última ronda

Nuclear, el recull de 31 poesies publicat ara fa un any per Ricard Mirabete, ha suscitat dos debats als quals em vull referir.

        El primer, entorn el títol. La paraula nuclear la trobem al primer epígraf del llibre, uns versos de Silvie Rothkovic, on nuclear qualifica blanc en relació a la neu de les muntanyes, com a paisatge de “l’aïllament i el final”. El segon epígraf del llibre és una cita de Gary Snyder que diu “Les muntanyes són la teva ment.” Corrobora, doncs, que el blanc nuclear és la llum de les muntanyes nevades, com a correlat a l’aïillament on té lloc l’anàlisi de l’experiència vital. Ni el publicitari blanc nuclear dels detergents, ni el de l’explosió d’una bomba atòmica. Els poemes del llibre aclareixen que aquesta experiència pretén anar contra la forma de vida de la societat postindustrial, que s’equipara grosso modo al pensament racionalista i als ingredients de la cultura patriarcal, que Mirabete declara ineficaços. L’autor enalteix l’alternativa que ofereixen les estètiques que van emergir a començaments del segle XX (Picasso, Miró) en nom de l’inconscient i l’instint, i en el pla polític o social s’adhereix als valors situats al pinyol o nucli del pensament progressista, com són ara l’ecologia, l’antimilitarisme i el feminisme.

        El segon debat és sobre el significat dels termes racionalitat i irracionalitat. El poeta somia eliminar “la racionalitat ineficaç” del “vell sistema lògic dominant” i se subleva contra “la fonètica abstracta” dels conceptes “hegelians”. Si, en la valoració radical de Lukacs, destruir la raó equivalia a combatre el subjecte cridat a subvertir la història i mereixia la qualificació condemnatòria de reaccionari i feixista, la rebelió de Mirabete desconfia justament del poder de la raó perquè els “discursos retòrics” racionalistes han acabat negant “el crit de la revolta”. Si Hegel va ser el primer a assenyalar que el problema de la història és el problema de la consciència, el problema de la falsa consciència, tal com va indicar Lichtheim a El concepte d’ideologia, sorgeix quan es palesa que les diverses perspectives són alhora inadequades i incompatibles. Deia: “La creixent preocupació pel fenomen de la falsa consciència era senyal que hom s’adonava que el futur de la civilització —si no l’existència de la humanitat— podia arribar a dependre de l’assoliment d’una consciència autèntica  de la qual poguessin participar els individus i els grups pertanyents a les més diverses societats i cultures.”

       Arribats en aquest punt, Mirabete ens proposa l’acostament a la Natura com a forma de coneixement. Un acostament emotiu, dionisíac, gens arcàdic. Parlant de Nuclear, Susanna Gonzàlez ha recordat amb encert la cèlebre sentència d’Amiel: “Cada paisatge és un estat d’ànim.” En la perdurabilitat de la matèria, el nostre poeta contempla també la història com una simple singularitat en el domini de la natura. Em cal tornar a Lichtheim: “El materialisme dialèctic i el vitalisme romàntic coincideixen en la creença que la Realitat és Procés. Per a Nietzsche, la distinció no té cap sentit: tot pensament és una variant de la poesia.” Davant del dilema entre els dos primers, queda clar que Mirabete s’inclina per un vitalisme certament una mica desenganyat, que fins potser seria la racionalitat plena d’Adorno: “Errar de dia i nit pel carrer dels arbres/ és una bona manera d’escoltar-nos allò de dins.” I també que les poesies de Nuclear participen del punt de vista nietzschià “en el sentit que els homes cobreixen els seus impulsos reals amb vestits idealistes.”