ricard99 |
diaris |
dimarts, 23 d'agost de 2011 | 10:20h
Davant seu s'estenia el secret de la pròpia vida encara no viscuda. Sense pensar-s'ho, deixava el caminet i corria camps a través, amb els braços oberts, com si enmig d'aquesta amplada fos capaç de dominar alhora més d'una direcció. I llavors s'ajeia a qualsevol lloc, darrere una bardissa, i ningú no en tenia esment. Es feia una flauta, tirava una pedra a una bestiola, s'arrupia per tal de capgirar un escarabat: res d'això no es convertia en destí, i el cel passava damunt seu com damunt la natura.
ricard99 |
diaris |
dilluns, 22 d'agost de 2011 | 11:15h
Ja ho he dit? Aprenc a veure. Sí, sóc a les beceroles. Encara no me'n surto. Però ja m'espavilaré. Per exemple, mai no m'havia adonat del munt de cares que hi ha. Hi ha una gran quantitat de persones, però encara hi ha més cares, perquè cadascú en té més d'una. Hi ha gent que porta una cara anys i anys. Es fa malbé, naturalment, s'embruta, s'estripa pels plecs, es dóna com els guants que ens hem posat per anar de viatge. D'altres es muden la cara amb una rapidesa inquietant, l'una rere l'altra; i les fan malbé. Al començament els sembla que en tindran per sempre, però amb prou feines han arribat a la quarantena que ja es troben amb l'última. Això comporta, naturalment, una tragèdia. No estan acostumats a tenir cura de les cares, la darrera se'ls ha malmès en vuit dies, està foradada, en molts punts és prima com un full de paper, i llavors comença a aparèixer a sota, de mica en mica, la no-cara; i s'hi passegen.
space ships can't tame the jungle and I feel like I'm giving in we've been drivin thru a desert looking for a life to call our own
I push I pull the days go slow into a void we filled with death and noise that laughs falls off their maps all cured of pain and doubts in my little brain (...)
ricard99 |
poemes |
dissabte, 13 d'agost de 2011 | 10:33h
Quan la nit calla rere els límits de la tarda, reposa i calla perquè torni una claror arran de mi; els dictats del vent que trontolla pels barrots i es fa veu i frontera. Tot el que s'esdevé ho compto endins dels ulls.
R.Mirabete dins Poesia a la frontera (March Editor, 2011)
ricard99 |
poemes |
dissabte, 13 d'agost de 2011 | 10:17h
Oberta i estesa la vall en els camins fronterers i durs que menen a la posta. Un començar de nou al bell mig del que es vincla i roman entre l'espiga i la línia metàl·lica dels camps en la nit.
R.Mirabete dins Poesia a la frontera (March Editor, 2011)
ricard99 |
diaris |
diumenge, 24 de juliol de 2011 | 13:26h
En forma humana i habitat pel llenguatge, tiro els daus i obro els llibres. Ningú no balla convençut. Els braços només s'aixequen per copejar amb les mans, no pas per traçar cap signe. Observo els detalls del foc pintat per semblar una cara. Tothom es trepitja. Decortiquen els fruits i no se'ls mengen. Les banderes són del color del caos, i la serp és la mestressa dels vivents. La sal no evita que es podreixi el mar, ni les lletres corresponen a la feina. La prova és que el poder fa d'únic centre i al món es produeixen artificis que pacten totes les conclusions (i menes d'especulació) que ens caldria abandonar. La força de les roques no pensa.
Escric signes i lletres en una pell de bou. Trasllado al pensament la terra, el cel i l'aigua i tiro sorra sobre un mirall per observar-hi dibuixos capritxosos o per traçar-hi una lletra. Any darrera any, esgarrapo la terra amb les ungles per poder tallar l'ombra que m'avança i penetra les arrels.
ricard99 |
diaris |
divendres, 8 de juliol de 2011 | 12:42h
Aprenc i desaprenc alhora cada dia, i visc i moro, i faig d’enuig plaer, del mal temps faig que sigui bon temps, i hi veig sense ulls, i sé sense saber, i, sense estrènyer res, el món abraço, volo pel cel i no em moc de la terra, i incessantment empaito el que fuig, i fuig el que em segueix i el que m’aferra.
JORDI DE SANT JORDI, Aprenc i desaprenc alhora cada dia (fragment) en versió de Carles Duarte a la nova col.lecció Tast de Clàssics de l'Editorial Barcino.
ricard99 |
diaris |
diumenge, 3 de juliol de 2011 | 08:37h
FELIX ORBE
Jordi Valls
Editorial Denes
València, 2010
Encara hi ha motius bíblics que ens pesen al damunt. I no és pas dolent. Encara la petjada de la història occidental –mítica i social- ens acara al present. I els elements bíblics d’aquest poemari (David i Goliat, Josué, Judes) adopten un nou matís, una nova forma, inserits en el món actual. Perquè el secret de revitalitzar actituds i accions està en la mirada –i la narració- d’allò que va configurant els nostres dies. La ciutat hi és molt present en l’obra poètica de Jordi Valls. I no només en aquest volum sinó al llarg de la seva trajectòria. Felix orbe és una bona síntesi de les motivacions líriques de l’autor ja que hi ha continuïtat de propòsits poètics. També en d’altres ocasions el rerefons bíblic era motiu de recerca per al poeta. Perquè dins de la cultura occidental, la Bíblia hi té un paper determinant, com a mínim en la concepció que tenim de la realitat. En Felix orbe –Feliç al món- Jordi Valls ha volgut explicar líricament episodis de la nostra quotidianitat compartida i de la seva vivència particular transmutada en matèria lírica. Se serveix d’un estil narratiu, que llisca per damunt dels versos per fer-nos-els passar ben endins amb el to de les converses pausades. El discurs verbal construeix una mena de relat poètic que ben sovint és una mena de paràbola de la quotidianitat. Per mitjà del realisme expositiu, els poemes contenen un seguit de versos que tenen tota la força sense fer ús de la violència lingüística. Per exemple, farem esment de belles troballes com ara La rutina té la força d’un cadàver o també El cos empeny l’ànima i no l’ànima el cos.
La poesia de Valls apel·la directament a la nostra consciència del ser en el món. La nostra peripècia vital està empeltada de les circumstàncies que comanden la nostra quotidianitat; tanmateix, la intenció principal que desprenen la major part dels poemes és la invitació a tenir coratge, a ser reflexius, a no deixar-nos sotmetre a l’autocomplaença esclava, sinó que sempre som a temps per fer-ho millor. Com a individus, com a ciutadans. El seu constant rebuig a la violència de qualsevol tipus –social, personal, lingüística- troba la seva forma essencial en els poemes que ens permetran gaudir de l’expressió lírica, però encara més, de l’oportunitat de reflexionar sobre un mateix i el seu paper en el món. Hi ha també exposada la seva poètica particular. Destacarem el poema Art inútil,de la darrera part del poemari, perquè ens dóna la clau de com ens podem servir del realisme, quant a l’expressió, sense caure en el realisme com a falsa operació poètica: el poeta es dirigeix als “professionals” de la poesia que n’escriuen perquè com que a l’escola n’han après... Insisteixes tossut amb els versos elàstics, / i clarividents del realisme més solemne, / efervescent com el primer glop de cervesa / escrius poesia perquè saps que no existeix. Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.56
Beck
Quan la nit calla
Oberta i estesa la vall
En forma humana
