ricard99 |
diaris |
diumenge, 13 de febrer de 2011 | 15:04h
SOBREÀTIC/SOTERRANI
Judit Ortiz
Editorial Arola
Tarragona,2010 El poeta i la musa, dues formes creadores que escriuen la seva memòria particular per mitjà dels versos soterrats i dels que rasen la superfície. La paraula és més que un gest de l’esperit; el desig s’acreix amb l’expressió lliure i lligada a la més absoluta vivència possible: el sexe compartit. Compartir és viure, ens avança la poeta en un dels poemes culminants d’aquest orgasme líric fet paraula totalitzadora: gràcies per conduir-me a través del meu cos / i redescobrir cada racó i omplir-lo d’esgarrifances / i fer ballar la meva pelvis sinuosa / i omplir-me de tu / (...) gràcies per destapar la sensualitat de cada segon / i moure’t incansablement i salvatge / (...) gràcies per compartir el teu sexe amb mi. La vivència del sexe com a procés mental i alhora físic de desvetllament i descoberta essencial; ens acondueix a una baixada als secrets i possibilitats de l’ànima. El plaer viscut és la màxima experiència –molt més que hedonisme, molt més que una via mística, molt més que una delectança humana- i per això la jo poètic agraeix l’experiència sexual, i de coneixement, a l’altre. Més enllà de les normes socials acceptades per la por, les convencions que soterren les emocions; ençà de les accions alliberadores d’una ment creadora. Sobreàtic està més amunt, és un estadi de consciència de plena lucidesa; hi trobarem el gaudi, hi trobarem també l’èxtasi de sentir-se ànima plena i completa. D’aquí prové el misticisme que hem enunciat anteriorment
La primera lectura d’aquest llibre bimembre corre el risc de conformar-se a fer-ne una aproximació estrictament eròtica. Tanmateix, tothom que ja intueix que el sexe no és només sexe en podrà treure un fruit existencial per a si mateix i per a la seva comprensió íntima i humana. L’atracció per allò bestial, profund, secret i obscurens configura com a éssers plenament desitjants. Volem desig; comuniquem desig; compartim desig. A Soterrani la poeta ha construït l’altra visió de les coses per confluir en el missatge global del primer volum que avança des de l’altre cantó del llibre. La unió dels dos volums és el nexe central del llibre, que manté simetria per mitjà del punt empíric de la pàgina del mig del volum. Soterrani dóna claus de comprensió i d’aprofundiment per a Sobreàtic. Hi ha referències a elements i versos de l’altre volum. És el relat de l’experiència global de tot el llibre: M’ha costat d’entendre que el teu nom és sagrat / i que encara que en tingui la boca plena, / ni les dents ni els llavis ni la llengua et diran. El teu nom, no pronunciat. Paraula. I al poema següent: I el meu nom és silenciós. A Sobreàtic llegíem que el desconegut encadena l’home i la dona als seus instints. La unió sexual és una oració, una llibertat. Podrem afirmar que nosaltres no somun destí; som un instint final, un instint sense fi. Com déus creadors de la nostra essència.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.52
ricard99 |
diaris |
diumenge, 6 de febrer de 2011 | 13:19h
LLUM, ENCARA
Jacint Sala Editorial Témenos Barcelona, 2010
Una lleu nostàlgia acompanya la saviesa del poeta. Sempre. Encara. Jacint Sala construeix el poemari Llum, encara amb la doble referència explícita a l’espai i al temps. Per un cantó, la llum com a espai extern que és captat pel sentit de la vista, amb múltiples connotacions estètiques i alhora existencials –ja sigui per l’ús que d’aquest concepte n’han fet totes les religions i també perquè és un motiu temàtic de llarga tradició poètica. Per un altre cantó, l’adverbi encara ens remet a la vivència del temps sota la forma absoluta del present. A més, aquest adverbi és un dels més complets que tenim a la nostra disposició –gairebé el podem considerar un substantiu en si mateix- ja que ens transmet, i alhora engloba, la pervivència, l’esperança, la resistència. Aquests tres estats de vida, de consciència i d’actitud són tres dels mots que ens vénen al cap després de llegir aquest volum de poesia i de conèixer la indispensable i del tot necessària obra poèticade Jacint Sala.
La seva obra mostra les qualitats més preuades de qualsevol poeta que esmerci els seus anys i la seva capacitat de comprensió de la vida en escriure poesia permanent.Compromís, seriositat i autoexigència. A Llum, encara Sala sap combinar la passió amb la reflexió, l’emoció amb la contenció. En paraules de Miquel Lluís Muntané, que en firma l’excel·lent pròleg del llibre, Sala viu la poesia “com una mena de poció guaridora feta d’aprenentatge vital, sensibilitat receptiva davant els estímuls del món i profunditat de pensament”. El poeta osonenc, plenament consolidat a les lletres catalanes com un dels seus poetes més importants, ha aconseguit que aquest llibre aplegui un conjunt immillorable de vint-i-cinc poemes més un monòleg inicial escrit en prosa. Cadascun dels poemes duu el títol del primer vers, o bé de la part semàntica més connotada del primer vers. Ens convida a situar-nos dins del poema, a entrar-hi, amb la complicitat i confiança amb la qual l’autor també ens dirigeix la paraula i el vers. El llibre és una aposta pel present, per l’espai i el temps en què vivim, pels moments viscuts amb la seva plena intensitat, i les seves tendreses sinceres. Al llarg del poemari, l’autor es dirigeix a l’altre ell, és a dir, a si mateix i alhora a tots aquells que mantinguin un diàleg –o bé un monòleg a dues veus, com a l’autor li agrada dir- amb si mateixos: Potser tot el que hi ha només és l’ara. / Aquest ara que està / fet de nosaltres dos, sota unes formes / a estones prou difícils. Podem dir-ne / punyal o vassallatge, plor o crinera. Assaja la màxima complicitat amb el lector, acondueix la mirada i el sentit del lector cap a la vivència extrema d’un capvespre, o l’amor ardent, o cap a la plenitud. Sala ens escriu sobre el desig, la tendresa, l’espant; i sobre... L’adverbi que ens fa ser protagonistes / de més silenci: encara.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.52
ricard99 |
diaris |
divendres, 28 de gener de 2011 | 17:13h
PARLO D'ALOMA
Josep Fàbrega i Selva
Editorial Viena
Barcelona, 2010
El poeta ha donat nom de dona a la seva creació. Devotament lliura la seva emoció poètica a l’estimada, que en l’obra que ens ocupa, es diu Aloma i ens remet a un parell de referències literàries més enllà d’altres connexions possibles. Josep Fàbrega i Selva retrata un paisatge que va creant per mitjà de la paraula i el sentiment. En l’esplèndid pròleg del llibre, Montserrat Altarriba dóna moltes claus de la gènesi del poemari i alhora mostra bells detalls de la plasmació final en els poemes de Parlo d’Aloma. Aquest llibre va merèixer el Premi de Poesia Marià Manent de Premià de Dalt 2009 i confirma la destresa del Fàbrega per escriure un seguit de poemes rigorosos quant a forma i rics en imatges. Aquest és un poemari d’amor, amb la cadència dels versos clàssics llatins i amb els colors sempre vius dels paisatges. El vers és com un perfum que s’exhala i s’inspira, que va sedimentant una imatge o un record i donant forma a un estat anímic. Hi trobem el vers decasíl·lab, que és sempre sentenciós i penetrant. Llisca pels elements del paisatge que es transfiguren en la matèria del poema, sense tancar la possibilitat d’esdevenir també imatge poètica de l’estimada.
Aloma ens remet a la novel·la homònima de Mercè Rodoreda. I com destaca Altarriba al pròleg, Aloma és també la mare de Blanquerna en el clàssic de Ramon Llull Llibre d’Evast i Blanquerna. Les dues Alomes es contraposen segons una concepció de la dona: l’Aloma de Rodoreda viu unes relacions amoroses desgraciades i la maternitat no és pas un factor positiu en la seva vida; en canvi, a l’Aloma de Ramon Llull hi veiem com ella es realitza plenament mitjançant el matrimoni i la maternitat. Partint d’aquestes connotacions literàries que duu el nom, Josep Fàbrega escriu aquest poemari que és dedicat completament al tu femení, és a dir, a l’estimada del jo poètic. Ella s’integra en el paisatge, és l’element vital que desencadena allò que el poeta expressa i que viu plenament dins seu: Aloma és en els blaus i els verds, i en l’aigua / i arreu on he mirat. Potser caldria / llegir els colors i els sons amb la mirada / i no amb l’enyor: la llum feta carícia. Quan el poeta s’adona que el seu afany de posseir Aloma no troba el camí adient per abastar-la, s’adona que la perd, que viu en l’enyor i en la penombra. El seu viure és en la foscor, malgrat que la presència constant del mar omple els seus dies i li permet tenir accés a un sentiment de bellesa. La lluna és la seva confident però ja no li duu cap paraula d’ella: és òrfena de sons i malastruga / i no sap dar-me llum ni fer miracles. / Tan lluny de mar els somnis s’acorruen / empaitats per uns dits que me’ls dessagnen. Aquest llibre és una aventura que configura un paisatge amb l’amor, amb l‘Aloma, amb la natura. Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51
ricard99 |
diaris |
dissabte, 15 de gener de 2011 | 12:27h
ELS DIES A LES MANS
Santi Borrell
Edicions de Pedra
Vilafranca del Penedès, 2010
Els versos declamen la permanència del desig. El poeta prova d'encabir aquesta partícula intangible de què és fet el sentiment amorós en versos que retenen i alhora donen impuls a l’esclat emocional. El poeta es deixa interpel·lar per la natura silenciosa i, fins i tot, es deixa prendre per un cert estat espiritual receptiu. Però cal afirmar que aquest desig de comprendre l’entorn i els sentiments que ens somouen l’ànima, també és una via lliure perquè el dolor s’integri a la persona com una part de si mateix. El desig permet amb gosadia sumar dies de treballs d'amor però també d'espines. Santi Borrell debuta al món editorial amb aquest poemari que és el relat d'un amor del passat que es configura amb el temps. El seu vers dibuixa els trets que marcaren l'experiència amorosa concreta per mitjà d'un estil directe, concís, que suggereix tot el que hi ha darrere del que no s'expressa clarament. Dels sentiments en sabem ben poca cosa, tret que siguin com aquelles línies permanents de les mans. El poeta se serveix de Ramon Llull per avançar al lector pels camins inescrutables de l'amor: i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors. Santi Borrell ha confegit un poemari que aprofundeix i dóna una perspectiva múltiple del que amb la poesia podem afirmar de l'amor. L'ambivalència d'estats d'ànim, les contradiccions i injustícies que es comparteix quan s'estima, són trets definitoris del seu dir poètic. El seu vers és un fraseig que esclata contínuament, que sembla no acabar, que no dóna per finalitzat l'anhel i el desig d'arribar a l'altre, ni tan sols quan ha interioritzat la seva plenitud. I és que en el fons, el desig és una de les vivències, potser la que més, que ens permet mantenir l'esperança, la il·lusió, la vida. Els éssers humans volem desitjar. Volem el desig com el cos demana l'aire, com la ment demana una altra ànima amb qui compartir la il·lusió de viure. Amb aquest poemari d'amor apassionat i sorprenent, Borrell ens ofereix a les mans els seus dies. L’autor vol augmentar en extensió un estat emocional concret, que es va desenvolupant en una gran part de poemes. Potser seria bo que el volum integrés d’altres modalitats del sentir humà però el lector, que no és ingenu, es deixa convèncer per seguir avançant en la vivència inesgotable del desig. En un dels poemes més representatius, el jo poètic ofereix la clau que lliga tot el llibre: l’amor desencadena totes les possibilitats humanes de cadascú. El poema és La primera dona i l’autor declara: L’amor és la paraula del temps / la paraula exacta del temps. Amb aquesta obra queda inaugurada una nova editorial de Vilafranca del Penedès que posa al servei de tots els amants de la poesia un seguit de poemes que esclaten davant nostre.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51
ricard99 |
diaris |
divendres, 14 de gener de 2011 | 11:47h
Hem destil·lat el whisky dels grans moments de cel·lofana nua que ens feia ser endevins de tot el que volíem. I hem tornat del viatge com si fóssim nauxers i, alhora, indígenes que no volen saber i només aprenen que el desig és un tòtem que els mudarà els encerts en records càlids.
Trossos de paper ballen a través de l'aire blanc... al cel dolç; digue'ls-hi que creuin els dits perquè així no parin de ballar, amb la pluja, amb els núvols. Un paper ha caigut i els altres dubten, dos papers també i els altres tremolen... (Maria Coma)
"Sou el que nosaltres érem sereu, el que nosaltres som, sou...!"
Som el que nosaltres érem sereu, el que nosaltres som, sou... nosaltres -les cendres d'il·lusió que revifen i s'envolen ben endins dels qui estimem- som i érem aquestes cendres hostatjades en el vostres cors gentils que serem.
ricard99 |
diaris |
dimarts, 21 de desembre de 2010 | 19:29h
Una paràbola per evitar un món mecanitzat a les mans d'un amo malèvol
El Senyor Jordi. Aquest és el gerent d’una tètrica fàbrica que té la intenció de convertir el món en un gran sistema mecanitzat on tots els animals, les plantes i fins i tot els núvols seran màquines. Només la princesa, que ja no és una princesa, podrà lluitar per evitar-ho. Per fer-ho comptarà amb l’ajuda del seu drac, en Draconis, però... ho aconseguirà?
Escenografia i atrezzo: S’utilitza un cavallet de fusta amb dibuixos com a suport visual. L’atrezzo consta d’una espasa, una rosa i un globus. Vestuari: Els artistes porten un vestuari específic de l’època medieval. Equip de so: Equip de so propi + dos micròfons de diadema. Música: L’obra conté vuit peces musicals a més de melodies i efectes varis. Durada: 50 minuts. Activitats: Hi ha la possibilitat de fer un taller després de l’actuació que consisteix en pintar un dibuix del protagonista de l’obra: en Draconis, o bé fer un retallable d’aquest personatge.
ricard99 |
diaris |
diumenge, 12 de desembre de 2010 | 13:29h
AHIR D’AMOR I AVUI ENCARA
Ricard Creus
Editorial Meteora
Barcelona,2010 D’un amor que no es deixa emmotllar en un llast del passat. D’un amor cantat en terra ferma, abocat als dies i a les nits viscudes amb l’estimada. Ahir d’amor i avui encara és el recull de poemaris d’amor que restaven inèdits. Hi trobem la poesia amorosa de l’autor que no constava encara a enlloc i, també, alguns poemes esparsos que només s’havien recitat o bé cantat amb la música d’Àngels Rius, Josep Pons o Mercè Madolell. Ricard Creus és un dels nostres poetes amb una trajectòria més bregada en el temps i en els llibres. Començà a publicar a la meitat dels anys setanta del segle passat. Des d’aleshores la seva poesia ha anat bastint una casa acollidora on sojornar-hi l’amor i el seu revers; és a dir, els durs treballs d’estimar. Es declara deutor dels mestres d’amor com ara Ausiàs March o Joan Salvat-Papasseit. El poeta es llança a explicar-se el sentiment amorós amb una nova esperança. L’amor no es pot pas demostrar si no és per mitjà del cos, escriu Creus al pròleg del llibre. Reprèn el vers decasíl·lab amb cesura d’Ausiàs March i el modula amb nova saba poètica.
Al llarg de tota la seva obra, en els versos de Creus hi brota l’apunt quotidià, eldir mesurat per la contenció i l’experiència de vida. Recorrem el trajecte líric que va de l’amor al desamor al primer poemari d’aquest recull: Fruites del temps collides amb desgana (1975). És un dels llibres més rodons d’aquest volum i alhora d’una bella intensitat. Els versos són una confessió i també una reflexió sobre l’amor no correspost. Llisquen amb el dir clar i lluminós d’un diamant: No és l’amor la moneda, amb la qual / es pugui, veus, comprar ni canviar. / L’amor del bo no es cotitza, fa nosa, / s’usa si es pot i un cop usat es llença. / L’enamorat, com rosegó sobrer, / es queda buit i, a l’amat, fa nosa. El poeta explica el seu sofriment amb versos colpidors que detallen la seva nafra, el seu dolor. L’expressió poètica va de la mà de la més alta i humil sinceritat possible: Perquè sóc viu et penses que tu no / m’has malferit; mai més viuré sencer, / t’ho dic a tu i encara que t’ho sembli / no em queixo, saps.
En la poesia de Creus el to de confessió i de proximitat cap a la destinatària de tots els poemes és sempre germà de la sinceritat moral. En el segon llibre del volum, avancem amb l’autor fins a la comprensió d’allò que entenem per amor. Els dubtes i certeses configuren l’itinerari cap a la consecució del fi amorós. Celebrem l’edició d’aquest volum per part de l’editorial Meteora, que fa justícia a la trajectòria i al saber poètic de Ricard Creus. És un dels poetes més consolidats de la nostra tradició viva i que avui, i encara, roman lluny de les places públiques més transitades. La seva poesia no entén de quotes ni d’homenatges, sinó que és prova de la seva vida i del seu talent.
Hem destil·lat el whisky 
El Petit de Cal Eril
