  |
  |
r.mirabete
|
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosENLLAçOS D'INTERèS
Notícies VilaWeb
Últims 40 canvis
|
 Conversa sobre poesia amb Pius Morera, professor, crític i poeta. Programa de ràdio Aparador de poesia a Ràdio Sant Vicenç (107.4 FM). Poemes inèdits, cançons, paraula compartida i enyor de somni...  LA DONA QUE MIRAVA LA TELE Davant i després de la pantalla, els televidents acumulem unes grans dosis de deixalles existencials –l’anomenada teleporqueria i la que anomenarem teledesinformació- transportades damunt nostre com una rèmora, com un escull, pel nostre desenvolupament afectiu, intel·lectual i vital. Hi trobarem grans versos i grans frases: hi ha versos –com en tots els llibres de poesia -veritat- que són frases magnífiques; i frases esplèndides que són versos susceptibles de ser retransmesos també –i és clar que sí!- per aquest mitjà audiovisual. Tanmateix la poesia no la deixen participar, òbviament, de la transmissió televisiva ja que és un discurs conscient, racional i real, i el que interessa és justament el contrari d’allò que la poesia i aquest llibre declama. Hi ha un seguit d’apunts reflexius sobre la realitat a què ens condueix la televisió: I sí, sí: la gent desitjava / publicitat en lloc de privacitat. Saber que la intimitat és / un concepte adquirit de no fa tant, / em torna menys valuosa la meva / mentre estic aquí, immòbil, / jugant a ser invisible, / jugant a amagar-me sota el metafòric llençol, / segura que no hi sóc, segura que ningú em trobarà, / ni tan sols jo. Perquè si ho fes, hauria de veure’m / i veure’s és l’enigma que no em resol / cap mirall del món. I una de les grans paradoxes que fa palesa aquesta obra és com allò que surt, figura o vomita la televisió és en realitat allò que no és, que és invisible i menys real que cadascú de nosaltres.  CÀRREGA DE COLOR L’obra es presenta amb el subtítol descriptiu de 36 poemes particulars i una carta cromàtica i assaja els diferents moviments situacionals d’encarar-se i immiscuir-se en la realitat i les seves vivències. Des de la pujada cap amunt de la primera part (Poemes pallassos / Amunt) a la darrera (Poemes de pau / Fons), en la qual la transmissió d’una certa valoració i explicitació de la felicitat clou el volum abans de la Carta cromàtica esmentada. Al llarg del trajecte líric hi ha poemes tristos, de viatges, de circumstàncies, dedicats, d’amor. Constantment, la poeta juga amb el llenguatge i augmenta les possibilitats expressives de cada paraula utilitzada, mitjançant la subversió i reconversió –sempre a l’alça- del sentit primer de cadascuna. El contrast amb descripcions literals de la realitat observada fa que les metàfores es lliguin les unes amb les altres en una mena de mar real. Permet que el joc de contrastos faci que se subverteixi la realitat i alhora la metàfora, i no puguem saber del cert –tampoc en seria la intenció- què és la metàfora i què l’element real. Al poema Roma-amoR ens dóna una de les mostres del que se sol anomenar l’estil propi d’un autor o autora: escriu que Un imperi emergeix sobre les runes, / i és potser / amb l’esperança de tornar-lo més dolç: / les basíliques sobre els atris romans i / a sobre els aeroports amb els seus vols barats. I la gràcia poètica en l’autora és que tan és si és versemblant o no, afegeix ella mateixa al poema, sinó que és saber què cal i què no cal que calgui per relatar una sensació o bé un pensament. Els elements s’amunteguen amb el propòsit d’expressar la imatge d’aquella dolçor pretesa per Roma, com a entitat humana i com a ciutat imperial. Aguilar-Amat segueix delectant-nos amb el do de la comunicació que fa mantenir la seva essència lírica en 36 vols més, per gaudir-los.  Per si voleu creuar el carrer i travessar la porta...  "La vera felicità costa poco: se è cara, non è di buona qualità."François-René de Chateaubriand (Memorie d'oltretomba, 1849-50) (ho deuria haver escrit en francès ;)  Tant si és tardor, com si és primavera... em passo el dia parlant de mi ;)http://www.youtube.com/watch?v=azPFCyKfQ3c&feature=related  Quina veu... Senyor!! Quin posat... redéu!! ¿?El vell Dylan ho té tot en contra... Com explicar una bella cançó? ¿? http://www.youtube.com/watch?v=eUaTBO_-k4A  El fill és el guapo. El pare és el llest... sempre canta millor el guapo ;)http://www.youtube.com/watch?v=g5VRxe-i3pM (sempre estima millor el llest, és a dir, el Leonard... ;)  LA MEUA FRONTERA Pepa Úbeda Editorial Columna Barcelona, 2010 El record dels desheretats, de les persones que han patit les construccions de les fronteres i de l’exili. Aquest és el propòsit que sembla guiar el nou poemari de Pepa Úbeda. L’autora valenciana construeix una obra a l’entorn de tres parts ben diferenciades: Oficis de nit, En obrir-te les mans i Departament d’emigració. La seva poesia busca integrar allò universal en allò particular d’un lloc i transformar-ho en una experiència compartida més enllà de les fronteres i, per tant, de les diferències culturals i individuals. Al llarg de l’obra hi trobem el record de tots els desheretats, és a dir, des de les víctimes de la Guerra Civil, als morts de la seva família i a totes les persones que pateixen a qualsevol racó del món. El desig d’arribar a l’altre, de comunicar-se en ànima i cos amb la persona estimada, és un dels motius cabdals que estructura el contingut del llibre. Per mitjà de la quotidianitat i el record que tots i cadascú objectivem en elements del nostre viure i del lloc que habitem, la poeta va desgranant els versos com paraules necessàries per explicar-se la seva vida. Al poema Quan tornes escriu: Sobre la taula encara hi haurà / les mateixes estovalles de fil / ferides de vi color de cirera / (...) com la darrera vegada / recordes? / (...) i copes de cristall en files de quatre / arpes solemnes del silenci. Els elements de la realitat objectiven el sentiment i el record alhora. Aquesta operació poètica és una bona manera de fer el relat de les vivències i de fer-les universals. Per mitjà del símbol la poeta ens descriu l’espera de l’amant que desitja retrobar a casa seva. Pepa Úbeda, és una poeta que basa el seu artefacte líric en endinsar-se en aquesta quotidianitat del viure que, també, incorpora escenes vistes i viscudes en viatges a llocs llunyans. A la tercera part, ens ofereix instantànies ambientades a Síria, Damasc, Nicaragua, Sud-àfrica, Namíbia, per exemple. El jo poètic s’integra en aquests països de desert i de sovint violència. Hi ha però molta descripció d’escenes que són explicades d’una manera poc lírica, en el sentit que es limiten a ser una descripció de realitat observada. Tanmateix, en alguns poemes el to emprat d’evocació fa que ens suggereixin imatges més impactants: Aixeca el sol / (...) negres venedores / coent eixarrancades farinetes de seda / negres venedores / obrint-te un camí / en totes les cruïlles de la vida. La dicció poètica de Pepa Úbeda mostra un estil directe, evocador, que sovint s’acosta a la pulcra narrativitat lírica d’escenes i paisatges observats en països llunyans. Cal remarcar que el fet de no usar signes de puntuació en el conjunt dels versos fa que la lectura sigui molt més suggeridora i l’evocació constant de llocs i vivències arribin als lectors d’una manera més enriquidora.  AL LLINDAR DE L’ARA Lluís Solà Editorial Moll Palma, 2010 “No podem programar i planificar l’obra; hem d’escoltar el món, l’home, les pedres. Estem dins l’imprevisible”. Amb aquestes paraules, Lluís Solà ens presenta el llibre que comentem i que és el tercer volum que forma part de l’obra poètica reunida que està publicant des de fa deu anys. Al llindar de l’ara és el tercer llibre de la seva obra completa que es començà a publicar amb el volum De veu en veu (1960-1999) editat per Proa el 2001. Segons Solà, la literatura és una revelació de la realitat. El poeta mira, escolta, s’acosta a la natura i al seu entorn immediat per provar de capir l’essència d’allò viu. Al llindar de l’ara remet a la concepció del temps i de la vida, per mitjà de l’assumpció del nostre vincle amb el temps com a éssers humans. És el moment d’estar “a punt d’entrar”, a l’instant. És el present que configura la nostra vida, com a éssers humans i com a comunitat viva. L’obra consta de cinc poemaris que l’autor ha volgut aplegar en aquest volum ja que mantenen entre ells una continuïtat temàtica i unes motivacions estètiques comunes. El conjunt aplega la varietat de la veu poètica de Solà: hi trobem una veu expansiva i una altra de concentrada fins a l’extrem de dir el màxim de significat amb els elements indispensables. Aquesta varietat i riquesa estilística es tradueix en poemes llargs i breus i la pràctica de la prosa poètica, com molt bé assenyala Enric Bou al magnífic pròleg del llibre. Solà és el poeta català viu de més profunditat i alhora d’un nivell més alt d’expressió i de saviesa poètica, segons el parer de tots o la majoria de crítics i estudiosos de la poesia catalana contemporània. Per exemple, Nou cants, que és el poemari que obre aquest llibre, ens permet explorar la recerca del sentit que ens ompli la mirada i la nostra essència i coneixement humà. És un llibre sobre el dolor, però també sobre el goig i la bellesa. I sobre l’amor que relliga l’anhel de l’home a la força originària del cosmos i l’empeny cap a l’altre, i cap a la comprensió de si mateix en el temps i en la natura: ser l’altar transparent de l’existent, / ser l’aire que crepita dins de l’aire, / roca en la roca i ser bri d’herba i ser l’immens. Aquest afany del poeta connecta la seva llengua literària a la nostra tradició poètica des de Verdaguer. La seva defensa i elogi de la paraula com a creació del món fa que el lligam de Solà amb Maragall també hi sigui present en la seva poètica. La paraula com a creadora i mantenidora de la nostra comprensió del món i del present que vivim. Com ens relata Enric Bou al pròleg seguint el pensament de Solà, la paraula té una importància capital, essencial. Segons Solà, és el poeta el mitjà per a la continuïtat de l’existència de la llengua, i nosaltres com a lectors en compartim la recerca i el sentit, mitjançant aquesta nova bella col·lecció de poemes permanents. |
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats 
|
||
