última ronda

r.mirabete

LA CAÇA DE L’HOME

Deixa un comentari

Albert Balasch

Barcelona, 2009

Editorial_Edicions 62

  

             TREBALLS D’ESPIRITUALITAT VENÇUDA

 

L’última edició del Premi de Poesia Sant Cugat va recaure en aquest volum de poesia que se situa en un projecte ambiciós de poesia dramàtica. Albert Balasch (Barcelona, 1971) ja suma quatre llibres de poemes i cadascun és un pas més cap a una certa abstracció conceptual i complexitat formal. La crítica l’ha definit sovint com un poeta massa abstracte, que es perd en excés pel simbolisme. Tot i així, en aquests poemes cal remarcar el lligam que manté amb la realitat quotidiana. El seu poemari anterior és del 2006 i duia el títol de Les execucions. El que avui presentem és La caça de l’home, que és un volum extens, de versos apariats que denoten un rigor formal remarcable i, en ocasions, d’una alta exigència lírica. Aquesta és una història d’un home madur, obsessionat pel llenguatge, que prova d’arribar al final de la seva vida amb una vellesa digna i confortable. Tanmateix, a mesura que avancen els anys es va trobant cada vegada amb menys amor i amb una vida amb més defalliments que troballes. El poemari es compon de cinc episodis estructurats en parelles de versos octosíl·labs i decasíl·labs més una estrofa de prosa poètica que el poeta afegeix al final de cadascun dels cinc episodis lírics. En aquestes composicions hi ha una síntesi de contingut existencial.

El llibre es proposa d’abordar la divinitat des d’un punt de vista actual i alhora sotmès a la pròpia animalitat com a ésser humà. Aquest se sap vençut però té la facultat de parlar i escriure. Va adquirint la presència espiritual d’un profeta desconsolat i es proclama com a visionari i practicant de la fe religiosa. Des del començament, el jo poètic es presenta com un home ja vell que s’interroga sobre la seva vida. Aquesta és una poesia de caire existencial profundament arrelada a un sentiment de desconsol i de vulnerabilitat. Progressivament, el poeta va confegint una mena de tractat líric, proper als llibres sapiencials -de contingut filosòfic i moral- que permeten resseguir la recerca de la fe viscuda pel jo poètic.

Més enllà del rigor formal i l’ús d’imatges prosaiques plenes de sentit transcendent –com quan escriu Quan el cervell està ocupat / ens empassem la sorra que ens cobria / amb els gemecs de l’esperança– i del gust per les paradoxes, que també ens remeten a Joan Brossa, en Balasch hi trobem l’aposta decidida per trobar un equilibri entre la narració dramàtica i el lirisme. L’estructura del llibre és d’origen dramàtic –és una recreació de la tragèdia en cinc actes del teatre- però el desenvolupament de l’obra està farcit de constants al·lusions a la imatgeria i el deliri visionari d’un surrealisme de caire sentenciós. Com que no hi ha consol possible, aquell qui dugui a terme una recerca existencial com la de l’home de qui ens parla el poeta està condemnat a resar, i resar, sense defallir però tampoc sense poder calmar la seva ànsia. Hi trobem versos que, a manera d’aforisme curt i brillant, ens interpel·len amb un to de confessió íntima: Només ens aguantem en somnis curts. O bé sentències de caire moral que ens deixen encara amb més il·lusió per anar sumant anys; el vers que segueix el que acabem de citar diu: Desperts, no fem res més que córrer / com gossos sense amo: bucs exaltats… I el poeta segueix escrivint com va vivint, enllaça síl·labes i desconsol, amb la consciència de qui escriu versos com una mena de treball d’espiritualitat vençuda.

 

Ricard Mirabete
article publicat a Benzina, núm.42 (febrer 2010)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 14 de febrer de 2010 per ricard99

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.