última ronda

Un segon abans de tot, la vida et posa davant d’allò que has desitjat i no t’has sabut guanyar. Per covardia? Per prudència, potser? En cada aventura hi ha alguna cosa més que una simple aventura. La vida obre una porta un segon abans  –i després– de Praga, un segon abans de fer l’enèsima foto a l’aeroport, a punt d’agafar l’avió cap a Praga. És una novel·la d’intriga, de canvis sobtats en l’argument que aboquen el lector a llegir-ne frenèticament les pàgines. Si bé Jordi Roig ja ens va sorprendre amb la seva novel·la de debut La noia d’aire blau (Barcelona: Stonberg Editorial, 2011) que era una novel·la poètica, simbòlica i plena de referents realistes i d’apunts lírics, ara construeix una trama novel·lesca deutora de les grans històries d’intriga, en aquest cas situada a Praga. Jordi Roig és un poeta de llarga trajectòria que compta amb cinc poemaris publicats i, si comptem aquesta, amb dues novel·les.

A Un segon després de Praga confirma als seus lectors que, a més d’escriure dues novel·les sòlides, també és un poeta de les emocions novel·lístiques, és a dir, de la trama d’intriga que caracteritza cada bona història, cada bona novel·la. En alguns passatges del llibre, l’autor crea un fresc contemporani de les ambicions i moviments tèrbols dels personatges de les grans ciutats. Recorda algunes novel·les de Balzac —el creador de la novel·la moderna—, quan l’escriptor francès va saber fer un retrat de l’ambició dels protagonistes de París. Jordi Roig s’ha endinsat en els carrers de Praga, ha trepitjat el cementiri jueu, el Grand Cafè, el pont de pedra, per escriure una novel·la que no remet al Kafka de les novel·les sinó a les novel·les de construcció d’un caràcter, d’un personatge fort en la seva debilitat, d’un personatge humà del tot. Per culpa de tanta feblesa? Per covardia, potser? No és només això. El protagonista és en Pere, que és un home casat amb la Marta i que juntament amb dos matrimonis més passen un llarg cap de setmana a Praga, a la tardor. En Pere fins aquell cap de setmana no s’havia deixat portar pel risc aventurer de les grans històries. Ara té l’oportunitat de fer-ho. L’acció transcorre al llarg de cinc dies. Els personatges catalans que fan el turista acaben per situar-se en un laberint txec, d’ombres xineses i de secrets inconfessables, del qual no és fàcil sortir. La trama és d’una intriga constant, és un embolic dels grossos que es va desenvolupant a un ritme frenètic i que inclou també alguns lapses de temps narratius que porten el lector cap a la reflexió sobre la vida en parella i de matrimoni.

Roig ha sabut fer que la intriga de la novel·la ens enrampi per la força del desig, perquè Praga és aquesta segona oportunitat que tots busquem, un temps afegit, una propina. És a dir, una segona oportunitat a la nostra vida. La propina és un leitmotiv que va dirigint el desenllaç de la novel·la. Entrelliga la trama i li confereix un simbolisme que n’enriqueix la intriga. Avisa en quin moment les històries esclaten, conflueixen i prenen volada. Sempre hi ha una propina pel mig. En Balzac, també la moneda, els diners, tenien una importància cabdal per entendre l’acció i els personatges. Una propina és també, en certa manera, un temps afegit. Aquí, la Praga de Jordi Roig és la tardor de Praga, un temps de renovació emocional, de vivències i de catarsi. El nostre protagonista és un antiheroi que té una gran història davant seu i la voldrà viure. En Pere ho farà en aquesta Praga que és nom i pèrdua, que és pedra angular de la seva transformació interior i pedra de toc d’aquesta novel·la d’intriga. Roig ens deixa una esplèndida novel·la que compta amb un tràiler de llibre que podreu visionar en breu al web de l’Editorial Gregal.

                                      Ricard Mirabete, article publicat a Núvol, el digital de cultura (12/03/2014)

Enllaços:

http://www.nuvol.com/critica/jordi-roig-un-segon-despres-de-praga/

http://www.youtube.com/watch?v=rbZGnc-IQvE

Badalona,2013

L’ADVENIMENT DEL COMBAT

El camí més breu cap al món és la poesia. L’art pren un seguit de mecanismes de substitució de les aparences per atènyer el sentit i l’esdeveniment. D’aquesta manera, la natura és el terreny que orienta qualsevol mena de coneixement de la realitat. Tot i així, l’entorn immediat del poeta contemporani és també la metròpoli i els seus processos i simulacres socials i econòmics. Lluís Calvo (Saragossa, 1963) obre amb Llegat rebel la col·lecció de poesia de la nova editorial Terrícola, i David Caño (Olot, 1980) publica Res és ara ni això, que és el segon títol d’aquesta editorial centrada, en exclusiva, al gènere de la poesia. Els poetes Joan Duran, Laia Noguera i Esteve Plantada han dissenyat i dirigeixen aquest projecte editorial que agombola la poesia amb les formes artístiques contemporànies de la imatge artística i visual en un format de llibre-objecte artístic. Cada llibre compta amb una obra original d’un artista que la cedeix per acompanyar-ne l’edició. Edicions Terrícola ha presentat al nostre territori els seus primers llibres; els dos esmentats i Cada volcà és abans muntanya, de la poeta Meritxell Cucurella-Jorba que signa amb el nom El dígraf del desig.

Al llarg de la primera part de Llegat rebel, Lluís Calvo desenvolupa una cosmologia que arrenca en el passat llegendari dels nostres ancestres i desemboca a la modernitat poètica del retrat de les societats contemporànies. Hi ha des dels poemes que es refereixen a punts geogràfics d’altres continents fins al tractament de la natura mediterrània que ens configura com a catalans. Si bé al primer poema del llibre l’espai poètic està situat a Canadà ( “Tofino Paradise”), una gran part dels poemes és la costa mediterrània (“Mar d’Altafulla”). Una de les constants temàtiques de l’obra calviana és la geopolítica. Aquest aspecte el comparteix amb David Caño, amb qui va publicar l’any passat el poemari Teresa la mòmia escrit a quatre mans. Aquest llibre és un contrapunt poètic ben interessant respecte a les seves darreres obres ja que dóna contingut i presència poètica al Barcelonès Nord. A Llegat rebel, però, hi ha un to llegendari que desenvolupa formes de la literatura popular, com ara, la faula, el conte moral, el diàleg en vers i la rondalla. Hi trobem una intenció lírica i filosòfica de concebre l’art com a testimoniatge d’un món que ha de revifar i d’uns ancestres que provaren de dominar la natura i el ritme del món, “a la recerca d’il·luminacions i escalf”. La darrera part de l’obra l’ocupa un poema llarg que duu el títol prou il·lustrador del contingut general: “Cant del món”. És una composició poètica de quinze octaves, de versos decasíl·labs amb accent a la sisena síl·laba i amb rima consonant. Un dels referents possibles és Jacint Verdaguer a Canigó, on assajà aquest decasíl·lab d’origen francès amb cesura a la sisena síl·laba. La imatgeria poètica és lluminosa, és un esclat d’argila i pensa, fruit de la visió i dels mites creats per l’home per resguardar la mort: “El mot encalça allò que fuig i es fon / amb la nostra mirada sempre incerta. / Tot, dins el món, és signe i descoberta / del gran recer que oculta l’últim son”.  La vida amaga la mort mentre la pedra i la mirada humana la desafien en el seu cercle de sequera: “I als ulls hi tinc les rels de l’olivera / que brostarà entre els erms de la dissort / per negar amb més vida aquesta mort / que expira en el seu cercle de sequera”. També cal remarcar com la nostra tradició poètica i cultural dialoga amb el present, per mitjà de les figures simbòliques de dos personatges: el Comte de la Torrassa (la tradició poètica catalana) i Perlamada (la poesia del present) que protagonitzen dos poemes en forma de diàleg en vers i poema narratiu, respectivament (“L’Hort de la Reina i l’Hort del Cant”).

El crit amarg de l’albat

El poeta travessa les revelacions defugint l’entramat racional i despulla qualsevol mena de lògica uniformadora. Els processos vitals de la natura i dels éssers humans són transfigurats i vida i mort s’alternen amb reciprocitat.  Naixement i final són formes que poden dir el néixer però també el desnéixer. L’albat és l’ésser que forma part de la vida però que és mort; és també la forma simbòlica de la mort que pren vida i substitueix aquells que són vius però estan morts. L’ordre de numeració dels poemes és invers; la literatura prova de situar els moments vitals en un lloc que no té una cronologia lineal. És en aquest moment quan el poeta ha de ser un mag, és a dir, un déu minúscul, com escriu Màrius Sampere en el text paral·lel de Res és ara ni això, de David Caño. El poeta cedeix la seva veu per capir allò que ha de reviure; aquesta és també una motivació lírica comuna entre l’obra de Lluís Calvo i de David Caño. El present reviu i dóna mort al futur, sembla dir-nos David Caño en aquests poemes que van més enllà de les aparences de la realitat física. El no-res és potser la victòria de la vida i no pas de la mort, i el darrer pas és néixer. El joc de contrastos, de paradoxes del llenguatge és un dels motors lírics del nou llibre de David Caño. El marge de llibertat de l’individu és potser una sola decisió: escollir el moment de la mort, el suïcidi. I el de la creació: “Tenyir de vermell / el patiment / d’aquestes lletres / captives / en l’absurd / de tot poema”. Vida i obra que alternen també el domini de l’una envers l’altra. L’ànima assumeix l’alè fangós de la matèria com si fos l’únic color possible per a la virginitat existencial (de l’albat) i del capvespre final (de cada vida): “Duus la neu / a dins. / Creix. / La desmemòria. / I tu la trepitges. / T’hi perds. / Aiguabarreig. / Calostre. / La terra que m’acull”. 

 POÈTICA DE L’ESDEVENIMENT
 

Si els poetes no baixen de l’escenari, no hi ha Obra. Travessar els carrers com qui destripa els vels de la política i escriu versos i grafits als murs. L’acció social entesa com a acció poètica, humana, sense màscares ni coartades retòriques. Arribar als llocs estigmatitzats per la poítica social i formar part de la tensió poètica i dramàtica que hi batega. Encendre-la i que ressonin noves veus. L’art contemporani busca aquests espais geogràfics que no han estat estandarditzats encara. Lluís Calvo i David Caño han escrit Teresa la mòmia a quatre mans i fusionen l’impuls poètic amb la visió de muntatge cinematogràfic. Els poemes desenvolupen un seguit de micro-esdeveniments urbans. Sovint el vers pren la forma d’apunt del natural, de guió poètic que desencadena arguments lírics. En ocasions hi ha un lirisme abrandat que funciona de contrapès respecte la pressió de l’ambient social. La fuita del dir poètic és recerca i sediment filosòfic també. La geopolítica és una de les motivacions temàtiques del llibre. El lloc condiciona l’acció, i el subjecte del verb conflueix en la deriva existencial i urbana dels espais per on transcorre el poemari: d’una manera explícita, els poetes passegen per Olot, Badalona, Barcelona, Girona, Tarragona. S’emmirallen en  ciutats europees llunyanes de les exrepúbliques soviètiques. El lligam amb l’avantguarda russa i la modernitat estètica del començament del segle XX hi és del tot natural: poetes deportats, la cinematografia d’Eisenstein amb El cuirassat Potemkin, el collage. La composició del llibre és rica en propostes estètiques. Hi ha arbitrarisme a l’hora dels encapçalaments dels poemes ja que no tenen títol, o és una lletra o un número. Són breus i concisos, punyents. Quan hi ha descripció lírica o seqüència argumental, la veu poètica no reprodueix una sensació estàtica sinó el moviment constant. Com la filmació accelerada o el canvi de plans. Mitjançant l’anàfora i l’el·lipsi el poema creix cap a l’imprevisible: “Ho han arrasat tot. / Les cartes d’amor amb lletra infantil, / les cendres de la nit, l’arc i la font, / les factures. Fins i tot, les ganes de cardar / dels gossos. Lliures. Camp a través. / Desafiadors. / La nena et mira directament als ulls. / Creua la via corrents. / Desapareix”.

                            Ricard Mirabete, article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui (11/04/2014)

Enllaç:  

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/731241-ladveniment-del-combat.html?cca=1