completat com a màxim la primera etapa d’ESO i no segueixen cap estudi o formació.

40% d’atur juvenil. Segons dades del Departament d’economia i finances de la Generalitat, un 40% dels joves d’entre 16 i 24 anys, el doble de la zona euro, estan aturats.

50% de la població catalana creu que la situació política ha empitjorat en els darrers anys. No tot és culpa del tripartit, la situació global no és favorable. Però el govern no ha liderat, al contrari. Ha pres males decisions.

60% d’augment de l’administració de la Generalitat, on destaca l’augment d’alts càrrecs i la política d’amics, coneguts i saludats.

70% d’inversió a la regió metropolitana. Dit d’una altra manera: desequilibri territorial.

80 per hora. Decisió de la que ara tothom se’n vol rentar les mans, però que ha sigut un clar exemple d’intervencionisme ideològic de l’administració catalana.

90% d’augment dels barracons

100% en l’augment de l’endeutament de la Generalitat entre els anys 2006 i 2010. El doble, ni més ni menys.

Ahir el PSC va presentar una nova campanya publicitària "El canvi real" que des del meu punt de vista representa una inflexió i una contradicció en la línia que duien fins ara. També és des del meu punt de vista una campanya confusa que pot dur a un cert engany. Els motius els desgrano més avall:

1.- La campanya obvia d'una forma clara les sigles del PSC. Amaga les sigles i li dona un enfoc presidencialista erroni. Erroni perquè la comparativa arrenca l'any 2003 quan Montilla ha estat president a partir de 2007. És més el 2003 Montilla era ministre del Govern de Zapatero.

2.- La campanya menysté de nou la figura del President Maragall ja que apropia la seva etapa com una etapa del President Montilla. En una nova mostra del menysteniment constant de Montilla i Zaragoza cap a Maragall.

3.- La campanya és un acte de deslleilat cap a la resta de socis del govern Tripartit. S'apropia de l'acció de govern de dues legislatures de Tripartit sense tenir en compte que aquesta acció, de ser-hi, seria atribuible als tres socis. De fet el tripartit com a fórmula de govern ja no és reivindicada per ningú a execpció d'ICV. Una cotradiccició que denota que si tant bona hagués estat l'acció de govern el principal soci en reinvindicaria la fórmula.

4.- Pel que fa al to dels arguments la campanya cau en el bonisme execssiu. En un entorn com l'actual de severa crisis econòmica, amb plena rebaixa de salaris i  apocs dies d'una vaga general, intentar vendre encara el magre finançament assolit fa, com a mínim, riure. O plantejar el desplegament dels Mossos obviant la polèmica gestió del Departament d'interior xoca amb la crua realitat d'una forma massa evident.

5.- Però sobretot la campanya evidència que el PSC va a remolc i sense una estratègia publicitària i de missatge clara. Si fa uns mesos l'eix de la campanya del socialistes era la continuitat, amb les campanyes "Gent seriosa, President Montilla"  o la posterior "Segueixo creient"; ara sobtadament s'apunten al canvi amb la campanya que presneten "El canvi real".  Si al gener CiU ja va marcar un canvi de tendència seguit després pel PSC amb el canvi d'imatge i to de la campanya, ara es deixa arrossegar per la idea del canvi. Una idea que cal tenir en compte que sempre afavoreix  aqui millor la respresenta. I en aquest cas, el PSC ho té francament malament per simbolitzar un canvi.

Ja fa un mes de la multitudinària manifestació del 10 de juliol que va omplir els carrers de Barcelona. Un bon moment per començar-ne a treure alguna lectura.

Algunes reflexions que llenço:

1.- La reacció immediata: en la reacció immediata es va constatar que tant la dreta espanyola (ABC, El Mundo), com per l’esquerra espanyola (El País) tots van jugar el paper d’obviar i minoritzar el resultat, començant per qüestionar el nombre de manifestants. És dir, aquella màxima que ens qüestions d’estat el PP i el PSOE són el mateix, es posa en evidència des de la reacció a la manifestació.

2.- La reacció política: La manifestació també invalida el discurs clàssic del PSC de dir una cosa aquí i fer-ne una altra a Madrid, ja no es pot anar a missa i repicar campanes.

La incomoditat manifesta de Montilla a la Manifestació i les crítiques posteriors del PSOE a la seva presència ho posen de manifest. També n’és una conseqüència la sortida de Castells de les llistes del PSC, un dels pocs representats de l’anomenat sector catalanista del PSC, que escenifica la liquidació definitiva del PSC a mans del PSOE català.

3.- President o virrei?: El paper de Montilla al debat monogràfic posterior evitant una posició conjunta dels partits catalans i evitar que es presentés una resolució de tots al Congrés dels Diputats, trenca el joc de sempre del PSC i posa en evidència que la força d’ERC al govern no serveix per a res. Ara d’una forma nítida els catalans han pogut veure que tenen un President que depèn de Madrid i que posa per davant els interessos del PSOE als del milió i mig de persones que es van manifestar.

4.- La racionalització de l’independentisme: els que fa anys que som independentistes hem hagut de sentir-nos dir molts cops que era una via utòpica. Però la sentència del Tribunal Constitucional posa en evidència que la via “racional” que representava la reforma estatutària ha quedat invalidada. Espanya ha tancat la porta. Estic d’acord amb els que diuen que el 10 de juliol era una manifestació independentista però no la clàssica, allà hi havia molts nouvinguts a la causa que s’han adonat que la via del pacte amb Espanya ja no és possible.

5.- S’estan cremant etapes més ràpidament: Fruit del punt anterior s’estan cremant etapes més ràpidament. I serà molt important que tant CiU, com ERC, interpretin bé aquest fet. Potser ens tocarà pujar al Montblanc abans d’hora i caldrà estar preparats.

En definitiva, el 10 de juliol no és el punt d’arribada sinó d’arrencada d’un procés que hem de saber conduir amb intel·ligència a l’alçada dels anhels de la gent que ens hi vam manifestar.

NOTA: Aquest article forma part de la meva col·laboració mensual amb el diari digital AraVallès.cat. Pots llegir l'article aquí.

Una presentació feta per l'amic Janquim amb paraules que fa pensar i molt....