El bloc d'en Roc Fernàndez

Nou lideratge és:

• Líders capaços d’omplir agendes de sentit.
• El que combina amb el seu exemple el perquè i el com
• Liderar és servir.
• Aneu amb compte amb la gent tòxica. Els bons professionals son bones persones.
• Ser els guardians de l’arrogància i l’autocomplaença”

Gestionar el No talent és entendre que no tothom és igual

Crear valor no és un tema de tecnologia és un tema de mirada: començar pels altes. La transformació digital va més de persones que de tecnologia

Treball líquid: l’ofici del futur serà adaptar-se. Tots tindrem un tripadvisor a l’orella.

Talent és donar resultats sistemàticament sobre la mitjana. Talent crida talent. Mediocritat crida mediocritat. Aprendre i desaprendre

El canvi en les organitzacions comença per un mateix. El canvi som nosaltres en transició

En una empresa el número de reunions és inversament proporcional al resultat de la empresa. Estem malalts de reunions. Cal una desburocratització

Ahir es va presentar per part de l’experta en xarxes, Gina Tost (@ginatost) i del President, Carles Puigdemont (@KRLS)  del Manual dels governs a Twitter que aporta tècniques i idees a institucions de govern i administracions públiques per actuar d’una manera coherent i efectiva en aquesta xarxa social.

Durant l’acte el president, un dels veterans d’aquesta xarxa social, va destacar que  “els mals usos no poden tapar l’avenç que representen les xarxes socials i que permetem decidir permanentment és cap on anem”. Per Puigdemont “Twitter és un canal que permet estar al corrent de tot. El món com Aldea Global amb totes les seves virtuts i defectes”

Vaig estar molt d’acord amb ell amb el fet que  “No m’agrada el bonrotllisme als perfils institucionals perquè sembla que frivolitzin”  i va recomanar  als que volen entrar en qualsevol xarxa social que “Si has de tenir un compte a twitter per tenir-lo no cal que l’obris” 

Pots veure el vídeo de l’acte

En aquests enllaços pots trobar el Manual en els diferent idiomes:

• Manual Twitter Governs en Català http://gen.cat/govtwitterCAT ,
• versió en anglès http://gen.cat/govtwitterEN 
• i versió en castellà: http://gen.cat/govtwitterESP

•  

El passat 5 de març al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va tenir lloc la 47a sessió web amb Gemma Escribano [Twitter],  directora de màrqueting de Wallapop. La seva ponència portava per títol “Al límit de la publicitat digital per atreure els usuaris”.

Us deixo a continuació algunes idees que vaig trobar rellevants:

• Wallapop ha aconseguit en 3 anys tenir més de 40 milions usuaris. Un web pensat per disseny mobile first i amb aplicació nativa
• Mai res serà perfecte, però cal sortir. No pots esperar a que sigui perfecte, cal treballar el mínim producte viable
• Marketing digital son totes les accions que podem fer on-line”. A Wallapop fem estratègies 360 graus
• “Les empreses que estan triomfant avui en dia combinen on-line i Off-Line. La medició és molt important tot està mesurat”
• A Wallapop el Brand Marketing es fa amb personalitats conegudes a internet, ens fan de prescriptors i generen tendència. Hi ha influencers de tots tipus. A Wallapop també fem Marketing de contiguts: articles pagats”
• A l’offline és molt important donar molta rotació de creativitats i de textos amb un mateix missatge (cursa eficiència)
• En Marketing intentem ser directes, parlar amb el llenguatge carrer, no utilitzar jergues i ser transgressors
• Qualsevol comentari negatiu es pot tornar en positiu si tens coneixements i rapidesa per fer-ho
• La landing page: la primera experiència d’usuari ha de ser perfecte. Fem proves de les pàgines d’entrada”
• Per l’onboarding process aprofitem aplicacions de tercers per fer molt ràpid el procés de registre. Sempre call to action

Ahir es va presentar a la llibreria documenta el llibre coordinat per Joan Ridao sobre “Comunicació política i Governs de coalició”. A la presnetació hi van ser a més del mateix Joan Ridao, els professors de periodisme i comunicació Enric Marin, Jordi Matas i Toni Aira i moderats pel periodista Quico Sallés.

Resum de les principals idees exposades pels autors:

Joan Ridao

–          Els Governs de coalició a diferència del que sembla són més robusts i estables i són més transparents i menys corruptes degut a l’escrutini mutu

–          Hi ha la tendència a creure el contrari pel sistema de partits espanyol basat en l’alternança bipartidista entre PP i PSOE

–          La comunicació política ha esdevingut algo imprescindible per guanyar eleccions (creació de marcs, creació de relat, evitar missatges contradictoris…)

–          Hi ha una clara relació entre  habilitat  comunicativa i èxit del Govern.

–          El 2.0 impacta sobre la política accentuant aquesta necessitat de tenir una estratègia comunicativa.

–          La improvisació no pot ser l’estratègia. Calen protocols coalicionals: protocol de relació entre partit i govern, entre govern i grup parlamentari, entre partits del govern…

–          És habitual la fricció entre partits i govern. Sovint els interessos dels partits  del govern no va en la línia de l’acció de de Govern

Toni Aira

–          Un Govern ha de tenir relat: tenir una història que sigui coherent.

–          Cada vegada és més difícil tenir coherència. Coherència és ajustar al màxim la distància entre allò que dius i allò que fas

–          Ara no hi ha protecció perquè no hi ha invisibilitat dels polítics, per això és més difícil ser coherent.

–          Informació com a prioritat i immediatesa. On queda la reflexió?

–          No es pot no comunicar.

–          Sovint la comunicació s’usa com excusa per carregar les culpes. Però cal saber que comuniqués, que ho fas en tot moment i que la comunicació ha d’estar a la base de les decisions estratègiques.

–          La comunicació avui es basa en: simplificació (ha de ser simple i clara) – personalització – impacte (sobretot emocional)

–          El Govern actual com a mínim no es pot associar a crisi i ha superat l’etapa de proves amb èxit malgrat el sistema cremallera del Govern de combinar càrrecs d’un i altre partit

Jordi Matas

–          Fases del Govern de coalició:

• Escenari negociador: Identificar tots els elements que estan en joc: normativa, sistema electoral, relació entre partits, cultura política, diferències ideològiques i programàtiques, relacions personals..
• Establir objectius:  Quins són els teus objectius i els dels altres per fer un govern de coalició. Objectius explícits i implícits, de país i de partit.
• Com es distribueixen les parcel·les de poder: poder quantitatiu i qualitatiu.

–          Si fas tot això encara pots fracassar si no estableixes protocols de funcionament interns: protocols per aprovació de polítiques ordinàries i extraordinàries que s’impulsen des del Govern, protocol de gestió de crisi (les crisis als governs de coalició són més sagnants). Cal establir òrgans estratègics (coordinació interdepartamental, coordinació de gabinets, coordinació de comunicació…).

–          Cal establir pautes i estratègia de comunicació. Peculiaritats de la comunicació en governs coalicionals:

• Tria de qui explica (Portaveu). Característiques que ha de tenir el portaveu, ha de ser neutral i acceptat per tots. Altres qüestions a plantejar-se: Ha de tenir perfil polític o professional? A quin partit ha de pertànyer?. La portaveu actual del Govern compleix un requisit bàsic neutralitat i perfil institucional.
• Receptors. No és el mateix comunicar a un sol partit que tenir un públic fidel però heterogeni amb diferents sensibilitats
• Coordinació: Coordinació dels departaments. Estratègia de comunicació compartida.

Enric Marin

–          La cultura política catalana en aquest tema de governs de coalició és molt més madura que a Espanya

–          Comunicació és l’espai de mediació entre la consciència i l’experiència.

–          Si no tenim credibilitat no som res.

–          El polític guanya més si pensa com el periodista que al revés. El polític tendeix a pensar la comunicació com instrumental (com vendre la moto).

–          Cal explicar un projecte polític que tingui sentit i es pugui explicar. Si tens marc i relat tens quasi tot guanyat.

–          La comunicació governamental ha de ser informativa. Cal fer molt entenedora l’acció de govern (no ha de ser propagandística o veure’s com a tal)

–          La comunicació política governamental és estratègica.

–          L’actor comunicatiu més important és el president. Si el president no comunica i no és empàtic estem morts

–          En només 20 anys l’ecosistema comunicatiu ha passat de vertical a horitzontal.

–          Les figures públiques són cada cop més fràgils.

–          Les estratègies comunicatives han de tenir en compte aquest nou sistema. Calen estratègies comunicatives de proximitat.

–          El temps de consum de les icones polítiques s’ha reduït molt (Renzi, Cameron, Iglesias o Rivera actors de la nova política que s’estan cremant molt ràpid per sobreexposició). Per això Junqueras ha adoptat la tàctica de la infraexposició. Mentre les coses li van a favor no cal arriscar amb una sobreexposició.

Avui he assistit a la Jornada sobre “La cultura de la imatge corporativa en l’organització” que ha tringut lloc al Palau de la Generalitat amb una interessant ponència del professor de l’Escola Elisava, Francesc Ribot.

Afegeixo un resum dels meus apunts

Idees força de la Jornada:

–          La marca ho empara tot. No podem demanar al ciutadà que comprengui missatges complexos

–          Una marca potent i valorada és una estructura d’estat.

–          Un mal servei s’identifica amb la marca

–          Cal unitat i coordinació

–          Tota política d’homogeneïtzació genera resistències però la Generalitat no pot competir en aquest món de marques amb 150 marques diferents coexistint

–          Marc de referència: imatge única i homogènia

La cultura de la imatge corporativa en l’organització

–          El dissenyador ha d’encaixar els desitjos i estratègia de l’organització

–          Identitat: conjunt de característiques que fa que una persona o comunitat sigui ella mateixa.

• Identitat: és el que som
• Imatge: és com ens veuen els altres

Imatge i identitat han de ser coherents i coincidir (si no es nota, en les persones és el que definim com hipocresia)

La identitat del Govern hauria de tenir els mateixos anhels i imatge que la identitat del país.

–          Joan Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”

–           Estètica: molts cops és tant important com la paraula. Allò que és visual impacta més perquè ens dona una noció més directa i aporta un coneixement contigu i global.

La imatge és universal, la imatge arriba a tot el món independentment de la cultura i llengua, la paraula no.

–          El gust és subjectiu però sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat.

–          La marca acaba comunicant amb el disseny, la tipografia i colors. La marca és uan eina per emetre i per rebre. Però internet ha democratitzat el consumidor.

–          Simeon Sinek. “Frist why and them trust”. 3 conceptes:

• Que fem. Això ho saben totes les organitzacions
• Com ho fem: Això ja no ho saben tantes
• Perquè ho fem: Molt poques saben respondre aquesta pregunta

Apple: exemple d’organització que va posar una filosofia, un perquè al que feia (per ajudar a les persones). Apple no ha inventat res, tenint una filosofia clara a acoplat diferents tecnologies existents (diapositiva dispositius Apple)

Mossos. Exemple de primer disseny de policia cívica (no paramilitar). És de l’any 1991 (disapositiva Mossos). Imatge de policia moderna, contemporani a l’holandesa.

–          Les marques són motors antròpics. Una tendència de la marca és perdre força fins a desaparèixer. La marca és un producte cultural i està obligada a reafirmar la seva existència i presència. Andrea Semprini. Marketing de marca

Aquest cap de setmana hi hagut eleccions a Galícia i Euskadi. En ambdós nacions hi hagut una consolidació del partit que governava. Una possible lectura transversal d’aquest fet és que la crisi econòmica ja no és tant intensa i tampoc el descontent de la gent. També és provable que, almenys en el cas gallec, hi hagi hagut una tendència a recolzar el partit de govern degut al creixent desconcert que provoca la situació de desgovern de l’Estat i la possibilitat que hi hagi unes terceres eleccions.

Ciutadans, el partit de Rivera que semblava que tot li bufava a favor, un dels exponents de l’anomenada “nova política” ha embarrancat tant a Galícia com a Euskadi. Ni a Euskadi, ni a Galícia ha obtingut cap escó als seus respectius parlaments. Des del meu punt de vista el motiu d’aquest fracàs és un clara demostració del fet diferencial català que ells justament s’entesten a negar.

Allà on l’anticatalanisme no serveix de gasolina Ciutadans fracassa. A Euskadi Ciutadans va emprar la mateixa fórmula que a Catalunya. Si a Catalunya Ciutadans s’ha erigit per qüestionar el model lingüístic d’immersió absolutament consolidat i assumit per a tothom, a Euskadi van buscar el mateix model de confrontació amb el concert econòmic però és clar, allà qüestionar els furs és com vendre gelats al pol nord.

Ciutadans fins ara s’ha estès i funcionat en aquelles latituds on l’anticatalanisme atrau. Però, tal i com li va passar a Lerroux, és un vot sentimental i per desfogar-se que, un cop s’ha exercit, la tendència natural és tornar al teus de debò. Curiosament, Ciutadans a l’únic lloc on té una raó de ser és al país del qual nega l’existència com a subjecte polític. A Catalunya, Ciutadans és el partit dels que estan en contra del procés d’independència, en contra de la immersió, en contra de tot allò que té una aire de catalanitat. A tots el països que han arribat a la independència hi hagut un partit que representa els antiindependentistes. Però paradoxalment  aquest espai no existeix fora de Catalunya i el fet que Ciutadans sigui fort només a Catalunya reforça el fet seu diferencial.

Fins el dia 10 de setembre es podia veure a la Fundació Colectania l’exposició de la fins fa poc desconeguda fotògrafa, Vivian Maier.

Vivian Maier fou una mainadera que durant més de quatre dècades es va dedicar a fotografiar de forma inadvertida la vida quotidiana del New York i Chicago dels anys 40 i fins els anys 90 del segle passat. No fou fins la seva mort que la seva obra fou descoberta per casualitat quan John Maloof adquierix el seu arxiu en una subhasta de barri a Chicago i descobreix l’obra d’aquesta desconeguda fotografa.

Veient les seves imatges, sembla que Maier es va antcipar a l’era d’Instagram, retratant la qüotidianitat, però aquesta és just la força de la seva fotografia. Retrata un món real, sense posant, ni gesticulacions. La realitat et mira ens mira als ulls nua d’impostura.

El passat 21 de juliol, feia 10 anys del primer tuit oficial que donava arrencada a la xarxa social twitter que havia nascut el mes de març d’aquell any 2006. Els que vam començar a fer-la servir per aquelles dates, en el meu cas la primavera de 2007, Twitter funcionava via SMS contra un número de telèfon londidenc. Recordo encara una campanya d’aleshores que demanava a twitter un número telèfon local per evitar el sobrecost dels SMS internacionals que implicava fer un tuit.

Ha plogut molt des de llavors, o potser no tant, només 10 anys. En 10 anys twitter s’ha fet un lloc en majúscules en la comunicació, el periodisme i la política. Twitter ha estat capdal en les “primaveres àrabs” (ara ja no tant primaveres), en els grans esdeveniments del país i en donar la informació més actualitzada, espontanea i directa de les bones i males notícies.

En aquest context  de celebració dels 10 anys de twitter vam organitzar el primer Q&A amb el President Carles Puigdemont  [Twitter]al Palau de la Generalitat i amb la col·laboració de twitter. Als Estats Units,  el president Obama ha fet diverses vegades un Q&A. Aquí era el primer cop que un president ho faria.

Com passa en aquests casos vam voler adaptar el format americà a la realitat d’aquí. Als EUA les preguntes que fan al president a Twitter s’escullen entre el gabinet del president i twitter. Aquí van ser escollides per twitter (les de més engadgement) i vam introduir 3 moderadors. Dos de l’àmbit digital: el periodista de tecnologia Josep M. Ganyet [Twitter] i la periodista del programa Generació Digital Gina Tost [Twitter], i un de l’àmbit més polític, el periodista de Catalunya Ràdio, Martí Farrero [Twitter]. Ells van ser els encarregats de fer la selecció final de les preguntes i de traslladar-les al President.

Spot promocional del #KRLSRespon

En el microsite de twitter: #KRLSRespon s’agrupaven les preguntes que feien la gent emprant el hahstag #KRLSRespon. El dia 21 de juliol a les 19 hores el president Carles Puigdemont va anar responent les 15 preguntes que havien triat els moderadors més una que va afegir cada moderador.

L’acte va ser un èxit, no només per la novetat del format, si no com ho demostren algunes dades:

– 2.519 tuits amb l’etiqueta #KRLSRespon,

– 3.528.842 el nombre d’usuaris únics que han vist un tuit amb l’etiqueta #KRLSRespon

– 20.571.522 impressions.

Galeria d’imatges del abans, durant i després

S’ha comentat molt aquest dies el trencament del pacte entre Junts pel Sí i la CUP arran de la negativa de la CUP a retirar l’esmena a la totalitat als pressupostos. Ara els membres de la CUP pretenen restar importància al gest, com si el que han fet es volés sobredimensionar. Però cal dir que el fet, i com ho han fet des del punt de vista parlamentari denota una clara voluntat de trencament de l’acord deliberadament.

Fins i tot, suposant que es volgués mantenir l’estratègia de fer una esmena a la totalitat als pressupostos s’hauria pogut fer presentant una esmena amb contingut –es clar que aquesta opció porta feina-. D’aquesta forma la resta de grups de l’oposició s’hi haurien hagut de posicionar i difícilment hauríem vist la insòlita imatge de veure com la CUP vota al costat del PP i Ciutadans per tombar uns pressupostos al primer govern de la Generalitat independentista. La fórmula buscada té doncs tota la intencionalitat per més que ara es vulgui rebaixar els efectes davant de la immensa ficada de pota.

Tant greu com les formes ho és el fons, ens trobàvem davant dels primers pressupostos expansius en cinc anys. Durant cinc anys i degut a la intensa crisi econòmica, el premeditat ofec financer de la Generalitat per part de l’estat i els problemes de liquidat, el pressupost de la Generalitat ha estat restrictiu. Per primera vegada la despesa pública del Govern creixia 874 milions d’euros que es destinaven a despesa social. I per tant eren els pressupostos més socials que s’han fet mai amb un 73% del total de despesa de dedicada a despesa social. La maniobra de la CUP perjudicarà clarament als més desafavorits a qui diuen defensar.

I per últim, l’esmena a la totalitat dels pressupostos és un incompliment el pacte de Junts pel Sí i la CUP que va dur a fer el president Mas un pas al costat i escollir l’actual president Carles Puigdemont. És un incompliment del pacte, clar i rotund en només cinc mesos però no és el primer, però aquest és més explícit perquè dins el pacte el pressupost estava explicitat. I a més, contrasta i molt amb la facilitat i nul·les contrapartides que la CUP ha demanat per aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona de la Colau.

Sense paraula i compromís no hi ha pressupost però sobretot no hi ha procés. El sobiranisme a Catalunya és ample i requereix tothom, els de la CUP però també els altres. Tothom ha de saber trobar el punt mig i arribar a acords, renunciar a algunes coses a canvi de guanyar-ho tot.  La decisió de la CUP ha fet mal per l’incompliment però també perquè té el mèrit de canviar la revolució dels somriures pel desencís i el desencontre.

Aquest matí al palau de la Generalitat ha tingut lloc una sessió de formació a càrrec de l’equip de Twitter, Sergio Vinay, David Nuñez i Aleix Casals i presidit per la consellera de la Presidència, Neus Munté.

A continuacvió us deixo uns apunts d’allò que m’ha semblat més rellevantd el que ens han explicat:

–          Twitter és una xarxa social de només 10 anys, neix el març de 2006 i el primer tuit es va fer el 21 de juiol d’aquell mateix any. En l’actualitat compta amb més 820 milions d’usuaris al món cada mes.  

–          És una plataforma pública, és directe, és conversacional i distribuït (impacta en altres mitjans)

–          Twitter ja s’ha traduït al català. A Catalunya Twitter té una forta penetració per sobre la mitjana. El seu ús és sobretot en l’entorn polític i dels mitjans de comunicació. Un exemple, les eleccions del 27 de setembre van generar 15 milions de tuits.

–          Algunes dades sobre l’ús del Twitter en l’àmbit polític:

• Als EUA el 100% del senadors i el 95% dels membres de la Cambra de representants estan a Twitter
• A la Unió Europea el 100% de comissaris europeus i 570 de 571 eurodiputats estan a Twitter
• A nivell global i pel que fa a la diplomàcia digital 172 caps d’estat i 4100 ambaixades i ambaixadors hi estan presents. Totes les vinculacions que s’hi poden fer a nivell de diplomàcia digital, sobretot en l’àmbit cultural, són molt potents

–          L’espontaneïtat i la immediatesa a Twitter són molt importants. Però que sigui espontani i o immediat no vol dir que no estic treballat i planificat. És important buscar un to, un missatge i una coherència entre l’on-line i l’off-line.

–          Eixos de contingut  que tenen un major potencial:

• Partir d’una necessitat i donar una resposta
• Demanar la col·laboració o participació en alguns temes
• Donar resposta en situacions especials (emergències…)
• L’ús de tuits amb contigut audiovisual (persicope, imatges o vídeos)

Hi ha pocs països al món on la història d’un edifici vagi tant lligada a la d’una institució i a la d’un país com la del Catalunya i el Palau de la Generalitat.

La història arquitectònica del Palau comença el 3 de desembre de 1400, aquell dia tres diputats van adquirir per 38.500 sous al canvista Pere Brunet un gran alberg situat la call major de Barcelona. L’edifici ja neix en un moment en que la Diputació del General va assumir competències de govern, de justícia i de defensa militar. Funcions de caràcter polític i amb una decidida voluntat de salvaguadar els drets del país.

La Generalitat és una institució que nascuda a l’edat mitjana com una comissió de les Corts. Fou coneguda inicialment com a Diputació del General. Diputació perquè volia dir cessió de poders a algú o alguns per fer una tasca. Del general, perquè responia a l’àmbit a qui representava: tota la societat catalana. Això, és exactament el que és encara ara la Generalitat, i demostra un cop més que la Generalitat no és un artefacte administratiu que emana de la constitució o dels estatuts d’autonomia sinó que les seves arrels es remunten a l’edat mitja. La Generalitat, no és un concessió graciosa de ningú sinó que neix amb l’objectiu d’administrar-se i administrar-nos, de salvaguardar els nostres drets recollits des d’aleshores ens les constitucions.

Avui s’ha presentat el llibre “El Palau de la Generalitat, Art i Arquitectura” és un llibre d’art i arquitectura, però sent això també és un llibre que mostra com la història del Palau va lligada a la història del país. L’esplendor i la decadència del Palau, van lligades a l’esplendor i decadència del país i del seu autogovern. Quan el Palau ha crescut, ha avançat, s’ha ampliat, s’ha enriquit en obres d’art és a les èpoques en que Catalunya ha disposat de major llibertat i quan el Palau ha patit, des del punt de vista arquitectònic o artístic, ha coincidit amb les etapes més fosques de la nostra història i de privació de llibertat.

Amb la seva història artística i arquitectònica a més d’una joia i d’un edifici emblemàtic el Palau és un símbol. Un símbol ben viu del que som, hem estat i sobretot volem que sigui. La seu del Govern d’un país independent.

M’han fet arribar unes fotos del 22 d’octubre de 1933 data en que es dona nom de carrer al meu besavi Emili Badiella Ribes. L’Ajuntament de Terrassa havia aprovat, el dia 19 d’octubre, posar-li el nom d’Emili Badiella a una façana cantonera del carrer Ample. El carrer Emili Badiella existeix encara a Terrassa però no es troba en l’emplaçament original a l’antic barri de Sant Pere.

Aquell dia també es va fer un Aplec d’orfeons homenatge a Emili Badiella amb 700 cantaires dirigits pel mestre Lluís Millet al teatre principal.

Emili Badiella i Ribas, Terrassa 1875-1929 va ser un industrial i polític terrassenc. Va néixer el dia 8 d’octubre del 1875 fill d’una família modesta i aviat va haver de treballar per ajudar al seu manteniment. Però durant la primera guerra mundial es va establir pel seu compte amb el seu propi taller que aviat esdevení una important fàbrica de la ciutat. Autodidacta des de jove, sempre va tenir un gran interès per la curltura i art que l dugué a ser amic personal del poeta Salvat-Papasseit o del pintor Torres-Garcia. Durant molts anys fou el president de l’Escola Choral, participant activament com a cantaire. També fou regidor de l’Ajuntament de Terrassa, per elecció popular l’any 1922, Ajuntament que va abolir la dictadura de Primo de Rivera.

A l’Empordà fondejat en una cala a l’estiu hi ha un llaüt de vela llatina de nom Tiramilles. No és un vaixell que cridi l’atenció ni per ràpid, ni perquè sigui modern. El tiramilles té un motoret diesel de sempre de 5CV, gasta poc i quan vas amb ell no vas ràpid, però et permet contemplar el meravellós paisatge de la costa des del mar. Gaudir del trajecte, fixar-te en els detalls, en els pins verds, en els difernts tons de l’aigua. Les lanxes modernes i de plàstic avancen ràpid al Tiramilles, però quan el Tiramilles arriba a una cala, les motores han d’ancorar lluny les roques vigilant no clavar l’eliç. En canvi, el Tiramilles avança segur fins a clavar la quilla a la sorra, la seva estructura i disseny està pensat per l’entorn de la Costa Brava.

Aquesta setmana el president Puigdemont justament ha fet servir l’expressió “tirar milles” per referir-se la suspensió del Tribunal Constitucional del Departament d’Afers Exteriors de la Generalitat. Anirem tirant milles, va dir i he pensat justament el vell llaüt de fusta que va lent però segur, que permet gaudir del trajecte i preveure els entrebancs que sorgeixen en el camí. Que quan se li acaba el gasoil constitucional pot desplegar la vela llatina per arribar a port. Un llaüt que no és modern, ni potent, ni vistós però és pràctic i pot entrar a quasevol cala a atracar si es gira mala mar, i allà esperar que passi la tempesta per tornar a port. No cal pensar en si cal arribar a port en 18 hores on 12 hores, però sabent del cert que a port hi arribaràs potser més tard, però segur que hi arribes.

Si hagués de triar un vaixell per dur el procés a bon port, el Tiramilles segur que seria una bona  opció. No sé si el president va triar l’expressió perquè coneix el tiramilles, però de ben segur que l’estil i l’esperit del Tiramilles són la millor garatia per al procés.

L’article Felip González ha estat molt comentat sobretot per la part que compara el moviment sobiranista amb els totalitarismes dels anys 30 a Europa. En un país europeu normal, frivolitzar sobre el nazisme i el que va representar l’extermini premeditat de milions de persones per motius racials, seria considerada una relliscada tant monumental que el dirigent en qüestió tindria serioses dificultats. Aquí tot un ex-president ens pretén penjar l’etiqueta de nazis, en banyador i fumant-se un puro, a un moviment sobiranista que l’única pretensió que té és posar unes urnes perquè la gent voti i decideixi que vol ser.

Ara bé, aquesta desafortunada frase no és el més greu de l’article sinó el fet que un suposat demòcrata, que va contribuir a consolidar la democràcia a l’estat, ens tracti com a súbdits i menystingui, sigui quin sigui, el resultat de les eleccions del 27 de setembre. En aquest sentit González no només ens tracta de nazis  sinó i  més greu encara, ens tracta de súbdits, de gent que no tenim dret a opinar, ni a decidir. Ens nega la ciutadania i els drets que té qualsevol ciutadà.

Amb això, González és aplaudit per la dreta espanyola més rància. Fins i tot, l’Aznar del “vayase senyor González”, que no s’han entès en quasi res, alhora de tractar-nos com a súbdits es posen d’acord.

L’article de González és més que un article, és un certificat que la famosa tercera via que propugnen PSC, Catalunya Si que és pot o Unió és una autèntica fal·làcia. Quan en un país com Espanya, l’esquerra i la dreta en l’única cosa que es posen d’acord és en tractar-nos com a súbdits que es pot esperar d’una negociació? Amb els súbdits no és negocia, no es dialoga, simplement s’imposa i ells han d’acatar.

Farien bé alguns de rellegir l’article i adonar-se que si bé el camí de l’estat propi no està exempt de dificultats i alguna incertesa, l’única certesa que tenim és que si aquesta vegada no fem un pas per decidir per nosaltres mateixos el nostre futur, l’Espanya de Gonzalez, Aznar i Pablo Iglesias té molt clar el nostre paper de súbdits. I en aquest cas ens tractaran com a súbdits rebels.

Torna el tripartit, aquest és un dels resultats d’aquestes eleccions municipals. Només cal repassar els pactes arreu del país, començant per Barcelona on Ada Colau ha estat investida alcaldessa sense cap contrapartida per part del PSC ni ERC, tot i la feble majoria d’11 regidors que va obtenir.

Si analitzem els resultats dels pactes en base a la població de Catalunya, ens trobem que un 70% de la població està governada al seu Ajuntament per governs monocolors o altres pactes, un 26% de la població per governs tripartits d’ERC, Podemos, ICV i CUP, un 3% per pactes entre PSC i CiU i un 1% per pactes entre ERC i CiU. Curiosament aquesta fórmula havia de ser la prioritària i l’acordada per fer les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre.

El tripartit, com ho va ser en el seu dia l’any 2007 amb la investidura de Montilla, és el cavall de troia del procés d’independència. Només cal veure la tebior amb que els dits nous moviments radicals s’acosten al sobiranisme. Tots ells es proposen com a regeneradors de la democràcia, i partidaris de la democràcia directa de les assemblees i de les noves formes de participació. Es pot decidir tot, el color de les papereres, si tenim moneda municipal, el model  turístic… ara bé, si Catalunya ha de seguir formant d’Espanya això no és un tema de debat i tant Colau com el mateix procés constituent en fugen com gats escaldats.

I actuar, actuen igual que el tripartit, amb la pretesa superioritat moral, aquells que diuen que no volen moqueta a la plaça Sant Jaume perquè val diners, però es passen mitja setmana muntant pantalles de plasma i megafonia a tot drap. Actuant amb la demagògia de fer com a primera actuació l’aturar un desnonament que ja estava aturat i capitalitzant, immoralment, el sofriment dels desvalguts. Això al principi funcionarà, però com el tripartit, descobriran que no hi ha màquines de fer bitllets amagades, que per repartir cal produir i que tant important és qui va a ser desnonat com el que paga cada mes la hipoteca. I un govern sobretot ha de vetllar per fer fàcil la vida als que aixequen la persiana cada dia per poder ajudar als que no la poden aixecar.

En aquest joc, ERC sembla que hi ha tornat a caure de quatre grapes. Li torna a pesar més la E que la C. Diuen que tenen dret a liderar el procés, i tenen raó, sempre que per voler-lo liderar no te’l carreguis. Perquè d’oportunitats com la que tenim davant passen un cop cada 300 anys.