última ronda

Inauguració del cicle de poesia CONTRAPUNT POÈTIC a l’Aula de Música de Sant Feliu de Llobregat.
La poeta Marta Pérez Sierra coordina aquest cicle anual de poesia que va comptar amb els poetes Josep-Ramon Bach, David Caño, Ricard Mirabete i Sònia Moll el dia d’arrencada del cicle (21/02/2014). 
Marta Pérez Sierra i Pol Jiménez van conduir l’espectacle de poesia i dansa. 

Enllaç: Blog de Marta Pérez Sierra

http://www.martaperezsierra.com/contrapunt-poetic/

 

De la necessitat expressiva, del material lingüístic que atresora cadascú, del fer-se paraula en saber-se cos i escriure. Montserrat Rodés explora els límits del llenguatge comú per atènyer el contorn del llenguatge necessari. Sovint són les formes de pensament que hem assimilat allò que n’impedeix la seva continuació i el nostre desenvolupament. La paraula poètica encén la ment, l’esperona, és com un fluid elèctric: “Aquell terme indefinit / que agita la ment. La idea / que s’assimila i n’amplia / una altra. Corre un foc líquid”. Amb aquests versos la poeta prova d’explicar el moviment intern que relliga pensament i paraula. L’experiència del poeta és aquest acarament amb la llengua per tal de fer sentit. No necessàriament ha de fer discurs líric però ha d’haver-hi pensament i emoció, veritat. Rodés assaja la poètica dels límits, del conflicte ètic entre allò que vol dir la paraula i les càrregues històriques que transporta. Prova de trobar una explicació veritable de la veritat íntima que ve després de l’expressió: “Però / aquesta / no és la veritat / n’és una altra / la veritable / que ve”.

Editorial: LaBreu
Barcelona, 2013
Pàgines: 84
Preu: 13 euros

Transsubstanciació de la pluja, del fang o del detergent, en la ronda nocturna barcelonina. Ciutat de fires i d’esports de vanitat, d’oci nocturn i de negocis atents al vaivé de les drogues amb més predicament. Ja només queden sedants, whisky, “munició de plata i potser punteria”. D’aquesta manera, Daniel Busquets (Barcelona, 1953) ens presenta l’entramat d’El clímax, i alhora construeix un mosaic dels franctiradors urbans. És el segon llibre de poemes que publica i forma un díptic ambLa trama perfecta, també a LaBreu. Si bé les relacions amoroses eren els ingredients del primer, a El clímax les motivacions líriques i conceptuals treballen a favor de recrear i reflectir el joc de tensions dramàtiques i sociològiques a l’entorn de les addiccions contemporànies: el consum de drogues, els daltabaixos emocionals pautats amb la prescripció mèdica o lúdica adient, els alcohols com a mostra de (de)creixement individual, el sexe afamat, els macrofestivals que expliciten la incomunicació. Tot ben amanit per una imatgeria poètica brillant, que se cenyeix a uns poemes de versos curts i incisius, que practiquen l’acumulació de sensacions inconnexes i esclaten en un fris complet de la Barcelona dels setanta fins a la d’ara. Això sí, sense vernissos artificials ni impostura biogràfica. Hi ha una atmosfera que reprèn l’imaginari de la psicodèlia i de la cultura beat però amb un tractament curós i analític. Sense caure en deliris ni al·lucinacions que no busquin l’efecte anhelat: l’anticlímax, la sensació de pau interior i d’amnèsia, l’ataràxia, que en deien els premoderns o els grecs. Hi ha versos que relaten el plaer i el dolor de l’èxtasi, com els dos viatges que anul·len el futur: “Queies. Com la xarxa / d’un cel estupefaent / i el futur d’esquenes.”

        Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (31/01/14)

Enllaç:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/712363-els-espais-de-laddiccio.html?cca=1