Les societats i les comunitats on no hi ha persones disconformes o s’hi han diluït, no prosperen. Però la conformitat té un preu: Un cercle tancat d’opinions o idees en el qual mai es permeten ni el descontentament ni l’oposició -o només dins d’uns límits circumscrits i estilitzats- i que perd la capacitat de respondre amb energia i imaginació als nous desafiaments. [...]"

L'anterior fragment, que m'he atrevit a traduir lliurement i que transcric aquí, correspon al darrer llibre (publicat a La Magrana i Taurus) de l'historiador Tony Judt.

Les paraules d'aquest home m'han cridat poderosament l'atenció, sobretot perquè posa sobre la taula un dels mals d'aquest peculiar estat del benestar en el qual estem instal·lats: la por de perdre el que tenim.  Una por, gairebé autoimposada, que no ens deixa dir amb veu clara allò que pensem i que ens inhabilita, també, a l'hora d'emprendre obertament les accions que han de dirigir la nostra vida.

Amagant-nos moltes vegades darrera l'excusa del descrèdit dels actuals polítics i dirigents, hem renunciat a la vida política. Però potser ja és l'hora que, en lloc de remugar en veu baixa o de fer grans proclames a l'hora del cafè, ens atrevim a córrer el risc d'exercir la  llibertat i agafem les regnes de la nostra vida en tots els seus àmbits, tant el personal, com el professional o el social i polític. Podria ben bé ser que no en sabéssim prou o que ens equivoquéssim, és clar, però ningú altre no ens haurà dictat una vida que només a cadascú de nosaltres correspon viure en tota la seva extensió.

Fer-ho no era fàcil, però va arribar el dia que es van adonar que no hi havia més remei que sacrificar la gossa per estalviar-li el dolor que li minava els ossos. La displàsia dels malucs i l’artrosi l’havien amansit tant que gairebé ja no es movia. Només alçava el cap buscant una mà i se’ls mirava després amb una mirada que si no hagués estat la d’un animal, haurien dit que semblava de comiat.

Quan la van haver de matar, tenia tretze anys, que ja en són molts pels gossos. Però tot i així, secretament l’enyoren i cada vegada que entren o surten de casa tomben el cap per veure si s’acosta fent una corredissa, com era costum, fins al reixat. Però no. Des que no hi és que el jardí sembla una mica orfe. També ells.

Fa uns dies, però, que un conill boscà ha triat un munt de llenya vella del jardí per fer-hi la llodriguera. Des d’allà, va i ve i ho explora tot atrevint-se a allargar cada vegada més les seves incursions a la recerca d’herba tendra. D’ençà que el van descobrir, quan algú dels tres el veu, crida els altres a la finestra. Llavors, des de darrera els porticons perquè no s’espanti, l’observen sorpresos com tres nens davant la descoberta d’un petit tresor que només a ells els pertany. I mentre riuen excitats amb l’anar i venir enjogassat del conill, encara que ningú no ho digui, pensen en la gossa que ja no hi és.

Avui, que ni és estiu ni tardor i la llum ja comença a vidriar l’aire de la tarda, t’enyores de quan eres un nen de poble. El setembre, llavors, era córrer despreocupat pels carrers polsosos després de l’escola, entre el soroll de les portadores abocant-se a les premses i el brogit dels carros. Tot feia olor de most i encara jugàveu, després de sopar, entre els sacs de brisa a la plaça mentre els grans seien a la fresca. I avui, com si visquessis arrelat en els records, ho enyores mentre t’esclaten a la boca aquests grans de moscatell que mossegues amb delit.

Hi ha a Barcelona dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula ‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la pintura i del coneixement.

Veure-les totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors, cranis, argiles,  el propi cos del pintor o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que ja fa dies que les vaig veure, reconec que n'hi ha algunes  que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d'unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d'incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar  el pintor, consistent en buidar en lloc d'omplir, me'l miro i remiro aquest goril·la i m'impressionen la quietud i la serenitat  amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l'altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident  i tornar a començar.

No ho sé si les emocions ens poden enganyar, però començo a pensar que sí, que enterboleixen la percepció que tenim de la realitat i no ens deixen veure amb claredat el que ens passa personalment ni el que passa al nostre voltant. I no vull pas dir que ens n’haguem de desfer de les emocions, ningú no podria pas viure sense, però si que em sembla que quan s’escapen dels espais íntims i envaeixen l’espai comú sense haver estat prèviament destil·lades, no ens ajuden a pensar de forma raonable ni equànime. 

Estimem i odiem amb les emocions, i no només no és pas cap mal que ho fem sinó que són una part fonamental del nostre ésser, però quan el plaer, la ràbia, l’eufòria, el dolor, el desig, la rancúnia, l’alegria, la gelosia, l’amor o l’enveja... emergeixen desbocades per guiar-nos, tendim a donar més valor a allò que nosaltres sentim que no pas a allò que pugui sentir algú altre. És llavors que l’emoció ens situa falsament en el centre d’un món que -no ho voldria oblidar mai- és tan divers i canviant com ho puguin ser cada una de les nostres vides. I tot i que és ben cert que en els sentiments hi ha el combustible que ens empeny a viure, l’emoció no és ben bé ni necessariament el mateix que la veritat.

Cada passa que fas,  cada decisió que prens suposa també haver de renunciar a alguna cosa. I així, dia a dia t’has adonat que construir una vida és fer un camí ple de pèrdues i és, també, deixar enrere el llast de tot allò que t’emboira els sentits quan, en lloc de ser fidel a les emocions que et lliguen amb el món, proves de ser qui els altres diuen que ets. D’alguna manera has entès que les pèrdues són el preu de la llibertat de pensar sense haver de pagar peatges ni impostos afegits, que les pèrdues són el preu de deixar de ser allò que de tu s’espera per enfrontar-te amb qui de debò ets en cada circumstància i en cada moment.

Potser és per això –tot i que no saps si te’n sortiràs- que has decidit ser més valent del que has estat fins ara i anar a l’encontre de qui ets, del que penses i del que sents, sense por a la soledat, com si tot sol volguessis aprendre el camí de la mort sense haver-te traït, amb la tranquil·litat de no haver estat l’instrument d’idees ni de voluntats alienes. Tot sol, sense condicionants i complet més enllà del judici dels altres, com si la pèrdua fos una manera d’acostar-te més i més a tu, al teu ésser més mineral.

Demà, 10 d’agost, farà 20 anys que es va representar el primer Terrazel. Abans però, el Rafael Capdevila, el Ramon Moix i tota una colla de gent que es movia al seu voltant havia estat treballant per trobar una idea que ajudés no només a revifar la Festa Major de Sant Llorenç d’Hortons, sinó també a aglutinar el major nombre de persones possible a l’entorn d’un projecte comú. I se’n van sortir amb la invenció d’un espectacle popular i alhora innovador. Popular perquè any rere any es pot representar gràcies a l’esforç de la gent del poble de totes les edats, i innovador perquè basant-se en  la imatgeria dels espectacles de festa major tradicionals, posa damunt la taula els neguits i els problemes del món rural enfrontat al creixement desmesurat de la societat industrial.

De la primera empenta en van néixer tallers de música, de construcció de capgrossos i gegants, de dança, de vestuari o de pirotècnia que durant tot l’any reuneixen els més de cent participants directes en l’espectacle i pels quals van passant no només els adults, sinó sobretot els nens i nenes que han crescut amb el Terrazel com a acte central i significatiu de les seves festes majors.

El Terrazel comença amb el ball dels gegants de Sant Llorenç, la Mare Terra i el Sol, i tot seguit s’hi afegeixen els follets i la colla de capgrossos, que en lloc de representar personatges són al·legories dels paisatges del poble. Però aviat s’interromp la dansa perquè entren en escena els Llefres capitanejats pel Llengot, un drac ple de xemeneies, i ho contaminen tot de brutícia i fum. Per lluitar contra aquesta situació de desfeta del territori i defensar la Terra arribaran els Llambrants, al capdavant dels quals hi ha un personatge mític, l’Unicorn. Després d’una espectacular lluita de foc entre aquests dos peculiars exèrcits, es produeix el triomf de la Natura.

Abans de la lluita i com a ambaixador irresponsable de les forces del mal, es produeix la intervenció del Buscarrons, personatge cínic que convida tothom a fer calés al preu que sigui i sense tenir en compte ni l’entorn ni els altres. El Buscarrons, que se’n fot del mort i de qui el vetlla, aprofita el seu discurs per fer una repassada agra i crua de tot el que ha passat des de la seva intervenció de l’any passat i és per això que els seus comentaris carregats de sarcasme poden anar a caure no només sobre el govern, sinó també sobre qualsevol dels presents -alcalde inclòs- a la representació.

Encara que ja fa un munt d’anys que no hi visc a Sant Llorenç, encara m’hi sento lligat al Terrazel. Primer perquè en un primer moment vaig participar en la creació d’alguns dels textos de l’espectacle, i segon perquè tota una colla d’anys em va tocar posar les paraules i la veu al Buscarrons, un personatge alhora odiat i estimat de l’espectacle que em permetia estalviar-me durant unes bones estones això que en diem la correcció política i deixar anar pel broc gros i amb total impunitat tot allò que en l’àmbit de la cosa pública m’havia fet emprenyar durant l’any.

No sé què ens dirà demà el Buscarrons, però estic segur que una altra vegada serà un exercici de memòria prou higiènic del fer i desfer del darrer any, que no em negareu que ha donat prou temes perquè aquest personatge cínic i sorneguer vagi ben carregat de metralla.

Vint anys després del primer Terrazel, aquesta festa de carrer amb bestiari, gegants i capgrossos originals, amb música i amb foc, ja s'ha consolidat com l'acte més emblemàtic i representatiu de la Festa Major de Sant Llorenç d'Hortons. Per això i perquè hi és convidat tothom, us hi esperem demà 10 d’agost a les 11 del vespre a la confluència dels carrers Diputació i Major. Serà una vegada més, una nit plena de festa i de màgia.

Arran de la frase "También la verdad se inventa" d'Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig de veritat, però també ho és que l'única veritat que ens és comuna a tots només la sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.

Des de darrera el vidre, la tarda et desafia. La llum daurada que omple el pati  fa visibles els delicats penells de l’herba, plens de llavor. El jardí que fa setmanes que descuides, ja ha recuperat l’aire feréstec dels camps. Les garses en treuen profit de les pinyes que no aplegues i vigilen atentes la maduració de les figues. De les arrels de l’àlber en neixen llucs que s’alcen malcarats i impertinents com adolescents.

Però avui, després de tant de temps que heu patit els embats de la supèrbia, t’has pogut sostreure uns minuts i has recalat en aquest jardí clos que t’emmarca. Tot i la sequera, hi has vist bellesa en la llum que es recolza fràgil a les tiges del gram, a les espigues que ballen empeses per l’aire. I com quan a la platja deixaves al cos a mercè de les onades, llavors t’has enfonsat en el capvespre, dolçament t’hi has enfonsat.