En
un altre moment ja vaig posar al bloc un poema de L'ombra
dels dies roja de Carles
Miralles. Avui ho torno a fer per celebrar que aquest llibre ha
rebut el Premi de la
Crítica 2010. A més, penso que ha estat premiat en un bon moment,
tot just quan falten pocs dies per Sant Jordi i les editorials, que ens
ofereixen munts de propostes, obliden sovint la poesia.
Moltes vegades els premis són motiu
de crítiques, però també tenen virtuts com la que, en aquest cas,
assenyala el mateix Carles
Miralles quan diu
que "Un premi és...
Com qui tanca una casa i l'omple de
silencis, defuges les paraules. Com les pedres aprens a callar. No amb
timidesa, no amb sotmetiment, sinó amb la voluntat ferma de no dir i
escoltar només, més enllà del soroll dels homes, la bellesa del silenci...
No només no em destorba la pluja, sinó
que m'agrada i em relaxa quan cau pausada i tranquil·la com aquesta
tarda. Des de l'olor barrejada de pols i aigua de la gotellada inaugural
fins a l'aire vidrat de després d'haver plogut, tot és una festa.
Les aromes de resina que traspuen el pi i els xiprers del pati obren l'aire,
les gotes d'aigua repiquen compassadament a la teulada, trec
el disc que sonava a l'habitació on treballo i obro la porta per deixar
que hi entri la pluja, per deixar que plogui, també,...
Han tornat. Ja t'ho havien dit, però tu encara no n'havies vist cap fins
que aquest matí, quan sorties de casa, una oreneta t'ha dit
el bon dia traçant un gir perfecte entre tu i el món. És estranya la
fascinació que aquests ocells et produeixen encara ara, que com quan
eres petit pots passar llargues estones dels capvespres d'estiu badant
amb les seves acrobàcies...
Des de divendres al matí, quan vaig
sentir a la ràdio que Miguel Delibes
havia mort, que no paro de pensar en la meva àvia materna. La iaia Ana
era de Lorca i va venir a Catalunya l'any 1955 deixant enrere un món
tant ple de misèria i humiliació que mai més no hi va voler tornar. I
quan algú, encuriosit pel deix murcià de la seva parla li preguntava
d'on era, ella sempre responia el mateix: De donde coman mis hijos...
Tot sovint m'atrapen els records de les coses que hem viscut i em diuen
l'edat que tenim. No em sap greu però, perquè aquí seguim, ferms. Avui
han estat les cançons de l'Ovidi
Montllor i aquells discos de vinil que compràvem i les estones que
hem passat junts escoltant-lo i tantes coses que... I tot i que són
quinze els anys que fa que l'Ovidi és mort, encara l'escolto.
Escoltem-lo encara com canta els versos de Vicent
Andrés Estellés. M'aclame a tu, te'n recordes?...
Massa sovint ens hem cregut aquella dita que diu que pagant,
Sant Pere canta, i potser sí que n'hi ha algun de Sant Pere que el
podem fer cantar amb dinerons, però aquest no és el cas, és clar, de la
meteorologia. Les darreres dècades ens hem emmirallat en els nostres
veïns del nord, però ni el nostre és un país ric i eficient com el dels
alemanys, ni nosaltres som especialment obedients amb el que se'ns
recomana que fem, sobretot si el consell ve dels poders públics. Quan
això passa no triguem ni un instant a treure'ns la dignitat de la
butxaca i a preguntar ostentosamentqui s'han cregut que són aquests per dir-me...
Quan el passat novembre vaig descobrir
Il corpo delle donne,
ja en
vaig parlar. Però avui, Dia
Internacional de les Dones, us convido que veieu el documental El
cos de les dones dirigit per Lorella Zanardo
el 2009.
En aquest treball es parla de
l'ús que a la televisió italiana es fa del cos de les dones després de
constatar que les dones reals estan desapareixent de la televisió i
són substituïdes per una representació grotesca...
Quant ahir en Tibau va
proposar que pengéssim vídeos amb músiques dels 70, me'n vaig estar de
posar la versió d'I will survive que fan dos bons músics
que vaig descobrir gràcies al You Tube ja fa temps.
Són el violinista rus Aleksei Igusdesman
i el pianista coreà Richard
Hyung-ki Joo, que després d'adquirir una sòlida formació clàssica
han format un duet ben peculiar...
L'amic Tibau, que dedica els dissabtes a
la música, ens ha convocat des del seu bloc ha fer un revival
dels 70 consistent a penjar des dels respectius blocs algun vídeo
amb música d'aquell moment. Primer he pensat en la força que em transmet
l'I
Will Survive de la Gloria
Gaynor,
però de seguida m'ha vingut al cap una cançó que jo escoltava molt
llavors...
Quan he sapigut que la Roser d'Antaviana havia proposat un
homenatge en record de Salvador Espriu,
de seguida me'n he anat a la prestatgeria fent memòria de què era el
primer que jo n'havia llegit. Ràpidament m'han vingut a la memòria tota
una munió d'imatges i records dels anys a l'Institut, quan encara no
s'hi estudiava Literatura Catalana. Amb prou feines fèiem algunes
classes optatives de llengua catalana...
Aviat farà un any que per celebrar el Dia
Mundial de la Poesia, el Santi Borrell i la Violant ens van reunir a
Vilafranca del Penedès a tota una colla de gent que compartíem el fet
de fer servir els nostres blocs per fer difusió de la nostra poesia.
Incansables com són, després d'aquella trobada el Santi i la Violant no
en van tenir prou i se'ls va acudir la possibilitat de fer una antologia
que...
Fredor de sal respira el mar i humida comença a entrar la fosca. A la pantalla del teu televisor una bola de foc sega rabent el cel, hi deixa un rastre com de coet de festa, indiferent i sec, i encén de cop la lluna que a penes si dallava l'èter immòvil i fumós i trist que era dels immortals en l'alt atzur dels versos d'aquell antic poeta que enfollí...
Avui, que és el sant del meu pare i també el meu, m'he trobat amb un
parell de blocs que llegeixo sovint on es parla de diferent manera de
la relació entre pares i fills. Primer ha estat el Totxanes..., l'autor del qual ha reflectit en una sèrie d'apunts la tendresa de la seva relació amb el pare malalt. Després ha estat un apunt en forma de poema a l'Ucronies, on uns versos del Joan Calsapeu m'han colpit de manera ben especial: "I
no sé com dir-te que no pot ésser / altrament, perquè una ombra la fas
tu / i l'altra (la més tènue) és feta d'un amor // que regalima, que fa
olor de pare i s'ajaça...
El vent s'enduu definitivament la tarda. Emmarcat a la finestra s'hi
pot veure, encara, un fil de claror que s'enfila a l'horitzó i un xiprer
que desafia hieràtic les llums vesprals...
No he de parlar del llibre perquè no l'he llegit. I pel que fa a la pel·lícula,
només n'he vist alguns fragments que m'han servit per fer-me passar les
ganes d'anar al cinema després d'escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s'hi han publicat sobre l'encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.
No
puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s'han
fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m'ha fet pensar que
potser no tenim cap dret de...
Després de les pluges de l'any anterior, els homes reomplien els clots
del carrer amb grava i restes d'algun enderroc, ho cobrien tot amb una
capa gruixuda de sauló i ho piconaven bé, però aquell pedaç no duraria
gaire...
Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s'han
anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans
perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records
amb les lluentors d'un futur que no ha estat encetat,però a aquesta
hora...
Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida,
però en vull parlar perquè m'he adonat que, a mida que han anat passant
els dies, les idees que l'autor hi aboca han anat creixent dins meu i
han fet pòsit. L'assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol
no és un d'aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni
glòria, i si bé n'hi ha que et diverteixen o d'altres que t'inquieten,
la virtut d'aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té
més mèrit si tenim en compte que allò de què l'autor parla durant els nou capítols
del llibre, no és altra cosa que l'etern tema del temps -i no sabria
dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i
que ocupa, cada dia...
Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat
hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens
parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a
explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que
componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici
d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.
Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és
un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a
un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per
descriure els objectes, les olors i els gustosi també, aquesta vegada...
