UNA LUZ QUE VIENE DE FUERA

JOAN DE LA VEGA

UNA LUZ QUE VIENE DE FUERA

Paralelo Sur Ediciones

Barcelona, 2012

L’ésser humà confrontat al mirall de la natura. L’individu com un reflex d’allò que la llum i el paisatge van descrivint davant dels nostres ulls amatents, pacients. La muntanya s’imposa nua i agresta a les passes del caminant que s’interroga i escolta el món i la seva música original. Joan de la Vega (Santa Coloma de Gramenet, 1975) ens ofereix un pas més enllà amb aquest nou volum de poesia que tenim a les mans. Una luz que viene de fuera assaja el vers concís i dur, com un mineral que pugui atènyer l’instant en el qual els nostres pensaments prenen forma i matèria. La veu poètica adquireix el caràcter primigeni de la natura com a agent creador i alhora com a espai per aprehendre les palpitacions del temps i de la pròpia existència, allunyat de la vana llum de les ciutats artificials. L’obra es divideix en dues parts que duen el nom de dues paraules en sànscrit que remeten al món oriental: Samsara i Las flores del Dharma. És un propòsit de desvincular-se del llenguatge de les religions occidentals i de fer palès l’estret lligam que ténen les religions orientals amb la natura. Al llarg del poemari trobem al·lusions a un viure extremament espiritual però desvinculat de qualsevol creença religiosa explícita. L’ànima s’obre cap a enfora i la natura li respon amb la constatació d’allò permanent en els cicles de la vida: contemplar / medir / la mano del alma / entreabierta / desde una ventana vacía. El jo poètic és conscient de la seva petitesa envers el món que se li mostra davant amb tota la seva complexitat i immensitat. Endins la natura hi ha l’origen, l’ahir, i el demà i també aquest instant que ens viu dins nostre i ens fa sentir com una part ben insignificant de l’univers autosuficient.
L’espiritualitat oriental ens fa adonar-nos que la transcendència del món i de la vida està en l’ara i aquí; en la contemplació i en l’assumpció d’un mateix de participar de la natura com una peça més de la vida que genera vida i de la qual la mort és tan sols un pas més dins d’un cicle perpetu. Davant de la natura el poeta s’adona que si no és una part del tot -de la natura- no té cap mena d’entitat existencial: todo sucede / menos yo.  
Entre el dolor del tall, de la ferida, i enmig del silenci estès en la natura, hi ha l’espai habitable de l’amor. L’amor com un nom que en respirar-lo té el so de l’aire. La llum del migdia com l’esclat dels llavis insomnes que desxifren l’origen i el retorn feliç dins nostre: Antes de mediodía / luce un sol / trepidante y fresco / ¿Acaso es esto el amor: / el alfabeto del silencio? Tot és un procés interioritzat que emplena l’espai extern, en aquest cas la natura, que té els seus cicles perennes i ens ofrena un exili benefactor amb vocació de verds, al costat del riu del que no passa.
De la Vega ha construït un poemari que no s’esgota en la primera lectura ja que té el triomf principal en descriure i alhora poetitzar l’esdevenir-se constant, incomplet, sempre generador d’estats transitius cap al moment propi de cadascú de trobar-se en els seus anhels i en els seus retorns. Conclou el llibre amb uns versos que són el límit i alhora l’inici de cada trajecte vital: la vida es / solamente / un borrador de anhelos / una correspondencia / con nadie / sin principio / ni término / sin luz propia / ni adioses.
    
                                                      R.Mirabete 

Quant a ricard99

OBRA POÈTICA-Última ronda (Barcelona: Edicions de La Magrana, 1999)-La gran baixada (Vic: Emboscall Editorial, 2004)-Les ciutats ocasionals (Barcelona: Témenos Edicions, 2009) -Radar (Barcelona: Témenos Edicions, 2012), (amb David Caño i Carles Mercader) De Penitents a Desemparats (Santa Coloma de Gramenet: Tanit , 2014) i Nuclear (Granollers: Edicions Terrícola, 2015).
Aquesta entrada ha esta publicada en Diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*