Mostra totes les entrades de rocfernandez

Quant a rocfernandez

Vaig néixer a Terrassa el 16 d'agost de 1972 i visc a Sant Feliu de Codines des de l'any 1998. Estic casat amb l'Eva i sóc pare d'una filla, l'Aina. Pel que fa als estudis sóc diplomat en Ciències Empresarials per l'UAB, vaig estudiar també un Postgrau en Comunicació empresarial en Tecologies digitals a l'UPF i en Relacions Institucionals i Marketing Públic a la UAB. També vaig fer el curs sobre al Unió Europea del Patronat català Pro-Europa, i sóc diplomat del Postgrau en Gestió Local i Administració Local de l'Associciació Catalana Municipis (ACM) i la UAB. La meva passió per la política va començar als 18 anys, primer amb la campanya del "Freedom for Catalonia" durant els Jocs Olímpics, després a la universitat, on vaig ser membre fundador d'Estudiants Nacionalistes i en representació d'aquest sindicat d'estudiants vaig formar part del Claustre de la meva facultat, del claustre general de l'UAB i de la seva Junta de Govern del 1991-1995. També vaig ser fundador de la Plataforma per la Llengua. A Terrassa vaig ser 8 anys president local de la JNC, i ja dins la JNC vaig ser membre del Comitè Executiu Nacional durant 6 anys arribant a ser secretari general adjunt entre 1998 i el 2000. Finalment vaig acabar la meva trajectòria política a la JNC com President de la Federació de la Regió 1 fins que vaig deixar l'organització per motius d'edat.A Convergència sóc membre del Comitè Executiu de CDC del Vallès Oriental des del 1999 i vaig ser Conseller Nacional de Convergència des del 1996 fins el 2003. He estat candidat a les Eleccions Municipals de 1999 i 2003 a Sant Feliu de Codines i candidat a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 1999 al número 61. Professionalment treballo a la Direcció General de Comunicació del Departament de la Presidència. Vaig ser Cap d'informació de Convergència des del 1997-2011, però també vaig treballar al Centre cultural de la Caixa de Terrassa i a la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.A banda d'això, m'agrada l'esport, que intento practicar, sobretot la natació, córrer, la bicicleta de muntanya i l'excursionisme. M'encanten les noves tecnologies i tot el relacionat amb el món de la comunicació. Això va fer que amb un grup d'amics créesim Vilaweb Sant Feliu i l'Associació I+D Sant Feliu. També m'agrada llegir i escriure i he col·laborat en diversos mitjans com La Pinya de Sant Feliu, el Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Nou Nas de Barraca o el Mundo de Catalunya. Vaid col·laborar amb la revista digital Synergia sobre nacions sense Estat d'Europa.Vaig ser segon Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament de Sant Feliu de Codines i Regidor d'Ensenyament, Política Lingüística, Comunicació Institucional i Participació Ciutadana. També vaig formar part de la comissió mitxa entre Departament d'Ensenyament i les Associacions de Municipis i de la comissió de petits municipis de LOCALRET.

Wallapop i la publicitat digital d’atracció

El passat 5 de març al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada va tenir lloc la 47a sessió web amb Gemma Escribano [Twitter],  directora de màrqueting de Wallapop. La seva ponència portava per títol “Al límit de la publicitat digital per atreure els usuaris”.

Us deixo a continuació algunes idees que vaig trobar rellevants:

  • Wallapop ha aconseguit en 3 anys tenir més de 40 milions usuaris. Un web pensat per disseny mobile first i amb aplicació nativa
  • Mai res serà perfecte, però cal sortir. No pots esperar a que sigui perfecte, cal treballar el mínim producte viable
  • Marketing digital son totes les accions que podem fer on-line”. A Wallapop fem estratègies 360 graus
  • “Les empreses que estan triomfant avui en dia combinen on-line i Off-Line. La medició és molt important tot està mesurat”
  • A Wallapop el Brand Marketing es fa amb personalitats conegudes a internet, ens fan de prescriptors i generen tendència. Hi ha influencers de tots tipus. A Wallapop també fem Marketing de contiguts: articles pagats”
  • A l’offline és molt important donar molta rotació de creativitats i de textos amb un mateix missatge (cursa eficiència)
  • En Marketing intentem ser directes, parlar amb el llenguatge carrer, no utilitzar jergues i ser transgressors
  • Qualsevol comentari negatiu es pot tornar en positiu si tens coneixements i rapidesa per fer-ho
  • La landing page: la primera experiència d’usuari ha de ser perfecte. Fem proves de les pàgines d’entrada”
  • Per l’onboarding process aprofitem aplicacions de tercers per fer molt ràpid el procés de registre. Sempre call to action

 

 

Comunicació política i Governs de coalició

 

allibreAhir es va presentar a la llibreria documenta el llibre coordinat per Joan Ridao sobre “Comunicació política i Governs de coalició”. A la presnetació hi van ser a més del mateix Joan Ridao, els professors de periodisme i comunicació Enric Marin, Jordi Matas i Toni Aira i moderats pel periodista Quico Sallés.

Resum de les principals idees exposades pels autors:

Joan Ridao

–          Els Governs de coalició a diferència del que sembla són més robusts i estables i són més transparents i menys corruptes degut a l’escrutini mutu

–          Hi ha la tendència a creure el contrari pel sistema de partits espanyol basat en l’alternança bipartidista entre PP i PSOE

–          La comunicació política ha esdevingut algo imprescindible per guanyar eleccions (creació de marcs, creació de relat, evitar missatges contradictoris…)

–          Hi ha una clara relació entre  habilitat  comunicativa i èxit del Govern.

–          El 2.0 impacta sobre la política accentuant aquesta necessitat de tenir una estratègia comunicativa.

–          La improvisació no pot ser l’estratègia. Calen protocols coalicionals: protocol de relació entre partit i govern, entre govern i grup parlamentari, entre partits del govern…

–          És habitual la fricció entre partits i govern. Sovint els interessos dels partits  del govern no va en la línia de l’acció de de Govern

Toni Aira

–          Un Govern ha de tenir relat: tenir una història que sigui coherent.

–          Cada vegada és més difícil tenir coherència. Coherència és ajustar al màxim la distància entre allò que dius i allò que fas

–          Ara no hi ha protecció perquè no hi ha invisibilitat dels polítics, per això és més difícil ser coherent.

–          Informació com a prioritat i immediatesa. On queda la reflexió?

–          No es pot no comunicar.

–          Sovint la comunicació s’usa com excusa per carregar les culpes. Però cal saber que comuniqués, que ho fas en tot moment i que la comunicació ha d’estar a la base de les decisions estratègiques.

–          La comunicació avui es basa en: simplificació (ha de ser simple i clara) – personalització – impacte (sobretot emocional)

–          El Govern actual com a mínim no es pot associar a crisi i ha superat l’etapa de proves amb èxit malgrat el sistema cremallera del Govern de combinar càrrecs d’un i altre partit

Jordi Matas

–          Fases del Govern de coalició:

  • Escenari negociador: Identificar tots els elements que estan en joc: normativa, sistema electoral, relació entre partits, cultura política, diferències ideològiques i programàtiques, relacions personals..
  • Establir objectius:  Quins són els teus objectius i els dels altres per fer un govern de coalició. Objectius explícits i implícits, de país i de partit.
  • Com es distribueixen les parcel·les de poder: poder quantitatiu i qualitatiu.

–          Si fas tot això encara pots fracassar si no estableixes protocols de funcionament interns: protocols per aprovació de polítiques ordinàries i extraordinàries que s’impulsen des del Govern, protocol de gestió de crisi (les crisis als governs de coalició són més sagnants). Cal establir òrgans estratègics (coordinació interdepartamental, coordinació de gabinets, coordinació de comunicació…).

–          Cal establir pautes i estratègia de comunicació. Peculiaritats de la comunicació en governs coalicionals:

  • Tria de qui explica (Portaveu). Característiques que ha de tenir el portaveu, ha de ser neutral i acceptat per tots. Altres qüestions a plantejar-se: Ha de tenir perfil polític o professional? A quin partit ha de pertànyer?. La portaveu actual del Govern compleix un requisit bàsic neutralitat i perfil institucional.
  • Receptors. No és el mateix comunicar a un sol partit que tenir un públic fidel però heterogeni amb diferents sensibilitats
  • Coordinació: Coordinació dels departaments. Estratègia de comunicació compartida.

Enric Marin

–          La cultura política catalana en aquest tema de governs de coalició és molt més madura que a Espanya

–          Comunicació és l’espai de mediació entre la consciència i l’experiència.

–          Si no tenim credibilitat no som res.

–          El polític guanya més si pensa com el periodista que al revés. El polític tendeix a pensar la comunicació com instrumental (com vendre la moto).

–          Cal explicar un projecte polític que tingui sentit i es pugui explicar. Si tens marc i relat tens quasi tot guanyat.

–          La comunicació governamental ha de ser informativa. Cal fer molt entenedora l’acció de govern (no ha de ser propagandística o veure’s com a tal)

–          La comunicació política governamental és estratègica.

–          L’actor comunicatiu més important és el president. Si el president no comunica i no és empàtic estem morts

–          En només 20 anys l’ecosistema comunicatiu ha passat de vertical a horitzontal.

–          Les figures públiques són cada cop més fràgils.

–          Les estratègies comunicatives han de tenir en compte aquest nou sistema. Calen estratègies comunicatives de proximitat.

–          El temps de consum de les icones polítiques s’ha reduït molt (Renzi, Cameron, Iglesias o Rivera actors de la nova política que s’estan cremant molt ràpid per sobreexposició). Per això Junqueras ha adoptat la tàctica de la infraexposició. Mentre les coses li van a favor no cal arriscar amb una sobreexposició.

La cultura de la imatge corporativa

Avui he assistit a la Jornada sobre “La cultura de la imatge corporativa en l’organització” que ha tringut lloc al Palau de la Generalitat amb una interessant ponència del professor de l’Escola Elisava, Francesc Ribot.

Afegeixo un resum dels meus apunts

Idees força de la Jornada:

–          La marca ho empara tot. No podem demanar al ciutadà que comprengui missatges complexos

–          Una marca potent i valorada és una estructura d’estat.

–          Un mal servei s’identifica amb la marca

–          Cal unitat i coordinació

–          Tota política d’homogeneïtzació genera resistències però la Generalitat no pot competir en aquest món de marques amb 150 marques diferents coexistint

–          Marc de referència: imatge única i homogènia

La cultura de la imatge corporativa en l’organització

–          El dissenyador ha d’encaixar els desitjos i estratègia de l’organització

–          Identitat: conjunt de característiques que fa que una persona o comunitat sigui ella mateixa.

  • Identitat: és el que som
  • Imatge: és com ens veuen els altres

Imatge i identitat han de ser coherents i coincidir (si no es nota, en les persones és el que definim com hipocresia)

La identitat del Govern hauria de tenir els mateixos anhels i imatge que la identitat del país.

–          Joan Sales: “Em sento català senzillament com un albercoc se sent albercoc i no préssec”

–           Estètica: molts cops és tant important com la paraula. Allò que és visual impacta més perquè ens dona una noció més directa i aporta un coneixement contigu i global.

La imatge és universal, la imatge arriba a tot el món independentment de la cultura i llengua, la paraula no.

–          El gust és subjectiu però sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat.

–          La marca acaba comunicant amb el disseny, la tipografia i colors. La marca és uan eina per emetre i per rebre. Però internet ha democratitzat el consumidor.

–          Simeon Sinek. “Frist why and them trust”. 3 conceptes:

  • Que fem. Això ho saben totes les organitzacions
  • Com ho fem: Això ja no ho saben tantes
  • Perquè ho fem: Molt poques saben respondre aquesta pregunta

Apple: exemple d’organització que va posar una filosofia, un perquè al que feia (per ajudar a les persones). Apple no ha inventat res, tenint una filosofia clara a acoplat diferents tecnologies existents (diapositiva dispositius Apple)

Mossos. Exemple de primer disseny de policia cívica (no paramilitar). És de l’any 1991 (disapositiva Mossos). Imatge de policia moderna, contemporani a l’holandesa.

–          Les marques són motors antròpics. Una tendència de la marca és perdre força fins a desaparèixer. La marca és un producte cultural i està obligada a reafirmar la seva existència i presència. Andrea Semprini. Marketing de marca

El fet diferencial català anomenat Ciutadans

Aquest cap de setmana hi hagut eleccions a Galícia i Euskadi. En ambdós nacions hi hagut una consolidació del partit que governava. Una possible lectura transversal d’aquest fet és que la crisi econòmica ja no és tant intensa i tampoc el descontent de la gent. També és provable que, almenys en el cas gallec, hi hagi hagut una tendència a recolzar el partit de govern degut al creixent desconcert que provoca la situació de desgovern de l’Estat i la possibilitat que hi hagi unes terceres eleccions.

Ciutadans, el partit de Rivera que semblava que tot li bufava a favor, un dels exponents de l’anomenada “nova política” ha embarrancat tant a Galícia com a Euskadi. Ni a Euskadi, ni a Galícia ha obtingut cap escó als seus respectius parlaments. Des del meu punt de vista el motiu d’aquest fracàs és un clara demostració del fet diferencial català que ells justament s’entesten a negar.

Allà on l’anticatalanisme no serveix de gasolina Ciutadans fracassa. A Euskadi Ciutadans va emprar la mateixa fórmula que a Catalunya. Si a Catalunya Ciutadans s’ha erigit per qüestionar el model lingüístic d’immersió absolutament consolidat i assumit per a tothom, a Euskadi van buscar el mateix model de confrontació amb el concert econòmic però és clar, allà qüestionar els furs és com vendre gelats al pol nord.

Ciutadans fins ara s’ha estès i funcionat en aquelles latituds on l’anticatalanisme atrau. Però, tal i com li va passar a Lerroux, és un vot sentimental i per desfogar-se que, un cop s’ha exercit, la tendència natural és tornar al teus de debò. Curiosament, Ciutadans a l’únic lloc on té una raó de ser és al país del qual nega l’existència com a subjecte polític. A Catalunya, Ciutadans és el partit dels que estan en contra del procés d’independència, en contra de la immersió, en contra de tot allò que té una aire de catalanitat. A tots el països que han arribat a la independència hi hagut un partit que representa els antiindependentistes. Però paradoxalment  aquest espai no existeix fora de Catalunya i el fet que Ciutadans sigui fort només a Catalunya reforça el fet seu diferencial.

Vivian Maier: Retrat d’un temps i d’un país

Fins el dia 10 de setembre es podia veure a la Fundació Colectania l’exposició de la fins fa poc desconeguda fotògrafa, Vivian Maier.

Vivian Maier fou una mainadera que durant més de quatre dècades es va dedicar a fotografiar de forma inadvertida la vida quotidiana del New York i Chicago dels anys 40 i fins els anys 90 del segle passat. No fou fins la seva mort que la seva obra fou descoberta per casualitat quan John Maloof adquierix el seu arxiu en una subhasta de barri a Chicago i descobreix l’obra d’aquesta desconeguda fotografa.

Veient les seves imatges, sembla que Maier es va antcipar a l’era d’Instagram, retratant la qüotidianitat, però aquesta és just la força de la seva fotografia. Retrata un món real, sense posant, ni gesticulacions. La realitat et mira ens mira als ulls nua d’impostura.

Tinc un tuit pel president #KRLSRespon

El passat 21 de juliol, feia 10 anys del primer tuit oficial que donava arrencada a la xarxa social twitter que havia nascut el mes de març d’aquell any 2006. Els que vam començar a fer-la servir per aquelles dates, en el meu cas la primavera de 2007, Twitter funcionava via SMS contra un número de telèfon londidenc. Recordo encara una campanya d’aleshores que demanava a twitter un número telèfon local per evitar el sobrecost dels SMS internacionals que implicava fer un tuit.

Ha plogut molt des de llavors, o potser no tant, només 10 anys. En 10 anys twitter s’ha fet un lloc en majúscules en la comunicació, el periodisme i la política. Twitter ha estat capdal en les “primaveres àrabs” (ara ja no tant primaveres), en els grans esdeveniments del país i en donar la informació més actualitzada, espontanea i directa de les bones i males notícies.

En aquest context  de celebració dels 10 anys de twitter vam organitzar el primer Q&A amb el President Carles Puigdemont  [Twitter]al Palau de la Generalitat i amb la col·laboració de twitter. Als Estats Units,  el president Obama ha fet diverses vegades un Q&A. Aquí era el primer cop que un president ho faria.

Com passa en aquests casos vam voler adaptar el format americà a la realitat d’aquí. Als EUA les preguntes que fan al president a Twitter s’escullen entre el gabinet del president i twitter. Aquí van ser escollides per twitter (les de més engadgement) i vam introduir 3 moderadors. Dos de l’àmbit digital: el periodista de tecnologia Josep M. Ganyet [Twitter] i la periodista del programa Generació Digital Gina Tost [Twitter], i un de l’àmbit més polític, el periodista de Catalunya Ràdio, Martí Farrero [Twitter]. Ells van ser els encarregats de fer la selecció final de les preguntes i de traslladar-les al President.

Spot promocional del #KRLSRespon

[youtube http://www.youtube.com/watch?v=ZKB0YIhe86s]

En el microsite de twitter: #KRLSRespon s’agrupaven les preguntes que feien la gent emprant el hahstag #KRLSRespon. El dia 21 de juliol a les 19 hores el president Carles Puigdemont va anar responent les 15 preguntes que havien triat els moderadors més una que va afegir cada moderador.

L’acte va ser un èxit, no només per la novetat del format, si no com ho demostren algunes dades:

– 2.519 tuits amb l’etiqueta #KRLSRespon,

– 3.528.842 el nombre d’usuaris únics que han vist un tuit amb l’etiqueta #KRLSRespon

– 20.571.522 impressions.

Galeria d’imatges del abans, durant i després

La Comunicación Política de la campanya el 26J

El dilluns vaig assistir a l’acte de repàs de les principals eines 2.0 emprades pels partits polítics en la passada campanya de les eleccions a Corts Generals que organitzava l’Antoni Gutiérrez-Rubí. 

Es van repassar les millors pràctiques empraddes pels diferents partits en aquestes eleccions. Des del catàleg d’Ikea de Podemos, als diferents usos de xarxes “més noves” com snapchat o Telegram.

Algunes conclusions ràpides del que vaig aprendre:

De la campanya cada quatre anys a la campanya permanent i quotidiana: Cal crear elements de comunicació política que donin un aire de quotidinaitat. El poder de lo quotidià. A la gent li preocupa el dia a dia i això es reflexa en com comuniquem.

– La idea de Podemos del catàleg d’IKEA parteix d’aquesta reflexió. El catàleg d’IKEA és una imatge absolutament quotidiana. Se’n fan 300 milions d’exemplars en 30 idomes. Se n’imprimeixen el doble que la Bíblia. També parteix de la ides estasa que els programes no es llegeixen, en aquest catàleg és repensen les causes com a “parts d’una casa” i és una recreació no artificial de l’espai petrsonal dels candidats de Podemos.

Un dels reptes dels polítics d’ara és com passen de l’esfera personal a la pública amb naturalitat.

Finalment afegeixo enllaços a les diferents presentacions que es van fer i que us recomano que llegiu.

Destaco la part de vídeos curts per veure el canvi que hi hagut en els partits alhora de reaccionar amb el format audiovisual i com això transforma les estructures dels partits moderns incorporant i reconvertint els gabinets de comunicació en petites productores. 

  1. Antoni Gutiérrez-Rubí (@antonigr). La cotidianidad en campaña (ver presentación)
  2. Xavier Peytibi (@xpeytibi). El uso de Snapchat (ver presentación)
  3. Mireia Castelló (@mireiacastello). El uso de Telegram (ver presentación)
  4. Santiago Castelo (@santiagocastelo). Facebook ads como segmentación (ver presentación)
  5. Carlos Guadián (@carlosguadian). Las redes en los debates electorales (ver presentación)
  6. Marina Isun (@Marina0088). Los vídeos cortos online (ver presentación)

Franquisme sociològic

fdezdiazTenim un paladar de llauna i un estomac capaç de digerir pedres. Ja no ens afecta res. Des de fa una setmana assistim impassibles a una transcripció literal de les converses entre el ministre responsable de la nostra seguretat i dels processos electorals; i el responsable de l’oficina antifrau. Filtracions sobre com planificaven, preparaven i difonien informacions falses sobre els seus adversaris polítics per tal d’ensorrar-los valent-se dels mitjans i recursos públics com la pròpia policia.

No cal dir que en un país mínimament democràtic tant el ministre com el director de l’oficina antifrau haurien dimitit -un verb que aquí ja no es conjuga- al primer minut de la filtració. Però aquí no, aquí els partidaris de frenar l’independentisme veuen aquestes pràctiques com necessàries o amb simpatia sense adonar-se que el fet que es pugui gravar el ministre responsable de la seguretat al seu despatx ja de per sí és motiu per cessar-lo. I sobretot sense entendre que encara que avui utilitzin aquestes pràctiques pròpies de dictadures i règims totalitaris contra els altres un dia les poden utilitzar en contra seu.  És com aquell poema de Bertolt Brecht que deia “Primer van venir a buscar als comunistes i no vaig dir res perquè jo no era comunista. Després van venir pels jueus i no vaig dir res perquè jo no era jueu. Després van venir pels sindicalistes i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista. Després van venir per mi però, aleshores ja no quedava ningú que digues res”.

També és sorprenent com en un moment en què estem en alerta antiterrorista 4 de 5, el responsable de la policia, dels serveis d’investigació i de la lluita antiterrorista el gravin, no al bar de la cantonada, sinó fins a 4 hores al seu despatx del Ministeri!. Un país que el tema de la seguretat se’l prengués seriosament i no com una vinyeta de Mortadelo i Filemón, independentment del contingut de la gravació estaria cessada mitjà cúpula del ministeri. Però aquí no passa res.

No passa res perquè estem amb un estat amb una feble, feblíssima cultura i tradició democràtica. Existeix un franquisme sociològic latent que segueix creient que el despatx del ministeri és una extensió del menjador de casa seva, que la utilització de recursos públics amb finalitats partidistes i de persecució d’idees contràries al govern és acceptable i que l’àngel Marcelo aparca cotxes i no duu gravadora.

Sense paraula

S’ha comentat molt aquest dies el trencament del pacte entre Junts pel Sí i la CUP arran de la negativa de la CUP a retirar l’esmena a la totalitat als pressupostos. Ara els membres de la CUP pretenen restar importància al gest, com si el que han fet es volés sobredimensionar. Però cal dir que el fet, i com ho han fet des del punt de vista parlamentari denota una clara voluntat de trencament de l’acord deliberadament.

Fins i tot, suposant que es volgués mantenir l’estratègia de fer una esmena a la totalitat als pressupostos s’hauria pogut fer presentant una esmena amb contingut –es clar que aquesta opció porta feina-. D’aquesta forma la resta de grups de l’oposició s’hi haurien hagut de posicionar i difícilment hauríem vist la insòlita imatge de veure com la CUP vota al costat del PP i Ciutadans per tombar uns pressupostos al primer govern de la Generalitat independentista. La fórmula buscada té doncs tota la intencionalitat per més que ara es vulgui rebaixar els efectes davant de la immensa ficada de pota.

Tant greu com les formes ho és el fons, ens trobàvem davant dels primers pressupostos expansius en cinc anys. Durant cinc anys i degut a la intensa crisi econòmica, el premeditat ofec financer de la Generalitat per part de l’estat i els problemes de liquidat, el pressupost de la Generalitat ha estat restrictiu. Per primera vegada la despesa pública del Govern creixia 874 milions d’euros que es destinaven a despesa social. I per tant eren els pressupostos més socials que s’han fet mai amb un 73% del total de despesa de dedicada a despesa social. La maniobra de la CUP perjudicarà clarament als més desafavorits a qui diuen defensar.

I per últim, l’esmena a la totalitat dels pressupostos és un incompliment el pacte de Junts pel Sí i la CUP que va dur a fer el president Mas un pas al costat i escollir l’actual president Carles Puigdemont. És un incompliment del pacte, clar i rotund en només cinc mesos però no és el primer, però aquest és més explícit perquè dins el pacte el pressupost estava explicitat. I a més, contrasta i molt amb la facilitat i nul·les contrapartides que la CUP ha demanat per aprovar el pressupost de l’Ajuntament de Barcelona de la Colau.

Sense paraula i compromís no hi ha pressupost però sobretot no hi ha procés. El sobiranisme a Catalunya és ample i requereix tothom, els de la CUP però també els altres. Tothom ha de saber trobar el punt mig i arribar a acords, renunciar a algunes coses a canvi de guanyar-ho tot.  La decisió de la CUP ha fet mal per l’incompliment però també perquè té el mèrit de canviar la revolució dels somriures pel desencís i el desencontre.

Twitter la xarxa social de la comunicació

Aquest matí al palau de la Generalitat ha tingut lloc una sessió de formació a càrrec de l’equip de Twitter, Sergio Vinay, David Nuñez i Aleix Casals i presidit per la consellera de la Presidència, Neus Munté.

A continuacvió us deixo uns apunts d’allò que m’ha semblat més rellevantd el que ens han explicat:

–          Twitter és una xarxa social de només 10 anys, neix el març de 2006 i el primer tuit es va fer el 21 de juiol d’aquell mateix any. En l’actualitat compta amb més 820 milions d’usuaris al món cada mes.  

–          És una plataforma pública, és directe, és conversacional i distribuït (impacta en altres mitjans)

–          Twitter ja s’ha traduït al català. A Catalunya Twitter té una forta penetració per sobre la mitjana. El seu ús és sobretot en l’entorn polític i dels mitjans de comunicació. Un exemple, les eleccions del 27 de setembre van generar 15 milions de tuits.

–          Algunes dades sobre l’ús del Twitter en l’àmbit polític:

  • Als EUA el 100% del senadors i el 95% dels membres de la Cambra de representants estan a Twitter
  • A la Unió Europea el 100% de comissaris europeus i 570 de 571 eurodiputats estan a Twitter
  • A nivell global i pel que fa a la diplomàcia digital 172 caps d’estat i 4100 ambaixades i ambaixadors hi estan presents. Totes les vinculacions que s’hi poden fer a nivell de diplomàcia digital, sobretot en l’àmbit cultural, són molt potents

–          L’espontaneïtat i la immediatesa a Twitter són molt importants. Però que sigui espontani i o immediat no vol dir que no estic treballat i planificat. És important buscar un to, un missatge i una coherència entre l’on-line i l’off-line.

–          Eixos de contingut  que tenen un major potencial:

  • Partir d’una necessitat i donar una resposta
  • Demanar la col·laboració o participació en alguns temes
  • Donar resposta en situacions especials (emergències…)
  • L’ús de tuits amb contigut audiovisual (persicope, imatges o vídeos)