última ronda

El poeta i crític Lluís Calvo ha escrit la ressenya següent a Llavor cultural, el setmanari cultural de literatura.

L’ELEVACIÓ DE LA POESIA

per Lluís Calvo

Ricard Mirabete és un autor que aporta exigència i que sempre s’endinsa en noves dreceres expressives que eixamplen els terrenys de les obres anteriors. Amb Cel estàtic d’elevadors(Gregal, 2016) el poeta signa un dels seus millors treballs, una obra en què hi trobem elements pretèrits, com el vagareig situacionista (les reflexions sobre l’espai, el caminar i la ciutat hi sovintegen) i l’abrandament romàntic, però ara al costat d’un cert aire trobadoresc i d’una recerca febril del llenguatge. Mirabete ens diu que tot és llenguatge i per això ha extremat el seu quefer, amb imatges críptiques i un gran domini de l’estructura. Tot plegat, però, sense oblidar els grans temes de l’autor: l’amor apassionat, el desencís, el record, la decadència capitalista, la ciutat com a escenari i la natura reveladora. Ara, però, ens trobem amb un poeta més madur i més monàstic, en què el recés pren forma de paraula que crea un món i el ratifica sense més justificacions. Mirabete es mostra més ancorat en la tradició i, alhora, assaja formes avantguardistes que voregen la psicodèlia, amb una fascinació envers la natura que fa que tresqui solsticis de prats.

El poeta parteix del quadre ‘Parade amoureuse’ de Francis Picabia per endinsar-nos en el seu univers. Aquí apareix per primer cop l’expressió “cel estàtic d’elevadors”, un concepte que reiterarà en altres punts del llibre. El poeta ens remet a les estructures mortes de l’amor, a una carcassa de sentiments que ens recorda les estructures mecàniques del pintor francès. El cos ha esdevingut inhòspit i hi ha un pòsit d’evidència, una agonia. Tanmateix el record també és llum i dolçor, i aquí ens endinsem en l’univers ambivalent i fetitxista de Mirabete, en les seves obsessions col·leccionistes, en el seu inquietant castell de trofeus i també en el seu canibalisme ritual (“Deixar, doncs, les flors per als altres / i ser en el teu cos nu que es menja el meu cadàver”). El poeta s’erigeix com el rodamón poètic d’un univers que ja no existeix però que l’art reconstrueix de manera incessant. El llenguatge és la fortalesa del dir, del pensament i de l’expressió artística. I a través d’ell el record passa a ser un absolut estàtic que rau més enllà de la vida en què els mortals pugem i baixem amb elevadors plens d’urgències i quefers. El poema “El cel de sempre”, ubicat al final del llibre, invoca Rouault i Picasso i fa referència a una geometria abstracta plena de símbols que remeten a la bellesa. L’absolut estàtic implica lliurar-se al record immòbil, a la fascinació absoluta d’uns fets, d’uns cossos, d’unes paraules. Amb el risc de l’abúlia i la mort. I amb l’amenaça sempre implícita, darrere les bambolines, d’una vida minúscula que cal contraposar a la Vida. I justament aquest és el repte que Mirabete afronta de manera gairebé heroica: deixar de ser per esdevenir Ésser. Per això el primer poema del llibre enllaça amb l’últim, que duu per títol “Recerca d’un absolut estàtic”. En un món assetjat per notícies apressades, on els cotxes passen de llarg i es fan tripijocs a tort i a dret (amb l’ombra parafeixista de la malaurada transició com a rerefons: “Quaranta anys d’esculpir una figura de pedra / que no es deixa dur a la vitrina d’un museu”), el poeta somnia la Vida, amb majúscules, que permet superar la vida petita que s’atura. Aquest és el missatge implícit de Cel estàtic d’elevadors, un cant erigit contra la mediocritat i a favor de l’impuls vital, tot i que la temptació de l’ideal estàtic i arquetípic sempre assetja com un bes de mort que recorda el vampirisme i que ens pot abocar a un esteticisme fructífer però alhora il·lusori.

Així doncs hi ha la mort de l’artista, del monjo, del guerrer i de l’asceta. I també hi ha elevadors que no permeten superar el llindar del cel estàtic, que es mouen amunt i avall sense anar enlloc. Però l’art és l’elevador que trenca tots els vels i murs i permet, justament, aquesta recerca de l’absolut. Per aquest motiu, per la seva militància a favor de la bellesa, Mirabete es capté com un artista a la recerca del tot o res. N’hi ha prou amb llegir poemes com “L’illa”, “El sotabosc del cim” o “El crit ocre” per adonar-se del treball febrós de llenguatge que l’autor ens proposa. L’ús de formes com el sonet marca aquest tombant formal, en què de tant en tant hi ressona algun eco de Carner o Valéry. Una estètica carregada, però, de potencial revolucionari. Hi ha res que pertorbi més l’ordre immòbil, al capdavall, que la recerca d’un ideal artístic que somogui el món?

A la segona part de l’obra, intitulada “Que se m’alça a la sang”, el verb del poeta explora nous tombants, el vers s’esquerda sense puntuació i fins i tot l’autor sembla recollir el llegat de Carles Hac Mor en poemes com “No hi ha desordre”. Ara bé, el mèrit de Ricard Mirabete rau en fer conviure registres diferenciats en un mateix llibre. El poema “Pels llampecs” té, en aquest sentit, un deix de Vinyoli i Maragall. En un altre moment el poeta ens diu, de manera ben explícita: “Sóc boscà de tambors tribals”. I el poema “Una ofensa” és un bellíssim exemple d’amor despitat. Així doncs, al costat dels registres avantguardistes també hi ha la nova reivindicació de l’ermita, el monestir i l’ascetisme. Sense oblidar el Mirabete més polític, que sempre es troba en les rutes urbanes i en els camins enmig de la natura. Aquest doble vessant reapareix en l’última secció del llibre, “Tot ressonava cec”, en què els prats siderals conviuen amb l’abnegació del trobador envers la seva estimada. Al poema “Solsticis de prats” el poeta referma la imatgeria èpica, gairebé hiperbòlica, en relació a l’amada:

Entre els porticons l’al·leluia

clivella la salmòdia d’un matí emboirat.

(…)

Em cremo els dits… sagno i tan a prop sóc

del nostre amor, que transito solsticis de prats.

Mirabete, en aquest llibre, és mostra més cosmològic que mai. Contraposa l’univers estàtic dels actes quotidians (“tan fràgil i tènue com irreal”) amb un ideal estàtic i geomètric que pren la forma del poema perfecte. El poeta és conscient, tanmateix, que aquesta opció potser és tan fictícia com les quimeres en què s’emmirallen bona part dels humans, però el poeta sap que almenys haurà contribuït amb més bellesa a l’ordre del món. Els seus elevadors artístics van més enllà, en qualsevol cas, del dir comú i ajuden a contemplar un panorama situat en l’alçada.

Mirabete és un poeta que ja ha assolit la maduresa, que no busca subterfugis i que va de dret a les coses importants. En aquest llibre excel·lent agermana la tradició amb l’esclat de noves formes artístiques. I aconsegueix d’edificar, poèticament, un testimoniatge dels nostres temps convulsos.

LLAVOR CULTURAL

Enceto la lectura de Cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete, com qui accepta el repte d’esbrinar els mecanismes amagats que fan moure un enginy , sempre curiós, d’aquells que dissenyaven els humanistes del Renaixement.
Els engranatges, corretges i politges van lligant idees que apareixen aparentment disperses, formant un collage. És l’estètica d’un pensament articulat, la traducció poètica d’un paradigma, d’un univers de significat, escollit curosament contingut i forma.
El llibre, aquesta vegada, a més, comença fent referència al quadre de Francis Picabia, Parade amoureuse, la qual cosa encara ho fa més engrescador.
Renaixement i Avantguarda han estat èpoques d’eixamplament i d’humanisme. Cel estàtic d’elevadors és un assaig lúcid i lúdic que fuig dels tòpics que en cada època renoven aparença, anàlisi que es presta al joc amb curiositat entremaliada, que afinarà rimes, representarà escenes i farà us de paraules clau per obrir forrellats.
Després de Nuclear, amb trets que feien pensar en l’idealisme de Schelling, on l’home es fa conscient en la contemplació de la natura, es prova un gir cap al llenguatge i la corporalitat. El títol, sembla una al·lusió a l’embolcall simbòlic en què l’home habita, líquid amniòtic que ell mateix genera i del que s’alimenta, estructura que el rep i que utilitza per recrear-se.
Ara, és virtualitat encarnada, fuetada d’art contra natura,/ cel estàtic d’elevadors. La força creadora del desig que esclata en una multiplicitat de formes. De la unitat de Nuclear a la relacionalitat de Cel estàtic d’elevadors, hi ha el camí fet pel pensament posterior a les dues grans Guerres. Per comprendre la brutalitat, s’han de profanar tots els temples, Descobrir les clarors arran de terra;/ clavar-hi l’ull i que el traç sigui l’ombra/ transformada. Amb els dits prémer la parla, fer créixer les males herbes fins que esquerdin fonaments.
El llenguatge serà la deu que sempre raja, només si hi ha una transgressió permanent dels límits, l’aigua que mai no ha de quedar estancada, la blanca calàndria/ no fou cant abans d’esberlar la parla. Allò permanent és el moviment constant i el sòl que trepitgem, un teixit d’arrels suspeses en la primera persona del plural. Som un desert de sal d’aus furtives./ Som l’espai del mot i mudesa estàtica./ Dins oceans distreus la nit quan arribes: / amb tu sense mi som natura erràtica.
És necessari, doncs, cometre heretgia, abandonar els camins per viaranys més petits, fer fora els gossos monàstics, oblidar dogmes i recuperar els relats. Els d’un sóc desenfocat en la parla, obertura des de l’opacitat de la matèria. Un sóc, encara però, que s’afirma nu i es vesteix d’artifici, Com si no posaria a lloc les meves passes? D’aquest artifici, ja res esdevindrà sinó bellesa.

                                                                            Susanna González Turigas

EL CEL ESTÀTIC (EN APARENÇA) DE RICARD MIRABETE

Davant seu, la vida és un cel estàtic,/ no menteix ni somia./ Irromp de sobte… Aquests versos pertanyen al llibre Cel estàtic d’elevadors(Editorial Gregal), el darrer lliurament poètic de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). El llibre s’acompanya d’unes suggerents fotografies en blanc i negre de Carles Mercader Fulquet, que remarquen amb més intensitat les imatges poètiques de Mirabete.

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Una mirada atenta al cel ens fa veure de seguida el seu moviment (allò que irromp de sobte), tot i la seva aparença estàtica. El cel no es mou de lloc, sembla, però hi bull tanta vida: biològica, atmosfèrica, dinàmica d’energies en harmonia o en xoc, coloracions en les diferents hores del dia, senyals del pas de les estacions…

I més: el cel és metàfora d’un no-lloc, o d’un altre món on la imaginació humana situa allò que creu bo i bell, i que per als romàntics era el mateix, ja que el cel és l’hàbitat imaginari d’un paradís que alhora que és metafísic, és a dir, situat més enllà de la corporalitat, és també físic: sentir-se bé és estar al cel.

Però podem anar encara més lluny en aquesta meditació en veu alta sobre el leit motiv d’aquest poemari de Ricard Mirabete. En l’imaginari col.lectiu de la humanitat, i en això coincideixen tantes creences menys l’egípcia, que jo sàpiga, el cel es considera figura del principi masculí, així com la terra es considera figura del principi femení. I si en la regió de la terra hi ha tremolors o terratrèmols, també n’hi ha el la regió del cel, tal com diu William Blake en un dels seu versos: colèrica regió de les estrelles. I és que el cel, si ens atenem a un relat indi de la creació, és, amb la terra, una de les meitats de l’ou còsmic, imatge de l’origen del món.

El cel, la cúpula celeste, se situa per damunt dels nostres caps. Dempeus damunt la terra, els humans mirem enlaire en una doble manera de mirar: mirem el concret i l’abstracte. Aquesta manera de mirar és exactament la que llegim en el conjunt de poemes El cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete. Poemes d’aparença abstracta però que descriuen el concret. Tot el poemari de Ricard Mirabete destil.la aquesta doble mirada que al capdavall és una de sola, ja que el concret i l’abstracte estan en la mateixa polaritat de l’existència. Per aquest motiu, en un dels seus versos diu Mirabete: Del temps només en sabem l’inici/ i un dels seus enigmes. Som on som perquè hi ha terra i hi ha cel, i som fets de la naturalesa de l’una i de l’altre, però en última instància som una sola cosa, com l’ou còsmic.

Deia Miquel Martí i Pol que la poesia és una actitud davant de la vida, una pràctica. Sí, la poesia és una manera de veure i de viure el món i cada poeta hi posa la seva veu, com en una gran simfonia. El lector i la lectora de Cel estàtic d’elevadors trobarà en Mirabete una poesia amarada d’una filosofia de la vida que ve d’Heràclit, i que es desplega en el poema Spirit on the water, justament dedicat a Bob Dylan, recent i controvertit premi Nobel de Literatura, i que participa de la mateix sentir filosòfic: Si som l’aigua que passa/ per què aturar-s’hi? Sóc jo./ Centre des de l’aigua,/ somni concèntric, extasiats./ Besa l’aigua. Som purs…

L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida. Som buit, diu Mirabete en el mateix poema on també reclama romandre a l’aigua, és a dir, en la vida que flueix. I tot és tan exacte: som en el fluir com som en el centre, en l’esperit de l’aigua.

Som en l’aigua que flueix, i nedem en aquests símbols blaus, com expressa Mirabete en una figura poètica. Nedem en la vida que corre sota un cel estàtic que, sobretot en pobles i grans ciutats, sovint apareix habitat d’elevadors reals: escales, grues, pals i fils de telèfon, torres i alts edificis que s’enfilen al cel… Però també hi ha elevadors que s’enfilen al món, no menys real, de l’imaginari: somnis, creences, utopies, esperances, cels interiors.

I el poeta és al mig de l’escala, la real i la imaginària, pujant i baixant graons, ara impregnats de terra ara impregnats de cel en la dinàmica de la vida absoluta i relativa, abstracta i concreta. El cel estàtic, imatge de l’absolut de l’existència, pren forma concreta en el real de la Vida manifestada (l’autor l’escriu amb majúscula en més d’un vers) que es vesteix de llarg i es fa tan curta. Quines figures poètiques més belles, aquestes de Mirabete, per dir-nos que la Vida esdevé, i que en ella, tal com es mostra, tot sembla que sigui ara.

I, sí, tot és ara, tot esdevé ara mateix, lectora, lector que llegeixes aquest comentari en veu alta sobre Cel estàtic d’elevadors. Mireu si ens ha dut lluny, la poètica de Ricard Mirabete en aquella actitud davant la vida que és la de no ser-hi en va, de contemplar-ne i de viure’n el paisatge físic, però també el paisatge metafísic. El poeta ho diu amb paraules contundents: Res no declaro sinó que sóc afirmat. Afirmat en la vida i en una escriptura que, en la seva formalització, vol agermanar classicisme i avantguarda en grafits de sang sota un cel estàtic d’elevadors. El dinàmic i l’estàtic en harmonia i la poesia com a vehicle d’una forma humana de permanència.

TERESA COSTA-GRAMUNT, Article publicat a Nuvol, el digital de cultura el 27 d’octubre de 2016

NÚVOL