última ronda

Nuclear és un títol agosarat. Perquè és un adjectiu insòlit en poesia i perquè conté una gran càrrega connotativa i simbòlica. La connotació ve donada per la referència al blanc, especialment en l’àmbit publicitari com a reclam de productes detergents, tot i que desconec l’origen de l’associació “blanc” i “nuclear” ja que, denotativament, “nuclear” significa “relatiu o pertanyent al nucli atòmic”; de manera que el lligam entre les dues paraules té a veure, suposo, amb l’explosió lluminosa que desprèn la bomba atòmica uns segons després d’haver esclatat, la visió de la qual pot causar ceguesa permanent. Pel que fa a la càrrega simbòlica de “nuclear”, en són exponents el blanc de la neu o, millor encara, la claror del sol, també lluminosa i enlluernadora i, per analogia, la de la ment, a causa de la comprensió de fets o de significats. Encara hi ha un altre sentit per a “nuclear”: nucli, entès com centre o matriu o, en el cas de Nuclear, intimitat i interiorització. Mirabete en fa ús de tots tres alhora perquè escriu des del silenci d’una mirada profunda, interior, perquè ens parla dels diferents aspectes del blanc i perquè la llum solar hi és present com a contrapunt de l’ombra o, millor, de les ombres.

El títol, doncs, no és gratuït: si l’autor inicia el llibre amb “Elogi dels cims més blancs” i el tanca amb “Geometria del blanc” és perquè el blanc hi apareix en les accepcions a què he fet referència.

He vist l’única llum dels cims més alts… expressa en el poema inicial, el més llarg, en què el jo poètic pren posició per entendre i parlar del nostre món occidental des de la distància que li dóna la perspectiva de l’alçada locativa i de l’experiència vital. La muntanya, indret que l’allunya de l’urbs en què el jo transita habitualment, li permet abastar més enllà de la mirada quotidiana i així arribar a la comprensió de l’evolució de l’ésser humà, cosa que el porta a fer una crítica del racionalisme i del món tecnològic que allunya de la naturalesa, a constatar el dolor que comporta el buit de la societat postindustrial i a evocar el gaudi de la rebel·lia, “el crit de la revolta”.

La rebel·lia s’expressa amb la referència a les revolucions dutes a terme en els darrers anys: les polítiques, derivades de la filosofia de Hegel, basades en la racionalitat idealista, i l’intent de superació d’aquestes per moviments avantguardistes com el surrealisme i, posteriorment, per l’anomenada “generació beat” i els moviments underground, així com el feminisme i el pacifisme (Vam enderrocar el castell militar i el patriarcat). Del surrealisme tria Miró (tot i que en el poema “La vie”, la referència és l’època blava de Picasso): “He viscut un migdia llarg amb Miró...” -fixem-nos en la importància de la llum, del sol- “m’he tallat els dits en un llenç d’atzar...” L’atzar, present en l’obra de Miró com a “objecte trobat”, és un element que introdueix imprevisibilitat a la vida “ordenada” i burgesa. L’atzar, a mans de l’artista, converteix en art allò que la natura o la societat escup perquè ho situa en una dimensió nova. Més endavant, Mirabete, en el poema “Un curtmetratge marí”, fa un ús bellíssim d’aquesta paraula: El mar nua la sorpresa / i latzar dels seus llavis /al ritme d’una ferida estesa / a l’escuma de les ones.

També Nietzsche ressona en “Elogi dels cims més alts” – vegem un fragment del poema nietzscheà Cap a nous mars1 o recordem Així parlà Zartustra-: la solitud, la resplendor del sol com a contrapunt de la foscor, la crítica al racionalisme, la visió àmplia i àcida de la societat, el vitalisme i l’esperança en el futur. Mirabete escriu: La fageda era el seu món i cada arbre nascut/ era una peça irrepetible de la celebració. I més avall: La música dels astres és aquí un bes sonor / i el sol, de nou, és l’abraçada del futur. Si anem al poema “Cançó de l’estar en el punt extrem”, hi veurem que acaba amb la consigna vitalista “Tot és en això: viu!”.

Mireia Calafell, en el comentari adjunt del llibre, interpreta a la perfecció el sentit de la carnalitat del blanc en el poema “Geometria del blanc”, que clou el poemari. I és que al llarg dels trenta-un poemes, la sensualitat hi és constant, una sensualitat que es desplega en les múltiples referències als sentits o a les experiències sensorials: ulls, mans, llavis, carn, sang, embrió, pell, so, nas, cabells, fesomia, ferida, rostre, fred, crinera, carícia, gest, escot, dits, cordes vocals, bes, petjada, cos, palmell, desig, olor, braç… També l’erotisme i l’amor hi són presents: en el desig (Embrutir-se és no créixer a l’aire lliure / de les besades...), en la constatació de l’absència de la persona estimada (De la llunyania i del naugfragi / ella va ser ombra del meu cos), en el seu record (Ells dos travessen la platja / fins a l’escullera. Davant seu el mar) i en el rebuig dels cànons estètics artificials imposats socialment (Aquells rossos blancs mal civilitzats i decadents / que cantava Víctor Bocanegra.).

La vista i l’oïda són els sentits predominants. Només cal adonar-nos de totes les al·lusions a la vista: la mirada i els ulls tenen un paper preponderant. I amb ells, no solament les imatges que contempla sinó els colors a què fa referència: a més del blanc, el verd, el blau, el negre, el groc… I no solament els colors sinó també el grau de claror, des de la lluminositat del migdia a l’ombra més fosca de la nit perquè la contraposició entre llum i ombra és necessària per afirmar l’una i l’altra.

Pel que fa a l’oïda, gairebé en cada poema apareix una al·lusió al so o al silenci, també com a contrapunt l’un de l’altre. El so és paraula, cançó o música. Mirabete, a més de poeta, ha estat crític musical i, per tant, la música (i les referències musicals) recorre la seva poesia. Però allò que fa possible el poema és la Paraula. I el crit. El crit com a revolta, de vegades muda, íntima; de vegades sorollosa, col·lectiva.

Íntimament vinculada a la paraula, apareix una recerca constant, al llarg de Nuclear, que em fa retornar a Nietzsche: la de la transcendència a través del Temps. L’ahir, l’avui i el futur s’entrellacen mitjançant la paraula creadora de l’instant, un instant que és més enllà del Temps perquè és somni, esperança, amor i bellesa alhora. I és salvació. Vegem, en un fragment del poema “L’ull estàtic”, el lirisme d’alta volada que tan bé domina Ricard Mirabete:

És un pou de gebre l’ull de la lluna.                                                                                                  Té la rodonesa del desig esparracat                                                                                                    i aquella veu silenciosa d’un temps                                                                                                     -o d’un desordre de mans- que em salva.

Aquesta és la recerca i la troballa més important del llibre. Com si, mitjançant la paraula, convoqués el silenci de déu. No puc estar-me de transcriure, com a cloenda, “Ell ens mira”, on tots els elements esmentats s’entrellacen i ens projecten a una visió metafísica que només pot fer possible l’experiència de la poesia:

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.                                                                                       On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta                                                                                               de molt temps abans, des de l’origen del so.                                                                                       Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.                                                                               Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Isabel Ortega Rion, article publicat a la revista FòrumGrama (15/12/2015)                                                                                                         

1“Tot resplendeix nou i renovat, / el migdia s’endormisca en l’espai i el temps-:/ Només el teu ull – enorme / em contempla, oh, Eternitat!” (Cap a nous mars)

(Alles glänzt mir neu und neuer, / Mittag schläft auf Raum und Zeit-: /Nur dein Auge -ungeheuer /Bickt mich’s an,Unenedlichkeit! (Nach neuen Meeren))

Enllaç:   FORUM GRAMA