Creus en l’horitzó de l’aigua que s’aquieta
endins del cercle metàl·lic dels ulls;
extasiats i opacs, com un mirar de neu.
RICARD MIRABETE, Percepcions XII
Vas fer-me secret temorós de ser
tan sols porpra enrunada a les mans.
Des d’on cap estar és imatge o claror.
RICARD MIRABETE, Percepcions XIII
Endevino la nit i la gran veu
en el trànsit blau que roman suspès
a la mirada de les mans que escolten.
RICARD MIRABETE, Percepcions XIV
El dia lliure de l’esperit passa melós
de l’abandó a l’evidència invisible
dels sentits.
La mà assenyala
el que no és cap forma.
RICARD MIRABETE, Percepcions XV
La mà s’endinsa a la tenebra d’un cos
ajaçat a la gana del fred blanc
i escriu.
Penetra la parla dels llavis ardents
i és paraula de fe de l’altra carn.
RICARD MIRABETE, Percepcions XVI
L’univers és un animal majestuós
que busca un destí i troba una mà.
Un oasi inabastable de pols, l’univers?
Un desert entre els dits…? No.
Una mà.
RICARD MIRABETE, Percepcions XVII
l’alba apaga la foscúria
d’unes mans que no se saben certes
perquè ja no ens escriuen ni ens pensen el cos.
l’alba, o l’avenç de les ungles mortes.
RICARD MIRABETE, Percepcions XVIII
el cos s’acostuma a dir
alguna cosa i és tothora un gest esquiu.
com un buit embolcallat de pell fina.
és la mà qui es desviu per estimar-te plena,
plena de mi.
RICARD MIRABETE, Percepcions XIX
plena de seny la mà
que t’encercla àvidament
refuso la negació i el plany
per tots els plaers apresos
de nit
RICARD MIRABETE, Percepcions XX