última ronda

CELEBRACIÓ

Més que la nit, el doll d’aigua fendint
les voltes amagades de l’oblit.

Encara més que el doll, celebració
cap al groc lluminós i pur de l’ombra
del sol als teus llavis: balança o càntic.

Qui trasllada el pes de l’obscur
cap a la cançó nua?

CELEBRAÇÃO

Mais do que a noite, o jorro de água a fender
as voltas da água escondida no esquecimento.

Ainda mais do que o jorro, celebração
para o amarelo luminoso e puro da sombra
do sol nos teus beiços: balança ou cantiga.

Quem desloca o peso do obscuro
para a canção nua?

QUAN LA NIT CALLA

Quan la nit calla
rere els límits de la tarda,
reposa i calla
perquè torni una claror arran de mi.

Els dictats del vent que trontolla
pels porticons i que es fa veu
i intimitat.

Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.

QUANDO CALA A NOITE

Quando cala a noite
por detrás dos limites da tarde,
repousa e cala
para uma claridade voltar ao pé de mim.

Os ditados do vento que buliga
pelos portões e que se torna voz
e intimidade.

Tudo quanto se converte, conto-o por dentro dos olhos.

LA MELODIA DEL BUIT

Davall l’abisme cru del ponent
la hipnosi de la caiguda
allarga la melodia del buit.

Ells dos travessen la platja
fins a l’escullera. Davant seu el mar
-la sola marca del límit, el pes fluctuant-.
Rere seu, l’escomesa bruta del món.

Les roques calcigades.

A MELODIA DO VAZIO

Por debaixo do abismo cru do poente
a hipnose da queda
alonga a melodia do vazio.

Ambos deles atravessam a praia
até o quebra-mar. Perante eles, o mar
– a única marca do limite, o peso flutuante.
Trás eles, o sujo empurrão do mundo.

As rochas caminhadas.

© Texto: Ricard Mirabete
© Tradução: Xavier Frias Conde 

Enllaç:  TransPoética

Blog del poeta Xavier Frias Conde

Títol: NUCLEAR.

Autor:  Ricard Mirabete

Editorial: Terrícola

Lloc i any d’edició: Granollers, 2015

L’olor de la calma

La nova proposta de Ricard Mirabete beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.

Nuclear,  ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.

Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.

No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.

El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de Ricard Mirabete.

El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.

La terra i el paisatge aspre tan nostrat es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor  es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.

Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram… poetitza la descripció del món que l’envolta.

L’estructura de falla  o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressò de les avantguardes,  però de manera omnipresent,  com  ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per a l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.

Anna Ruiz Mestres, article publicat al 3 de 8 el 9 de novembre de 2015