joan de la vega, poesia d'alta muntanya o, altrament dit també, muntanyes d'alta poesia. Pont i alhora riu amb dos afluents: la poesia castellana i la poesia catalana.
ricard99 |
diaris |
dissabte, 22 de maig de 2010 | 10:10h
COL·LISIONS
Lluís Calvo
Editorial 3i4
València, 2009
Contra les concessions artístiques, cal ser intransigent i alhora dúctil respecte allò que hom veu i percep del món. Lluís Calvo prova de superar el llistó de la Imaginadora –la idea del poema- llibre rere llibre. Col·lisions va merèixer el premi de poesia Vicent Andrés Estellés de l’any passat. És un poemari de llarg abast; s’estructura en cinc parts prou diferenciades i amb la suficient entitat per funcionar amb independència les unes de les altres. Són quaranta-un poemes més una selecció brillant d’aforismes (la quarta part) sobre la creació poètica i les motivacions existencials de les quals se’n deriva l’expressió escrita.
Lluís Calvo debutà el 1987, quan guanyà el premi de poesia Amadeu Oller. Des d’aleshores, al llarg dels més de vint anys d’escriptura, ja suma setze llibres de poesia publicats. Ha construït un discurs poètic multiforme i sòlid en què cada poemari ens ofereix unes coordenades compositives específiques. En el llibre que comentem l’autor ha reeixit en l’escriptura de poemes llargs en els quals hi ha el predomini dels versos alexandrins. Sense retoricisme d’embolcall, el poeta lliga la paraula poètica a l’expressió essencial de la parla de l’individu. No hi ha paraula sense veu, no hi ha vers sense discurs, no hi ha poema sense veritat. Aquí és on rau la versemblança i el guany estètic que suposen aquests poemes que s’enfronten a col·lisions diverses contra la realitat. Calvo no ens dóna poemes de supermercat, ni foc d’encenalls per cobrir-nos de fel i ombra un cop llegits. La seva poesia es fusiona amb les vísceres de la modernitat més tangible però sense embrutar-se el dir –ni els dits- des de dins però ben protegit per les conviccions. Els seus poemes són rebuigs de l’ànima, fragments, com escrivia el poeta Gottfried Benn, que expulsen allò que pot emmascarar l’única màscara possible: l’ànima i la seva fam, la seva mort. La realitat de les grans àrees comercials, les marques de productes i l’ús de la tecnologia, són fal·laces. L’ànima és l’únic rostre que ens defineix.
El títol remet a l’acció de viure. L’individu es llança enfora, s’estavella, s’envola, s’estimba, arran de la realitat que l’envolta. Els verbs van delimitant aquestes col·lisions a què remet el títol. El poemari configura una manera d’enfrontar-se a la vida que parteix de la consciència cega de l’instint i s’envola cap a una resolució existencial. La seva concepció de la vida es reclou en l’acció d’anar cap a fora, de buscar-se en les coses que ens limiten i, alhora, ens tranformen. En el poema L’últim home bala se serveix d’aquest home-metàfora per explicar el viure entre l’èxit i el fracàs: alleuja saber que alguna cosa / s’ha aturat; però només un breu instant, / el temps just d’estimbar-te / o de recuperar, amb ànsia, l’equilibri. El viure extrem és allò que motiva l’expressió. El jo actua, fa el pas, i va més enllà de la gran rutina, sempre a la vora de la veritat íntima i indissociable de cadascú. L’instint, la inconsciència generadora de vida, configura la primera part, per exemple, que conté alguns dels seus millors poemes:Elogi de la felicitat, La balada dels últims cocodrils, entre molts d’altres. Tot seguit, se serveix de l’imaginari de la fantasia, el còmic i la ciència-ficció, per connectar la vivència dels interrogants del viure i de l’amor en els formats de l’entreteniment de ficció tradicional. Calvo apunta cap a l’amor com la clau que obre tots els panys: des de les relacions cibernètiques actuals (xats, contactes virtuals) a la motivació cabdal per viure en aquest món tan desdibuixat i fragmentari.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.45 (maig 2010)
En un grapat de terra al palmell de la mà hi cap tot allò que ens defineix. Hi podem detectar el rastre d’allò que ens configura i també hi podem projectar el que nosaltres conservem en la mirada. Berna Blanch construeix aquest poemari amb la intenció de posar al full en blanc el rastre de la memòria que vol ser recordada des del moment present. Tothora la llum és l’element clau de la major part d’aquests poemes breus i intensos. Amb o sense llum tot es dibuixa i pren les formes de la nostra individualitat projectada. En un dels poemes destacats, Paraules com llançar escriu: com una memòria estranya / que vol recordar-se, / com la mà que obri l’alba. El poeta vol crear un espai habitable on llançar-hi la vida cap endavant. Té la consciència d’escriure des de la inquietud i la brevetat dels dies que passen amb l’afany d’assumir que la seva vida és quelcom que forma part d’un paisatge. I aquests poemes són, com afirma en els darrers versos d’aquest poema, llum antiga, alè vençut. Cada dia viscut és com una pàgina de la nostra vida, com cada poema escrit; és a dir, és un episodi que pugna per mantenir-se viu en els dies següents després d’haver-los escrit.
Com afirma el poeta Marc Granell al pròleg d’aquest llibre, llegir Blanch és omplir-nos nosaltres també de la bellesa i la saviesa d’unes paraules que saben desentranyar i dir, des de la nuesa, la realitat que ens fa i que som. El propòsit de tots els poetes és el d’albirar en la distància un paisatge personal que ens defineixi a tots i, al mateix temps, que expliqui vivències antigues que volem tenir encara presents. Com aquell qui contempla les muntanyes del seu voltant amb el record dels fets viscuts que recorda. Al llarg de les tres parts en què s’estructura el poemari, Blanch va teixint el seu procés d’autoconeixement: records, sensacions, sentiments van omplint el seu discurs líric que no defalleix en la recerca d’explicar-se i multiplicar-se en els elements físics de la natura. Hi trobem el color de l’arena, l’escuma, els camps de blat plens de llum, el blanc dels núvols i la seva pluja menuda. Cadascun dels poemes té l’objectiu de trobar la seva llum escaient. Cada instant projecta una llum dins nostre: els dies de novembre fan fosca la nostra mirada, els colors dels dies són els colors dels nostres ulls vivint a cada moment. És aquest un llibre que ha adquirit el valor de ser una escriptura plena d’adjectius i estats d’ànim lligats al paisatge. Com un diari que relata dies lluminosos i intensos entre la brevetat i el desig del nostre viure.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.44 (abril 2010)
L'horitzó que no hi és València, 2009 Editorial_3i4
Cada vegada més les experiències de les dones s’afirmen per mitjà de la paraula poètica i persisteixen dins del llenguatge. La línia de les poetes més importants del s.XX en l’àmbit català, com ara Maria-Mercè Marçal, Montserrat Abelló, Josefa Contijoch i Montserrat Rodés, està agafant una alta volada lírica i reflexiva sobre l’estat de la dona en el món i, per extensió, de tots plegats i de les nostres vivències íntimes i solidàries. Aquest poemari marca una confluència prou interessant entre el que ens ve de fora i el que ens ve de dins de cadascú. No hi ha cap intenció de fer un llibre unitari, com bé apunta Neus Aguado al pròleg d’aquesta obra. Els lligams són més aviat en el traspàs emocional d’una banda a l’altra de la vida particular i de la vida en comú. Ens interpel·la dia a dia la nostra capacitat d’emocionar-nos, de viure la sensualitat del silenci, l’amor de les paraules necessàries.
Tònia Passola ha escrit aquests poemes des de fa més de 15 anys. La majoria daten de 1991 i la poeta els ha anat compilant amb la cura de qui deixa créixer el sentit d’allò que escrivim. Segons Aguado, el llibre és un quadern de vida. La motivació principal és la d’aprofundir en el més íntim i essencial. La temàtica gira a l’entorn dels eixos següents: l’erotisme, la vida quotidiana en l’àmbit domèstic i l’impuls creador. Passola escriu dirigint-se a l’afany creador del desig: Sense amor no podria respirar. / Sense tu, esdevindria un cadàver sense ànima. Aquests versos pertanyen a un dels millors poemes del recull, Vestits. Allò que convé remarcar de L’horitzó que no hi és remet a com la poeta emmarca els aspectes identificatius de l’experiència com a dona en versos que assumeixen la veu de totes: les referències a les matrius, l’embaràs, l’avortament, l’impuls sexual i vital, troben el seu espai enmig del full en blanc. Al voltant del món que ens encercla hi perviu el desig encès per ser, per viure, per expressar, per estimar. Aquesta és una poesia amb un notable pes dels verbs, de l’acció, com a generadors d’energia emocional. Hi trobem nombrosos poemes d’amor i, cap al final del volum, el poema La meva ciutat és un altre dels poemes més rodons. Assaja l’estructura de versos projectats un a un, amb certa autonomia lírica cadascun, per tal d’explicar la simultaneïtat de pensaments i accions que reflecteixen la vida contemporània, actual, com els cal·ligrames clàssics d’Apollinaire. Al llarg de l’obra sobresurten poemes amb estructura de cançó, amb rerefons quotidià i imatges properes a la vida domèstica.
ricard99 |
diaris |
diumenge, 21 de març de 2010 | 13:56h
LA POESIA La vida no ha de ser res més que vida quotidiana. Joan Brossa
D’entre totes les manifestacions a l’entorn del fet poètic en destaca una que remet a una necessitat d’expressar-se un mateix. Ras i curt, aquell que escriu alguna cosa anomenada poètica en un paper, o bé la recita en espais públics pensats per a la declamació, es proposa de dur a la pràctica un acte de comunicació. Ara bé, el que haurem de discutir és si el propòsit creatiu d’aquesta manifestació recau en el fet d’apel·lar al receptor possible, o només sorgeix d’un impuls interior d’expressió. És realment determinant el fet que algú escolti aquest missatge? El que hom diu requereix de la presència de l’altre? No és força agosarat creure que el que hom diu val per aquells que reben aquest missatge?
L’elecció de l’emissor és una tria que escau a cadascú. Hi ha un reguitzell de veus literàries que se’ns mostra davant. Des de l’antigor fins al moment present, podem trobar centenars d’autors i autores que tenen un discurs propi, complex i multiforme. Aquests són poetes. Aquests són molt més que versaires de fires i mercats. Haurem de creure que el que han escrit ho han escrit pensant en nosaltres? No deixa de ser una premisa un pèl ingènua. Fins i tot dels que pretenen divertir-nos cal advertir que s’escolten molt més del que nosaltres els hem d’escoltar si per desventura ens creuem uns i altres en el trescar de cada dia. Cal dir també que pensar el contrari és inexacte. Són dues línies que es necessiten l’una a l’altra. Més m’estimaria pensar que hi ha una mica de veritat en les dues solucions. Ho podem deixar en què escrivim per a algú.
Quan hom escriu es planteja de redactar alguna mena de text. Un discurs que pugui tenir una entitat pròpia. Una relació de pensaments, descripcions o arguments que expliquin alguna cosa viscuda. Ja sabem –perquè tants i tants autors precedents ens ho han fet palès- que fins I tot els fruits de la imaginació són fets viscuts. O haurem de rebutjar el pensament abstracte com si fos una entelèquia sobrera? Des que tenim ús de memòria –personal, íntima- hem hostatjat dins nostre una corrua d’idees i sentiments que si no els mostrem amb tota mena de detalls i embolcallats de contextualització espaciotemporal poden semblar als altres una maquinària artificial desconnectada de la realitat. És aquí on rau la destresa poètica de l’autor/a del text. Ha de transformar una vivència íntima en una plasmació externa i autònoma d’un fet viscut –ja sigui a la ment, a la pell, als ulls.
Tot són fragments, rebuigs de l’ànima, excrecions del cos viu -com escrivia el poeta Gottfried Benn- i un impuls creador que malda per recompondre-ho tot en un text que pren la forma d’un trencaclosques que cal desxifrar. Qui ha produït l’escrit dóna pistes, remet a fets viscuts, a lectures sovint compartides pels autors i lectors, assaja una mena de concepció de la vida que pot ser assimilada –bé perquè sigui propera, bé perquè no sigui estranya ni incompleta. En un poema hi ha una visió totalitzadora de la realitat. Tant és si explica una anècdota del passat o bé actual, tant és si parla d’un barri de Berlín o d’una plaça de Montpeller. És l’emoció el que podem extreure del poema? És l’emoció el que hi posem? La veritat –que no és única, com ja sabem- és que un poema és com una relació de fets, una crònica d’aspectes dispars que conformen un artefacte interpretatiu autònom que podem compartir.
ricard99 |
diaris |
diumenge, 14 de març de 2010 | 14:01h
Roser Domènech
Blanc és oblit
Editorial_Montflorit
Cerdanyola del Vallès, 2009
QUAN LA UTILITAT ÉS LA TENDRESA
La infelicitat mai ha estat alguna cosa amb entitat. És un pou inútil del qual no en sobresurt res prou important per contrarestar el desig de viure i d’arribar als altres. Aquest poemari de Roser Domènech (Olot, 1976) s’inscriu de ple dret en la poesia que explica uns amors que s’estenen per les ramificacions de la voluntat d’estimar: estimar als pares, a l’amant. De fet, Blanc és oblit està dedicat a la memòria del pare de la nostra autora. És el seu primer llibre publicat i ens mostra la destresa que té per comunicar i definir-se. Domènech és Llicenciada en Filologia catalana i ha sabut llegir-se en la nostra tradició poètica contemporània.
En aquesta obra hi ha un seguit de poemes que moltes d’aquelles persones que tinguin el plaer de llegir-la en recordaran -durant força temps- un bon feix de versos; d’aquella emoció original de la primera lectura en sabran retenir l’alè. Això s’aconsegueix quan s’escriu des de la vivència pròpia i -afegeixo- quan l’autor o autora té un domini de la llengua literària prou dúctil i complet. Hi trobem un to de confidència, de sinceritat poètica, de veritat íntima. La poeta ens mostra la seva destresa poètica quan concentra la força emotiva i suggerent en un adjectiu precís, o bé quan sap elaborar un poema a partir d’una síntesi existencial. El poemari es divideix en cinc seccions i un poema-paisatge inicial. Travessarem la memòria del pare en la primera secció, després ens endinsarem en la vivència majúscula d’un enamorament latent, que és a on l’ha conduït la consciència del dolor de l’absència. Aquí rau el moment clau del volum, quan el jo poètic de l’autora s’explica els sentiments que la transporten a l’amor explícit.
En les seccions segona, tercera i quarta, l’abstracció emotiva es concreta en un paisatge teixit amb els llavis, amb la mirada. Destaquem el poema Agulla –tant agosarat com sincer- en què Domènech sap conjuminar una escena, un argument, una emoció, en un bell poema. Ens diu com l’ull, i després la mà, ho copsa tot; com en un quadre. La paraula és color i ja no serà escoltada com a paraula. Gran paradoxa! Gran encert, ja que després de la paraula només ens queda cosir-nos en un paisatge: el de l’amor viscut. Com una pluja fina que dibuixa / imperceptiblement la fressa del teu cos, / com aquella nit, roja i cendra, / quan aprimant-te com una agulla, / desapareixies carrer enllà. / Jo volia esdevenir fil. Cosir-me de tu. Cal remarcar la insistència de la poeta en connectar la seva vivència íntima al conjunt de les dones, en la manera de viure l’amor com una experiència compartida. Són poemes circulars, una mena de bucle concentrat. Es comença en un punt i s’acaba en el pol oposat i determinant. Aquest poemari és com dir sí a l’amor després d’intuir-ne el sentit. Amb la fermesa d’una arrel.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.43 (març de 2010)
ricard99 |
diaris |
diumenge, 7 de març de 2010 | 13:20h
Iban L.Llop
Crònica de Calàbria
Editorial_Bromera
Alzira, 2009
EL POETA I LA SEVA VICTÒRIA CALLADA
Iban L.Llop es pren els poemes com a viatges –i els viatges com a poemes- i ja suma uns quants poemaris que se centren en el marc escènic de les ciutats, sobretot de les italianes. Llop (Borriana, 1975) és professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (Sardenya). Aquesta obra va merèixer el Premi Alfons el Magnànim de València l’any passat i l’autor continua confegint els seus poemes a l’entorn d’una o més ciutats. Al poemari anterior, Llibre de Nàpols (Edicions Bromera, 2003) ja va treballar en aquesta mateixa direcció que la del llibre que avui ens ocupa. És una decisió prou encertada sempre que el marc escènic no abassegui el dir poètic. El poeta prova de lligar estretament la dicció lírica a les ciutats italianes que recorre. Ben sovint, l’estació de trens és l’espai urbà on hi sojornen els versos. El jo poètic se sent foraster o amant ocasional, o bé fugitiu.
Una constant reflexió sobre un mateix sobrevola dins les paraules. El poeta se sap individu que escriu i que tot allò que viu –escriu- és matèria susceptible de traducció. Del cervell al paper, de la mà a la ploma, els versos busquen un lloc on hi pugui sobresortir la vida. A més, que aquestes paraules que sumen poemes puguin ser el triomf de l’individu particular: Regirar / la terra per trobar el mot exacte, / enriquir-me amb aquest ínfim saqueig, / sentir-me orgullós per una victòria / callada. En aquest poema que duu el títol de Claudio, Llop posa les bases de la seva escriptura. Tot el volum és una mena de cartes d’Itàlia que algú que hi viu les envia als seus amics de mar enllà.
El recorregut líric transita per ciutats d’Itàlia. Des de Salern a Calàbria, de Bèrgam a Venècia, de Milà a Verona. En ocasions, un poema és per a una ciutati, d’altres vegades, una ciutat és per a un llibre. Crònica de Calàbria mostra la visió descriptiva dels espais que travessa el poeta. Gairebé sempre són ciutats amb port, arran de mar, en poemes de diumenge; és a dir, en aquells dies de repòs, de reflexió, d’adaptació vital. Perquè en el fons, tot el llibre és un diàleg amb si mateix. El poeta s’interroga, s’explica, enfrontat al seu rostre del mirall. Al poema La rosa, el poeta ens dóna la clau que obre tots els panys interiors. Hi fa una retrospectiva sobre els anys d’infantesa i reprèn el motiu líric d’objectivar en un element de la natura –la rosa- el desig d’un vers escrit que ens retorni aquella vivència plaent del passat: Inevitablement em faré gran, / (...) i em sorprendré una nit fent equilibris / entre el deliri i el plaer d’un vers / que em retorne l’olor d’aquella rosa. L’objectiu del jo poètic és que allò que ha deixat escrit al llibre li permeti encarar els propers dies, mesos, anys, vivint d’una altra manera. Amb tota la consciència del món, amb tota la il·lusió possible enfilar un nou caminar sense pressa en les seves passes.
Ricard Mirabete article publicat a Benzina, núm.43 (març de 2010)
