última ronda

I si hi hagués espai al plat, on fer-hi estada i retornar estels als ulls? De vegades un  poema s’esmicola abans d’empassar-lo i el seu polsim es confon amb el plat de pedra blanc en què… ¿mengem? Llavors no arriba a engreixar la panxa dogmàtica i semblaria més aviat o gairebé una delicadesa culinària d’herbes aromàtiques amb pebre blanc. Hi ha frases que no són versos però són paraules al cap i a la fi; hi ha versos dolents que deixen de ser versos però continuen sent frases meravelloses… no és el cas del Poeta que em trasbalsa. Tinc molta gana i qualsevol no em valdria. No vull bèstia grossa ni immaculada transparència de fruits del temps. Vull poesia… però de l’aromàtica, empebrada de pebrots amb brots de brucs bròfecs i brumosos. I és que Barcelona són dos carrers ennuvolats i un cel tapat per estrafularis del dir barroer. Tanmateix, de poc en gaire neix un bolet de poesia. Creu-t’ho. Fes cua. És en Pope el Poeta de Pòsits-Post-its per emmarcar.
I si hi hagués algun cronista que escrivís, durant l’abominable misteri del 12 d’octubre d’enguany, que hi ha espai per a transitar pel neopopularisme d’arrel subalterna i agra? Doncs sí. Hi ha qui ho afirma. És clar que sí. Hi ha un espai per a cada cosa i una cosa per a cada temps. I avui, “el futur present” (que deia en Pope), hi ha qui pot escoltar encara amb gana i profit els signes inequívocs de la mala llet, que no és agra, ni desagradable, ni agresta com aquestes muntanyes que envolten el regne del bcneta de disseny caduc, de façana multiús i poc sabó… multiculti, vaja. Que tenir l’ànima inquieta -¿neta?- no substreu el coratge, senyors!
I arriba prompte el dia de la vaca de la mala llet… ens torna de nou, la vaca de la mala llet, ja que de ceguesa un no s’hi mor però es perd moltes coses… i un bon àpat – un poema, vaja- no sols entra pels nassos sinó pels ulls, que veuen, que escolten i trien amb qui poder parlar, llegir, escoltar, riure i deixar-se fer… ¿amistat?

rot d’esglai

Deixa’t la panxa plena de dogma,
com ja saps perfora’t el cervell
i gangrena’l amb espurnes d’or i argent.

Escorcolla el gibrell quan t’ofegui
la nyafra.

          JORDI POPE (Escrits. Barcelona: Ed.62-Empúries, 1999)

                                            
                                                            Ricard Mirabete (2009)