última ronda

r.mirabete

CAIXA DE RESSONÀNCIA

Deixa un comentari

manel ollé

Bratislava o Bucarest

Manel Ollé

Edicions 62

Barcelona, 2014

 

CAIXA DE RESSONÀNCIA

Com una imitació en moviment del flux de la consciència, Bratislava o Bucarest neix i es desenvolupa com un llarg poema riu, discursiu, que comença amb una imatge fulgurant: un galió arborat de flames despunta a l’horitzó. D’aquesta manera Manel Ollé (Barcelona, 1962), poeta, crític literari i professor d’història i cultura xinesa de la UPF, inicia un torrent d’imatges poètiques que se succeeixen en el poema i que remeten a referències, imatges contemplades o mentals, i a fragments de la nostra tradició cultural i literària.

L’obra obtingué el premi Sant Cugat de poesia i és, segons l’editor i membre del jurat Jordi Cornudella, una de les quatre millors obres guanyadores d’aquest guardó. És sens dubte un poemari brillant i ambiciós. El conglomerat de referències culturals i literàries que ressonen entre els versos són esmentades en l’apartat final del volum. No és pas una mostra de culturalisme sinó una mena de resum de les baules del pensament occidental i oriental que han anat construint la nostra manera d’entendre i d’aprehendre el món. El poeta ha volgut bastir una nau simbòlica que transita un decorat europeu a la deriva, que parteix d’una memòria individual –i alhora col·lectiva– que es projecta com un enigma insidiós d’un cap a l’altre de la xarxa verbal. És un sol poema de 650 versos dividit en 15 seccions, sense gairebé puntuació. El poeta se serveix de repeticions, paral·lelismes i anàfores per tal de mantenir ben dreta l’ossada del poema. Hi ha algunes referències al seu imaginari com a poeta i narrador. El poeta esmenta el mirall negre, que donà títol al seu poemari anterior publicat a Proa, Mirall negre (2002) i la imatge central del galió remet també al seu assaig La empresa de China: de la armada invencible al Galeón de Manila (Acantilado, 2002).

Els rebuigs de la memòria

Cal remarcar la riquesa temàtica del poemari: la identitat, la paraula, el ressò del passat en la consciència, els rebuigs de la memòria i un present desconcertant, la memòria del cos i el silenci. Destaquem, en concret, una troballa poètica majestuosa: “Ser on sóc cos: no res / del dret a l’inrevés mentre vigiles els canvis del temps / prest a l’absorció dels vels i les transparències del vers.” La identitat ens remet al propi cos. El joc conceptual i lingüístic que iguala de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta els mots cos-sóc, per exemple. I l’ambivalència semàntica i fònica de vels i vers. La poesia actua de la manera següent, com bé descriu el nostre poeta: absorbeix i mostra els vels i les transparències de la realitat observada i, també, de la nostra consciència. Hi ha un seguit de símbols que van prenent cos i forma al llarg del poemari. L’ocell blau i el mirall negre, l’àngel abrusat i el vers glaçat, que donen a l’obra l’entitat de poemari-resum des del simbolisme fins a l’avantguarda del segle XXI. També fa aclucades d’ull a Ausiàs March i a pensadors (i poetes) orientals i grecollatins. Del títol del poemari cal dir que remet a dues ciutats europees en les quals el poder evocador del seu nom és més determinant que no pas el fet d’haver-hi viscut. Són dos senyals de l’escenari devastat d’una Europa que agonitza.

Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (23/05/14)

EL PUNT AVUI

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 5 de gener de 2015 per ricard99