última ronda

LA POESIA
       La vida no ha de ser res més que vida quotidiana.  Joan Brossa

 D’entre totes les manifestacions a l’entorn del fet poètic en destaca una que remet a una necessitat d’expressar-se un mateix. Ras i curt, aquell que escriu alguna cosa anomenada poètica en un paper, o bé la recita en espais públics pensats per a la declamació, es proposa de dur a la pràctica un acte de comunicació. Ara bé, el que haurem de discutir és si el propòsit creatiu d’aquesta manifestació recau en el fet d’apel·lar al receptor possible, o només sorgeix d’un impuls interior d’expressió. És realment determinant el fet que algú escolti aquest missatge? El que hom diu requereix de la presència de l’altre? No és força agosarat creure que el que hom diu val per aquells que reben aquest missatge?

L’elecció de l’emissor és una tria que escau a cadascú. Hi ha un reguitzell de veus literàries que se’ns mostra davant. Des de l’antigor fins al moment present, podem trobar centenars d’autors i autores que tenen un discurs propi, complex i multiforme. Aquests són poetes. Aquests són molt més que versaires de fires i mercats. Haurem de creure que el que han escrit ho han escrit pensant en nosaltres? No deixa de ser una premisa un pèl ingènua. Fins i tot dels que pretenen divertir-nos cal advertir que s’escolten molt més del que nosaltres els hem d’escoltar si per desventura ens creuem uns i altres en el trescar de cada dia. Cal dir també que pensar el contrari és inexacte. Són dues línies que es necessiten l’una a l’altra. Més m’estimaria pensar que hi ha una mica de veritat en les dues solucions. Ho podem deixar en què escrivim per a algú.

Quan hom escriu es planteja de redactar alguna mena de text. Un discurs que pugui tenir una entitat pròpia. Una relació de pensaments, descripcions o arguments que expliquin alguna cosa viscuda. Ja sabem –perquè tants i tants autors precedents ens ho han fet palès- que fins I tot els fruits de la imaginació són fets viscuts. O haurem de rebutjar el pensament abstracte com si fos una entelèquia sobrera? Des que tenim ús de memòria –personal, íntima- hem hostatjat dins nostre una corrua d’idees i sentiments que si no els mostrem amb tota mena de detalls i embolcallats de contextualització espaciotemporal poden semblar als altres una maquinària artificial desconnectada de la realitat. És aquí on rau la destresa poètica de l’autor/a del text. Ha de transformar una vivència íntima en una plasmació externa i autònoma d’un fet viscut –ja sigui a la ment, a la pell, als ulls.

Tot són fragments, rebuigs de l’ànima, excrecions del cos viu -com escrivia el poeta Gottfried Benn- i un impuls creador que malda per recompondre-ho tot en un text que pren la forma d’un trencaclosques que cal desxifrar. Qui ha produït l’escrit dóna pistes, remet a fets viscuts, a lectures sovint compartides pels autors i lectors, assaja una mena de concepció de la vida que pot ser assimilada –bé perquè sigui propera, bé perquè no sigui estranya ni incompleta. En un poema hi ha una visió totalitzadora de la realitat. Tant és si explica una anècdota del passat o bé actual, tant és si parla d’un barri de Berlín o d’una plaça de Montpeller. És l’emoció el que podem extreure del poema? És l’emoció el que hi posem? La veritat –que no és única, com ja sabem- és que un poema és com una relació de fets, una crònica d’aspectes dispars que conformen un artefacte interpretatiu autònom que podem compartir.

   Ricard Mirabete (2010)