La Inveterada Memòria

El racó d'Ari i Linus Fontrodona

2 de febrer de 2017
3 comentaris

L’exactitud tranquil·la dels somnis

Mirades a l’obra de Paul Delvaux (I) – Versió Catalana*
*[English version just here]

1. Els trens – Les trains

No puc començar aquest primer post d’una sèrie sobre Paul Delvaux sense referir-me als seus trens i estacions i mostrar-ne alguna de les millors pintures.

El trens –elèctrics, diesel o més antics, de vapor– foren sempre una matèria d’especial interès per a aquest artista belga (való), que mai no va oblidar la fascinació que sentí de petit en veure els primers tramvies elèctrics a Brussel·les. També s’enamorà aviat de l’antiguitat clàssica grecollatina, i del món –tan futurista aleshores– de Jules Verne.

-Si ens fixem en Le Viaduc (El Viaducte), un oli sobre tela de 1963, hi trobem aplegats molts dels elements que omplen l’obra de l’artista: els fanals i llums diversos, els pals elèctrics, les xemeneies, els carrers deserts, les tapes del clavegueram, la nit amb claror de lluna –d’una que no veiem aquí com en altres obres–, l’estora, el mirall que ens torna una imatge de fora del quadre, allà on és el pintor (i per tant d’una realitat que és a la vegada aliena i pròpia; fora i dins; passat i present; un veritable llindar interdimensional), la porta i la tanca de llistons… I sobretot, l’absència. Tot és a l’aguait d’alguna cosa que no acaba de succeir i que ens deté, com hipnotitzats, en la contemplació. El suspens, assossegat com és, ens va desassossegant per moments; el realisme ingenu que ens ha semblat apreciar d’antuvi, es torna fantasia i evocació onírica; l’exactitud tranquil·la ens mena a la solitud i a la basarda.

.

Le Viaduc (1963 – huile sur toile, 100,3 x 130,8 cm)

.2. Nenes que miren els trens. Estacions – Des jeunes filles qui regardent les trains. Des gares 

Prèviament a aquest quadre despoblat de 1963, als darrers anys 50, Paul Delvaux va pintar un bon nombre d’escenes vespertines i nocturnes on els trens són esguardats per una nena petita (a voltes, dues) situada en primer pla, vista d’esquena. Totes mostren el mateixos tipus d’empedrat d’andanes i carrers, els mateixos pals de llum, les mateixes tanques de fusta, els mateixos fanals, similars cases aparentment no habitades -tot i la claror en portes i finestres-, trens que ningú no condueix i on ningú no viatja… I la nena o nenes, que també semblen, fins un punt, mancades de vida, però no pas d’ànima… Són probablement nenes d’un altre món o, almenys, d’una altra època (la de la infantesa del pintor, segons em fa l’efecte).

La lluna hi apareix gairebé sempre, sia creixent o minvant o plena (o nova, com crec que pot ser el cas a ‘Le Viaduc’, per bé que allí també podria restar oculta rere el teulat de la marquesina, a mà dreta).

-Le Vicinal (El [camí o línia] Veïnal) és l’epítom de tota aquesta sèrie, i un dels quadres preferits meus. Sense contenir res d’obertament estrany o surreal, la combinació de tots els elements i la impossible claredat de la lluna minvant i del fanal resulten al·lucinatoris i fan d’aquest quadre un ‘chef-d’œuvre’ indiscutible del surrealisme.

Fixeu-vos a més a més que les tres fonts de llum (la lluna, el fanal i el darrer vagó del tren) conformen, amb la nena (que és un altre llum d’una altra mena), una creu tombada de costat, i fixeu-vos que les ombres combinades dels arbres que voregen el camí veïnal sembla que representin de voler engolir-li el cap -però a penes li freguen el barret-. (Aquesta creu seria naturalment la creu de Crist, i per tant, la creu de la mort i de la vida; un altre dels temes cabdals a l’obra de Delvaux -que ja il·lustraré en un article posterior: el tercer de la sèrie-.)

.

Le Vicinal (1959 – huile sur panneau, 123 x 170 cm)

-Solitude (1955), La Gare Forestière (L’Estació Forestal) (1960) i Train du Soir (Tren del Vespre) (1957) ens mostren variacions d’aquest tarannà surrealista, hipnòtic i, en una certa mesura, al·lucinat. I igualment, són compostos segons el patró d’una o diverses creus:

.

Solitude (1955 – huile sur panneau de bois, 99,5 × 124 cm)

La Gare Forestière (1960 – huile sur toile, 160 x 220 cm)

Train du soir (1957 – huile sur panneau de bois, 110 x 170 cm)

3. Les noies nues o vestides – Les filles nues ou habillées

Per acabar aquesta primera part sobre l’obra de Delvaux, duc aquí, sencera, l’enorme “Le Voyage Légendaire” de 1974 (alçada: 4,40 m – llargada: 13,12 m). Un oli sobre 5 grans teles muntades en marcs d’alumini, acoblades. Pertany a l’antiga col·lecció Jacques Nellens per al Casino de Chaudfontaine, més tard traslladada al Casino de Knokke-le-Zoute. Paul Delvaux, que llavors tenia ja 77 anys, es féu assistir per Raymond Art, Fernand Flausch, Alain Denis et M. Huysmans a l’hora de realitzar l’obra.

Le Voyage Légendaire (1972 – oli sobre teles, 4,40 x 13,12 m)

Aquesta és una peça ben emblemàtica de l’art de Paul Delvaux. Com sempre, l’associació d’elements de la realitat -la cova, el bosc espès, les noies nues o vestides, els trens i vies minuciosament il·lustrats en la petita estació, els llums i els pals elèctrics, la lluna, la bústia…- sense una lògica immediata o evident se’ns fa estranya, ens atrau i amoïna alhora; té un aire clar de “surrealitat” (i això que Delvaux rebutjava de ser considerat surrealista!). Dos mons distints hi coexisteixen: el bucòlic, intemporal, poblat de noies amb semblança de vestals, i el modern, mecanitzat, més lluminós i comprensible a primera vista -tot i que la locomotora en marxa, encarada a l’espectador, i el vagó de cua, negre, al costat dret generen certa inquietud, com una vaga amenaça. Aquesta confrontació de realitats, sempre recurrent, és ben bé la marca de l’artista. En els seus trens hom no hi pot deixar d’entreveure un símbol masculí, car sempre surten en relació amb els cossos femenins i, a sobre, els trens se’ns mostren profusament envoltats de pals i fanals i tanques d’estaques i torres elèctriques o de senyalització. També, entenedorament, la mateixa estacada oberta que divideix el quadre en dues meitats permet l’encaix mutu d’ambdós mons.

Es pot interpretar Le Voyage Légendaire seguint-lo de l’esquerra cap a la dreta: de la dona dels orígens, abillada amb fulles davant la cova, passant per l’Eva bíblica i l’Afrodita/Venus grecoromana (que apareixen ben significativament dues vegades: la primera, nues; desprès, més o menys vestides), a les dones de l’era industrial, vestides de cap a peus, a l’aguait dels trens i potser a punt d’anar-se’n dins el vagó negre o, potser, amb l’altre tren que just arriba.

Llegida de dreta a esquerra, com faig jo, l’obra em serveix molt bé per a enllaçar aquest post amb el següent de la sèrie sobre Delvaux: Nus, fanals, savis abstrets i primers esquelets. (De fet, l'”Eva” de pell blanquíssima, cabell roig i gran bellesa que ens mira de fit a fit al bell mig de “El Viatge Llegendari”, m’ha fet triar la foto que encapçala el segon dels artícles (amb una noia real, vista d’esquena, fotografiant al seu torn un quadre especialment bo –La Vénus Endormie-, exposat al museu).

Noia fent una foto de “La Vénus Endormie”, oli de Paul Delvaux (1944)


No unauthorised copying or redistribution. All Rights Reserved.

Copyrighted.com Registered & Protected  4Z8S-DOYL-2SZK-TD8U


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!