ricard99 |
poemes |
divendres, 25 de desembre de 2009 | 01:35h
Clama secret el vent d'ahir vora estances cobertes de blau. Davant dels ulls espurneja l’avinguda amb punts de referència grocs. Inútilment em lleva el son aquest esperar sense cap raó que em dicta unes hores blanques que em són refugi vermell, verda ferida. Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc. I fer de mi un cabdell que rodola vora estances cobertes de blau.
ricard99 |
poemes |
dissabte, 19 de desembre de 2009 | 12:28h
CEL TAPAT
Més tard em cruspiré l’adéu i faré fosca elevació en aquells carrers que demà obriré. Esventrar la bèstia, introduir-hi monedes i llambordes a les seves cavitats subterrànies. Mossegar. Al moll de l’os una música. L’ànsia ben tapada pel cel. Clivellar-se. Els trinxeraires s’eixuguen les llàgrimes sota un plàtan. Barcelona és una porta estreta sense semàfors. La via lliure que no amaga secrets als ulls; tampoc duu cap a d’altres deserts.
ricard99 |
poemes |
dissabte, 12 de desembre de 2009 | 15:39h
UN HOME AMB BICICLETA Ell estava orgullós i alegre i se’n tornava, un cop i un altre, amb la bicicleta cap a la pensió. Hi treballava a la cuina; A canvi, el deixaven dormir a les golfes. A mitjanit se’l veia al bar de la plaça. Bevia a cor què vols, no enganyava a ningú. Una vegada m’explicà que només recordava tres paraules ofegades a la sorra. Tothora somreia i feia que sí, que no, que més tard... amb moviments massa expressius que semblaven bromes de pallasso sobreactuat. Ell estava orgullós i alegre de venir al bar i asseure’s amb nosaltres, de prendre una cervesa i portar-nos també diaris francesos que no llegíem i revistes de dones. L’estiu passat ja no el vèiem. Sempre havíem cregut que algun dia recuperaria la veu. Ricard Mirabete (Les ciutats ocasionals, 2009)
ricard99 |
poemes |
dissabte, 28 de novembre de 2009 | 15:52h
LA MALETA OCASIONAL
El traginer que passi
i s’endugui la caixa dels cartons que he apilonat de mala manera a la cruïlla amb carrer Pelai, deixarà un espai buit sota les meves pertinences. La seva o la meva és derrotada? El dilema transita enlaire; la dignitat a la planta dels peus s’hi encabeix. No calen ni mitges paraules ni tampoc mirades d’aprovació: jo l’home errant; i l’altre, qui erra entre els homes. La ciutat picoteja l’esma dels carrers i el desert és ben a prop de qui la travessa. Una parella d’adolescents s’entaforen a la pensió Austràlia. Una meuca ocasional saluda a un magribí i l’acull al seu niu, riu d’horror. El sol no participa dels verbs i alguna cosa falla. La qüestió és saber si creurem en una història de melodies enutjoses.
UN HOME AMB BICICLETA
