Cupressus sempervirens

Ricard Garcia

La dona aranya

Quan li van presentar aquella dona se li van disparar totes les alarmes. Instintivament va arrugar el front i mig s’enretirà mentre ella s’alçava per fer-li un parell de petons. En aquell moment, no va saber quina era la causa del que va sentir, si era una cosa de pell o de mala química, no ho sabia. El cas, però, és que des de llavors experimentà un rebuig inexplicable a tot el que vingués d’ella. Tant li eren una mirada com un comentari. Però el que més l’incomodava eren els elogis i, especialment, el contacte físic, sobretot des que ella començà a tocar-lo amb qualsevol excusa, distretament, buscant la mena de complicitat que ell només permetia als de casa i als bons amics. Tot se li revoltava cada vegada que el tocava, i si primer només notava com se li contreien els músculs al tacte d’aquella mà, aviat començà a sentir que tot el que aquella dona desprenia li causava una repulsió que cada vegada li era més difícil de dissimular.

No ho suportava i decidí, per tant, que no dissimularia més el que sentia. Mai més no li dirigí un comentari cordial i l’evità tant com li fou possible, no la mirava quan la tenia davant per davant i evitava respondre res que digués si no era per defensar-se’n o evidenciar les seves males arts. No tothom s’atrevia a fer-ho, perquè tot i que la seva poca traça era manifesta, havia teixit una terrible teranyina en la qual hi vivien atrapades les seves víctimes, tan hi feia que fossin amics com que mai ho haguessin estat. Aprofitant les miques de poder que havia pogut assolir, no només havia construït un sistema de repartiment de favors que serien cobrats amb usura, sinó que també era prou cínica per trobar la manera d’aliar-se amb qui odiava o anar de bracet amb qui abans l’havia detestat públicament.

Fet i fet arribà el moment que ella es refià prou per no amagar les seves cartes. Començà, llavors, a reclamar interessos per tots i cada un dels favors fets, sense deixar-se’n cap, perquè per sobreviure necessitava alimentar l’ego que la ratava, i l’únic que li donava una mica d’aire era fer-se elogiar pels pocapena que vivien atrapats a la seva xarxa i poder lluir, abillada amb el que ella creia que era el summum de l’elegància i el bon gust, les seves petites victòries. Hi havia en ella, però, massa coses que no encaixaven i que la deixaven en evidència, com ara el fet que les grans personalitats acostumen a anar acompanyades d’unes conviccions sòlides i fortes, però aquest no era el seu cas. Si és que en tenia de conviccions, eren inconfessables, i la seva fortalesa només s’erigia sobre una enveja antològica per culpa de la qual es podrien explicar moltes anècdotes i sobre un desig malaltís de figurar que no li era gens fàcil de controlar. Semblava que ho sabés, i per això mirava de contrarestar-ho presentant-se amb una màscara de dona simpàtica, interessant i pretesament culta.

Ara, ell ja sap que de ben segur van ser les excessives capes de pintura de la màscara el que el va alertar, perquè des d’un primer moment li resultà del tot impossible creure’s aquella simpatia impostada, sobretot quan somreia. Això i aquella veu mel·líflua i relliscosa amb què se li dirigia quan se li acostava. Els senyals del cos no enganyen, sobretot si no lliguen amb el que es diu, i justament era quan somreia que no podia amagar l’agulló amb què inoculava a les seves víctimes el verí que les atordia fins a deixar-les, com si es tractés d’una vulgar dona aranya, sense voluntat. Sort n’ha tingut, per poder-se’n escapar, que la tremenda repulsió que sempre li han causat les aranyes el va posar en guàrdia. Tot i així, després d’espolsar-se els malsons de la nit, aquest matí ha agafat l’esteranyinador i ha repassat a consciència tots i cada un dels racons de la seva ànima, no fos cas.

Riure, que no és poca cosa!


Aquell matí es llevà amb la ferma resolució de dir que no, que ja ni havia hagut prou, que s’havia acabat. Feia temps que la barrinava aquella decisió, però el que havia somiat tot just abans de despertar-se havia actuat com l’espoleta d’una bomba que ara ja no es podia desactivar i féu que es llevés amb una energia inusual, tanta que ell mateix se’n sorprengué camí de la dutxa. Aquell matí se sentia fort i estava estranyament content després de tant de temps de llevar-se amb el cap embotornat d’haver dormit malament.

Aprofità l’empenta d’aquella força magmàtica i en arribar a la feina es palplantà al despatx del seu cap per comunicar-li que no seguia, que ho deixava estar, que –en aquell moment se’n recordà de Bartleby i se li escapà un breu somriure- “preferiria no fer-ho” i per tant no ho faria. Davant la fermesa amb què li va manifestar la seva voluntat, el seu cap va entendre de seguida que no l’havia de convèncer de res, que aquell home que se li havia escolat al despatx aquell matí ja no obeiria a cap més dictat.

Tot va anar molt de pressa i va resultar extremadament fàcil. Probablement perquè no només ho havia decidit amb el cap, sinó perquè també ho sentia a les tripes que havia de dir que no, que ja no estava disposat a defensar com a propis els designis d’algú altre i que ja n’estava tip d’aquella cremor que li produïa haver de pair gripaus. Des d’aquell primer moment en què va descobrir com l’alleujava dir que no, van passar un munt de coses, però ja no el van sorprendre gaire. Coneixia prou bé les maneres i els topalls de l’empresa en què feia molts anys que s’havia embarcat i en coneixia també els tripulants, de manera que més que sorprendre’s el que va fer va ser constatar intuïcions que tot i que eren esmorteïdes, ja tenia.

Des de llavors -ara ja han passat molts mesos- hi ha hagut alguns canvis en la seva vida. Alguns són merament circumstancials i no van més enllà que hi hagi qui l’acusi de traïdoria perquè els seus actes no obeeixen al que se suposava que havia de fer (encara ara hi ha qui li diu “és que tu ets dels nostres” amb l’esperança que torni al corral com si fos una ovella perduda), o que hi hagi qui se sorprengui perquè no li reconeixia la capacitat de ser independent. Tant li fa, perquè les diverses actituds amb què s’ha trobat només tenen interès perquè li han permès fer-se una idea més ajustada de la condició de les persones.

De canvis, però, també n’hi ha hagut de fonamentals. I ara, quan ja s’ha deslliurat de la trampa de l’obediència, quan ja s’ha aclarit qui és qui i que mou a cadascú, quan ha descobert que hi havia amistats que sobrevivien condicionades a maneres de pensar i de fer, sí que s’ha produït en ell un gran canvi. Perquè ara, sense el llast que l’engavanyava, la seva consciència floreix amb una facilitat nova, es torna a sentir amo del que pensa i del que decideix i ha tornat a ser capaç de dir no en lloc d’assentir sempre. Des que va decidir no combregar es torna a saber lliure i independent. És  cert que ara neda a contracorrent, però d’ençà que s’estalvia les contradiccions i no fa el que no pensa i sent, es torna a estimar, sí, a estimar-se com a home. I torna a riure, que no és poca cosa!


//

//

Teresa Bosch parla de ‘El llibre que llegies’


Abans d’ahir i ahir vaig tenir la sort de poder ser a Castelló d’Empúries, primer per recitar amb els amics de Versos.cat i després per presentar-hi el meu últim llibre. Aquesta vegada l’encarregada de presentar El llibre que llegies va ser la poeta Teresa Bosch, que en va parlar a la sala d’actes de la Farinera davant d’un públic format per castellonins, per poetes empordanesos com en Raimon Gil Sora o la Sònia Serrabao i, també, per amics que -coses de l’estiu- tombaven per terres gironines.

Va ser una presentació molt agradable en la qual no només vaig llegir alguns poemes del llibre, sinó que al final també vam obrir un torn de preguntes que es va convertir en una conversa molt interessant amb un públic del tot desinhibit que s’interessà pels mecanismes de la creació poètica. Abans de tot, però, la Teresa Bosch havia fet una presentació del llibre que em va agradar molt i que vull compartir. Això és el que va dir:

El llibre que llegies és, abans que res, un llibre de poesia i no pas un recull de poemes. Tot i que d’entrada aquesta afirmació pugui arribar a semblar un pèl irrellevant, crec que val la pena que ens hi aturem. En un recull de poemes no hi ha cap element fàcilment reconeixible – sigui la temàtica, la forma o el to – que inequívocament lligui tots els poemes que el conformen, per més magnífics que aquests puguin arribar a ser. En un llibre de poesia, en canvi, sí. I això li atorga un valor addicional, el de la unitat, que un recull de poemes mai podrà tenir.

Partint d’aquesta definició, podríem dir que El llibre que llegies és un llibre de poesia en majúscules. Per què? Doncs senzillament perquè no té un únic element que faci de lligam, sinó que en té molts. I aquesta és una característica sovint difícil de trobar en els llibres de poesia que actualment es publiquen. Permeteu-me que els anem descobrint plegats. [Segueix…]

El primer poema, “Ser pedra”, és tota una declaració de principis. Ens presenta un personatge – no sabem si el propi autor – que en un moment determinat, “com qui tanca una casa per sempre”, decideix aprendre a callar i limitar-se a escoltar. A ser “pedra de silencis”. No és un tracta d’una decisió impulsiva, sinó del resultat de tot un procés de reflexió marcat per les vicissituds i la pròpia naturalesa de la vida; un procés que, a petites dosis, ens aniran mostrant, a vegades sense que ni tan sols ens n’adonem, tots els poemes del llibre.

Segur que els aquí presents ara mateix ens sentim una mica còmplices amb aquest personatge: qui, en un moment determinat (o, de fet, en més d’un) no ha volgut convertir-se en pedra?  I és que la poesia d’en Ricard Garcia no parla de situacions extraordinàries ni de persones extraordinàries – si és que hi ha situacions i persones que siguin més extraordinàries que les altres. La poesia d’en Ricard Garcia parla de situacions i de persones que tots hem viscut o que tots coneixem. Ens parla, per exemple, del fet d’adonar-nos del pas del temps; de l’atracció a vegades incomprensible per l’abisme; de la consciència de la inevitabilitat de la pròpia mort; de la persona estimada que ens ancora al món; o del fil que ens comunica màgicament amb uns records i es trava davant d’uns altres… En aquest sentit, doncs, també podem parlar d’un altre lligam no menys important que el primer: el dels pensaments íntims que acompanyen la quotidianitat.

Però no us penséssiu pas que ens trobem davant d’un llibre que gira només al voltant d’un eix de base filosòfica. O metafísica. Tot al contrari; la força principal d’El llibre que llegies rau, al meu entendre, en recursos i en trets que precisament són més propis de la poesia: la precisió i la bellesa del lèxic, l’alternança encertada entre vers i prosa; i, sobretot, l’evocació dels cicles vitals de la natura i els paral·lelismes que s’hi estableixen amb els del cicles del personatge protagonista.

Així, les tres parts en què es divideix el llibre, “El món en suspens”, “Encara plou” i “El llibre que llegies” ens remeten a tres èpoques de l’any i de la vida; unes èpoques que potser no es corresponen estrictament amb les estacions meteorològiques (tardor-hivern-primavera-estiu) però sí amb les de la ment. Destaquen les imatges i la simbologia creada a l’entorn d’elements meteorològics, dels arbres o dels fruits. És a través d’elles que lentament flueix la vida; amb els seus instants de felicitat i els seus moments de tristor i desemparança. Els reguerots oberts per la pluja ens recorden la nostra vulnerabilitat, i una figa que esclata anuncia la benaurança i l’abundor.

Com veieu, doncs, n’hem trobat molts, de lligams. I segurament encara en podríem trobar molts altres. Però per més que n’hi hagi, com en els bons llibres de poesia, cada poema té raó de ser per ell mateix i està fet per llegir-lo més d’una vegada. Personalment, trobo deliciosos aquells que parlen del treball de la terra i que es vertebren al voltant de la figura del pare. En poques paraules ens fan veure que el que no trobem en la natura no ho trobarem enlloc. I també m’encanten aquells altres poemes que ens descriuen aquest acte tan prodigiós que és agafar una llibreta de tapes negres, i anar descarnant a poc a poc la vida i les paraules fins a preguntar-se què va ser primer, la poesia o la vida.

Però aquesta és només la meva lectura. Potser vosaltres us deixareu seduir més per els versos que cabdellen i descabdellen els records, que n’hi ha molts i de molt bons; o per aquells altres que, com no, parlen d’amor. Per què, no ens enganyem, què seria d’un llibre de poesia sense amor? Però saber quins us agraden més només ho podeu descobrir d’una manera: llegint-los i escoltant-los. De la mà d’en Ricard Garcia, us convido a fer-ne un tast.

Moltes gràcies, Teresa! 

Sense treva


Una vegada i una altra se’l mira, el calendari, però ho fa amb una expressió estranya. Com si ja no el sabés interpretar, els números i les paraules se li escapen i en el full només hi sap veure capricioses combinacions de xifres i lletres que no li diuen on és. Viu desorientat des que el temps no té dies ni té nits, no té setmanes, no té mesos… Ara el temps és, com la llinya que es tensa a l’extrem de la canya, només aquest fil que tiba l’ham que duu clavat a la boca de l’estómac, sense treva.

PoemEstiu 2012

Avui comença a Navata el PoemEstiu 2012, el Festival de Poesia de l’Empordà, que durarà fins el 18 d’agost. Entre aquestes dues dates es faran 7 recitals en els quals hi participarà un bon grapat de poetes tant de l’Empordà com d’altres llocs del país. Enguany a mi també m’hi han convidat i participaré en el recital de Castelló d’Empúries, el dia de Sant Llorenç al claustre del convent de Santa Clara.
El motor de tot plegat són la gent de Versos.cat amb en Daniel Ruiz Trillo i els poetes empordanesos al davant, que ja l’estiu passat en van fer una primera edició que va tenir molt d’èxit i que aquest estiu, tot i els mals averanys del foc i la crisi, tampoc no es resignen i convençuts -com digué Hölderlin- que són els poetes que funden allò que perdura, tornen a sembrar l’Empordà de versos.

Tots els actes del PoemEstiu 2012 són gratuïts, però tot i així els organitzadors hi han donat un valor afegit. I conscients de les dificultats econòmiques que algunes famílies estan patint, en cada un dels recitals es farà una capta d’aliments envasats a benefici de Càritas. No és imprescindible portar-hi res, però sí que es demana a aquelles persones que puguin ajudar, que ho facin.

Tot és a punt, ja ho veieu, llocs, poetes, músics… N’hi ha per triar i remenar, i si us decidiu a venir de ben segur que us farem passar una bona estona , que ja toca!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Jesús M. Tibau llegeix ‘El llibre que llegies’

L’amic Jesús M. Tibau em va regalar ahir un post al seu bloc, Tens un racó dalt del món, en el qual hi llegeix un fragment de El llibre que llegies, el meu darrer llibre de poemes. El text que llegeix és una breu prosa poètica titulada Fràgil en un pollancre que es pot escoltar activant el vídeo i que també reprodueixo a continuació: 

FRÀGIL EN UN POLLANCRE

Ara que l’aire dels dies et falta i que el temps s’aprima com un fil d’aranya, vius en els minuts, d’un en un. Sobretot aquesta tarda que núvols de pluja oculten la muntanya i penses que és estranya la mesura del temps, com aquest raig de sol que cau, a la vora del riu, fràgil en un pollancre. 

Gràcies, Jesús! 

Amants ingràvids

No només amb les mans i els ulls,
és també amb la veu que em toques
mentre m’atanso a tu i empesos,
com dues feres, tastem la sal de viure
en la sal que exhalen no només els cossos
teu i meu, sinó també les paraules.
I desentesos de raons, perquè les raons
de viure se’ns escapen, ens aboquem
a les poques certeses que tenim:
la pell, les veus, les mirades, i el desig
de tenir-nos i cavalcar aquesta força
que ens empeny a ser l’un en l’altre
i a aferrar-nos sense mesura
a les teves
 cuixes, jo, tu al meu coll, 
per no caure de l’instant en el qual
som, només nosaltres, l’eix de tot.
Ningú altre, res més, només nosaltres,
amants ingràvids a cavall del present. 

Un llibre que cal llegir


Un llibre que cal llegir
és el títol amb què David Madueño encapçala la crítica que ha fet de El llibre que llegies i que apareix al número 186 (juny 2012) de la revista QUADERN de les idees, les arts i les lletres, que publica la Fundació Ars de Sabadell. Si teniu curiositat i voleu fullejar la revista en línia, només cal que cliqueu a sobre de la portada. I si el que voleu és llegir la crítica sobre el meu últim llibre, la trobareu aquí. Gràcies, David!

‘Liebster blog’ pel Cupressus…

Ahir al vespre, el Josep Lluís Abad em va deixar un regal al seu bloc. El cas és que, juntament amb quatre blocs més, també va escollir aquest Cupressus sempervirens i a tots plegats els va atorgar el premi Liebster blog.

Pel que he entès la iniciativa ja venia de Salms i és una mena de roda d’aquestes que jo no acostumo a fer-ne gaire cas. Però aquest cop sí que m’ha fet gràcia i la continuaré, entre altres raons perquè sense voler-ho hem anat descobrint que amb els blocs també es pot construir una xarxa prou resistent per seguir lluitant contra l’estupidesa i la mala fe d’aquells que temen la força de la paraula.

Tot rumiant  quins podien ser els meus Liebster Blog, m’ha passat que l’hauria donat a qui ja el té i això és bo perquè m’obliga a obrir el ventall. En tot cas, del grapat de blocs pels quals hi passo tot sovint, aquests són els que he triat:

El meu país d’Itàlia de Maria Folch, perquè de seguida que el vaig descobrir em va agradar la seva manera d’entendre i explicar la vida.

El pèndol de petites oscil·lacions de Victòria Secall, per la molta i bona companyia que des de fa molt i molt em fan els seus apunts i els seus comentaris.

Filant prim de Josep Manel Vidal, perquè sovint tinc la sensació que és germà del meu Cupressus…

Les isles interiores de Xuan Bello, perquè em permet mirar el món amb ulls atlàntics.

llunÀtic de David Madueño, perquè em dóna pistes constantment d’escriptures a les quals jo encara no he arribat.

I també triaria el bloc ReGistTReS ParTiCulaRs, però no puc perquè la seva autora ja no l’escriu, però com l’enyoro… 

Com àngels que il·luminen l’existència…

Poc a poc em van arribant, a vegades per via privada i a vegades de forma pública, noves impressions i crítiques al voltant de El llibre que llegies. Estic content perquè de moment totes són bones i m’indiquen que el llibre agrada a qui l’ha llegit. La darrera la va publicar ahir en Joan Calsapeu a l’Ucronies. Entre altres, hi diu coses com les següents: 

“[…] Hi havia una veu humil que emparaulava, en un mateix ordit, naturalesa, carnalitat i esperit. Garcia és un poeta auster que usa poques paraules, només les essencials, per dir les epifanies que hi ha en les sensacions. En els seus versos, una pedra, una ombra minúscula, la traça que deixa un cargol, són com àngels que il·luminen l’existència humana. […]  Els poemes parlen del pas del temps, de la joia elemental de viure i de la presència de la mort. En aquests versos, la naturalesa és un mirall de l’ànima humana, un speculum, un aparador de saviesa. Cal saber, però, tocar i oir, olorar i mirar, sentir. Escoltar sobretot el temps que ens travessa i convida a rellegir-nos, a dibuixar-nos de bell nou amb els colors primaris, a redefinir la nostra identitat; a reconciliar-nos amb els morts i amb tot el que perdura i que reneix, amb tot allò que diu, intensament i profunda, qui som.”

Si voleu llegir la ressenya sencera, només heu de clicar aquí. I si us fixeu en l’apunt anterior, veureu d’on he tret el dibuix que il·lustra aquest post; el va fer la Joana, la seva filla de cinc anys, per il·lustrar el poema ‘Encara plou’ que també forma part del llibre. Una petita meravella infantil. Gràcies, Joan!

Vicenç Llorca parla de ‘El llibre que llegies’

Tot i que competíem amb el futbol, abans d’ahir al Masnou vam gaudir de la companyia d’una colla de persones que es van acostar a escoltar-nos a la presentació de El llibre que llegies. I no es van equivocar, perquè escoltar en Vicenç Llorca és sempre una delícia.

Després de la seva presentació vaig llegir alguns poemes, i entre una cosa i l’altra va passar allò que a mi tant m’agrada que passi a les presentacions i que no és altra cosa que fer nous lectors de poesia. Sí, com l’altra vegada que vaig ser a Vins i Divins, també ahir hi havia entre el públic persones que no coneixia de res i que, tot i així, van marxar amb el llibre a les mans i amb ganes de llegir-lo. El millor que podia passar, gràcies! 

‘El llibre que llegies’ al Masnou


Fa tres anys, quan encara feia poc que s’havia obert un lloc anomenat Vins i Divins al Masnou, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi a presentar De secreta vida. Va ser una vetllada sorprenent i agradable pel lloc i el bon vi que vam tastar, per la magnífica presentació que en Gregorio Luri va fer del meu llibre i pel públic que m’hi vaig trobar, que tot i que no em coneixia de res va mostrar una disposició a escoltar-me i un interès per la meva poesia que em van fer sentir molt bé.

I ara, amb el record d’aquella bona acollida, hi tornaré a anar amb un nou llibre de poesia titulat El llibre que llegies. Aquesta vegada l’encarregat de fer la presentació és en Vicenç Llorca, gran poeta i novel·lista amb qui -com ell mateix ha dit- farem una copeta a la vora del mar tot recitant versos… No se m’acut un pla millor per celebrar l’arribada d’aquest estiu que ja s’acosta.

Si també hi voleu participar, us esperem a Vins i Divins (Carrer de Barcelona, 3. El Masnou) el dijous 14 de juny a les 8 de la tarda. Hi haurà poesia, bon vi i bona companyia!

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari

Avui a Martorell

Avui, finalment, presentarem El llibre que llegies a Martorell. Aquesta és una presentació que em fa una especial il·lusió per diverses raons, perquè fa un munt d’anys que hi visc i és on ha nascut el meu fill, perquè El llibre que llegies va ser premiat amb el Vila de Martorell de Poesia i, també, perquè hi he trobat persones que d’una forma o una altra han defensat la meva poesia.

Una d’aquestes persones és en Ferran Balanza, que en diverses ocasions m’ha facilitat donar a conèixer la meva obra a través de recitals (a l’Enrajolada, a la Capella de Sant Joan, al Museu Vicenç Ros…) i que avui serà l’encarregat de presentar el meu llibre.

Algunes altres són el magnífic guitarrista Jordi Sàbat que va posar música als meus textos per presentar-los a la Capella de Sant Joan, tothom qui ha fet possible l’acte d’aquest vespre, en Josep Díaz que em va dedicar un programa de ràdio, els amics de Martorell al dia de Ràdio Martorell que sempre que hi ha raons per fer-ho em conviden al seu programa per parlar de la meva poesia, els medis de comunicació que n’han fet difusió en un moment o altre… I també i sobretot, esclar, a totes les persones que, per conèixer la meva obra, m’han vingut a escoltar o han llegit els meus llibres.

Mentrestant no és l’hora d’anar cap a l’Espai Muxart, us deixo l’entrevista (1a part i  2a part) que dimecres passat em van fer a Ràdio Martorell la Irene Jurado i en Jaume Monés, com sempre molt amables amb mi i encertats en les seves preguntes.  

I si sou a Martorell o a prop i us ve de gust, ja sabeu que aquesta tarda estarem contents de compartir una estona amb vosaltres per parlar de poesia i llegir-ne.

Més presentacions de ‘El llibre que llegies’


Estem molt contents de les tres presentacions que ja se n’han fet i de tenir-ne més per fer. Aquests dies que tinc l’oportunitat de poder oferir el meu llibre als lectors, aprofito també per parlar amb ells i escoltar les seves impressions. Acostumats com estem a la virtualitat, recuperar el contacte cara a cara és tot un luxe que cal aprofitar.

Seguint la roda de presentacions, aquesta setmana n’hi haurà de noves. D’entrada, el dimecres 6 de juny a les 10 del matí seré a Ràdio Martorell per parlar del llibre, i a la tarda anirem cap a Igualada. Allà, a les 8 de la tarda a la llibreria Aqualata, hi farem una presentació conjunta de Vetlla de Jordi Llavina i del meu El llibre que llegies. Com ja hem fet altres vegades, cadascú parlarà del llibre de l’altre i en llegirem alguns fragments. I divendres 8 de juny, també a les 8 de la tarda a l’Espai Muxart de Martorell, en Ferran Balanza parlarà de El llibre que llegies i jo, després, en llegiré  alguns poemes.

Estic satisfet perquè aquests actes són especialment emotius i és d’agrair trobar-se, com fins ara m’ha passat, amb bona gent  que s’acosta a les presentacions ja sigui per comentar que els ha semblat el llibre o amb la curiositat de descobrir-lo. A tots ells, moltes gràcies! I que giri la roda…

Publicat dins de Agenda | Deixa un comentari