última ronda

r.mirabete

ELS DIES A LES MANS

Deixa un comentari

ELS DIES A LES MANS

Santi Borrell

Edicions de Pedra

Vilafranca del Penedès, 2010

Els versos declamen la permanència del desig. El poeta prova d’encabir aquesta partícula intangible de què és fet el sentiment amorós en versos que retenen i alhora donen impuls a l’esclat emocional. El poeta es deixa interpel·lar per la natura silenciosa i, fins i tot, es deixa prendre per un cert estat espiritual receptiu. Però cal afirmar que aquest desig de comprendre l’entorn i els sentiments que ens somouen l’ànima, també és una via lliure perquè el dolor s’integri a la persona com una part de si mateix. El desig permet amb gosadia sumar dies de treballs d’amor però també d’espines. Santi Borrell debuta al món editorial amb aquest poemari que és el relat d’un amor del passat que es configura amb el temps. El seu vers dibuixa els trets que marcaren l’experiència amorosa concreta per mitjà d’un estil directe, concís, que suggereix tot el que hi ha darrere del que no s’expressa clarament. Dels sentiments en sabem ben poca cosa, tret que siguin com aquelles línies permanents de les mans. El poeta se serveix de Ramon Llull per avançar al lector pels camins inescrutables de l’amor: i caigué entre espines / i li semblaren que eren flors.

Santi Borrell ha confegit un poemari que aprofundeix i dóna una perspectiva múltiple del que amb la poesia podem afirmar de l’amor. L’ambivalència d’estats d’ànim, les contradiccions i injustícies que es comparteix quan s’estima, són trets definitoris del seu dir poètic. El seu vers és un fraseig que esclata contínuament, que sembla no acabar, que no dóna per finalitzat l’anhel i el desig d’arribar a l’altre, ni tan sols quan ha interioritzat la seva plenitud. I és que en el fons, el desig és una de les vivències, potser la que més, que ens permet mantenir l’esperança, la il·lusió, la vida. Els éssers humans volem desitjar. Volem el desig com el cos demana l’aire, com la ment demana una altra ànima amb qui compartir la il·lusió de viure.
Amb aquest poemari d’amor apassionat i sorprenent, Borrell ens ofereix a les mans els seus dies. L’autor vol augmentar en extensió un estat emocional concret, que es va desenvolupant en una gran part de poemes. Potser seria bo que el volum integrés d’altres modalitats del sentir humà però el lector, que no és ingenu, es deixa convèncer per seguir avançant en la vivència inesgotable del desig. En un dels poemes més representatius, el jo poètic ofereix la clau que lliga tot el llibre: l’amor desencadena totes les possibilitats humanes de cadascú. El poema és La primera dona i l’autor declara: L’amor és la paraula del temps / la paraula exacta del temps. Amb aquesta obra queda inaugurada una nova editorial de Vilafranca del Penedès que posa al servei de tots els amants de la poesia un seguit de poemes que esclaten davant nostre.

                Ricard Mirabete, article publicat a Benzina, núm.51

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 15 de gener de 2011 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.