última ronda

      VARIACIONS SOBRE L’ESPAI I EL TEMPS, I

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu. Solca’m,

ondula’m, esculpeix l’espadat,

els líquens, la verdor constant,

amb la saliva d’alguna mort

expulsada pels corrents: algues,

màcules de vernís, la fusta

estellada del temps, esquelets

de calç per retornar significats

a la sorra crivellada pels silencis.

Callades naus als ports del llavi:

entre nosaltres, baules, suor i sal,

i el temps mort d’unes paraules.

 JOAN DURAN, Extrema llum (Benet Ribas, Premis Recvll 2013)

Des d’una concepció del món estructurada per les nocions de matèria, d’espai i de temps, inspirades per la física i la geografia del cos i del món, Joan Duran (Sitges, 1978) fa créixer el poemari Extrema llum cap al terreny originari de la cultura occidental: Grècia i la mediterrània. El poeta pren Creta, que és l’illa més gran de Grècia –i la cinquena en extensió de la Mediterrània- com a punt d’arrencada i alhora com a espai simbòlic en el qual recau el bressol del coneixement i del nostre passat literari i filosòfic occidental. D’aquí prové l’inici dels primers versos d’aquest poema:

Ressegueix la veta dels meus noms

oblidats. Hi ha la mudesa mineral,

esperant, al jaciment del cos

que t’obro, que dreço amb blaus

com una rada cap a tu.

El jo poètic assumeix la veu de la badia de Creta i es dirigeix a cadascú de nosaltres comminant-nos a retornar a allà on érem des del principi de la saviesa grega i del naixement de la mitologia clàssica. A Creta hi va haver la civilització minoica, que és una de les primeres civilitzacions d’Europa (aproximadament, entre els anys 3000 i 1400 aC), i també és d’on provenen episodis mitològics com el del Minotaure i Teseu, evocat per Salvador Espriu a la tercera part d’ El caminant i el mur (Barcelona: Els Llibres de l’Óssa Menor, 1954).  És per això que el poeta reclama que els lectors estirin del fil dels noms –històrics i literaris- dels protagonistes de la nostra història compartida, que ens ha configurat com a subjectes culturals de l’Europa mediterrània, i recuperin el seu passat per dreçar-lo cap al futur. Creta es mostra com una badia que se’ns obre de bat a bat perquè hi sedimentem la nostra essència. Aquesta operació lírica pren el correlat objectiu del mar que aboca al rocam de l’escullera de Creta, per mitjà de la metàfora “la mudesa mineral, esperant” (vv.2-3), “els líquens, la verdor constant / (…) algues, / màcules de vernís, la fusta / estellada del temps, esquelets / de calç” (vv.7-12). Tot plegat són les restes de natura -i de matèria humana (vaixells de fusta enderrocats, en descomposició, ossos humans d’esquelets calcinats)- que el mar expulsa a la platja, mitjançant les onades, i que permeten la sedimentació del nostre llegat històric i humà. Cal destacar la bella metàfora que ha construït el poeta en referir-se a les onades del mar com  “la saliva d’alguna mort / expulsada pels corrents” (vv.8-9) i al fet que ha objectivat la figura de la mort amb els termes “màcules de vernís”, “fusta estellada” i “esquelets de calç” que remeten al passat mariner i comercial propis de la Mediterrània. Són aquestes restes i memòries del passat d’Europa les que han de vèncer el present estantís d’ara, “la sorra crivellada pels silencis“, que ens mena com a col·lectivitat a la inacció i a l’anorreament consegüent com a cultura. A la badia de Creta –i, en extensió, a la costa catalana- hi tenim les naus aturades, restem expectants i amb la sola presència del “temps mort d’unes paraules”, que són el nostre passat deutor de la cultura grega i de la força d’expansió per part de la Mediterrània. Ara ens cal revitalitzar aquestes paraules amb les baules que són cadascuna de les peces culturals clàssiques grecollatines i occidentals, i també amb la suor i la sal de tots i cadascun dels nous mariners protagonistes de la nostra identitat. Hi ha una personificació constant del mar per mitjà de l’enumeració d’accions que la badia de Creta reclama al mar: “Solca’m, / ondula’m, esculpeix l’espadat”(vv.5-6).

La motivació principal del poema és la de bastir de nou la preeminència cultural grega i mediterrània com a agent cultural de la nostra realitat. És un prec que des del noucentisme -i passant per figures literàries com la d’Espriu- es manté viva en l’actualitat literària dels nostres dies i que exemplifica aquest nou llibre de poesia de Joan Duran. Extrema llum reprèn el llegat clàssic de la nostra tradició literària i l’empeny de nou cap endavant assumint els valors de mediterranisme, classicisme i novetat estètica cap a nous significats perdurables. La llengua catalana espera noves veus per constituir-se com una literatura d’abast europeu des de la Mediterrània. Joan Duran n’és una d’extrema llum, estesa a la modernitat literària.

                            Ricard Mirabete

Adrià Chavarria Curto es distingí per ser un escriptor que assumia dins seu tot allò que fos humà i proper, que l’acostés a una certa comprensió de l’ésser humà en el món. Ben aviat fou conscient de tota l’amalgama de tradició literària, filosòfica i cultural que, des de posicions institucionals, quedava soterrada. S’inscriví de ple en la seva tradició –la nostra- i hi incorporà als seus escrits les petjades de totes i tots qui escrigueren des de l’honestedat intel·lectual i el compromís social envers els altres. L’obra d’un seguit d’escriptores i filòsofes contemporànies -també de pensadores i poetes- amb les quals les lletres catalanes no hi tenien prou tractes, va comptar amb el seu treball com a lector crític i amatent. Chavarria va ser un assagista incansable, un poeta d’obra breu però intensa, que es buidà a si mateix per dedicar tot el seu estudi intel·lectual en l’anàlisi crítica i literària d’unes referències de pensament que no estaven en un primer terme, ni eren predominants en el mercat cultural català. Tanmateix, la seva tasca de crítica i de divulgació també comprenia a escriptors de la literatura catalana que havien estat bandejats de la crítica més ortodoxa i conformista. Des de la comprensió i l’assumpció de pressupòsits ètics i morals, s’acostà a la crítica literària, a l’estudi de la filosofia contemporània i a l’escriptura poètica tothora amb una actitud i sagacitat intel·lectual del tot envejables. Amb uns propòsits ben definits i ferms, s’esmerçà en confegir un corpus intel·lectual que tingués unes línies de pensament i d’actuació clares i sòlides: des de la filosofia, des de l’estudi historiogràfic, el pensament religiós i la literatura catalana, es construí una mena de talaiot des d’on albirar el món i situar-s’hi críticament.

Col·laborador habitual de Serra d’Or i de moltes altres publicacions nostrades, Chavarria nasqué a Tortosa al si d’una família de la burgesia que li oferí la possibilitat i el gaudi d’estudiar la carrera d’Història a Tarragona i, més tard, Filosofia a la Universitat de Barcelona. Chavarria amplià els seus estudis cursant el Doctorat de Filosofia a la mateixa universitat, en la qual s’inscrigué al Seminari Filosofia i gènere que dirigeix la seva admirada Fina Birulés. La seva relació intel·lectual i d’amistat amb Birulés el va introduir en l’estudi exhaustiu de l’autora sobre qui va escriure el seu treball de tesi: Simone Weil (1909-1943), pensadora i escriptora francesa d’origen jueu. Des del vessant de l’estudi i de la crítica, Chavarria va anar compilant un seguit d’articles sobre Simone Weil -va coordinar un monogràfic sobre ella a Anthropos (núm.211, 2006)- i d’altres pensadores contemporànies com Etty Hillesum (1914-1943), de qui només tenim en català l’estudi que li dedicà a Serra d’Or el 2003 (1). De Hannah Arendt en tenim una mostra de la seva anàlisi crítica en un assaig publicat a L’Espill de València (2). La seva tasca com a crític i assagista es desenvolupà en nombroses revistes culturals i catalanes com L’Espill, El Contemporani, Caràcters, Urc, Literatures, reduccions, Aiguadolç, Ordint la trama i en els suplements de cultura dels diaris Avui i La Vanguardia. Com a assagista i agitador cultural, cal fer esment de la seva tasca com a fundador i director de la revista Rels -editada a Tortosa i amb distribució a tot el territori- conjuntament amb Ivan Favà. La revista s’inicià el 2002 i s’estengué fins el 2008. L’existència de Rels compta amb la publicació d’onze números en la seva primera època (2002-2007) i del seu darrer el 2008, que pertany a la segona època i última, a hores d’ara. L’edició d’aquesta revista omplí un buit intel·lectual al mercat editorial quant a l’assaig i a la traducció de poesia estrangera i complementà el treball crític i de divulgació literària i filosòfica d’altres revistes catalanes ja existents. Cal afegir que Rels destacà per encabir a les seves pàgines assaigs històriogràfics –alguns sobre les terres de l’Ebre- de filosofia contemporània, de cultura hebrea i textos literaris d’escriptors catalans i estrangers.

Com a activista cultural i membre actiu de la Junta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) creà i dirigí des del seu inici -el 2004 i fins al 2009- el cicle “Poesia i copes“, sessions literàries adreçades a difondre públicament l’obra de molts poetes catalans de llarg recorregut –com Montserrat Abelló, Lluís Solà o Carles Duarte- i alhora presentar noves veus joves de la poesia catalana com Laia Noguera o Esteve Plantada; aquest cicle regular de poesia es manté ben viu i es continua celebrant mensualment a l’Espai Mallorca de Barcelona. Chavarria col·laborà activament en jornades de literatura i filosofia organitzades per l’AELC, el PEN-Club Català i el Seminari Filosofia i gènere de la UB, i cal fer  esment del seu estret lligam intel·lectual amb les publicacions del País Valencià, amb les quals hi col·laborava sovint i hi mantenia una forta vinculació.

Fragments d’una vida

Resseguint els estudis que escrigué, podem constatar com Chavarria va estructurant el seu pensament crític entorn de dues línies de reflexió: l’obra de pensadores contemporànies d’ascendència jueva –Weil, Arendt, Hillesum- i d’escriptores catalanes que mai es cansà d’estudiar i de reivindicar –Maria-Mercè Marçal i Helena Valentí, sobretot. Cal afegir-hi el seu diàleg intel·lectual ininterromput amb les escriptores Teresa Bertran, Josefa Contijoch i Lluïsa Julià, amb les quals participà activament en l’estudi i valoració de l’obra d’autores de la nostra tradició. La seva investigació crítica girà a l’entorn de la construcció i vigència d’una part del nostre llegat intel·lectual que ha estat massa sovint bandejat del cànon oficial: la literatura escrita per dones i que ha estat relegada a un segon terme en ocasions. Aquest era el seu posicionament crític des del qual dirigia la seva tasca intel·lectual. Per una banda, de Marçal destaquen les seves aportacions crítiques a l’estudi de la novel·la La passió segons Renée Vivien (3) i del conjunt de les proses marçalianes (4). Per una altra banda, Chavarria és el principal estudiós de l’obra d’ Helena Valentí, narradora i traductora. Li dedicà un seguit d’articles que provaven d’establir un marc interpretatiu que permetés conèixer i interpretar el conjunt de la seva narrativa. De fet, l’estudi més complet sobre Valentí és l’epíleg que va escriure en la reedició de la novel·la La dona errant de 2008 (5). Aquest text és tota una declaració d’intencions crítiques. Sota el títol “Uns valors no gens patriarcals (les novel·les d’Helena Valentí)”, Chavarria exposa una síntesi dels propòsits narratius i conceptuals que estructuren la novel·la. Després d’explicitar els dos grans temes de l’escriptora –l’emancipació de la dona i el desencant posterior a l’alliberament femení- escriu, al final de l’epíleg, que la reedició d’obres que han merescut poca atenció per part de la crítica oficial és un senyal de vitalitat per a la nostra tradició cultural: “Perquè la tradició no l’ha de dictar ningú. És un afer de tothom. No crec que una literatura s’hagi d’ajustar mai a uns cànons. Rescatar Helena Valentí és rescatar-nos. És salvar l’estímul que hi trobem en llegir-la. És treure de l’oblit imminent les obres de moltes dones que han estat fora de l’àmbit del poder, comandat des d’un seient pretesament neutral.” (6)       

Remor de veus

L’obra poètica de Chavarria s’estructura en tres lliuraments poètics que conformen un conjunt homogeni, quant a l’estil i a les motivacions que l’impulsaren. Convé destacar la tria de referents dels quals se serveix per inscriure’s en un dir poètic que remet a la tradició de la poesia catalana contemporània. El seu trajecte arrenca amb l’assumpció de la paraula viva de Joan Maragall –de qui se sent un fidel lector- i ressegueix la poesia catalana del segle XX aturant-se –amb deteniment i amb delectança- en les fites aconseguides per la tradició que van construint les poetes amb més força lírica i filosòfica: des de Maria-Mercè Marçal a Teresa Bertran, Teresa Pasqual, Josefa Contijoch i Montserrat Rodés. La seva expressió quedava inserida en aquesta tradició que, a partir de Marçal, reverbera amb un impuls renovat una manera de dir tècnicament impecable, una escriptura empastada amb una llengua literària carregada de significació i sentit, i d’un contingut filosòfic determinant. Amb tot plegat, es construeix una tradició que dóna una veu sòlida i brillant de la poesia i de la identitat literària des de la feminitat.

Chavarria orientà tota la seva escriptura poètica cap al projecte que culminà amb Remor de veus. El títol d’aquest opuscle ja el tenia ben clar des dels seus primers poemes escrits el 2005. Aquest poemari s’edità el juny de 2008 (7) i consta de setze poemes que es mostren amb numeració llatina. Remor de veus tindrà una continuïtat lírica amb la publicació a reduccions de sis poemes que constitueixen la segona part d’aquest cicle poètic (8). Són poemes que relaten amb nuesa la seva aposta per l’amor. Entre la fe i l’esperança, des de la solitud viscuda com a tret d’identitat íntima i desencadenant d’una vida concebuda a la intempèrie, en recerca contínua. La vivència de l’amor com a sentiment de frontera és un dels motius de la seva poesia. Hi ha una divisa que ens deixa com a llegat de la seva recerca intel·lectual i alhora existencial: “Esmola la llengua, / medita el foc. / Esprem la nit.”(9) Adrià Chavarria, l’escriptor i professor d’història i filosofia, morí a Barcelona, a la Dreta de l’Eixample, el 31 d’octubre de 2009.

                Ricard Mirabete, article publicat a Serra d’Or, núm. 602 (febrer 2010)

(1)     A. Chavarria, “Etty Hillesum, “l’ungüent per a tantes ferides”, Serra d’Or, núm.523-524 (2003), pp.7-10.

(2)     A. Chavarria, “Hannah Arendt: la tensió entre filosofia i política”, L’Espill, núm.27 (2007), pp.141-148.

(3)     A. Chavarria, “Una lectura de La passió segons Renée Vivien“, Aiguadolç, núm.35 (2008), pp.105-118.

(4)     A. Chavarria, “Proses marçalianes (segona memòria)”, Serra d’Or, núm.583-584 (2008), pp.37-39.

(5) Helena Valentí, La dona errant, Lleonard Muntaner, Editor, 2008.

(6)     A.Chavarria, “Uns valors no gens patriarcals (les novel·les d’Helena Valentí)” dins H.Valentí, op.cit., p.159.

(7)     A.Chavarria, Remor de veus, Arenys de Mar: Impremta Pons-Ribot, 2008.

(8)   A.Chavarria, “De Remor de veus”, reduccions, núm.92 (2009) pp.38-44.

(9) A.Chavarria, “Esmola la llengua…”, reduccions, núm.92 (2009), p.44.
 

El recital comptà amb la participació dels poetes santvicentins, Anna Cloe Brugueras, Jordi Brunet, Jordi Cornudella i Mª del Carme Páez, i els poetes, Albert Tarrés, Eva Bassó, Eva Rumí, Irene Tarrés, Lluís Calvo, Marc Romera i Ricard Mirabete.