última ronda

Davant seu s’estenia el secret de la pròpia vida encara no viscuda. Sense pensar-s’ho, deixava el caminet i corria camps a través, amb els braços oberts, com si enmig d’aquesta amplada fos capaç de dominar alhora més d’una direcció. I llavors s’ajeia a qualsevol lloc, darrere una bardissa, i ningú no en tenia esment. Es feia una flauta, tirava una pedra a una bestiola, s’arrupia per tal de capgirar un escarabat: res d’això no es convertia en destí, i el cel passava damunt seu com damunt la natura.

                                                                               R.M.Rilke