última ronda

r.mirabete

NUCLEAR, SEGONS DAVID MADUEÑO

Deixa un comentari

nuclear mirabete

Com es pot celebrar la vida quan s’és a recer de l’ombra? Doncs essent un idealista i certificant les certeses que es copsen. Des d’una individualitat assumida amb tots els clarobscurs que li són adjacents, a flor de pell, Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) segueix transitant pel món i per la poesia, sempre en moviment, perquè la quietud ens constreny a un sol angle, des del qual és impossible de trobar l’ideal. Després de quatre llibres contextualitzats en la ciutat —una singladura iniciada el 1999 amb Última ronda i culminada amb Radar ara fa tres anys, i que ha anat creixent en mèrits i qualitat—, el poeta s’arrisca amb un canvi radical d’escenari, i els carrers i les places són substituïts per cases abandonades, ermites silencioses, nits emmudides, barrancs d’abismes grocs…
Nuclear pel blanc de la puresa que corona els cims més elevats de la geografia física i emocional, però també per la tendència del seu autor a condensar significats— és un “elogi”, una “Celebració”, una “Cançó…”, encara que es passegi per la foscor i la solitud del món, encara que es rabegi en la seva abstracció. Amb esperit hegelià, Mirabete comprèn el món com una extensió, un reflex de si mateix (“Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”), i en pouar-hi els significants s’hi troba en els significats. Per això, tot citant Gary Snyder, entén que “Les muntanyes són la teva ment”, i en aquest poema oposa “la magnitud del núvol” a “la davallada / terrosa”, els dos extrems del viure. Però no és l’oscil·lació el que l’interessa sinó l’ascens, des de la cendra i la terra cap a una espiritualitat no gens amagada.
Aquest ascens el duu a cercar enmig de la foscor escènica i la tenebror vital la bellesa que el rescabali. A la “Cançó de l’estar al punt extrem” ens recorda que “Tot és en això: Viu!”. La tradició ja ens ho diu, que l’hora més foscant és el punt més proper al trencar de l’alba. Nuclear és un “Elogi dels cims més blancs”, de la resistència i la tenacitat malgrat el dolor i el desempar. “Ser a l’inici de l’esperança”, ens diu en un moment de pèrdua. El poeta i el llibre ens demanen molt de nosaltres, però el constant retorn a les seves pàgines també ens oferirà contínues revelacions. I malgrat la seva profunditat, la seva epidermis presenta moments de gran i sòbria epifania, que reverberen en nosaltres com “els camps de l’ahir / que fan més verda la nit”.

DAVID MADUEÑO, Article publicat a El Punt Avuidiumenge 26 d’abril de 2015, amb el títol “Ser a l’inici de l’esperança” i després al blog de literatura llunÀtic

LLUNÀTIC

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 30 de maig de 2015 per ricard99

NUCLEAR, SEGONS JORDI VALLS

Deixa un comentari

nuclear mirabete

 

EL MISTERI DE LA FISSIÓ NUCLEAR

per Jordi Valls

 

En paral·lel al llibre Nuclear de Ricard Mirabete, la Mireia Calafell ha escrit una nota, en forma de postal, que acompanya i alhora convida a la lectura del llibre -element distintiu i d’exclusivitat estètica que defineix el gust de l’editorial Terrícola. Calafell informa a propòsit: “Ara bé, la pèrdua, com el blanc, no té un únic sentit només. No és en detriment, no cal plorar-la. Tot el contrari: ara que hem oblidat els discursos retòrics, celebrem-la. Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa.”

Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió.

Res no pot anar més veloç que la llum, i Mirabete resumeix la reflexió d’Eliot al poema “Burnt Norton” dels “Four Quartets” de forma magistral, deixant a banda la interpretació moral de l’autor nordamericà: “Present i passat/ Tal vegada són presents en futur/ I el futur contingut en el passat./ Si tot temps és eternament present/ Tot temps és irredimible.” que conclou de la següent manera: “El que podia haver estat i el que ha estat/ Tendeixen a un sol final, que és sempre present.” Mirabete mira directament en la direcció de T.S. Eliot, i alhora, per relació, a Albert Einstein. Hi ha una doble mirada del poeta barceloní, una mirada cap endins, amb la voluntat de verificar l’autenticitat dels motius íntims que l’impulsen a escriure i a ser la persona-poeta que s’està construint, i una mirada externa, a l’observació, i a un discurs sense afegits, auster.

La poètica de Mirabete fascina per la senzillesa de les descripcions, i del coneixement que porta implícit. Poemes com “Els camps de l’ahir” són d’una gran delicadesa, la transformació de l’aigua remet al passat, perquè és el moviment el que deixa constància del temps. O el poema “Pols d’espiga”, on subtilment desplega un imaginari verbal molt original: “Negres corrues de pensaments/ nien a la crinera dels cavalls del sol.” El poeta identifica la pols del batre amb la crinera del cavall. “Pols antiga” però en moviment, inconclusa. Les reflexions del poeta sobre allò que s’ha perdut amb el temps són exemptes de nostàlgia. Mirabete constata fets. Torna a ser el percussionista que reflexiona, que escriu al marge i des del marge, dins i fora del nucli de l’escriptura. Dirà Einstein: “Déu no juga als daus”, però ni tan sols Einstein tindrà l’autoritat de parlar-nos “Des del més distant dels mons possibles.” Mirabete roman fascinat pel llargavista del misteri,  lleu, subtil, inapreciable. En poemes com “Ets el paisatge”, el poeta projecta l’afirmació de la identitat humana.

La victòria de Mirabete, és haver superat una constant en la seva poètica, “Nuclear” és un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que amotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes. És l’instant inaprensible del present, com un tel impossible de definir, de tocar, al recer de la natura, proper a una poètica propera al pensament oriental: Gary Snyder, Laia Noguera, Josep-Ramon Bach, i en un altra sensibilitat Marià Manent. La recerca infatigable d’un poeta de cap a peus.

JORDI VALLS, article publicat a Núvol, el digital de cultura (20/04/2015)

NÚVOL

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 17 de maig de 2015 per ricard99

NUCLEAR, SEGONS MARIA-ANTÒNIA MASSANET

Deixa un comentari

nuclear mirabete

Uns mots sobre Nuclear

Barcelona – Vic – Barcelona. Aquest ha estat el viatge d’anada i tornada de la poesia d’en Ricard Mirabete fins ara. Els poemaris Última ronda, La gran baixada i Les ciutats ocasionals inauguraven el primer cicle de Barcelona;  Radar donà compte de l’estada de l’autor a Vic; mentre que De Penitents a Desemparats. Com dos carrers de Barna, escrit a 4 mans amb en David Caño, suposava la tornada a l’escenari barceloní dels orígens.

No paisatge, no entorn. Escenari. En Ricard té clar que la poesia és artifici i, com en el teatre, necessita d’una interpretació, d’un exercici mimètic per a què pugui ser realitzada, per tal d’esdevenir-se. L’escenari és per ell el lloc on el ventall de registres de la seva poesia es desplega en tot el seu potencial.

Ha arribat, doncs, el torn de deixar entre bambolines els decorats urbans i fer sortir a escena els campestres de Bellver de la Cerdanya, lloc d’estiueig familiar, racó de retrobament i nou indret on fer pujar la saba i fer guaitar els brots tendres de la poesia amb tota la luxúria de la primavera del paisatge muntanyenc. El desig es fa més que mai palès i hi ha un objecte eròtic que enasta fins a l’entranya al jo poètic, que el descriu com “desig esparracat” o com una passió inaudita per inesperada.

Però aquest és un escenari enganyós, ja que el paisatge muntanyenc de Bellver de Cerdanya es transmuta en el marí de poemes com “La melodia del buit” o “Un curtmetratge marí”. Un i altre s’agermanen, però en l’escenari líquid del desglaç: “en l’abisme cristal·lí que fon la neu/ i que és on l’aigua amb l’ombra es retroba després”.

Si la ciutat és una jungla a la qual l’individu s’hi ha d’enfrontar sense concessions –com l’autor ens exemplificà amb l’obra escrita amb en Caño– en la natura en Ricard Mirabete hi retroba la senzillesa nua que li permet poder tornar al nucli de les coses. No oblidem el títol: Nuclear.

Però el significat de “nuclear” ens transporta també a un replegament sobre un mateix fins a retrobar-se amb el seu centre. Recuperar l’estabilitat, tancar ferides i trobar un poc de pau: “sargir la clivella,/ fer-se nit amb el dol”.

Alhora, amb Nuclear Ricard Mirabete porta al límit el que ha estat la seva producció poètica fins ara. S’allunya de paràmetres estabilitzadors per endinsar-se de ple en el risc i la força esborronadora d’una explosió nuclear incontrolada. Estigueu preparats, perquè Nuclear arrasarà amb tot.

Maria-Antònia Massanet

Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 10 de maig de 2015 per ricard99

NUCLEAR, SEGONS JOSEP-RAMON BACH

Deixa un comentari

nuclear mirabete

Ricard Mirabete, Nuclear (Edicions Terrícola, 2015)

 

DE LA CIUTAT ALS NÚVOLS, TOT DEIXANT-SE ANAR PER LA BARANA LLUENT D’UNA ESCALA INVERSA

per Josep-Ramon Bach

 

El meu amic, en Ricard Mirabete, és un home auster. Un poeta sense excessos verbals ni atzagaiades frívoles, que escriu d’amagat i que publica amb una lentitud precisa, a ritme, però, de les seves necessitats vitals. Amic fidel i company honest, escriu poesia i, a més, fa comentaris suggeridors als mitjans de comunicació escrits. I ho fa conscient, sabedor que ha d’omplir de paraules dúctils l’espai físic entre poema i poema. Per abraçar sense fissures un ofici excessiu i gratificant. Quan fa aquests comentaris públics, no fa pas de crític a l’ús sinó de poeta fora d’hores. Una manera sàvia d’allargar voluntàriament la seva jornada laboral. Es tracta, per damunt de tot, de seguir essent un poeta essencial, intuïtiu i encadenat a la lírica per vocació incorregible de transformar la realitat.

Poeta de la vida, en el sentit que viu una existència clara, dolor i alegria a parts iguals, amb un nas fi a prova d’enganys i un llenguatge eminentment abstracte. Escriu una poesia que reclama una especial atenció per part dels lectors. Una sensibilitat dinàmica i agosarada, on cap mirada no pot passar per damunt dels seus versos amb la lleugeresa dels ocells. Mirabete demana reflexió. Destapar el pot de les essències per necessitat d’entendre millor el món que el circumda.

Amb Nuclear, malgrat el perill irònic d’un títol així, és l’exercici més líric que el poeta hagi escrit mai. Es deu estar fent gran!

Per ell, un dia no massa llunyà vaig escriure aquesta frase: “A l’última ronda, repartir copes d’un nèctar delirant amb guants de seda i armilla de manobre”. Doncs, aquesta és la feina que fa el meu amic. Sense presses, converteix el desordre en emoció a base d’un desig imparable de subvertir tota lògica i d’emprar, en tot moment, el llenguatge de l’ambigüitat per multiplicar el seu sentit en cada nova lectura. Davant el perill d’una civilització en runes, Mirabete proposa el poema com a full de ruta cap a l’aventura de l’impossible. I llestos!

Josep-Ramon Bach
Barcelona, 20 d’abril de 2015 (text llegit a la presentació de Nuclear a Casa Almirall, de Barcelona, amb Edicions Terrícola)

(A propòsit de NUCLEAR del poeta Ricard Mirabete)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 2 de maig de 2015 per ricard99