última ronda

r.mirabete

‘De penitents a desamparats’ i de violència i assassinats

Deixa un comentari

penitents

 

‘De penitents a desamparats’ i de violència i assassinats

per MAR FONTANA

Està tot dit, en poesia? Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño ho posen en dubte: encara hi ha portes que esperen ser obertes. De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) n’obre una de bat a bat vers una realitat, en clau de ficció, sòrdida i fosca, plena de neguits i de crits, mancada de certeses.

Què s’amaga entre les façanes del barri més antic de Barcelona? De quines activitats són testimonis les llambordes desgastades dels seus carrers i passatges? De tota mena. També ho són d’actes de penitència, d’actituds violentes i de situacions límit de desemparament, en el seu sentit més ampli. Una ciutat ofereix una multitud ingent de rostres, també d’aquells que ens resulten més desagradables, del tot necessaris per entendre el complex mosaic urbà i, per extensió, humà. Una ciutat que barreja “ànimes solitàries a les barres dels bars/clandestins”, “putes de Corint/que es tornen velles” i “milers d’artistes anònims exposant lliurement/el seu art macabre”.

El barceloní Ricard Mirabete i l’olotí David Caño cedeixen la veu a personatges inquietats i inquietants que es despullen mostrant-nos els seus turments inconfessables enmig d’una Ciutat Vella, un barri que assumeix el paper d’escenari d’excepció, en un recorregut per una “Barcelona íntima i desafiant”, escrit a quatre mans, que suposa tot un experiment que va més enllà del que, en un principi, estem acostumats: personatges propers a arguments propis de la novel·la negra més crua ens descriuen el costat més fosc des de la mateixa foscor, defugint, a través de les paraules dels dos poetes, convencionalismes i prejudicis que, massa sovint, impregnen la nostra escriptura, la nostra poesia.

Gairebé una trentena de poemes, acompanyats per una vintena d’imatges, que ocupen la part central del llibre, realitzades per Carles Mercader, amant del blanc i negre, una coloració molt adient a l’hora de tractar la vessant més obscura i més pretensiosament ignorada de la condició humana.

De Penitents a Desemparats, com dos carrers de Barna, com qualsevol de nosaltres. Llegint-lo, un pot tenir la sensació que parla d’un món advers, d’un món pervers, que queda lluny. Però que podem tenir més a prop del que ens pensem.

Article publicat a Núvol, el digital de cultura (20/01/2015)

NÚVOL

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 25 de gener de 2015 per ricard99

DE PENITENTS A DESEMPARATS. PRESENTACIÓ A BARCELONA

Deixa un comentari

 

penitents

 

Dimarts 20 de gener, a les 19.30 h, presentació i recital de De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna) de Ricard MirabeteCarles Mercader David Caño. Tanit Poesia, col·lecció de La Garúa.

A càrrec de de Ricard Mirabete, Carles Mercader i David Caño.

Us hi esperem!

LA IMPOSSIBLE

 

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 13 de gener de 2015 per ricard99

CAIXA DE RESSONÀNCIA

Deixa un comentari

manel ollé

Bratislava o Bucarest

Manel Ollé

Edicions 62

Barcelona, 2014

 

CAIXA DE RESSONÀNCIA

Com una imitació en moviment del flux de la consciència, Bratislava o Bucarest neix i es desenvolupa com un llarg poema riu, discursiu, que comença amb una imatge fulgurant: un galió arborat de flames despunta a l’horitzó. D’aquesta manera Manel Ollé (Barcelona, 1962), poeta, crític literari i professor d’història i cultura xinesa de la UPF, inicia un torrent d’imatges poètiques que se succeeixen en el poema i que remeten a referències, imatges contemplades o mentals, i a fragments de la nostra tradició cultural i literària.

L’obra obtingué el premi Sant Cugat de poesia i és, segons l’editor i membre del jurat Jordi Cornudella, una de les quatre millors obres guanyadores d’aquest guardó. És sens dubte un poemari brillant i ambiciós. El conglomerat de referències culturals i literàries que ressonen entre els versos són esmentades en l’apartat final del volum. No és pas una mostra de culturalisme sinó una mena de resum de les baules del pensament occidental i oriental que han anat construint la nostra manera d’entendre i d’aprehendre el món. El poeta ha volgut bastir una nau simbòlica que transita un decorat europeu a la deriva, que parteix d’una memòria individual –i alhora col·lectiva– que es projecta com un enigma insidiós d’un cap a l’altre de la xarxa verbal. És un sol poema de 650 versos dividit en 15 seccions, sense gairebé puntuació. El poeta se serveix de repeticions, paral·lelismes i anàfores per tal de mantenir ben dreta l’ossada del poema. Hi ha algunes referències al seu imaginari com a poeta i narrador. El poeta esmenta el mirall negre, que donà títol al seu poemari anterior publicat a Proa, Mirall negre (2002) i la imatge central del galió remet també al seu assaig La empresa de China: de la armada invencible al Galeón de Manila (Acantilado, 2002).

Els rebuigs de la memòria

Cal remarcar la riquesa temàtica del poemari: la identitat, la paraula, el ressò del passat en la consciència, els rebuigs de la memòria i un present desconcertant, la memòria del cos i el silenci. Destaquem, en concret, una troballa poètica majestuosa: “Ser on sóc cos: no res / del dret a l’inrevés mentre vigiles els canvis del temps / prest a l’absorció dels vels i les transparències del vers.” La identitat ens remet al propi cos. El joc conceptual i lingüístic que iguala de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta els mots cos-sóc, per exemple. I l’ambivalència semàntica i fònica de vels i vers. La poesia actua de la manera següent, com bé descriu el nostre poeta: absorbeix i mostra els vels i les transparències de la realitat observada i, també, de la nostra consciència. Hi ha un seguit de símbols que van prenent cos i forma al llarg del poemari. L’ocell blau i el mirall negre, l’àngel abrusat i el vers glaçat, que donen a l’obra l’entitat de poemari-resum des del simbolisme fins a l’avantguarda del segle XXI. També fa aclucades d’ull a Ausiàs March i a pensadors (i poetes) orientals i grecollatins. Del títol del poemari cal dir que remet a dues ciutats europees en les quals el poder evocador del seu nom és més determinant que no pas el fet d’haver-hi viscut. Són dos senyals de l’escenari devastat d’una Europa que agonitza.

Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (23/05/14)

EL PUNT AVUI

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 5 de gener de 2015 per ricard99