Avui fa una setmana que vam presentar Ningú ha escombrat les fulles, el llibre de contes del Jordi Llavina, a la biblioteca de Sant Sadurní. A mi em va agradar molt que el Jordi em demanés de fer-ho, ja que m’ho havia passat molt bé llegint els divuit relats del llibre. Això que segueix és –aproximadament- el que vaig explicar:

Ja hi havia a Diari d’un setembrista la voluntat de travessar la primera capa d’allò que veiem per anar més enllà, per arribar a les veritats que ens configuren. En el poema ‘El símbol’ d’aquest llibre de poemes ja es veu el que dic quan algú observa algú altre menjar-se una poma “fins a deixar-la reduïda / a una mica de fibra / que aguantes per la cua / i que conté una càpsula / amb les llavors guardades.”

Això també hi és a Ningú ha escombrat les fulles, que comença, de forma curiosa, amb un punt i a part quan el narrador engega amb “Fa dos dies va descongelar la nevera...” Aquesta imatge, la de la nevera, i altres que ens anirem trobant, no només tenen una forta càrrega simbòlica, sinó que també serveixen per donar unitat estructural al llibre. A ‘El rascle’, el primer dels contes, es parla de “La consciència –aquesta mena de congelador-“, mentre que al darrer, ‘Mig dia i una nit a Limeuil’, hi trobem que hi diu “en el cementiri de la memòria destaquen amb una llum de foc i celebren el temps de la nostra vida”. I ja som al cap del carrer, perquè al mateix temps que es basteix l’estructura del llibre, també es parla del tema central i fonamental d’aquesta obra: La memòria de la vida viscuda i el pòsit que deixen a “la rebotiga del temps...

Potser era encara massa jove i per això la de Juan Ramón Jiménez no em resultava una poesia fàcil. Però va arribar el moment que algun ressort va saltar dins meu i, de cop i volta, els seus versos se’m van aparèixer clars i diàfans com una evidència absoluta. Avui 29 de maig, quan fa 50 anys que va morir a Puerto Rico, puc recordar encara les hores que vaig passar a la biblioteca de l’edifici central de la Universitat de Barcelona, cabussant-me com un nedador solitari en el mar de Juan Ramón. Si d’una banda m’era difícil d’explicar el goig d’aquells moments de descoberta i d’iniciació, en canvi sí que vaig saber de seguida que a partir de llavors Juan Ramón Jiménez es convertiria per a mi...

Potser perquè ja ho han fet, i molt bé, un munt dels companys i companyes, no n’he parlat de la presentació de fa una setmana de La catosfera literària 08. Però el que sí que vull, abans no passin més dies i més enllà dels fets concrets, és expressar com m’hi vaig sentir de bé. Va ser molt agradable per a mi –tot i que mai abans no ens havíem vist en persona- ésser reconegut a la primera ullada tant pel Jesús M. Tibau com pel Toni Ibáñez, que anava i venia atenent tothom i vigilant que tot anés a l’hora.

Després dels parlaments i de la lectura d’alguns fragments del que es pot trobar al llibre, va arribar el moment de trobar-nos els uns als altres i reconèixer els cossos que contenen aquelles ànimes que se’ns han anat fent tan familiars a través dels blogs que seguim. I mentre mirava aquí i allà a veure si reconeixia algú, pensava que m’hauria agradat trobar-me...

Tot i que tots els dies –i ja no recordo des de quan- ho són de llibres, aquests darrers ho han estat especialment. Si a finals d’abril es va presentar el meu segon llibre de poesia, De secreta vida, dissabte passat es va fer la presentació a Vallromanes del llibre col·lectiu La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, en el qual també hi he participat amb una de les entrades d’aquest blog.

D’una altra banda, ahir vaig rebre el darrer llibre de Josep Porcar, Els estius. L’havia llegit a la xarxa, però ara el rellegiré encara amb més atenció i amb el temps pausat que vol la bona poesia. Us recomano que no us el perdeu i que llegiu el que no fa gaire en deia Sam Abrams.

I encara una altra petita meravella que...

Els seus pares, padrins i una llarga tirallonga de tietes i tiets –fins a un centenar, també aquest que escriu- en podem estar ben cofois de la publicació de La Catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català, i per això ho celebrarem, aquest dissabte 17, a Vallromanes.

Durant les Jornades de la Catosfera de Granollers, es va llançar la idea de tirar endavant una antologia de blogs literaris en català, i després de tota una colla de mesos que fa que se’n parla, ara ja té cos i la podem tocar, tenir a les mans, fullejar i llegir més enllà de les pantalles. Ha estat, doncs, un procés curiós aquest de passar del món virtual al món físic mentre se sent a parlar del futur del llibre tal i com fins ara l’hem conegut. Una vegada més cal insistir, potser, que en aquest cas no és l’hàbit el que fa al monjo...

Deia, en l’apunt d’abans d’ahir, que el Jordi Llavina ha dedicat un bon espai del seu dietari setmanal al diari El 3 de vuit a parlar de la meva poesia. Per aquells que, més enllà del Penedès, no hi teniu accés, en transcric dos fragments. L’entrega d’aquesta setmana es titula La vida secreta de RG i, sobretot, de les seves paraules. Ell –ja ho veureu- està entusiasmat amb el meu llibre, i jo –ja us ho podeu imaginar- agraït del seu entusiasme. Això és el que hi diu...

Aquest matí, abans de res, he corregut cap al quiosc. Sabia que a El mundo hi sortia la primera crítica dedicada a De secreta vida que, amb el títol El més bell en un home són les mans d'un home, signa Jordi Llavina. Una mica més tard també he pogut llegir El dietari de Jordi Llavina que es publica setmanalment a El 3 de vuit. Aquesta setmana l'ha titulat La vida secreta de Ricard Garcia i, sobretot, de les seves paraules i hi ha inclòs diferents passatges dedicats a la meva poesia que transcriuré en un altre post.
Si heu pogut llegir una cosa o l'altra o totes dues, prou que us podeu imaginar que...

L’incansable David Figueres de Els dies i les dones, i l’actriu i ballarina Eva Roig llegiran, demà passat a les set de la tarda a l’Ateneu barcelonès, una selecció de textos del llibre Escrits des de la presó.

L'any 1997, per encàrrec del PEN Internacional, es va publicar als Estats Units el recull de textos This prison where I live, a cura de Siobhan Down i amb un pròleg del premi Nobel de literatura Joseph Brodsky. Tots els escrits tenien el denominador en comú d’haver estat fets per escriptors que havien patit la presó. Ara el PEN Català...

Aquest que us presento, és un dels 28 vídeos meus que van sortir del recital que, amb el Santi Borrell, vàrem fer al Parc d'Olèrdola. Quan l’octubre passat hi vam recitar, l’Ester Xargay es va encarregar de gravar en vídeo gairebé tot el recital. Després vam saber que això mateix es feia a tots i cada un dels recitals del cicle Poesia als Parcs 2007 de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.

Doncs bé, ara la web de la Xarxa de Parcs Naturals ha incorporat a la secció de vídeos un apartat dedicat a la ruta Poesia als Parcs. Allà s'hi poden veure i escoltar 305 vídeos de 42 poetes...

Dissabte, a Beniarjó, es va concedir el XXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March que enguany han guanyat, ex aequo, Rafael Casanova amb La solitud poblada i Cristel Enguix amb El cor del minotaure. Abans, però, d'anunciar els noms dels guanyadors de l'edició d'aquest 2008, es va fer la presentació de l'edició de l'obra guanyadora de l'any passat, De secreta vida. Al post anterior ja havia anunciat que l'encarregada de presentar el meu llibre seria la poeta Teresa Pascual, i això és el que va dir:

”Com si la literatura, i més concretament la poesia, no tinguera cap relació amb el món exterior o amb les persones, és prou freqüent trobar-nos amb la pregunta de què és la poesia, per què s'escriu o com vam començar. Alguns escriptors parlen de la gran quantitat de llibres que tenien a casa, altres, com Quim Monzó, tindrien prohibit llegir novel·la, de manera que ell -com conta en un article- col·locava el llibre de narrativa baix del de matemàtiques per a què sa mare no el veiera.

La poesia s'ha trobat encara amb més dificultats que la narrativa. Ni ens trobaríem de menuts un llibre de poemes per damunt d'una taula a casa, ni els comentaríem entre els amics. Llegir poesia era un acte íntim, privat, m’atreviria a dir que fins i tot de vegades incòmode per la sensació que un llibre de poemes anava a parlar de les coses que realment són importants per a l'home i que es troben en la part més íntima i, podríem dir, secreta de la vida. De secreta vida, com el títol del poemari de Ricard Garcia que avui tinc el gust de presentar...

Aquest costum de recórrer els carrers i regalar llibres i roses i allò que simbolitzen aquests llibres i aquestes roses és, també, la il·lusió d'un paradís. Per què, sinó,...

Aquest apunt està dedicat a El pèndol...,que també té curioses relacions amb les merles que li ronden el nesprer. El cas és que tirant fotografies a Florència, n’hi va haver d’inesperades com la d’aquesta merla que em seguia pel claustre de Santa Maria Novella mentre jo provava de fotografiar tres magnífics xiprers. Mentre em movia entre les voltes de pedra em vaig adonar que...

Ara que la publicació de De secreta vida és imminent, des d’Edicions 3i4 m’han demanat que fes una sinopsi del llibre per penjar-la a la seva web. Però com la poesia no hi entén d’arguments ni es deixa resumir, no ha estat un exercici fàcil de fer, però sí interessant, el d’intentar explicar en una vintena de línies de què parla aquest llibre. No sé si el que he escrit servirà per guanyar algun lector –ja m’agradaria que fos així-, però això que segueix és el que he sabut dir...

Tots els medis informatius es fan ressò del paripé de la flama olímpica per aquests mons de déu per a convocar-nos a la cerimònia de genuflexió quadriennal davant del televisor amb l’excusa dels jocs de la Xina. Mentrestant, però, el poeta xinès Shi Tao està complint una pena de 10 anys de presó acusat d’haver traït el règim xinès. El que Shi Tao havia fet, era donar la notícia, fora de la Xina, que el govern del seu país demanava silenci sobre els fets de Ti An Men quan s’acostava el quinzè aniversari de la matança. Ho va fer a través d’un e-mail enviat des d'un compte de correu electrònic de Yahoo, companyia que va revelar sense escrúpols la seva identitat al govern de la Xina. El poema Juny de Shi Tao...

Aquest any, per primer cop, a més dels diversos premis i categories que tradicionalment es convoquen dins els Premis Vila de Martorell, també s’ha convocat un premi per a blogs. Doncs bé, quan el Martí –el meu fill- fa uns mesos va llegir les bases, va pensar que allò que ell havia començat a fer a Internet potser s’ajustava al que es demanava a la convocatòria, i sense cap mena de por ni de prejudici va decidir presentar-hi el seu blog, La fosca mirada...

Em va alegrar molt saber-ho i tot i que ja vaig felicitar el Jordi personalment, també vull celebrar des d’aquí que li concedissin el Premi de la Crítica Serra d’Or i que ho fessin per Diari d’un setembrista, el seu darrer llibre de poesia. Havent llegit tots els seus llibres –ara estic a mig llegir, també, Ningú ha escombrat les fulles-,  penso que aquest Diari d’un setembrista destaca perquè conté un grau de maduresa i una serenitat noves a l’hora d’observar el món i retornar al lector la mirada del poeta. Aquest és un llibre que, entre altres raons, m’agrada molt perquè ofereix una poesia que no és la d’un poeta-geni ni la d’un artista il·luminat que juga a fer filigranes verbals ni conceptuals. És, en canvi, un llibre que conté els versos d’un home que ha après a observar des de la quietud –tant necessària- el seu entorn i hi ha descobert les espurnes de bellesa que no ens deixa veure el brogit de viure, però que tot i així perviuen, encara, en la quotidianitat...

Via Toni Ibàñez m'assabento que el llibre sobre Blogs&Literatura que es va començar a gestar a l'entorn de les Jornades de la Catosfera, ja comença a tenir cos. Ara com ara es pot veure la portada i llegir la contraportada. No només m'agrada molt el disseny que ha fet Cossetània, sinó que també em sembla molt bé la ressenya de la contraportada, sobretot l'extracte del pròleg del també blocaire Biel Mesquida...

He rebut, mentre era a la feina, una trucada d’un número desconegut i quan he despenjat he sentit una veu que em deia: “-Ricard Garcia? Bon dia, sóc Ruben de 3i4...” Ha estat com un cop d’alegria. El cert és que només em volien fer una consulta sobre el títol del llibre que s’està imprimint, però aquest fet tan simple m’ha revifat la il·lusió. A finals d’aquest abril...

Gràcies al Santi Borrell que ho ha lluitat fins que se n’ha sortit, aquesta setmana comença el cicle Poesia 08. El cicle es compon de sis actes que es realitzaran a diverses caves i cellers de Sant Sadurní d’Anoia tots els divendres a dos quarts d’onze de la nit des del 4 d’abril fins el 9 de maig i permetrà escoltar, amb la seva pròpia veu, la poesia d’una vintena de poetes. No cal dir que hi esteu convidats. El programa complet d’actes i de participants és el següent...

Benvenuto Cellini mostra a Perseu, encara armat amb les ales, l’espasa i el casc que el feia invisible, mentre alça victoriós el cap de la Medusa. Però li fa abaixar els ulls perquè més enllà de la mort, sap que la sang de la Gorgona encara ha de fruitar i sap, també, que si es creuen les mirades, aquesta el petrificarà.

Perseu observa la sang que raja del cos de la Medusa mentre els seus músculs conserven encara una certa tensió després de l’esforç. És tan viu aquest Perseu de Cellini que quan el mires es pot sentir no ja el moviment...