última ronda

r.mirabete

ESTIULA

Deixa un comentari
LLUÍS CALVO

ESTIULA

Labreu Edicions

Barcelona, 2011

El vers és un territori. El poema explora un bosc i Estiula és paratge i paisatge alhora. És el darrer llibre de poesia de Lluís Calvo (Saragossa, 1963) que després del seu celebrat Col·lisions (Ed. 3 i 4, 2009) ens trasllada a la gènesi de l’experimentació i també al fruit natural de la creació poètica en estat pur. Allò que són els versos d’aquest volum de poesia és l’origen i el resultat líric i vital del que ara podem llegir a les pàgines del llibre i també del que resta adscrit al terreny d’Estiula, municipi de Les Llosses (Ripollès), que adquireix la categoria de “microcosmos de la natura total”. D’aquesta excel·lent manera ens descriu Estiula, a l’epíleg de l’obra, en Jaume Pont. És un text indispensable com a síntesi i anàlisi crítica del que podem percebre i admirar en la poesia calviana.

La lectura d’aquesta obra és un gaudi i una recerca. És una contemplació i alhora una revelació de la llengua de la qual el jo poètic n’és l’instrument i la veu. La natura ens anuncia, ens suggereix, allò que l’ésser humà podrà escoltar, definir, fer créixer en si mateix i en els altres. Els altres, entesos com la comunitat de persones, habitants i membres de la nostra cultura, lligada al territori, a la llengua, a la tradició real i poètica alhora, romànica i romàntica, moderna i modernista, i a l’anhel d’universalització des d’allò concret i real, és a dir, humà i poètic. Realitat i poesia és una fusió adquirida i treballada per part de Lluís Calvo, que al llarg de la seva trajectòria poètica ens l’ha fet palesa el seguit de llibres de poesia i veritat que ha anat publicant l’autor des del 1987 amb Veïnatge d’hores. L’obra és un compendi de llengua creadora i creada, llegida i escoltada des de les veus de la terra i transcrita pel jo poètic, per Lluís Calvo, que ha sabut descriure la realitat amb la creació i recuperació de mots de la terra, de la comunitat, de la tradició. En aquest excel·lent llibre de Poesia hi podem trobar l’exemple i el model de com es crea una llengua literària i de com la llengua és el territori de la comunitat. L’autor introdueix un seguit de neologismes que reprenen el batec del passat i confirmen també l’adveniment inesgotable d’una col·lectivitat en expansió, la nostra com a comunitat cultural i catalana. Des del vers de marbre pur i irradiador de llum d’Ausiàs March al geni creatiu de la llengua de Víctor Català, des del mot connotat al vers creador de sentit permanent.

Un dels poetes que més bé el coneix, com a escriptor i com a home, és el Jordi Valls i ens el descriu amb les paraules següents: Calvo no és un autor usual, no conec cap escriptor com ell. A cada llibre ens sorprèn, ens embolcalla amb la seva particular manera d’afrontar la poesia, la veritat. Inconformista, rebel i estèticament perturbador, un autor que fa del món rural i de la tradició el punt d’inflexió d’una actitud, contundent, punk: “qualsevol veracitat que no ragui en els mots/ és sempre falsa”. No hi ha termes mitjos en aquesta aposta, no hi ha cabuda a la mediocritat. És una carrera al tot o el res  (http://felixorbe.blogspot.com/2011/12/estiula-o-el-gran-combat.html).

Estiula és un gran llibre de poemes. És una mostra del treball inesgotable de construir un territori i una llengua des del paisatge i des del procés creatiu com a creació i recreació augmentada del sentit primigeni d’una llengua. El jo poètic adquireix la parla i la fascinació per treure l’entrellat indòmit del nostre paisatge, immediat i llegendari, i alhora de les motivacions humanes que van des de l’escriptura d’un sentiment a la recerca de sentit de l’instant pur compartit. Som: Un somni astut, que vola i xiula i canta, / ens aplega en un calze amagadís / que s’alça en nom del Tot. (…) Fórem com ell, un dia, / i ara en busquem l’éncís. Tan fràgil i llisquent / que abans que poguem heure’l, ja és pols enmig dels dits. És inevitable de connectar i relligar l’experiència poètica de Lluís Calvo a l’experiència creadora bessona de Carles Riba en el seu poema Tot és excés del Segon llibre d’Estances (La Mirada, 1930) en què el jo poètic assaja la manera de transcriure l’instant pur, el que relliga passat i present des del silenci creador de la natura.

                Ricard Mirabete


 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 26 de desembre de 2011 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.