última ronda

            V

Reps les històries
que t’escric dins les postals?
Són estrictes disseccions del paisatge.
Tu que fins li pintes l’alè
a la natura morta
sé
que em creuràs.

        Laura Rosich, Arestes al rostre del viatger (Barcelona: Viena Edicions, 2012)

El viatger és aquell qui transita per l’enlloc, que defuig ordre i ritme connaturals a l’espai geogràfic concret, el lloc de partença. S’embosca en escomeses i irrupcions sobtades de realitat física i humana, matèria dissonant: col·lisions culturals. L’altre lloc es mostra cru i escabrós, potser amoral fins i tot, és el lloc d’arribada. Aquell qui trepitja l’espai de l’enlloc és qui viu tothora sol, sense records, sense oblits, deambula pel nou espai físic entre l’observació i el refús assumit. Endins del present vulnerable. El viatger pinta les paraules amb la petja pròpia i inexcusable de la seva mirada expectant al que fos, sumit en la intempèrie social. És així com la vida inicia una partida íntima entre el jo poètic i el no-jo, el món.

Viure és aquest instant que s’allarga, que dota de sentit el concepte de desterritorialització exposat per Gilles Deleuze. El nou espai geogràfic i cultural posa a prova el procés d’adaptació personal. Canvien les fórmules socials, els mecanismes de comunicació evolucionen cap a una certa integració possible a un lloc diferent, a unes altres personalitats discordants amb les que el nouvingut haurà de fer-hi uns certs pactes socials i, afegim-ne també, de personals. Viure és, doncs, enfrontar-se a cada nova sotragada que, paradoxalment, ens rellançarà més enllà i ens permetrà tranformar-nos constantment. És una idea àmpliament exposada al volum Col·lisions (València: Tres i Quatre, 2009) de Lluís Calvo, quan el jo poètic afirma: “…alleuja saber que alguna cosa / s’ha aturat; però només un breu instant, / el temps just d’estimbar-te / o de recuperar, amb ànsia, l’equilibri. / Així recula, o brilla, el viure”; aquests versos pertanyen al poema “L’últim home bala”, de la primera part de Col·lisions.  

Explicar és transmetre una visió interioritzada. Escriure és el mitjà amb el qual el jo poètic prova d’expressar alguna cosa que ha vist, que ha viscut, i gràcies al tu present en el poema es fa possible comunicació i poema. Sabem que el jo poètic fa una al·lusió a les postals enviades a algú (vv.1-2) que acaba essent també el lector del poema, nosaltres. El poema s’estructura com una carta en la qual les postals són “estrictes disseccions del paisatge” (v.3). Gràcies a aquesta metàfora de les postals enviades, podem adonar-nos que allò que el viatger envia són imatges, fotografies preses del natural poètic (l’estricta realitat física). Tanmateix, el poder evocador d’aquestes postals fa que el lector pugui sumar-hi el conjunt d’experiències que està vivint el jo poètic en el seu imaginari i, en conseqüència, la seva anàlisi personal. Ens permet aquesta interpretació el mot clau del primer vers: “les històries”. D’aquesta manera, les postals no són només fotografies sinó que inclouen les paraules possibles que les acompanyen. És en aquest punt quan la noció de paisatge adquireix una entitat superior a l’espai geogràfic: quan vivim en un present continu, adquirim una percepció que va més enllà de l’estricta observació. Així doncs, hi ha descripció, contemplació i coneixement que parteix del correlat objectiu de les postals; i per tal de capir-ne el seu abast cal inserir-se de ple en la nova realitat, en el nou lloc, com a individu.

És fonamental la segona part del poema (vv.4-7) en la qual la poeta fa aparèixer explícitament el tu del poema com a creador de significació i veritat:

 

Tu que fins li pintes l’alè

a la natura morta

sé

que em creuràs.

 

És el receptor del text -el lector del poema i també el lector del missatge escrit- qui dóna significació i fa veritat a les postals enviades, els poemes. El paper actiu del receptor-lector permet que el text pugui arribar a ser veritat, és a dir, document vital i poema: “sé / que em creuràs” (vv.6-7). Per mitjà de la sinestèsia (“li pintes l’alè”) el jo poètic declara que nosaltres com a lectors del missatge escrit dotem de significació i implicació vitals a les imatges poètiques (visuals i impreses en la lletra) que, d’altra banda,  serien només “natura morta”, un quadre, o bé una escena externa d’estricta contemplació i no pas com a relat d’una experiència humana compartida. Al llarg del llibre, Laura Rosich aconsegueix anar configurant una idea pròpia sobre la noció de viatge i l’estranyament i incertesa als quals hi és interpel·lada d’una manera personal i intransferible.

 

                                    R.Mirabete