última ronda

Així la poesia, a l’altra banda del sol, allà on la revelació configura el pas neguitós dels éssers vius. Així l’individu, integrat a l’espai físic s’atura i comença. En la contemplació de la claror i de la nit sorgeix l’esdeveniment, com allò que ens fa partícips del que es mou i del que roman. Al llarg del llibre La casa de la compassió (Girona: Curbet Edicions, 2012) d’Eugénia de Vasconcellos (Faro, 1967), els motius temàtics recurrents (la claror, el cel, el mar, l’ocell, el vent) van aplegant dins dels poemes la sorpresa i la revelació. Per mitjà de la llum, la natura és tot el món que es mostra als nostres ulls. Cal sortir enfora de la nostra ment, sembla ser una de les consignes de la poeta portuguesa. D’aquesta manera, tindrem l’ocasió de ser-hi completament en la natura. Mitjançant la nit tenim l’oportunitat de trencar la tenebra perquè som alhora fosca i llum que la desplaça.
Al llarg dels 41 poemes que configuren aquest llibre, les imatges poètiques i visuals adquireixen el tint de la revelació. El jo poètic conflueix en la natura observada -s’hi integra- i ja sols és una veu que actua com a transmissor del magnetisme natural dels espais físics contemplats. A voltes la mar (en els seus corrents subterranis que imposen el ritme i la realitat final dels indrets costaners) omple l’horitzó; a voltes, als camps i als boscos, en la sorra i entre els baladres, anem esdevenint la liquiditat de la claror / el vol l’ocell el cel, escriu l’autora al poema Al sud. Hi ha un cert panteisme a la manera del que avançà Fernando Pessoa. Hi ha una celebració pagana dels dies, dels cicles de la natura des de la primavera a l’hivern, des de l’estiu a una tardor transformada en hivern interior o primavera exterior. La versatilitat de la nostra poeta és brillant en l’observació i lúcida en cadascuna de les reflexions prèvies a l’assumpció personal del nostre paper com a figura del paisatge. Gràcies a l’atenta saviesa dels traductors, Carles Duarte i Mireia Vidal-Conte, la veu poètica transita lliure i vaporosa en els meandres lírics de cada poema. La llengua adquireix el to dúctil de les sensacions integrades a l’espai i el jo -i el nosaltres com a lectors- adquireix un dels colors exposats per part de la natura.
L’obra s’estructura en dues parts: Reflexions solars i Reflexions lunars. Hi ha continuitat temàtica i aquesta separació respon potser a un afany per singularitzar l’existència, i al fet d’al·ludir a l’ambivalència entre la llum i la claror com dues parts d’una mateixa visió. La de la vida com a fenomen natural i -dins nostre- com a revelació individual del nostre lloc en el món.
Ben sovint el jo poètic resta commogut i atònit abans de l’expressió. Encara més sovint, el doll de vida líquida es transmuta en saba poètica d’una bellesa exquisida. No deixeu passar el curs latent de les paraules que escoltareu en cadscun dels poemes d’aquest llibre: el vent i l’aigua ens situen a la riba del que som.

                     Ricard Mirabete, article publicat a NÚVOL,el digital de cultura.

Enllaç: http://www.nuvol.com/critica/eugenia-de-vasconcellos-trencant-la-tenebra/