joan de la vega, poesia d'alta muntanya o, altrament dit també, muntanyes d'alta poesia. Pont i alhora riu amb dos afluents: la poesia castellana i la poesia catalana.
ricard99 |
diaris |
diumenge, 12 de desembre de 2010 | 13:29h
AHIR D’AMOR I AVUI ENCARA
Ricard Creus
Editorial Meteora
Barcelona,2010 D’un amor que no es deixa emmotllar en un llast del passat. D’un amor cantat en terra ferma, abocat als dies i a les nits viscudes amb l’estimada. Ahir d’amor i avui encara és el recull de poemaris d’amor que restaven inèdits. Hi trobem la poesia amorosa de l’autor que no constava encara a enlloc i, també, alguns poemes esparsos que només s’havien recitat o bé cantat amb la música d’Àngels Rius, Josep Pons o Mercè Madolell. Ricard Creus és un dels nostres poetes amb una trajectòria més bregada en el temps i en els llibres. Començà a publicar a la meitat dels anys setanta del segle passat. Des d’aleshores la seva poesia ha anat bastint una casa acollidora on sojornar-hi l’amor i el seu revers; és a dir, els durs treballs d’estimar. Es declara deutor dels mestres d’amor com ara Ausiàs March o Joan Salvat-Papasseit. El poeta es llança a explicar-se el sentiment amorós amb una nova esperança. L’amor no es pot pas demostrar si no és per mitjà del cos, escriu Creus al pròleg del llibre. Reprèn el vers decasíl·lab amb cesura d’Ausiàs March i el modula amb nova saba poètica.
Al llarg de tota la seva obra, en els versos de Creus hi brota l’apunt quotidià, eldir mesurat per la contenció i l’experiència de vida. Recorrem el trajecte líric que va de l’amor al desamor al primer poemari d’aquest recull: Fruites del temps collides amb desgana (1975). És un dels llibres més rodons d’aquest volum i alhora d’una bella intensitat. Els versos són una confessió i també una reflexió sobre l’amor no correspost. Llisquen amb el dir clar i lluminós d’un diamant: No és l’amor la moneda, amb la qual / es pugui, veus, comprar ni canviar. / L’amor del bo no es cotitza, fa nosa, / s’usa si es pot i un cop usat es llença. / L’enamorat, com rosegó sobrer, / es queda buit i, a l’amat, fa nosa. El poeta explica el seu sofriment amb versos colpidors que detallen la seva nafra, el seu dolor. L’expressió poètica va de la mà de la més alta i humil sinceritat possible: Perquè sóc viu et penses que tu no / m’has malferit; mai més viuré sencer, / t’ho dic a tu i encara que t’ho sembli / no em queixo, saps.
En la poesia de Creus el to de confessió i de proximitat cap a la destinatària de tots els poemes és sempre germà de la sinceritat moral. En el segon llibre del volum, avancem amb l’autor fins a la comprensió d’allò que entenem per amor. Els dubtes i certeses configuren l’itinerari cap a la consecució del fi amorós. Celebrem l’edició d’aquest volum per part de l’editorial Meteora, que fa justícia a la trajectòria i al saber poètic de Ricard Creus. És un dels poetes més consolidats de la nostra tradició viva i que avui, i encara, roman lluny de les places públiques més transitades. La seva poesia no entén de quotes ni d’homenatges, sinó que és prova de la seva vida i del seu talent.
ricard99 |
diaris |
dimarts, 7 de desembre de 2010 | 13:12h
Bon dia... des de la ciutat de Mr. Jones, Ràdio Ocasional 20.10 saluda a les persones de bona voluntat i els diu que les emissions en ones hertzianes es reprenen amb independència dels controladors aeris i de l'espai comunicatiu registrat. Queda dit que la llibertat transita en les ones i les intervencions dels oients són sempre benvingudes. Bon dia... us parla Mr. Jones i aquesta és la Ràdio de Les Ocasions!
ricard99 |
diaris |
dimecres, 1 de desembre de 2010 | 15:32h
EL LABERINT DE FILOMENA
Josep-Ramon Bach
Editorial Proa
Barcelona, 2010
La poesia neix just abans del poema. En el moment d’escriure i tot just després d’enllestir finalment el poema. Per tant, podem aventurar-nos a creure que la vida és anterior a l’escriptura i també posterior a l’acció d’escriure. La literatura pot molt bé ser aquesta mena de trànsit per dins de l’instant de la vida. Josep-Ramon Bach n’és prou conscient del valor de les experiències com a matèria literària. En El laberint de Filomena, que és l’obra que ens ocupa i que va guanyar el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni del 2009, l’autor hi vessa la matèria existencial del seu viure. Sota la forma de retrat social d’un entorn quotidià i d’una època ben concreta –la postguerra- hi llegim la seva concepció de la vida i els seus records d’infantesa. Cal dir que vist des d’un prisma que transforma la realitat per mitjà dels ulls d’un infant, és a dir, de l’autor en la seva primera joventut. Cal afegir que en molts dels poemes hi despunta un cert existencialisme moral a l’hora de construir el retrat del seu entorn social. No hi falta un to sentenciós propi de la maduresa; un to cru i explicat des de la claredat expositiva. Hi ha certes al·lusions al passat comú de la postguerra que va marcar la seva infantesa. Al poema Metàfora de la part inicial del llibre escriu: Quan vaig néixer / l’aire encara pudia / a cadàver i les paraules / sobrevivien arrapades / a la pell de la metàfora. Més endavant, el poeta ens va mostrant els efectes del seu creixement humà i com el dolor i el desig determinen les seves vivències íntimes.
L’estructura de l’obra és un dels seus punts forts ja que divideix l’obra en un format literari que s’allunya dels estàndards dels poemaris, i s’acosta a l’estructura d’altres gèneres com ara el narratiu i el dramàtic; és a dir, es divideix en les seccions següents: Pròleg, Primera part, Mitja part, Segona part, Cloenda i Epíleg. També cal fer esment de la inclusió, al final del volum, de tres poemes en prosa que tenen un caràcter autobiogràfic. Aquests poemes permeten a l’autor revelar certes confessions sobre la seva família, o si més no, sobre familiars del jo poètic. Tot plegat és un mosaic de persones i personatges de qui l’autor en sap donar la vida al llarg de l’obra. Des del sabater a qui el jo poètic anava a veure algunes tardes al capellà amb el qual es confessava de petit, són referents indissolublement lligats a la seva infantesa. La transmissió dels sentiments de quan era infant, l’autor els sap descriure i expressar amb la innocència i pensament de la primera joventut. En el poema Somnis se’ns explica el record del que seria el primer amor dels joves amants: Mentre nosaltres, / a la fresca, / imaginàvem / com seria la vida / a partir del dia / que Déu / ens deixés fer l’amor.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.50
ricard99 |
diaris |
dimarts, 23 de novembre de 2010 | 13:58h
EL CARNISSER DEL FRED Marc Masdeu Editorial Labreu Barcelona, 2010
Amb la valentia de qui se sap feble però agosarat fins a fer-se sang a les mans. Imprevisible com aquell qui sap d’on prové el dolor i s’hi llança al damunt a veure què passa; Marc Masdeu ens porta la veu poètica d’algú que sap quina mena de cosa és el dolor humà, massa humà, però sempre des del seu prisma personal. La partença del llibre és la constatació del món que s’enfonsa, contemplada des de la Collada dels Malhiverns –que és també el títol de la primera part del volum. El jo poètic és una veu que se sap al marge de la comunitat, que travessa els racons de la vida humana amb l’ànsia d’ofegar la trista remor dels seus habitants. El poeta-carnisser del fred és un home que no es perd del tot sinó que vagareja. És també un home que invoca a Déu, al seu déu, però no li ret comptes. És també aquell qui fa passar les lleis i els sacrificis segons les seves taules morals.
Marc Masdeu amb aquesta obra s’apropa encara més a la poesia de l’expressionisme alemany. De fet, les referències estrangeres es concentren en autors expressionistes com Georg Trakl o en autors de parla alemanya que en certa manera són continuadors d’aquest moviment, com ara Thomas Bernhard. L’autor també incorpora cites de poetes d’altres latituds com T.S.Eliot o el nostre estimat Blai Bonet. La poètica de l’autor es basa en una multiplicitat de veus i de referents interns del poema que fa que el lector hagi d’aventurar-se a detectar a què o a qui es refereix el jo poètic en els versos. El plaer rau en la força de l’expressivitat i en la forma de mostrar el dolor humà amb una ràbia irracional. El poeta incorpora al llarg del llibre un sentiment espiritual que parteix de la teologia cristiana però transformada i particular; en certa manera, les referències a la religió són com contrapunts a la seva passió. Al llargde les seves rondes per la ciutat el dolor el fa insensible. Se separa dels altres i els escomet amb venjança: És malalt, el malalt, i encara encara / hores sordes i ensurts que el manen massa. / (...) i llavors s’ensuma la gran venjança: / Jo sóc el carnisser, el fred perfecte.
Aquesta crònica o confessió lírica és un retrat d’una persona que s’ha nodrit del dolor i el canalitza en l’acció d’esventrar bèsties a cops elèctrics. A la darrera part del llibre, hi trobem la veu del personatge que ens arriba sense interferències líriques. Ens explica els seus orígens, la seva infantesa i confessa els seus temors. Declara en un dels darrers poemes: Em refugiava al món, / gaudint de les preguntes / sense creure en no-res. El final del carnisser és un dels seus finals predilectes. I en un mateix hi ha el pitjor enemic.
Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.49
ricard99 |
diaris |
dimarts, 16 de novembre de 2010 | 08:52h
COM L’ÚLTIM JOC DE MAI
Montserrat Garcia Ribas
Editorial Moll
Palma, 2010
Entre la capacitat d’expressió per mitjà de la paraula i del gest, la personalitat individual de cadascú es va configurant amb la seva veu pròpia. Montserrat Garcia Ribas amb aquest poema llarg fragmentat en seccions de poemes breus i concisos construeix una mena de trajecte líric que prova de portar la paraula escrita a un nivell originari; és a dir, força l’expressió, sovint trenca la sintaxi per recuperar el sentit d’una expressivitat que sorgeix sense marques d’ordre i, d’aquesta manera, se’ns mostra com un seguit d’enunciats que el lector ha d’interioritzar i anar assimilant per dotar-los d’un sentit propi per a si mateix. Com l’últim joc de mai és un sol poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc de les pàgines, que també signifiquen. Els versos mantenen una autoreferència molt marcada entre ells, i els uns i els altres van explicant-se mútuament.
És una obra que arrenca de la incertesa davant la vida i de la consciència interna de qui sap que és ell mateix qui ha de confegir sentit –i ha d’explicar-se- la seva pròpia vida espiritual. El poemari consta de quaranta-vuit poemes dividits en tres seccions i un poema final. Ja des del començament del llibre la poeta inicia el seu trajecte líric des de la incertesa davant del present que viu, dels dubtes que sorgeixen després de les nostres accions, i de l’espera i el desencís davant la vida. El desconcert és allò que ens configura: Torno d’on l’instint devotament obscur és cicatriu de desconcert, escriu la poeta amb una dicció lírica propera a Salvador Espriu. Més endavant, el jo líric es mou des del desconcert vital fins al neguit per trobar la paraula que pugui transmetre els moviments de l’ànima que se sent desposseïda i incerta. Aquests poemes s’inscriuen de ple en la tradició poètica de la paraula i el silenci, en la qual compta tant allò que es diu com allò que se suggereix: és a dir, en aquesta poesia d’arrel mística les pauses, els blancs de la pàgina, recreen el silenci anterior a l’expressió i, alhora, el silenci de tot allò que és viu i que no té la capacitat de manifestar-se. Aquest és un do dels ésser humans, la paraula i el gest que explica una vivència interior.
El poemari de Montserrat Garcia és una obra que amb la mínima quantitat d’expressió té l’objectiu de transmetre la màxima expressivitat. Reprèn la poesia del silenci que, ja des del simbolisme francès del segle XIX amb Stéphane Mallarmé, continua en diferents moments del segle XX en la veu de poetes europeus i catalans com ara Paul Celan i Salvador Espriu. És una poesia que arrenca d’un cert misticisme i que prova de trobar una llum espiritual mitjançant la paraula escrita.
Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.49)
Com en una conversa inacabada, la poesia s’endinsa pel bell mig de la bellesa i el temps. Es debat entre les consecucions de l’amor i en les davallades cap a la realitat feridora. Ramon Guillem ens ofereix un poemari escrit entre els anys 2004 i 2008, en què els poemes assagen una doble introspecció: a la primera part hi aplega els poemes tenyits pel vel del record i d’un cert pessimisme que desemboca en un expressionisme que accentua la part sòrdida i feridora de la realitat i del passat. El poeta se serveix de la desintegració física del cos per remarcar la caducitat del temps individual de vida de cadascú. En el poema Aranyes escriu: Però com fugir de la por, / quan hi ha tanta mort / oculta entre les tiges més tendres (...) si el cos ha de ser un dia com el baf pudent / d’una casa vella d’humitats malalta. Aquesta secció està formada per nou poemes que s’inscriuen sota el títol Abisme, que dóna nom a la primera secció del llibre.
La incertesa és una de les claus interpretatives per tal de llegir entre versos aquest poemari. El llibre avança cap a una nova descoberta que pot encara dotar els poemes de l’esperit enlluernador de la creació poètica i de la vivència de l’amor. Hi trobem el poema dedicat al seu amic i poeta Manel Garcia Grau,que ens va deixar l’any 2006. En aquest poema, Guillem fa un homenatge a la recerca sense fatiga d’aquell que escriu per retenir l’instant, perquè la tendresa i l’amor s’han de dir i escriure i perquè hi ha qui ens estima, ens diu a El poeta. Al llarg de la segona part de l’obra, sota el títol Ocell Guillem s’inscriu de ple en la vivència del desig, l’abandonament a l’altre/a, la passió intacta... en el relat nu del seu desig amorós com a força inesgotable del seu viure. Tot i la fosca, l’amor lluu. Tot i el dolor, que arriba i corseca i fereix, també és l’espurna en èxtasi del foc, escriu a Cacofonia, que és un dels poemes en prosa del volum.
Guillem ha construït un poemari mesurat en què cada paraula ha estat del tot meditada per oferir-nos una destil·lació càlida, lluent i del tot necessària. En la recerca del sentit de viure importa més el reflex d’allò en què creiem i d’allò que és el paisatge de la nostra mirada. Ser en els altres i ser perquè mirem amb els ulls de la comprensió afectuosa del que ens envolta. Abisme i ocellconfirma que la seva trajectòria poètica de trenta anys de poesia publicada ens ha dut a l’assumpció d’una veu clara i profunda. D’una veu que remou el pou de les pors per sortir-ne complet, únic i conscient del seu viure particular. Al llarg dels poemes comprovem que el poeta escriu tot allò que fa de la seva vida una experiència vital compartida, que ens explica a nosaltres i ens porta al racó de pensar i sentir.
Ricard Mirabete (article publicat a Benzina, núm.48)
ELS DINERS 
Un gran pintor davant la seva obra immensa. L'home, el pintor, resta petit davant la seva obra irrepetible. I així és com ha de ser...
Passeig Marítim de Barcelona, 12/10/2010
