última ronda

Els llibres de Ricard Mirabete demanen voluntat d’aprofundiment de part del lector, una actitud activa en la lectura i en la interpretació. Aquest autor concep la poesia com una recerca, i el camí per acomplir-la sovint es fa en la fosca. “Tot el que esdevé ho compto endins dels ulls”: el vers és aplicable al que contenen aquestes peces, tan diferents en la forma i, en canvi, tan solidàries en el fons. El títol, tan bell, ja és una declaració de principis: Nuclear fa referència al nucli, aspiració de l’escriptura. Alhora, però, solem associar l’adjectiu a l’adjectiu substantivat blanc. El color blanc és suma de tots els colors (a diferència del negre, que n’és l’anul•lació): en això em sembla veure, també, l’ambició d’un llibre que, a pesar de la seva brevetat, és tan dens i carregat de suggestions. Aquí hi ha la mirada del solitari, una mirada que mira de comprendre el món mantenint-se’n una mica a distància. Ja el primer poema, que té alguna cosa d’eliotià, es defineix com l’”última crònica”, i en tot Nuclear hi ha la sensació d’exhauriment d’una fase de la civilització. Hi ha cansament, i registre de la pèrdua, com afirma Mireia Calafell en el pròleg-postal que acompanya el llibre. La natura ha patit abstracció —és molt més a prop de la del Vinyoli del cant que no pas de la de Carner—: “Vora el barranc, un abisme groc / i la carícia i el vent”. Unes “roques calcigades” ens preparen per a la contemplació (més ben dit, per a l’assumpció) del buit, que apareix en més d’un vers. Hi ha una mica més de concreció quan es recorden paisatges abandonats. Davant aquest escenari, el poeta assaja de traslladar “el pes de l’obscur / cap a la cançó nua”, però no esquiva el deute moral de “sargir la clivella”. La de Nuclear és una poesia que revela les fondes contradiccions de la consciència: dona compte de l’aspresa del viure i malda per fer una mica de claror en la boira dels dies. Fixeu-vos en aquest vers: “El nostre país d’arrels i canyes”. L’aferrament profund de les arrels, la vincladissa lleugeresa de les canyes. Els tres últims versos —mena de preludi al silenci— poden ser, en aquest sentit, tan claustrofòbics com alleujadors: “tancat / en calç / en blanc”.

JORDI LLAVINA, article publicat al suplement Tendències del diari El Mundo (23/07/2015)

Foto de l’autor: Toni Galitó

NUCLEAR, de Ricard Mirabete. Postal de Mireia Calafell. Llibres de l’afrau, 4.

Edicions Terrícola, 44 pàgines. Granollers, 2015.