LA NOIA D’AIRE BLAU
Deixa un comentariStonberg Editorial
Barcelona, 2011
La vida transcorre per petites estances on s’amunteguen, amb un deix delerós, les partícules d’aire comprimit que encara podem respirar. Una bona manera de trobar-se un mateix és llegint una novel·la. O bé escrivint-la. I això és el que ha fet Jordi Roig (La Palma de Cervelló, 1957) que publica la seva primera novel·la, La noia d’aire blau, i posa damunt la taula la seva mirada poètica al servei d’una història que es passeja per l’amor, l’amistat, la família, el dolor, la mort i la poesia. Convé remarcar el fet que l’autor ja porta publicats un seguit de llibres de poesia i que és eminentment poeta. Per aquesta raó, la novel·la pren l’observació directa de la realitat i la introspecció psicològica per dotar la seva narració de tot allò que un poeta sap fer: entrar dins d’un personatge i fer-lo transitar per la superfície amb la presència física d’una persona de carn i ossos. La noia d’aire blau narra la història d’un home que acaba de travessar la barrera dels quaranta anys, en Pere, que duu una vida rutinària amb una feina avorrida i sense ambició. Tot i així, per mitjà del seu afany per escriure una novel·la, la seva vida pren una alta volada, entre el somni i la il·lusió. És prou interessant destacar que aquest projecte de novel·la -que forma part de l’argument d’aquest llibre- adquireix d’una manera prou rica la presència en tot allò que els lectors poden seguir al llarg de la narració. A part d’aquesta aclucada d’ull a la metaliteratura, que és prou habitual en la tradició literària occidental, cal fer èmfasi en un dels millors encerts del llibre: el de saber utilitzar aquesta possibilitat narrativa per tal que el somni i la realitat es barregin d’una manera emotiva i del tot efectiva.
Ricard Mirabete