última ronda

L’endemà de tot

Editorial: Raig Verd

Barcelona, 2014

Il·lustració: Amaia Arrazola

L’escenari de la novel·la és un teatre fortificat. L’espai és el territori i alhora els seus límits. Tot està determinat tret del temps. L’imprevisible treu el nas però els hàbits adquirits romanen. El passat i el futur són dos murs  que es toquen i que fan impossible una vida en present satisfactòria. La zona per on transcorre la trama de L’endemà de tot  és el Raval. Som al 2008 i Barcelona viu uns temps convulsos. Lluís Calvo (Saragossa, 1963) és un espectador privilegiat de la vida que creix -i s’escurça- a Ciutat Vella. El Raval es transforma, pateix l’especulació i, encara més, l’assetjament immobiliari. Les accions urbanístiques no hi ajuden i els canvis són tan sols al nivell de la superfície, a l’asfalt. Els personatges dirigeixen les seves passes com si fossin peces d’un escaquer. Assumeixen el rol de peó conscienciat, reflexiu, també combatiu, però la lluita per la supervivència diària i la precarietat existencial els desgasta. Si seguim l’esquema clàssic de la mitologia, podem presentar els personatges com formes contemporànies del mite de Sísif. Cadascú carrega una llosa que es diu inadaptació al medi social. L’actitud vital dels quatre protagonistes –vells amics que mantenen en tot moment la seva estima pel Raval- és diversa i cadascun d’ells prova de sobreviure i combatre les injustícies i les situacions adverses. És en aquest aspecte on l’autor pot dissenyar les trames paral·leles que van encreuant-se al llarg de la novel·la. L’amistat entre ells i la recerca de l’amor (possible i impossible) són dos dels motors de la novel·la. La figura del narrador-personatge és clau per donar sentit i coherència als esdeveniments. Els diàlegs que mantenen els personatges són transcrits de manera indirecta per part d’en Giralt -el protagonista narrador- que presenta cada personatge i ens dóna -d’una manera ampliada i alhora filtrada- la concepció vital de cadascun dels amics.

Al llarg de la novel·la s’hi desenvolupa una concepció sobre la vida en societat i com l’individu malda per comprendre i apropiar-se del territori. Alguns personatges davant de la frustració mostren una actitud combativa; d’altres assumeixen l’obstacle i la limitació però el transformen en una obsessió malaltissa. D’altres creuen que el millor paper quan les coses van mal dades és el de l’espectador. Giralt ho afirma: “Jo sóc qui veu passar els canvis. La ciutat es mou, les cares es transformen i ja no sóc el mateix que ahir”. El Raval és un microcosmos de les ciutats contemporànies; en concret, Lluís Calvo fa una dissecció de Barcelona en contraposició amb les ciutats del nord d’Europa. Les reflexions del narrador giren a l’entorn de l’urbanisme, els conflictes socials, l’art entès com un combat per la vida i no pas com una forma més del lleure quotidià, la recerca de la identitat individual, el valor de l’amistat com potser l’única forma humana i social de tirar endavant i de resoldre l’agressió externa. Els personatges no volen sortir del seu hàbitat social, el Raval. No volen desplaçar-se a un territori desconegut, exterior. No volen sortir dels seus murs interns ja que la seva identitat se’n ressentiria. És interessant destacar, en aquest aspecte, la connexió que estableix l’autor amb el pensament de Michel Foucault. La novel·la forma un fresc contemporani de les ambicions d’uns quants i la resistència de moltes persones. Vivim en la precarietat existencial i estem condemnats a una joventut eterna i precària. Segons Soteras, un dels amics d’en Giralt, el jovent viu en una condemna: “Voldrem ser adolescents i ja farem tuf de vells. És una merda sentir-se vell enmig d’una relativa joventut, com aquell geni amb tics de fleuma… Sí, Kurt Cobain: el primer a definir-nos i el primer que va morir per fer-nos malviure quan érem joves de debò”. Aquest és un dels referents. N’hi ha d’altres, de literaris, de cinematogràfics i de musicals que donen una idea ben aproximada de com s’estructura el viure –extrem i precari- del jovent d’avui dia. El Raval és un teatre fortificat i els joves són adolescents que no poden arribar a la joventut madura; són peces que viuen fora de lloc, prou desorientats però amb prou valor també per no deixar de viure malgrat que les condicions del medi social n’imposin la seva extinció. És una novel·la per gaudir-la plenament i per interrogar-nos sobre el present que ens ha tocat viure i resoldre. El Raval té més d’una sortida i l’autor ens dóna un seguit de claus per trobar-les. No us la perdeu: ni la novel·la, ni la sortida del laberint.

                                                                Ricard Mirabete