última ronda

David Madueño escriu una magnífica crítica del llibre Radar en la qual relliga les coordenades poètiques del volum amb el seguit de referents literaris i musicals que acompanyen els poemes. L’ha publicat a la revista Quadern de Sabadell.
No deixeu tampoc de visitar Llunàtic, el seu blog de literatura!   http://llunatic.blogspot.com.es/

CERCANT SENYALS

Mireia Vidal-Conte en aquest poema gosa poder pensar el jo que ens configura. El jo adquireix la categoria del nosaltres a partir de la reducció negativa del propi jo. Fixem-nos com al començament del poema que hem transcrit, el primer vers -i alhora títol del poema- fa referència a la interrogació existencial del qui sóc jo?. La poeta afirma que el jo –i en extensió cadascú de nosaltres- és només lloc. És una afirmació plena de significació i d’un gran abast filosòfic. El fet que la nostra existència sigui només lloc, entès com espai extern i alhora intern -si seguim el fil de la metàfora- i que, tot seguit, el jo poètic vagi desenvolupant el seu discurs a partir de la negació del que podríem ser, ens permet anar delimitant una concepció sobre la individualitat o sobre l’ésser humà, en general. Els versos 2 i 3 apunten el fet que no som ni terra / ni molí. És a dir, som éssers vius i no pas un element inanimat de la natura ni tampoc una creació artificial de la col·lectivitat humana. Som éssers vius, com ja sabem i com ja em disculpareu l’obvietat. Després el jo poètic declara:

 

                                               ni arbres

                                               ni burla

                                               ni inquieta (vv.5-7)

 

Tampoc és possible que siguem arbres, no ho és ni en el terreny de la metàfora… En primer lloc, som un element del paisatge que viu i que actua. Tot seguit, després d’aquesta premissa, el jo poètic es posiciona en el seu lloc en el món. En relació a la col·lectivitat humana, afirma la seva actitud ètica i moral envers els altres: afirma que (ell/ella) no és burla, per tant, podem entendre que no demostra cap actitud irrespectuosa envers el seu entorn humà immediat. Finalment, explica el seu estat anímic i, en extensió, el seu estat existencial, afirmant que no és ni està inquieta, per mitjà de l’el·lipsi i d’un ús realment original d’un adjectiu (inquieta) per expressar la seva actitud envers la vida. Cal esmentar l’ús predominant de l’anàfora al llarg de tot el poema per mitjà de la conjunció ni. La poeta ens ha sabut explicar que ha arribat a un estat existencial en el qual el respecte i la serenor comanden el seu viure. Aquest seguit de consideracions les ha sabut afirmar tot negant els seus contraris (arbres, burla, inquieta, terra, molí). Vidal-Conte mostra en aquest poema -i al llarg de tot el poemari- que domina l’art de configurar i d’explicar implícitament tot allò que no apareix explícitament en els versos. Cal esmentar també el darrer recurs expressiu que configura el poema: com apuntàvem al principi d’aquest article, la poeta ha sabut anar desenvolupant al llarg del poema la reducció negativa del jo. En el darrer vers hi trobem el mateix primer vers però amb l’ordre invertit de les paraules; d’aquesta manera, el jo que s’imposava d’una manera absoluta en el primer vers (jo que sóc només lloc) acaba esdevenint lloc només sóc que jo al darrer vers. Això ens permet obrir la porta a la continuació del jo/nosaltres per mitjà de la categoria gramatical de conjunció d’aquest que: que jo visc, actuo, penso, escric… I no és pas això l’existència…? Una continuació del jo en el nosaltres possible.

 

                                               Ricard Mirabete

 

*Sören Kierkegaard, Los lirios del campo y las aves del cielo. Madrid: Editorial Trotta, 2007.
 

En Lluís Calvo ha publicat a NÚVOL la síntesi expositiva que calia per al Radar: “Realitat, visió romàntica i experimentació: tot conflueix de manera natural i gens encarcarada en aquest Radar“. 

Radar implica un estat receptiu del poeta, sempre atent a connectar-se amb les ones líriques del món, unes ones que mai no són curtes sinó de llarg abast. Els poemes en ones mirabetianes esventen missatges, traces i signes personals. Ones d’un món que, alhora, emet i rep missatges, versos, càntics.

En aquesta obra el poeta es capté de manera crítica envers un món brut i foll, tot trenant una escriptura punyent que parteix de l’entorn més immediat. Un entorn ubicat, en aquest cas, a Vic i Osona. Aquesta localització dels referents converteix Radar en un llibre amb trets geogràfics en què el poeta, en la seva solitud de passejant, recorre la ciutat dels sants des d’un exili boirós. Vic és ciutat de poetes i Mirabete s’emmiralla en el seu estimat Verdaguer des de les envistes del santuari de La Gleva. L’ànima de l’autor s’entotsola, llavors, entre el rigorisme històric dels claustres i l’espurna de l’experimentació. Vic, avui dia, encara aplega totes dues coses i el poeta sap recollir i expressar aquesta sensació ricament contradictòria.

Comentava, abans, que Mirabete té una cura especial envers la construcció del poema. I això es constata no tan sols en els finals –contundents, anafòrics, reblant sempre els versos com un riff sec i esmolat– ans també en la peculiar desconstrucció sintàctica que emprèn en algunes peces. N’és un exemple el poema “A l’arrel”, que conté aquests versos: “Quan és fosc la boira / i cadires blaves”. O bé al poema “At my window”, en què hi llegim: “Finestra./ Entristit però desembre”. No es tracta, només, de l’ús savi de l’el·lipsi, sinó d’una economia de mitjans que basteix el vers a través d’una visió personal que vulnera, estassa i trabuca la sintaxi. I tot plegat sense que els versos, tanmateix, deixin de ser llegidors. Perquè Mirabete oscil·la entre el correlat objectiu –el del pintor i poeta Washington Allston, a través d’Eliot i Ferrater– i l’estrangeria de la pròpia llengua que defensava Gilles Deleuze, un filòsof ben car a l’autor. Deleuze, justament, postulava que la llengua no ha de seguir regles obligatòries, sinó abraçar les variacions, ja que les frases gramaticalment correctes equivalen a la submissió a les lleis socials. Mirabete, així doncs, conquereix el seu idiolecte particular sense renunciar a una literatura enclavada en el lloc, en la realitat social, en la circumstància i en la temporalitat del poeta que canta, s’exclama, pateix i estima. La humanitat mirabetiana no es limita, llavors, a calcar la realitat, sinó a transformar-la dialècticament. Una voluntat que recorda la premissa d’Aristòtil segons la qual el poeta no ha de dir el que ha passat, sinó el que podria ocórrer, o sigui el possible respecte al versemblant i el necessari. Per això Ricard Mirabete és capaç d’agermanar la tradició –des de Verdaguer a Rosselló-Pòrcel, tot passant per Carner– amb Radio Futura i el mateix Deleuze. El dau cansat i abolit fa conviure Mallarmé amb Kurt Cobain i Foucault amb Malèvitx. No tots els poetes poden exhibir aquesta solidesa, ni aquesta visió polièdrica, del tot imprescindible si volem comprendre la cultura actual. Realitat, visió romàntica i experimentació: tot conflueix de manera natural i gens encarcarada en aquest Radar.

En Mirabete, per tant, hi trobem trets reals i identificables al costat d’un ús de la metàfora que arriba a la distorsió i l’opacitat. I tot plegat, sovint, en un mateix poema. El lector, però, no es trobarà desemparat, perquè el cant ofereix sempre ancoratges i referents que ensenderen la lectura. Radar és un llibre de solituds, de desamors i amors perduts, de fatigues i planys, d’observacions i pèrdues, de recorreguts que guaiten la vida i d’instantànies percaçades al vol. El poeta és l’home i viceversa. Sense escletxes.

Un comentari a banda mereixen els aforismes que clouen el llibre. Aquí hi trobem un Mirabete punyent i lúcid, inspirat en Kafka. I també el poeta més reflexiu, combatiu i, en algun cop, íntim. En un dels aforismes l’autor afirma que “El poema és inabastable per a mi. És un apunt només del que intuïa”. I és ben cert que Radar funciona així: com una successió d’apunts enmig d’un món incognoscible. Mirabete advoca per una creació més enllà dels enderrocs i els fragments postmoderns. I propugna una veritat poètica, feta d’esperit i de sinceritat. La seva poesia és interrogació, pregunta, recerca. Les ones imprevistes que ens arriben des dels versos. I que ens parlen d’un poeta de debò.  

         Lluís Calvo
         {article publicat a  http://www.nuvol.com/}