CRÒNICA DE CALÀBRIA
Deixa un comentari
Iban L.Llop
Crònica de Calàbria
Editorial_Bromera
Alzira, 2009
EL POETA I LA SEVA VICTÒRIA CALLADA
Iban L.Llop es pren els poemes com a viatges –i els viatges com a poemes- i ja suma uns quants poemaris que se centren en el marc escènic de les ciutats, sobretot de les italianes. Llop (Borriana, 1975) és professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Sàsser (Sardenya). Aquesta obra va merèixer el Premi Alfons el Magnànim de València l’any passat i l’autor continua confegint els seus poemes a l’entorn d’una o més ciutats. Al poemari anterior, Llibre de Nàpols (Edicions Bromera, 2003) ja va treballar en aquesta mateixa direcció que la del llibre que avui ens ocupa. És una decisió prou encertada sempre que el marc escènic no abassegui el dir poètic. El poeta prova de lligar estretament la dicció lírica a les ciutats italianes que recorre. Ben sovint, l’estació de trens és l’espai urbà on hi sojornen els versos. El jo poètic se sent foraster o amant ocasional, o bé fugitiu.
Una constant reflexió sobre un mateix sobrevola dins les paraules. El poeta se sap individu que escriu i que tot allò que viu –escriu- és matèria susceptible de traducció. Del cervell al paper, de la mà a la ploma, els versos busquen un lloc on hi pugui sobresortir la vida. A més, que aquestes paraules que sumen poemes puguin ser el triomf de l’individu particular: Regirar / la terra per trobar el mot exacte, / enriquir-me amb aquest ínfim saqueig, / sentir-me orgullós per una victòria / callada. En aquest poema que duu el títol de Claudio, Llop posa les bases de la seva escriptura. Tot el volum és una mena de cartes d’Itàlia que algú que hi viu les envia als seus amics de mar enllà.
El recorregut líric transita per ciutats d’Itàlia. Des de Salern a Calàbria, de Bèrgam a Venècia, de Milà a Verona. En ocasions, un poema és per a una ciutati, d’altres vegades, una ciutat és per a un llibre. Crònica de Calàbria mostra la visió descriptiva dels espais que travessa el poeta. Gairebé sempre són ciutats amb port, arran de mar, en poemes de diumenge; és a dir, en aquells dies de repòs, de reflexió, d’adaptació vital. Perquè en el fons, tot el llibre és un diàleg amb si mateix. El poeta s’interroga, s’explica, enfrontat al seu rostre del mirall. Al poema La rosa, el poeta ens dóna la clau que obre tots els panys interiors. Hi fa una retrospectiva sobre els anys d’infantesa i reprèn el motiu líric d’objectivar en un element de la natura –la rosa- el desig d’un vers escrit que ens retorni aquella vivència plaent del passat: Inevitablement em faré gran, / (…) i em sorprendré una nit fent equilibris / entre el deliri i el plaer d’un vers / que em retorne l’olor d’aquella rosa. L’objectiu del jo poètic és que allò que ha deixat escrit al llibre li permeti encarar els propers dies, mesos, anys, vivint d’una altra manera. Amb tota la consciència del món, amb tota la il·lusió possible enfilar un nou caminar sense pressa en les seves passes.
Ricard Mirabete
article publicat a Benzina, núm.43 (març de 2010)