|
Els poemes de Els contorns... Sota la manta, tapat i a les fosques, no pots apagar aquests llampecs que travessen el territori del pensament. Veloces ràfegues feridores trenquen la frontera de les parpelles perquè puguis veure com es dipositen a la paret les capes de pols que fixen la història, com els grumolls de la pintura continuen allà on la mà maldestra ensopegava, com al lloc més impensat les esquerdes escrostonen el futur, com la finestra fa més cruel, si és possible, la mirada. Com una mar esquitxada de llunes que s'aquieta, peix adormit en la nit que només conté nit, s'atura el món sobre la consciència de la platja. Ningú d'aquells que vas ser és, per sort o per desgràcia, del tot passatger. Ni és ningú d'aquells qui vas ser el que ara ets, aquest pes a les espatlles, qui sap quins horitzons, la porta,... I davant del paisatge, a l'aguait, assages com desfer-te dels fantasmes que perviuen en tu i de tu et sostreuen. Davant la mar assages com desfer-te'n, quan sobre l'horitzó s'allita la nit i una lluna de caramel se'n desenten. Ara que ja han mort les tardes per què tanta pressa de viure quan ja ha mort la tarda? quan enganxada a la suor freda de l'esquena s'ha ajagut la soledat, i et masturbes removent a la memòria com un perfum vell records amb un punt d'agre; quan el sexe ja és quelcom tan absurd com el plaer fals i artificiós que neix de la carn trista que la mà bressola com la mort bressola, silent, el camí que encara s'ha de fer per què tanta pressa de viure quan la tarda ja és morta? No et travessa massa sovint cap raig de llum i trepitges els dies com qui vagareja rera l'ombra dels seus peus. Esgarrapes amb el llapis papers per injectar-hi paraules que diguin que alguns homes i dones estimes entre totes les coses, que diguin que quan t'hi acostes ho fas per sembrar el goig a la seva carn i recollir en la teva la llum, perquè no oblides que eres carn abans que qualsevol altra cosa i la llum massa sovint no et travessa. "Llega un momento en la vida cuando el tiempo nos alcanza." [Luis Cernuda] Piles d'exercicis i els dubtes, encara, sobre l'escriptori. A recer d'un marge assolellat faria com si llegís per endormiscar-me sota les planes del llibre, mastegant el pas de les hores lluny i sol, com aquell ase que es menjava la palla trenada per fugir del temps. "Els dies del futur s'estan al davant nostre com una fila de candeletes enceses- candeletes d'or, càlides i vives." [C.P. Cavafis] Com cal travessar el portal d'una casa on ja no hi tornaràs t'ho van ensenyar els avis, i a caminar a les fosques pels ravals de la desesperança, i a llegir els versos que no s'escriuen i a bufar les espelmes dels aniversaris. I van ensenyar-te, al capdavall, com agafar la son més plàcida arraulit entre les dunes de sorra al més gran dels deserts. En l'abandó dels capvespres, atordit, t'enfonses a les obagues del televisor i et rebolques a la sorra blanca de la platja dels somnis entre les arcades d'un altre naufragi on tot ho confons amb les veus i els dies que s'enfilen pels balcons, amb els cossos que com un vi massa barat fan aspre el record. Només esperes que aquella noia de cames de seda, sempre a la mateixa hora a la pantalla, et vingui a socórrer... la trencadissa de copes ha sembrat la grava d'estels un cotxe rabent els lladrucs d'un gos un petard sord la son al cervell la nit en brases les plantes dels peus han sembrat la grava de sang i el sexe em crema a les mans Diumenge 2 A la cuina s'havia vessat la llet pels fogons i la sang brollava de les escletxes d'una veritat que ja no podia contenir aquells somnis estranys. La flama monòtona del gas havia rovellat la llum mentre la tarda es feia agra a la finestra i, per tot, l'hivern cobria de pauses els homes. Com aquell cartró que es va fer vell en un racó humit i fosc del celler, se m'adormien els músculs en una son trista de remors de fira llunyana. Diumenge 1 com un matí la llet tèbia la son irreal l'olor del cafè el diumenge els croissants el sol al carrer la tinta del diari tota la mentida el grinyol del fre les cuixes i el pit la caiguda llarga l'olor de benzina els músculs de suro la sang a la gola la carn dolça la llum gruixuda la vida ferida A la cuina l'escuma de la llet s'escampa pels fogons. Una platja blanca. Un rellotge. Hivern. Queien, amb la sequedat de les pedres queien una rera l'altra les teves passes. Queien les teves mans i tot el que pensaves queia, i el sexe marcit i les paraules sense dir queien. I les seves vides, tan despreses de la teva, de tu queien, i les seves veus llunyanes queien i queien. Rera murs de silencis infranquejables, rera de res queien com cauen les pedres als pous muts de l'abandó. Les dones, menudes, neguen la mirada i s'afanyen. Amb posat de fàstic, ells trepitgen les aigües. Ha plogut trista i estèril la pluja sobre la ciutat vesprada. Es dilueix la llum avui estranyament blanca entre fileres d'arbres. Sobre les fulles mortes roden veloços automovilistes temerosos de quedar atrapats a les branques nues de la nit. Per les cantonades d'aire humit s'esmunyen les nits de novembre. És així, com núvols que es deslliguen del paisatge. És així com ets quan ja s'endevina l'hivern i el vidre negre de la nit és tan net que entre l'horitzó i tu neix el buit d'un temps desposseït d'aquelles desmesures de la infància. És així de lleuger el teu ésser aquesta nit d'hivern, com núvols que es desprenen del paisatge. incert el gest llàgrima de silenci de casa la mà res assenyala ni escriu damunt la pell viscuda i gastada confosa la mirada llàgrima de calç viva l'ull no fa l'ullet ni somriu cega la perdiu i llunyana insuls el bes llàgrima de fang de carrer la llengua res no diu ni empassa malaguanyat aquest amor d'estrassa sorda la veu llàgrima de ball de tarda l'oïda res no escolta i seu vora l'amant antiga i callada espessa l'olor llàgrima de fum de canya el perfum ni emborratxa ni enamora encongit al pit l'oblit sota el folre del capvespre llàgrima de llàgrima d'home la soledat no m'acompanya ni m'aconsola petita la vida i sola plena de mi i d'incertesa la mà, llàgrima de silenci La paret escrostonada i l'ampit de la finestra vermell de sang cansada, A contrallum de la vida miro els contorns del xiprer que dins la llum groga s'alça. Estiro els fils de la por i d'un hivern en surt un altre. |
Accés de l'autor
Categories
Llicència de creative commons Els meus enllaços0. EL REBOST DEL CUPRESSUS...
1. AGENDA
2. ELS MEUS LLIBRES
3. ...I ALGUNA ANTOLOGIA
4. QUè SE N'HA DIT?
5. EN VíDEO I PARAULA
6. MéS BLOCS I BLOGS
 
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
