LA PEDRA, PERÒ…
Deixa un comentariLA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA
LA PEDRA, PERÒ, NO LA VEIÉ SINÓ EL PROFETA
Tot és real, oh goig dolorós!
quan buit de pensament
amb la mà i els ulls toques la pedra.
Núvol de foc i fosca, i vent
és l’esperit -i en roda van
el mal dolor i l’esperança vana.
Fins si toques per tocar,
la mort serà com una roca.
L’amor també -l’amor que és ara.
Segimon SERRALLONGA (1979)
Aquest és tan sols un tast, una mostra dels bells i místics poemes d’un dels autors catalans més importants i alhora més silenciats de la segona meitat del segle XX a Catalunya. El context cultural del nostre país no hauria de mantenir arraconat un autor com Segimon Serrallonga de qui la seva activitat cultural -universitària, humanística, literària…- basteix un corpus poètic i reflexiu d’alta volada. La seva obra la trobem compilada a Sempre voldré voler (Editorial Ellago,2007) en una edició a cura d’autors i crítics del cercle de Vic com ara Francesc Codina, Víctor Obiols i Ricard Torrents.
La seva poètica neix del simbolisme europeu i de la poesia antiga, anterior a la lírica occidental. Els motius poètics ens remeten a la mística, a la poesia propera als estats més profunds de la reflexió i de l’extrema sensibilitat cap a tot allò pur, aspre però real, màgic però des de la mística de les coses petites. Un autor per descobrir-hi tot un món.