última ronda

r.mirabete

CONTRAPUNT POÈTIC

Deixa un comentari
Inauguració del cicle de poesia CONTRAPUNT POÈTIC a l’Aula de Música de Sant Feliu de Llobregat.
La poeta Marta Pérez Sierra coordina aquest cicle anual de poesia que va comptar amb els poetes Josep-Ramon Bach, David Caño, Ricard Mirabete i Sònia Moll el dia d’arrencada del cicle (21/02/2014). 
Marta Pérez Sierra i Pol Jiménez van conduir l’espectacle de poesia i dansa. 

Enllaç: Blog de Marta Pérez Sierra

http://www.martaperezsierra.com/contrapunt-poetic/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 27 de febrer de 2014 per ricard99

EN SABER-SE COS I ESCRIURE

Deixa un comentari
D’incertes certeses
Montserrat Rodés
Editorial: LaBreu
Barcelona, 2013
Pàgines: 85
Preu: 13 euros

De la necessitat expressiva, del material lingüístic que atresora cadascú, del fer-se paraula en saber-se cos i escriure. Montserrat Rodés explora els límits del llenguatge comú per atènyer el contorn del llenguatge necessari. Sovint són les formes de pensament que hem assimilat allò que n’impedeix la seva continuació i el nostre desenvolupament. La paraula poètica encén la ment, l’esperona, és com un fluid elèctric: “Aquell terme indefinit / que agita la ment. La idea / que s’assimila i n’amplia / una altra. Corre un foc líquid”. Amb aquests versos la poeta prova d’explicar el moviment intern que relliga pensament i paraula. L’experiència del poeta és aquest acarament amb la llengua per tal de fer sentit. No necessàriament ha de fer discurs líric però ha d’haver-hi pensament i emoció, veritat. Rodés assaja la poètica dels límits, del conflicte ètic entre allò que vol dir la paraula i les càrregues històriques que transporta. Prova de trobar una explicació veritable de la veritat íntima que ve després de l’expressió: “Però / aquesta / no és la veritat / n’és una altra / la veritable / que ve”.

Configurar la veu poètica

Al llarg de les quatre parts del poemari podem detectar la importància de com es constitueix cada veu poètica de cadascuna de les parts. És un dels elements en els quals molts poetes no hi pensen: cal ser conscient de com es configura la veu poètica i de com desvincular-la del jo biogràfic. No cal tanta poesia de la pseudobiografia. Si l’art és artifici, la poesia també ho és. És creació i pensament contemporani en estat pur. El poemari és una investigació lírica sobre la paraula. Allò que conté en essència i en la seva forma final. La poeta es busca en la paraula, transita per un paisatge anterior. La veu poètica adquireix també el paper del tu receptor del poema i alhora la podem vincular a l’ànima humana. La poeta escriu: “Et guia / la substància il·limitada / del que no ha deixat de ser. / Amb la complicitat del cos, / remuntes un ordre que busca”. Amb aquest ordre, Rodés ha sabut arribar a escriure el perfil exacte de la realitat que hi ha darrere l’ombra de les aparences que percebem. 

  Ricard Mirabete, article publicat al suplement Cultura d’El Punt Avui (21/02/2014)

Enllaç:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/717355.html?cca=1


Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 23 de febrer de 2014 per ricard99

ELS ESPAIS DE L’ADDICCIÓ

Deixa un comentari

El Clímax
Daniel Busquets

Editorial: LaBreu
Barcelona, 2013
Pàgines: 84
Preu: 13 euros

Transsubstanciació de la pluja, del fang o del detergent, en la ronda nocturna barcelonina. Ciutat de fires i d’esports de vanitat, d’oci nocturn i de negocis atents al vaivé de les drogues amb més predicament. Ja només queden sedants, whisky, “munició de plata i potser punteria”. D’aquesta manera, Daniel Busquets (Barcelona, 1953) ens presenta l’entramat d’El clímax, i alhora construeix un mosaic dels franctiradors urbans. És el segon llibre de poemes que publica i forma un díptic ambLa trama perfecta, també a LaBreu. Si bé les relacions amoroses eren els ingredients del primer, a El clímax les motivacions líriques i conceptuals treballen a favor de recrear i reflectir el joc de tensions dramàtiques i sociològiques a l’entorn de les addiccions contemporànies: el consum de drogues, els daltabaixos emocionals pautats amb la prescripció mèdica o lúdica adient, els alcohols com a mostra de (de)creixement individual, el sexe afamat, els macrofestivals que expliciten la incomunicació. Tot ben amanit per una imatgeria poètica brillant, que se cenyeix a uns poemes de versos curts i incisius, que practiquen l’acumulació de sensacions inconnexes i esclaten en un fris complet de la Barcelona dels setanta fins a la d’ara. Això sí, sense vernissos artificials ni impostura biogràfica. Hi ha una atmosfera que reprèn l’imaginari de la psicodèlia i de la cultura beat però amb un tractament curós i analític. Sense caure en deliris ni al·lucinacions que no busquin l’efecte anhelat: l’anticlímax, la sensació de pau interior i d’amnèsia, l’ataràxia, que en deien els premoderns o els grecs. Hi ha versos que relaten el plaer i el dolor de l’èxtasi, com els dos viatges que anul·len el futur: “Queies. Com la xarxa / d’un cel estupefaent / i el futur d’esquenes.”

        Ricard Mirabete, article publicat al Cultura d’El Punt Avui (31/01/14)

Enllaç:

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/712363-els-espais-de-laddiccio.html?cca=1

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 2 de febrer de 2014 per ricard99